En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Com neix la coral?
Va ser idea d’un mossèn que hi havia a la Parròquia Mare de Déu de Lourdes, en Jordi Iglesias. Jo tocava la guitarra a les misses i ell sempre m’insistia: “Aquí hi hauria d’haver una coral, no pot ser.” No va parar fins que va aconseguir fer una reunió per parlar-hi, l’any 2011. Jo mai m’hauria imaginat dirigint-la, però m’ho van proposar i així és des d’aleshores.

Va ser complicat l’inici?
Jo no tinc cap curs de direcció, simplement m’hi fixo en altres directors i vaig aprenent. Inicialment, vam començar unes 18 o 20 persones amb cançons molt senzilles, de fet, la majoria no sabien solfa (el valor de les notes, si la melodia puja o baixa), ni havien cantat mai enlloc. Amb tot, estava convençuda que en un any i mig plegaríem… i aquí seguim. Hem anat millorant molt amb els anys, me n’adono sobretot quan algú s’apropa en alguns dels concerts per dir-nos que es nota la feina feta.

Quanta gent hi canteu ara?
Som unes 40 persones, tot i que sempre en falta alguna: una operació, un peu, algú que se’n va de viatge… En un concert mai hi hem estat tots, com a molt, uns 35. L’edat mitjana és de 75, i fins i tot tenim una senyora de 90 que hi és des del primer dia. Abans teníem jovent, amb veus molt maques, però ho van acabar deixant. La coral s’ha anat envellint i no s’ha renovat amb gent jove. Això sí, sempre hi ha hagut molt bon rotllo: hem arribat a conviure gent de 20 anys amb gent de 90 i tot va bé.

Quina importància té la música en l’àmbit educatiu?
Diuen els qui hi entenen que va molt bé per al cervell i per mantenir la gent activa. Cantant has d’estar pendent dels companys, d’entrar quan toca, no avançar-te… és una manera de concentrar-se. Abans de començar fem vocalització i, durant una temporada, vaig buscar exercicis de memòria perquè és molt important per a una coral. També els explico una mica de solfa, que és cultura musical. Però el que valorem molt és l’aspecte humà. Un mossèn em va dir que ell no estava tan content per la part musical com per la humana: hi ha persones que viuen soles, i el fet de venir, trobar-se i parlar crea un caliu. A més, quan alguna cantaire s’entrebanca, l’ajudem entre tots. Cantar en grup no té res a veure amb cantar sol.

I sentiu que es valora prou la feina que feu?
Jo crec que sí. Quan fem un concert molts ens feliciten i ens diuen que els agrada el repertori, perquè és molt variat. A més, m’agrada molt fer participar el públic. No que estiguin allà quiets, sinó fent-los cantar alguna cosa amb nosaltres.

Per quin tipus de repertori aposteu?
El que fem molt bé són les havaneres, ens encanten. També cantem cançons de tuna, temes de pel·lícula com La vie en rose o l’Edelweiss de Sonrisas y lágrimas, i populars catalanes. Des de fa un temps també teatralitzem algunes cançons, no ho fem tot així, però ens ho passem bé, i apostem per això.

Fa poc vau fer pinça amb l’Esbart Renaixença. Com va sorgir?
Va ser en Frederic, el responsable de l’Esbart. Ens coneixíem i un dia em va dir: “Hem de fer alguna cosa conjuntament.” Al final vam triar dues peces: una que ells ballen i nosaltres ja teníem al repertori, i el ball del Ciri. Ho vam preparar durant mesos i ho vam estrenar al desembre a Santa Madrona. Ells van quedar molt contents i nosaltres també.

Repetireu l’experiència amb altres entitats?
En Frederic ja em va dir que això no quedaria aquí, que n’hem de fer més. I no ho descarto: si se’ns presenta, amb ells o qui sigui, és qüestió d’estudiar-ho com vam fer amb l’Esbart. Aquestes experiències sempre són maques, no és cantar només nosaltres sols.

La coral ajuda a mantenir la gent activa i a fer barri?
Molt. Cantem a la festa de la gent gran de la plaça de Santa Madrona, a les misses de Festa Major i a la Marató de TV3 que organitzem cada any a Lourdes. A més, aquest curs hem anat a cantar a quatre residències d’avis. No pensem només a cantar al Liceu o al Palau, som una coral de barri, i al barri li agrada. Una de les coses que més ens omplen és portar alegria i música a les persones que estan soles.

Hi haurà canvis el curs vinent?
En principi no, perquè ja comencem amb la missa de Sant Pere Claver, al setembre, i després venen les del febrer, de Lourdes, i la de la patrona de Sant Salvador d’Horta. El que sí que m’agradaria és tornar a cantar al Cottolengo [el centre d’acollida per a persones amb discapacitats greus, malalties incurables o en situació d’abandonament]. Hi hem anat dos cops i hi ha casos molt durs: en surts amb l’estómac remogut, però si s’ho passen bé, ja hem assolit el repte. Ens ajuda a veure que no tot són flors i violes.

Què significa per a vostè dirigir la coral?
Molta responsabilitat. Assajant fem broma, però el dia del concert surts, veus el públic i penses: com sortirà?. Saps com queda una cançó a l’assaig, però no com quedarà aquell dia. Passo nervis, i quan acaba i ha anat bé és una gran satisfacció, sobretot veure que després de tants anys la cosa segueix i que la gent no es cansa. Jo m’ho passo bé, no m’he cansat mai. He tingut problemes, però hi ha gent maquíssima que ho compensa tot. Continuo amb moltes ganes.