Connecta amb nosaltres

Economia

Es redueix la desigualtat a Barcelona?

El Poble-sec, amb 40.104 habitants i una renda mitjana de 15.796 euros, ocupa el lloc 46 entre els 73 barris de Barcelona

Publicat

on

L’Ajuntament ha presentat l’informe anual de la Distribució territorial de la renda familiar disponible per càpita a Barcelona, del 2016, basat en un índex que és un indicador teòric del nivell mitjà de renda per càpita dels residents als 73 barris de la ciutat. La renda mitjana va ser de 20.757€ (nivell 100) però mentre l’índex de Pedralbes era de 242,4 (50.315€) el de Ciutat Meridiana va ser de 34,3 (7.120€). És a dir, set vegades menys, una diferència escandalosa. Malgrat tot, els dos barris tenen coses en comú, com que en les passades eleccions del 21-D l’extrema dreta (C’s) va ser el partit més votat en els dos barris. Endevineu qui són els que no es van llegir el programa electoral: acomiadament lliure, contracte laboral únic, pensions privades, etc.?

Rendes baixes, rendes altes

El Poble-sec, amb 40.104 habitants i una renda mitjana de 15.796€, ocupa el lloc 46 entre els 73 barris, i en puja dos sobre l’any anterior. Mirat amb perspectiva, les rendes més baixes el 2007 representaven el 4,1% del total, però el 2016, malgrat disminuir en dues dècimes sobre l’any anterior, ja eren el 15,3%. En canvi, les rendes més altes, que el 2007 eren el 7,5% del total, el 2016 s’enfilaven al 15,3%, es a dir, s’han enriquit amb la crisi. Les classes mitjanes, que el 2007 eren el 58,5 %, es van empobrir durant la crisi fins a tocar fons el 2015 (44,1%); el 2016, per primera vegada en nou anys, han millorat fins a pujar al 47,9 %. Segons el tinent d’alcalde Gerardo Pissarello, “les desigualtats s’estan començant a revertir”, per “les polítiques que es fan des de l’Ajuntament”. Barris com la Barceloneta passen del lloc 44 al lloc 35 en un sol any. Què ho explica? Per a mi, l’especulació immobiliària (augment dels preus dels lloguers) és la que fa augmentar el nivell de
vida, però amaga l’expulsió de molts veïns del barri, una situació que el 2017 s’ha estès com una taca d’oli a altres barris. És aquesta la Barcelona que volem?

Un incompetent a Davos 

L’actualitat política ens confirma la inexistència de l’estat de dret quan un jutge del Tribunal Suprem, Llarena, explicita per escrit que Joaquim Forn és un pres polític –de fet, un ostatge– en justificar la presó preventiva (de fet, un segrest) exclusivament en les idees polítiques de l’exconseller. Poc abans, la banda mafiosa que governa l’Estat va ser incapaç d’enviar al Fòrum econòmic de la ciutat suïssa de Davos el seu capo M. Rajoy. En el seu lloc hi va acudir, saltant-se una vegada més la
Constitució del seu país, Felip VI el Repressor (altrament dit el aporellos). Els bancs nordamericans J.P. Morgan (primer banc dels Estats Units), Goldman Sachs i Blackrock (l’empresa de gestió d’actius més gran del món), han acusat al Borbó d’incompetent per la gestió de la crisi catalana, fet que la premsa espanyola ha censurat.

Article de: Josep Maria Torremorell

Economia

L’endeutament, una sortida difícil

La Xina és el primer prestador mundial i l’Estat espanyol té un endeutament del 100% del PIB, un 20% en mans de la Xina

Publicat

on

Per

El món gasta més del que produeix i els estats passen a les generacions venidores el problema de l’endeutament públic, que no para d’augmentar cada any. A la UE, el Tractat de Maastricht fixava en el 60% del PIB el màxim d’endeutament acceptable dels països que volguessin formar part de l’euro. Avui la majoria dels 19 països de l’eurozona superen aquest nivell: 123% Itàlia, 181% Grècia, 200% Portugal i 500% Xipre. L’endeutament de l’Estat espanyol, de més d’un bilió d’euros, suposa a l’entorn del 100% del PIB, i més de 200.000 milions d’euros són en mans de la Xina. S’ha arribat a aquesta situació perquè les regulacions mundials i europees han saltat pels aires i són inoperants en front d’uns mercats privats desregulats, gairebé incontrolables i disposats a prestar a prestataris vulnerables amb risc d’insolvència.

Les causes de la situació

Podem identificar tres causes de tot plegat: 1) La Xina és avui el major prestador mundial, amb un volum que equival al 2% del PIB mundial, més del doble del que presten l’FMI i el Banc Mundial junts, sense posar condicions, a països que li proporcionen les matèries primeres que necessita. 2) Han aparegut nous gestors no bancaris que no respecten els límits establerts pel Banc de Pagaments Internacionals en els Acords de Basilea, de manera que incompleixen els criteris de solvència. I 3) Els principals bancs centrals mantenen tipus d’interès zero o negatius per tractar d’evitar una recessió mundial, i això fa que el cost del deute sigui baix, a la vegada que emparen polítiques fiscals expansives d’emissió de deute per estats i empreses. Tot plegat fa que les perspectives de creixement de l’economia mundial no siguin bones, cosa ben vista pels ecologistes, defensors de frenar el creixement per evitar la degradació del planeta, però que preocupa els governs, temorosos que un menor creixement agreugi l’atur i la inestabilitat social.

Euskadi i la Seguretat Social

Més a prop, el País Basc ha aconseguit la transferència de la gestió  de la Seguretat Social (funcionaris i administració) però no dels fons, que no els interessen perquè les pensions que paga l’Estat als bascos de la caixa comuna sumen més que les cotitzacions que es recapten a Euskadi. Un dia d’aquests, els bascos diran Agur, Patxi! –versió èuscara del Hasta luego, Lucas! de Chiquito de la Calzada–, apagaran el llum i se n’aniran. Mentrestant, la taula de negociació Catalunya-Espanya, que ha costat més de muntar que una d’Ikea, s’ha iniciat com era de preveure, perquè –tot i que s’ha d’intentar– els colons de l’Estat la veuen com una eina antiindependentista, i només ens ofereixen penjolls de vidre, com als indis americans.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

Suplantació digital de persones i de cares

Publicat

on

Per

El passat mes de gener, al Sant Jordi Club, va actuar i amb un ple total l’artista japonesa Hatsune Miku. Hatsune mai ha estudiat música, ni cant, ni ball, però és que ni tan sols existeix, almenys en carn i ossos. Hatsune va néixer en un ordinador de Crypton Future Media, una empresa multimèdia nipona, però canta i balla a dalt d’un escenari com una estrella del pop més, fins i tot embogint als seus fans (podeu veure aquí una de les seves actuacions (http://tiny.cc/zonasec-hatsune). Fins ara havíem vist la resurrecció d’artistes desapareguts com Freddy Mercury o Maria Callas però és el primer cop que un artista fictici, totalment creat per ordinador, fa una gira com a protagonista de l’espectacle i davant de públic real.

Les imatges generades per ordinador (CGI) avancen a passos gegants permetent-nos excentricitats creatives com aquesta; però també ja estan suplantant identitats humanes. Des que el 1993 Spielberg va substituir els dinosaures mecànics per CGI, la indústria del cinema ha anat incorporant aquestes tècniques fins a substituir, tot i que encara de forma un pel vetusta, actors ja morts com Peter Cushing i Carrie Fisher a Rogue One –la spin-off de Star Wars– o actors actuals com Arnold Schwarzenegger a Terminator Génesis.

Les Deep Fakes substitueixen les cares

Fins aquí no ens hem d’amoïnar ja que tot és art. El problema ve quan hi ha mala fè i, a més a més, la virtualitat es converteix pràcticament en realitat. Així van néixer els Deep Fakes, una tècnica que substitueix la cara d’un personatge d’un vídeo per la d’una altra persona de forma molts cops inapreciable (almenys per a humans). Els Deep Fakes podrien fàcilment mostrar-nos un vídeo de Donald Trump declarant l’exterminació del virus de la SIDA gràcies a “Deu i a ell mateix” (podeu veure el vídeo que va enganyar a milers de persones en aquest enllaç (http://tiny.cc/zonasec-trump) o, pitjor encara, declarant la guerra a la Xina. Si fins ara ja ens costava creure segons quines notícies, a partir d’ara i degut als avenços tecnològics, la credibilitat de les notícies no verificades i de segons quins mitjans de comunicació poc fiables anirà desapareixent fins a la seva desaparició.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint

Economia

Més immigrants per pagar les pensions

Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%

Publicat

on

Per

El passat 16 de gener el flamant ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va dir en una reunió de l’OCDE que l’Estat necessitarà uns 270.000 emigrants anuals fins al 2050, per a la “sostenibilitat del sistema de pensions”. Repetia el que havien dit el març anterior la secretària d’Estat per les Migracions, Consuelo Rumí, un estudi de l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIREF) de fa un any i un informe de l’FMI del 2018. Això suposa més de vuit milions d’immigrants. ¿És possible això en un Estat amb un 30% d’atur juvenil i més de tres milions d’aturats? Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%, però el problema no és de natalitat sinó de productivitat. I la natalitat és baixa perquè el baix nivell salarial no dona per alimentar més boques. L’equació: més habitants=més treballadors=més consumidors =més cotitzants i més impostos ja no funciona. Potser funciona a Castella, economia extractiva que viu d’explotar altres territoris, però en les economies productives com la catalana no.

Menys demanda de treball

Avui és possible generar la quantitat de PIB que calgui, on calgui i quan calgui amb zero unitats de factor treball, perquè ja no cal tenir estocs. Fins fa un parell de dècades, augmentar la productivitat suposava produir més unitats amb els mateixos o menys inputs, però ara ja no és així. Ara la tecnologia ja permet saber quantes unitats caldran demà, demà passat i d’aquí a un mes amb gran exactitud. I el que calgui es produirà en el moment que calgui amb molts pocs treballadors. La productivitat creix exponencialment, però la demanda de treball s’enfonsa perquè la tecnologia s’encarrega de captar la informació, d’analitzar-la i d’organitzar la producció. I això es fa amb inversió. I què cal per dur-la a terme? Doncs, o bé dominar mercats, o bé produir elements amb un molt elevat valor afegit. Per això s’està tendint cap als oligopolis i cap a les col·laboracions, fins i tot de competidors. No fa falta natalitat. És al revés: cada cop farà falta menys població, però més inversió per millorar i per augmentar contínuament la productivitat.

Taula de diàleg incerta

En l’espai polític, el Tribunal Suprem pot decidir quan hi haurà eleccions a Catalunya inhabilitant el MHP Quim Torra quan cregui que més pot perjudicar el govern espanyol, perquè el poder judicial, amb la monarquia, l’alt funcionariat i algunes empreses són part del nucli de l’estat profund franquista que mana. Mentrestant, es crearà una taula de diàleg Catalunya-Estat per tal de tenir entretinguts els partits sobiranistes catalans un parell d’anys com a mínim, encara que a Roger Torrent i els seus els agraden més les cadires que les taules, vist el que va succeir al Parlament de Catalunya el 27 de gener.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.