Connecta amb nosaltres

Entrevistes

José Ángel Burrel: “El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada”

Publicat

on

Fa un any que José Ángel Burrel (Osca, 1962) va passar a ocupar el càrrec d’Intendent de la Guàrdia Urbana a Sants Montjuïc. Abans ostentava el mateix càrrec a Horta Guinardó però va ser un dels comandaments reubicats arran de l’anomenat Pla Director, que volia “adequar el cos de policia per adaptar-lo a la realitat de la ciutat”. Burrel porta més de 30 anys exercint i, tot i que al començament va assumir el canvi de zona amb recança, assegura que ara ja està situat i gaudeix de la seva feina en una districte on la delinqüència, la convivència i l’incivisme són les grans problemàtiques dels barris que l’integren.

Fa gairebé 30 anys que treballes a la Guàrdia Urbana. Quan vas passar a ser Intendent?

Vaig ser dels pocs que vam passar de la categoria d’agent a la d’intendent directament. Va ser perquè l’any 1991 es va publicar la llei de policies de Catalunya que obligava a que, a partir d’un nombre determinat d’agents i de població, els càrrecs de la policia havien de ser llicenciats. I en aquell moment hi havia molt pocs companys que tinguessin llicenciatura. Jo vaig fer una llicenciatura en geografia urbana i l’any 93 vaig aprovar oposicions. Però era una cosa anòmala i ara ja és diferent i passa al revés, que tenim un gran romanent d’agents llicenciats

Com vas rebre el canvi de destí des d’Horta Guinardó a Sants Montjuïc

Ja sabíem que hi hauria canvis però no sabia si m’afectarien. Al principi ho vaig rebre amb no gaire il·lusió. Jo sempre ho dic, que si em fessin triar un districte de Barcelona, aniria posant per ordre de preferència i l’últim de tots seria Sants Montjuïc. Perquè sempre he viscut a la banda nord de la ciutat, i aquesta zona no la coneixia gaire. Però la veritat és que després de portar aquí els primers mesos ja he vist que aquest districte és apassionant.

Per què es va produir aquesta reorganització?

Jo desconec les motivacions però no és gens estrany que a la Guàrdia Urbana cada cert període hi hagi canvis de comandament. Crec que això és convenient perquè arriba un moment en què ja coneixes la gent, el territori… I és bo sortir d’això que en diuen “la zona de confort” perquè quan arribes a un districte nou t’has d’espavilar més i també pots aportar coses del lloc on vens.

En què consisteix la feina d’un intendent de la Guàrdia Urbana?

La primera tasca és la direcció de personal. També fem control de les activitats, planificació i mantenir una relació amb les entitats i amb la regidoria, perquè nosaltres no depenem només del districte, tenim una doble dependència: de la nostra prefectura i del Districte. I és important gestionar aquesta doble dependència el millor possible.

Quan vam entrevistar al teu antecessor va dir que t’aconsellaria que trepitgis carrer. Ho fas?

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari, quan hi ha un servei que té un gran abast o un que és més delicat. Quan és necessari que faci presència.

Quin percentatge de dedicació de la policia es destina actualment al Poble-sec? (L’any 2012 era d’un 30%).

Jo crec que ara una mica més perquè dels barris que tenim és el que té una necessitat més gran de policia per les múltiples activitats que tenen lloc al barri. Per tal d’intentar millorar la convivència, la seguretat i el civisme al Poble-sec –que són les demandes tradicionals de les associacions de veïns– el districte ha fet un esforç extraordinari amb una partida pressupostària per cobrir un determinat horari de la nit que es trobava que era insuficient. Aquesta partida cobreix quatre dies a la setmana des de les 22 h fins a les 3 am h alguns barris del districte. D’aquests quatre dies, tres els dediquem al Poble-sec.

Quina és la prioritat de la GU al barri en aquests moments?

La convivència i la seguretat. El Poble-sec és un barri molt heterogeni on hi ha molta activitat comercial, residencial, de restauració i oci… i de vegades la convivència és difícil. També la preservació de l’ús de l’espai públic, garantir el descans dels veïns…

I les queixen més freqüents per part del veïnat?

Les principals són l’incivisme i la delinqüència, l’any passat hi ha haver un cert repunt de la delinqüència al barri. El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada i també rebem moltes trucades pels usos que fa la gent de l’espai públic.

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari

Et refereixes sobretot a espais com la Plaça de las Navas?

Sí, aquesta és un clàssic. La mesures que estem prenent en aquest punt són de caràcter presencial, atendre totes les trucades que arriben i fer pressió sobre els usuaris de la plaça quan la seva activitat perjudica el descans dels veïns.

Quin marge d’actuació teniu davant de situacions com aquesta?

El primer és l’advertiment. Quan hi ha persistència en l’actitud o la infracció és suficientment greu, apliquem la denuncia directa. Això és un criteri d’avaluació que ha de fer l’agent que està intervenint en aquell moment.

Com actueu respecte als pisos turístics?

D’una banda tenim un protocol específic d’atenció i derivació de les trucades que es queixen per molèsties dels pisos turístics i d’altra banda fem detecció de pisos turístics il·legals. Ho posem en coneixement dels serveis de regidoria per iniciar el procediment.

Quines són les altres operacions que estan en marxa al barri actualment?

N’hi ha una que és pràcticament diària, que és el tema dels indigents. Al barri n’hi ha molts i molts d’ells relacionats amb el consum de substàncies. Cada dia anem a netejar als espais que sabem que hi ha localitzacions d’indigent per intentar que l’espai estigui en condicions acceptables. El que fem és oferir d’accions dels serveis socials, que acostumen a ser rebutjades. Els recomanem que marxin d’aquell espai i, sinó, com a mínim intentem que els que molesten no s’acomodin en un espai fix.

Quantes patrulles teniu al barri i quines són les hores més actives?

Dediquem una patrulla per sector policial operatiu. El mínim que tenim de dilluns a divendres des de les 6 del matí fins a les 10 de la nit és una patrulla de dues persones destinada al Poble-sec i el parc de Montjuïc. Però sovint tenim una patrulla de reforç per donar suport quan hi ha més efectius. El més  habitual és tenir, en un sector policial operatiu, una patrulla i dos policies en scooter.

Com s’ha vist afectada a la vostra feina diària des dels atemptats de Barcelona?

Nosaltres estàvem en alerta quatre i l’alerta no ha augmentat després de l’atemptat. El que sí que ha canviat és l’atenció de certs esdeveniments com els que tenen lloc a l’estadi Olímpic. S’augmenten les mesures de prevenció i de seguretat per protegir la massa de gent. Nosaltres hem proposat mesures físiques de caràcter estructural a zones com la de Maria Cristina, independentment de l’actuació quan hi ha un acte concret.  És molt difícil controlar quan una persona no té por a perdre la vida, quan estan disposats a atacar en solitari i amb qualsevol estri, però hem d’estar tranquils perquè la policia estem molt a sobre d’aquest tipus de terrorisme. Hem de confiar.

Entrevistes

Juan de Dios: “Si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices”

Publicat

on

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Cabot: “M’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església”

Joan Cabot (Santa Eulàlia de Ronçana, 1962) és un dels quatre mossens del Poble-sec. Arribat a la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes fa 17 anys, el capellà diocesà no té problemes a l’hora de mullar-se amb els debats que envolten l’Església del segle XXI. De fet, és ferm defensor de “la llibertat i la consciència amb la qual actuava Jesús” i que tant respecta.

Publicat

on

Vostè és obertament independentista. L’Església li ha donat cap toc d’atenció per haver-se posicionat?
Cap, les opinions personals són acceptades i jo soc un ciutadà independentista, però com a capellà em dec a una comunitat. Trobo que ni l’Església ni la Parròquia s’haurien de posicionar políticament. Ara, davant unes condemnes de molts anys s’ha de poder dir que això no és just. Jo ho diré a nivell personal. Tots sabem que la justícia té els seus dèficits.

És just fer servir la figura de Crist, al·ludint al fet que ell tampoc hauria permès les injustícies contra els líders del procés?
És una mica atrevit, tot i que en el seu context ell també va qüestionar la presència dels romans i l’actitud dels polítics del seu temps. Quina és la injustícia avui? Hi ha matisos perquè hi ha gent que ho veu diferent. En tot cas Jesús estaria a favor dels pobles, de la cultura, del dret a decidir… Però això ho dic jo, no ho diuen els teòlegs.

L’arribada del Papa Francesc ha servit de palanca de canvi per fer una Església més progressista o l’ha empès la dinàmica social?
Com a Bisbe de Buenos Aires no era precisament molt progressista, però des que és Papa crec que ha vist la urgència de posar l’Església al dia. Sembla que també hi ha molta oposició interna a la cúria romana, però trobo que està fent canvis importants. Espero que el futur Papa també sigui capaç de dialogar amb el seu entorn com fa el Papa Francesc.

L’administració pública s’ha arrepenjat en Càritas?
Crec que sí. Evidentment que Càritas ha d’estar per solucionar problemes que l’administració no soluciona per la seva dinàmica o lentitud, però nosaltres sempre diem que la primera via han de ser els Serveis Socials. És molt fàcil criticar l’Església i jo també ho faig, però en aquest cas l’Església fa una feina que no és prou reconeguda a escala civil.

És difícil de revertir la mala fama que ha adquirit?
A Espanya hi ha un pes molt important pel paper durant el franquisme. Tot i que hi ha tics que es mantenen, crec que no és just que es mantingui aquest prejudici.

Algunes de les crítiques que ha rebut l’Església han arribat marcades per l’agenda social. Vostè defensa l’avortament legal?
L’Església pot opinar, però el que no pot és condicionar la legislació. Crec en el dret de la vida, però no estic a favor de prohibir l’avortament ni estic en contra d’una llei d’avortament que permeti fer-ho a qui a consciència ho desitgi. Això sí, soc partidari de trobar altres alternatives i d’una política encarada al fet que no sigui necessari l’avortament, sigui mitjançant ajudes, sigui afavorint la maternitat.

El catolicisme té el precepte de l’amor. Algun dia l’Església acceptarà el matrimoni homosexual?
Hi ha preceptes legals que s’han de canviar del dret canònic, qüestions teològiques que per mi no són decisives, però que actualment tenen pes… És del tot legítim l’amor entre dues persones humanament, antropològicament i cristianament. Fins i tot el Papa ha mostrat un respecte en l’acceptació de l’amor entre dues persones del mateix sexe. Teològicament és molt complicat aquest canvi i no ho veuré, però m’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església.

També li agradaria veure a les dones fent oficis?
No hi ha cap element objectiu que ho prohibeixi. És un tema de tradició i tenim esglésies que ho han acceptat. No pot ser que l’Església continuï vetant a les dones determinats càrrecs.

Les passes que ha fet l’Església per denunciar els abusos a menors han sigut suficients?
Ha costat d’assumir la responsabilitat i la gravetat del tema. Avui, en general, trobo que hi ha tota la disponibilitat a afrontar-ho amb tota la duresa i la sinceritat. Estem en la línia de corregir això.

Pot tenir relació amb aquest fet el vot de la castedat? Potser és un vot que el catolicisme hauria de deixar enrere?
Pot tenir connexions, però una persona que opta per la castedat no el converteix automàticament en un abusador. Crec que l’ideal seria que el vot fos lliure i no una obligació. També li arribarà el dia, com ja ha arribat a l’Església Catòlica Ortodoxa on s’accepta el matrimoni, però aquí la tradició pesa molt.

‘Al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios’. Estat i Església s’han relacionat en excés?
Ha costat molt que la tradició espanyola acceptés la igualtat de totes les confessions. En aquest moment em sembla que en l’àmbit legal està força equilibrat, tot i que a nivell pràctic segueix tenint un pes destacat. Estic d’acord amb què l’Estat no sigui confessional; per mi un funeral d’Estat hauria de ser un funeral interreligiós.

Continua llegint

Entrevistes

Francesc Busquets: “Les administracions veuen a les entitats més com a competidors que com a col·laboradors”

Gairebé 2000 persones dormen cada dia als carrers de Barcelona, una xifra que ha augmentat respecte d’altres anys. Des del 1987, la Fundació Arrels treballa per atendre a aquestes persones i per sensibilitzar la ciutadania. ZONA SEC ha parlat amb Ferran Busquets (Barcelona, 1974), que és director de l’entitat des del 2012 i voluntari des de fa més de 20 anys. Busquets es mostra crític amb el paper del consistori en la gestió del sensellarisme i acusa la societat de seguir alimentant estigmes al voltant de les persones que, mai per pròpia voluntat, passen la vida al carrer.

Publicat

on

El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.