Connecta amb nosaltres

Història

1976 | La nova denominació del Col·legi Sant Pere Claver

 Des dels seus inicis, com a escola del pare Artigues, sempre ha fet una tasca social important al Poble-sec.

Publicat

on

En la zona del nostre barri més propera al port, les Hortes de Sant Bertran, al carrer de Vila i Vilà, el 1945 es va crear la parròquia de Sant Pere Claver, llavors una de les zones socialment més deprimides del Poble-sec, amb força mancances d’alimentació, educació, sanitat i habitatge. El 1948, el pare jesuïta Lluís Artigues es va fer càrrec de la nova parròquia, i immediatament va mirar d’aconseguir recursos per poder iniciar una millora de les condicions, sovint infrahumanes, en què vivien bona part del veïns de la zona i de les zones properes, barraques de Montjuïc i Raval principalment. Així, el 1945 es va obrir l’Escola per a nens, i el 1955 el centre Stella Matutina per a nenes, on no sols es feien tasques docents, sinó també formació professional; i el 1960 foren reconeguts com a filials de l’Institut Ausiàs March. El 1967, les escoles de la parròquia passaren a tenir la denominació de Sant Pere Claver.

El 1950 es va crear l’Obre de la Mare, per atendre les dones amb problemes; el 1954 es va obrir l’Hospital de Sant Pere Claver; i el 1960 es va construir l’actual església del carrer de Palaudàries.

Misèria a la Terra Negra 

Des del punt de vista del moment actual, ens és difícil percebre la gravetat real de la manca d’infraestructures d’aquella zona del Poble-sec, en plena Barcelona de postguerra. A causa dels dipòsits de carbó de les centrals tèrmiques d’electricitat i del port, el nom popular era la Terra Negra. I és que, a més d’aquesta negror, al voltant dels dipòsits, magatzems i descampats en una zona poc habitada, hi varen créixer la prostitució, la marginació i la delinqüència, i es va consolidar un terrible segon valor metafòric per a aquest malnom. El fet és que la conflictivitat i misèria de la zona en els anys quaranta fou a poc a poc apaivagada i reconduïda gràcies a la tasca social generada al voltant de Sant Pere Claver, sota la direcció de Lluís Artigues i dels posteriors successors, com el pare Joan Rovira. De la nova denominació del Col·legi Sant Pere Claver, ara fa 50 anys.

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Per

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Jardins dedicats a poetes en llengua catalana

22-06-1970 Franco inaugura els jardins de Mossèn Cinto, Mossèn Costa i Llobera i Joan Maragall

Publicat

on

A finals dels anys cinquanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya de Montjuïc, on les dues activitats bàsiques eren l’ús eminentment militar i de presó del castell i la vida de les més de 52.000 persones vivint en barraques, repartides des de la fortificació fins als carrers del Poble-sec, la Font de la Guatlla, el Polvorí i el Port. Aquest canvi  passava per reduir les barraques i per reconvertir-ne bona part en el nou parc d’atraccions que s’obrí el 1966 i crear nous jardins. Tot plegat, dins dels denominats plans de desenvolupament que comportaven el foment del turisme. Calia “netejar” la muntanya per tal de fer-la agradable als visitants, en una magnífica talaia per veure la ciutat de Barcelona.

Així, el 1959 s’obrien els estudis de TVE a Miramar; el 1962 el museu militar; el 1963 es va reobrir el transbordador aeri del port; el 1964 el nou Mirador de l’Alcalde; el 1969 l’estadi de Joan Serrahima; i finalment, el tres jardins de més interès botànic i estètic, als quals se’ls va donar el nom de tres poetes de les nostres lletres: mossèn Costa i Llobera, mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall.

Jardins de Costa Llobera

Els jardins de Costa Llobera estan situats en l’espai de muntanya que va des del final del passeig de Carner i queda envoltat per la carretera de Miramar. És la zona mitjana a tocar de l’antiga pedrera del Morrot i que té un clima càlid i recollit del vents de mar. Constitueix una bona col·lecció de cactus i plantes suculentes. Actualment està tancat per remodelació.

Jardins de Jacint Verdaguer

Els jardins de mossèn Jacint Verdaguer ocupen l’espai que va des de l’estació superior del funicular fins al límit inferior de l’antic aparcament del parc d’atraccions, i entre la via del desaparegut funicular superior al castell, a la banda sud, i el parc de Joan Brossa, creat en l’espai que ocupava el d’atraccions. Està especialitzat en plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses.

Jardins de Joan Maragall

El tercer parc, inaugurat el 1970, és el que està situat al recinte del Palauet Albéniz i que des de llavors duu el nom de Joan Maragall. Com que forma part d’un recinte dedicat a visitants il·lustres de la ciutat, aquest jardí és ben diferent dels altres dos abans esmentats: disposa d’avingudes d’arbres, àmplies zones de gespa, parterres, més de 30 escultures i fonts ornamentals. L’espai pel palauet original de l’exposició de 1929 fou ampliat amb el dels antics palaus d’Art Modern i de Missions. De la inauguració d’aquests parcs, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

Palmira Jaquetti, nascuda al Poble-sec

Publicat

on

Aquest any se’n commemoren 125 del naixement de Palmira Jaquetti, poeta, folklorista i musicòloga. Té relació amb el nostre barri ja que va néixer el 21 de setembre de 1895 al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. La seva mare era de Vilanova de l’Aguda.

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. La família es va mudar al carrer Sant Pau, 73. L’any 1917 va començar a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 va iniciar el primer recull de cançons populars. Va cursar el batxillerat lliure i va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix.

L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continuaria la recerca de cançons, que les portaria a Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i a la Vall d’Aran. L’any 1927 es va casar amb el pintor belga Henri Daoust. L’any 1934 se li va manifestar una artropatia severa, que esdevindria crònica i dolorosa. El seu marit la va abandonar i es va exiliar a Mèxic. Palmira i la seva mare es van mudar a La Floresta.

Després de la guerra aconseguiria superar l’expedient de responsabilitats i va poder continuar amb la seva activitat. L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, va tenir l’accident de trànsit que li costaria la vida. Moltes localitats per les quals va passar durant la seva tasca de recollida de cançons la recorden, i aquest 2020 s’havien organitzat actes diversos. Malauradament, la situació actual ha fet que la celebració hagi quedat molt limitada.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.