@pruna_ana / A Barcelona, un terç dels majors de 75 anys viuen sols. Al barri, dues iniciatives treballen per combatre la soledat i l’aïllament

Una història de tantes

En Domingo i la Pilar són una d’aquelles parelles d’avis entranyables en què un somia convertir-se quan arribi a la vellesa. Fa 62 anys que estan casats i ho expliquen amb orgull. Es diuen constantment com s’estimen i es miren com si fossin un parell d’adolescents mentre expliquen que de joves ballaven i anaven a exhibicions. En Domingo va néixer fa 86 anys al mateix pis del carrer Poeta Cabanyes on viu ara. Fa molts anys aquell edifici havia estat una pensió que ell mateix regentava. Quan Serrat cantava El meu carrer, la pensió de la cançó era la seva. L’home –que lluny de semblar un avi vulnerable conserva el posat d’algú que no fa tant va ser fort i ben plantat– recorda un barri on tothom es coneixia, un barri molt diferent. En Domingo cuida de la seva dona des que a ella li van diagnosticar Alzheimer, i una persona derivada dels serveis socials els ajuda amb les tasques de la llar durant la setmana. En Domingo viu feliç amb la seva dona però de vegades se sent molt sol. Va ser una infermera del CAP Les Hortes qui li va parlar del projecte Acompanyament a la Gent Gran. Ara la Mari els visita cada setmana. Ella treballa als matins en un hotel i viu a cinc minuts de la parella. “El que més m’agrada són els meus iaios; m’omplen, m’aporten saviesa i tenim molta connexió” explica. I és veritat. Quan la veuen entrar per la porta al Domingo i la Pilar els canvia la cara, de seguida comencen a xerrar i els passa el temps volant. De vegades la Mari i la Pilar posen música i ballen mentre el Domingo les mira divertit. Altres vegades surten i van a les trobades de cosidores del Casal Elkano: “Jo no cuso, diu en Domingo, amb tantes dones no sé que he de fer jo! Però hi vaig perquè em facin companyia”.

En Domingo, la Pilar i la Mari

Els temps han canviat

El del Domingo i la Pilar no és un cas aïllat. Són persones amb família (en alguns casos nombrosa!) però, per diverses circumstàncies, els seus familiars no poden estar amb ells tant com voldrien. A Catalunya hi ha 1,250,000 persones més grans de 65 anys i s’estima que l’any 2040 aquesta xifra s’haurà duplicat. A Barcelona, l’11,5% de la població supera els 75 anys i un terç viuen sols. Molts rebutgen estar en una residència: “Mentre puguem estar a casa…” diuen. L’altra família d’aquestes persones són els voluntaris, que els dediquen dues hores a la setmana. “Creen un vincle tan gran que acaben sent família. La gent gran és molt agraïda i valoren molt aquesta estona de companyia”. Són paraules d’una de les promotores d’Acompanyament a la Gent Gran, Mariona Mercader. En aquests programes s’intenta que el voluntari i la persona gran tinguin perfils fàcils d’encaixar. En el cas d’Amics de la Gent Gran ho fan a través d’entrevistes personalitzades per trobar parelles que tinguin gustos en comú. “Així l’acompanyament dura més temps i és de qualitat”, diu l’Alexia Torner, tècnic a Sants Montjuïc.

No és barri per a avis

Moltes de les persones grans que viuen al Poble-sec ho fan a pisos antics,  la majoria sense ascensor i amb escales estretes i en mal estat. L’estructura del barri tampoc ajuda: la gent amb mobilitat reduïda pateix per moure’s per carrers estrets i amb forta pendent. “També tenim casos de mobbing immobiliari quan els propietaris dels edificis decideixen tancar pisos o ocupar-los i deixen de netejar l’escala i de fer millores als edificis amb l’objectiu que la persona acabi marxant”, explica la Mariona. A això caldria sumar els casos de pobresa energètica i els problemes econòmics de molts avis que amb la seva pensió s’encarreguen de tota una família.

La malaltia de la solitud

La soledat s’associa a malalties cardiovasculars, depressió, Alzheimer i risc de mortalitat. Les persones grans –també aïllades per l’anomenada bretxa digital– no sempre coneixen les activitats que tenen al seu abast. La Mònica Coll és infermera al CAP Les Hortes, un dels centres que deriva persones grans a projectes de voluntariat: “Quan detectem que hi ha cert aïllament o dificultats per formar part de la societat els parlem d’aquests projectes i nosaltres mateixos intentem fer un acompanyament en el primer contacte”, explica la Mònica, qui afegeix que les persones que participen en aquests tipus de programes experimenten una important millora de la seva salut emocional: “Es nota molt la il·lusió que tenen de saber que un dia a la setmana surten”.

La Mari i la Pilar ballen i el Domingo les mira

Amics que són família

La Mari no només visita al Domingo i la Pilar. Té una altra abuelita a qui va a veure cada dilluns. Ella és una de les voluntàries del projecte Acompanyament a la gent gran, nascut fa 10 anys per ajudar a persones que, com el Domingo, se senten soles i necessiten suport social i emocional. Baixem al carrer va néixer uns anys més tard i treballa amb persones que, per qüestions d’infraestructura de la finca o perquè van en cadira de rodes, no poden sortir de casa sense algú que els ajudi. També organitzen trobades grupals, activitats culturals i tallers com En forma sobre rodes, per promocionar la salut a través d’exercicis adaptats.

La Mari amb la senyora Amparo al Nadal

Tots dos projectes formen part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, compten amb un total de 165 participants entre usuaris, tècnics, voluntaris i pràcticum i treballen amb usuaris derivats dels serveis socials, els CAP i veïns del barri. “Hi ha el factor radar, diu la Mariona, però nosaltres voldríem que es creés la suficient solidaritat veïnal perquè el nostre projecte existís de manera natural entre els veïns”. El perfil del voluntari és variat: “Des d’estudiants fins a persones amb temps lliure que volen relacionar-se amb una generació diferent, o persones sensibilitzades perquè han viscut de prop la malaltia d’algun familiar”, explica la Mariona. Les dues iniciatives treballen amb altres entitats com Càritas o Amics de la gent gran, que actualment compta amb 83 voluntaris al Districte de Sants Montjuïc i que fa una crida a més voluntaris per acompanyar les persones que estan en llista d’espera. “Sempre necessitem gent” diuen des d’aquesta fundació que enguany celebra 30 anys.

LES CLAUS: La solitud en la gent gran

• MARIONA MERCADER (Acompanyament a la gent gran): “La majoria de persones grans no desitgen estar soles. Quan no tens alternativa no és una soledat desitjada”

• MARI BARREIRO (Voluntària): “Ho passo molt bé amb els avis. Amb la Pilar sempre ballem i cantem, quan hi sóc estan contents i jo també”

• DOMINGO GARRIDO (Usuari): “Abans al barri ens coneixíem tots i ens ajudàvem però ara els fills han marxat i ja ningú es coneix”

• MÓNICA COLL (Infermera CAP Les Hortes): “Les persones que entren a programes com Baixem al carrer experimenten una millora important a nivell emocional i social”