Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Lluís Permanyer: ‘‘Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino’’

Publicat

on

En Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) és una autèntica enciclopèdia amb informació sobre tots els racons de la ciutat. Té una memòria prodigiosa i és capaç de recordar fets i anècdotes de fa més de 50 anys. Aquest periodista, cronista a La Vanguardia des de l’any 1987, és crític amb el govern municipal, amb la policia i amb tots els organismes que regulen d’una manera o altra la ciutat. L’avalen els més de cent llibres que ha publicat i resulta impossible esbrinar quants exemplars té al seu pis de l’Eixample. Parlem amb ell sobre el Paral·lel i sobre la Barcelona que va ser i viatgem de la seva mà, amb certa nostàlgia, per una ciutat que poc o res té a veure amb el que és ara.

Té 78 anys i està jubilat, però no para de treballar!

Cada dia vaig a La Vanguardia, on tinc una secció fixa els dijous; també estic a ràdio Barcelona, a Rac1, faig documentals i escric llibres. Els columnistes que es queden a casa acaben parlant d’ells i anar a la redacció és més divertit.

Va estudiar Dret però va tirar per un altre camí.

Vaig estudiar sense cap vocació. Odiava aquesta ciutat, corrupta i sota la dictadura, i vaig intentar fer-me diplomàtic per poder marxar, però al final no ho vaig fer i al no fer res relacionat amb el dret vaig decidir dedicar-me a allò que m’agradava, la lectura. Vaig treballar a cinc editorials on he fet de tot, menys d’amo i venedor. En una de les editorials va ser on tímidament vaig començar a escriure.

I va entrar a La Vanguardia.

L’any 1966 vaig entrar a la secció Internacional i vaig estar-hi 22 anys. Hi estava perquè podia viatjar, comprar llibres prohibits, relacionar-me amb les democràcies… I quan, amb la democràcia, vaig detectar que els ciutadans recuperaven l’interès per la seva ciutat –que concretament aquí va ser amb l’ajuntament socialista– vaig creure que seria més útil al diari parlant de Barcelona que del Vietnam. Vaig estar tres anys preparant un banc de dades, bolcant informació de 600 llibres. Quan el vaig tenir vaig pensar que ja podria començar a opinar, i em van dir que sí.

Va acabar convertint-se en cronista, tot i que va rebutjar el títol per part de l’Ajuntament.

Van intentar fer-me cronista oficial però no vaig voler perquè un company del diari em va dir “quin sou cobraràs de l’ajuntament?”. Mal assumpte! Si un periodista, que hauria de saber que és un càrrec és purament honorífic, no ho sap… La gent del carrer què pensarà? I si tens un sou de l’Ajuntament, les teves opinions valen? Per això també he rebutjat la Medalla d’Or de la Ciutat, he rebutjar ser Ramblista d’Honor, etc. Jo sóc militant d’un partit únic i unipersonal que és el de la ciutat de Barcelona, reparteixo llenya i elogis a qui toqui.

Què és el que més estima d’aquesta ciutat?

El que més m’agrada és la diversitat i que mai no te l’acabes. Jo vaig sempre a peu a tot arreu i cada dia descobreixo un detall, alguna cosa nova. M’agrada la vida mediterrània, l’efervescència al carrer i observar la gent. I banyar-me a la platja de la Mar Bella, que hi ha una aigua i una sorra netíssimes, més que les de Sitges. Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Parlem ara del Paral·lel. Quina va ser l’època de més esplendor d’aquesta avinguda?

Sobretot durant la primera Guerra Mundial i fins la Guerra Civil.  El primer teatre del Paral·lel, el Circo Español es va instal·lar al 1892 i només van caldre uns anys per veure que allò funcionava. Després, amb la Guerra Mundial i la neutralitat d’Espanya, es podien fer uns negocis formidables. El diner fàcil crema a les mans i el lloc ideal per gastar-lo, en l’època del xampany francès i de la cocaïna legal, era allà. Per aquella època el Paral·lel era un lloc de lleure tant per a la classe obrera com per a la burgesia i els espectacles de revista eren d’un luxe gairebé parisenc.

Com era la vida nocturna del Paral·lel?

Després dels espectacles, que acabaven tard, seguia la festa fins que la gent tenia corda, no hi havia controls horaris com ara. En alguns llocs hi havia joc, en altres ball… Les nit tenien molta vida. Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Té alguna anècdota relacionada amb aquesta avinguda?

Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino. Tenia 15 anys i anava amb els amics d’estiueig, que em treien cinc anys. Hi he anat moltes vegades. Una d’elles amb el pintor Vila Casas, que hi anava cada dia. A l’acabar l’espectacle vam anar al camerino de la Mari Mistral, la gran Vedette que triomfava, i ens va rebre amb la seva mare, que l’ajudava a vestir-se. Quan la vam felicitar pel show, la mare va dir “vosotros habéis visto el especátulo pero no el cuerpo que tiene”. Aleshores la noia es va treure la bata i anava despullada. A sobre, ens va dir “¿Queréis que me peine el Fidel Castro?”… Imagina’t la situació!

Què creu que passarà amb el Molino?

La companyia s’ha dissolt perquè la situació econòmica és complicada però mentre no es vengui segueixen fent alguns actes. No troben inversor i l’Ajuntament tampoc mou fitxa. Què passarà no ho sé perquè amb aquest Ajuntament pot passar qualsevol cosa. És una catàstrofe, no els interessa gens tot això…

Com veu la situació de la ciutat, la gentrificació, l’expulsió dels veïns…?

Malament, els qui dirigeixen l’Ajuntament no saben gestionar l’èxit. No cal inventar res a la ciutat, només cal fer que funcioni. Però com no en saben i no els interessa, la ciutat no funciona.

Què proposa?

Sempre dic que si jo fos alcalde tindria cura dels detalls, que és el que han de fer els regidors i alcaldes. A la ciutat, ja pots fer tots els discursos que vulguis, que si als carrers la neteja no funciona, l’enllumenat no funciona, hi ha narcopisos… no serveix de res.

Entrevistes

Carles Alsina: “Ningú estava preparat per això, però hem reaccionat adequadament”

El CAP Les Hortes és el centre d’atenció primària de referència per al veïnat del Poble-sec. Com no podia ser d’altra manera, dediquem l’entrevista a conèixer de primera mà com ha estat l’experiència viscuda en aquest centre. I ho fem parlant amb Carles Alsina (Barcelona, 1971), que és metge de família i treballa al CAP Les Hortes des de la seva obertura l’any 2002. Alsina destaca que la clau de l’èxit del projecte, així com de la gestió de la crisi del coronavirus, correspon a tot l’equip de persones que hi treballen, a qui descriu com la seva segona família.

Publicat

on

En primer lloc, permet-nos preguntar-te com estàs, com us trobeu física i emocionalment les persones que heu estat al capdavant de la gestió de la crisi del coronavirus al CAP Les Hortes?
En 25 anys com a metge mai m’hagués pogut imaginar que pogués passar una cosa com aquesta en el nostre entorn. Ha estat impactant i encara ho estem paint. Ningú estava preparat, però, en aquest cas, el més important no és estar preparat sinó reaccionar adequadament i amb coratge davant del desconegut. I nosaltres ho hem fet. L’equip ha demostrat cohesió, resiliència, compromís i maduresa. Des del primer moment cadascú ha tingut molt clar el seu rol, ens hem cuidat els uns als altres. Tothom ha estat capaç de treure el millor de si mateix, ens hem sentit útils i ha sorgit una màgia que esperem que perduri. Els bons moments han superat els dolents, però tots portem sentiments molt profunds, que sovint han de quedar amagats darrere la cuirassa que representa la bata blanca.

Disposeu de dades sobre l’afectació del virus al Poble-sec? 
Hem fet 3142 visites presencials i 997 domiciliaries, a més de 20555 visites telemàtiques o no presencials. Pel que fa a les dades d’incidència s’han fet 544 diagnòstics clínics de probables positius, s’ha atès 71 casos de pneumònia i hi ha hagut 39 defuncions declarades amb Covid-19 positiu.

Quin ha estat el paper del vostre centre durant la pandèmia?
Diagnòstic, avaluació i seguiment de casos lleus i moderats. En els casos greus hem fet estudi i derivació. I també diagnòstic, proves PCR i seguiment de tots els usuaris i treballadors dels centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i gent sense sostre. Hem donat suport a la residència medicalitzada per a la Covid19 del Paral·lel, hem incrementat les atencions domiciliàries segons les necessitats socials i hem obert en diumenges i festius. Això sense oblidar tota la resta d’activitat assistencial habitual en període pre Covid-19.

Éreu prou mans? 
Hem hagut de reforçar la plantilla amb la contractació d’una metgessa i una infermera i hem comptat amb la col·laboració de quatre voluntaris de l’Associació de Ciències de la Salut, un estudiant d’infermeria i tres de medicina, que ens han ofert una ajuda desinteressada d’un valor incalculable.

La població ha fet un ús responsable del servei d’urgències?
El comportament de la població ha estat exemplar en tot moment. Han ajudat molt a poder fer correctament l’atenció des del centre

Quina valoració fas de la gestió de la crisi fins al moment?
Si feu referència a la gestió dels polítics de la crisi, la meva valoració és que ha estat millorable. En referència a la gestió sanitària per part dels dispositius assistencials i els seus treballadors, ha estat excepcional.

Com ha estat la relació amb l’administració? Heu rebut tota la informació necessària de manera pertinent?
Ens ha agafat a tots de manera tan imprevista que, en general, tots els dispositius sanitaris s’han organitzat de manera molt eficient i autònoma. La gestió més propera a la ciutadania sempre ha anat per davant de les directrius de la feixuga maquinària administrativa.

Heu disposat dels EPI necessaris per fer front a la situació? S’han donat casos de positius entre el vostre personal sanitari?
En tot moment el personal ha estat correctament protegit amb les EPIs corresponents, set persones que treballen al CAP van sortir positives, amb clínica lleu, sortosament. Això no ha afectat al desenvolupament i capacitat de l’activitat assistencial, ja que totes aquestes persones han estat aïllades a casa, treballant telemàticament per voluntat pròpia, sense agafar la baixa, cosa que és d’agrair.

També ens agradaria saber com ha estat la relació amb el veïnat i amb les entitats del barri. S’han generat noves sinergies arran de la pandèmia?
Durant l’estat d’alarma hem mantingut el contacte amb totes les entitats existents i amb les de nova creació que han donat suport durant tot aquest temps. Hem consolidat sinergies sobretot amb els centres residencials on ara la col·laboració ja és molt més propera i de suport.

Com ha funcionat l’atenció domiciliària durant la crisi? 
S’han fet unes 1000 atencions domiciliàries, algunes relacionades amb la Covid-19 i altres amb el control de malalties cròniques. S’han inclòs atencions de nens i nadons i vacunacions infantils a domicili.

Hi ha hagut informacions contradictòries respecte a les PCR que es fan als CAP. Es fan a demanda? Quin és el protocol? 
Les PCR es fan actualment a tots els pacients simptomàtics sota criteri mèdic i als convivents simptomàtics de les persones que donen resultat positiu.

Com es preveu el model de futur de l’atenció primària després de la Covid-19?
De ben segur que la pandèmia ens ha ensenyat que es pot fer una assistència molt més eficient amb un model de qualitat que poc té a veure amb el model que històricament s’ha mantingut amb mínims canvis estètics. Creiem que agafarà protagonisme l’atenció telemàtica i de relació estreta amb el pacient. Abans de la Covid-19 entraven per la porta del CAP fins a 1000 persones cada dia, òbviament això s’ha de reconduir. També és clar que l’atenció a l’usuari s’ha de prestar de la millor manera possible, i això s’aconsegueix si s’acompleixen tres premisses bàsiques: fer l’atenció en el millor moment possible (la immediatesa no sempre és una bona aliada), fer-la en el millor lloc possible, potenciant atenció telemàtica i domiciliària i que es dugui a terme per la persona més resolutiva en cada necessitat. Cal redefinir els rols professionals, jugarà un paper clau l’administratiu sanitari, s’empoderaran infermeria i treball social sanitari i potser algun altre perfil professional que fins al moment no formava part de l’equip d’atenció primària tradicional.

Per acabar, què creieu que es podria haver fet millor en la gestió d’aquesta crisi?
Sobretot la gestió política, l’atenció a les residències i haver pogut disposar de tests diagnòstics des del primer moment als Centres d’Atenció Primària. També s’haurien hagut de facilitar més els feixucs processos burocràtics vinculats tant a l’atenció dels pacients com a les baixes laborals.

Quines recomanacions faríeu a la població? Ens podem relaxar?
Tot i que sembla que actualment la circulació del virus al barri és residual, en cap cas hem de pensar que això està totalment controlat, cal seguir les recomanacions.

Continua llegint

Entrevistes

Diosdado Toledano: “Pedimos 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer el 4% del presupuesto de la Generalitat para la RGC”

Diosdado Toledano (Barcelona, 1949) lleva gran parte de su vida luchando contra las injusticias sociales. Es la cara visible de la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciudadanía, una prestación social a través de la cual se garantiza el mínimo para una vida digna a las personas y unidades familiares que se encuentran en situación de pobreza. Toledano se muestra preocupado ante el previsible incremento de la pobreza y exclusión social como consecuencia de la crisis provocada por la pandemia del coronavirus. Hablamos con él sobre su dilatada trayectoria en el sindicalismo y los movimientos sociales y sobre esta ley que parece no estarse aplicando de forma adecuada.

Publicat

on

Per

Háblenos un poco de su recorrido como activista. ¿Cuándo empieza su interés por la lucha social?
Vengo de una familia de tradición republicana y de izquierdas. Durante la Guerra Civil, mi padre se fue de voluntario a luchar con el Ejército Rojo contra el alzamiento franquista. Eso influyó en mi toma de consciencia y mi posicionamiento. Cuando estudié ingeniería técnica en la Escuela Industrial enseguida me involucré en la creación del Sindicato de Estudiantes. Desde entonces no he dejado de estar activo en los movimientos sociales.

Ha estado vinculado al movimiento sindicalista hasta el momento de su jubilación…
Tenía la convicción de la importancia del movimiento obrero para la transformación de la sociedad. Dejé de estudiar ingeniería y me metí a trabajar en fábricas, tuve que escapar de casa y vivir clandestinamente por intentos de detención. En ese entonces estaba metido en las Comisiones Obreras de la época y así empezó mi vida sindical.

Era usted muy joven…
Sí, antes de ir al servicio militar entré a trabajar en Seat. Era el año 70 y estuve implicado en un conflicto. En una reunión clandestina en Sant Boi nos detuvo la Guàrdia Urbana y estuve unos días en la Modelo. Durante el servicio militar, como tenía convicciones de cambiar las cosas y luchar contra la dictadura, organicé comités de soldados. La policía militar me llevó a ser interrogado a la comisaría de Via Laietana y posteriormente dieron la orden de que tenía que ir a prisión militar. Tomé la decisión de desertar. Estuve un año clandestino en Barcelona, con el apoyo de compañeros de los comités de soldados que había organizado, pero cuando los recursos escasearon para los compañeros que me escondían, opté por exiliarme y me refugié en Francia durante dos años y medio, antes de volver clandestinamente a España poco antes de la muerte del dictador.

¿Entonces regresa a Seat?
Al principio de la transición lideré la batalla por la amnistía laboral en Seat. Fue una de las primeras fábricas en que se consiguió y como consecuencia de ello regresé a la empresa. Desde ese momento volví a retomar la actividad sindical.

Ha visto evolucionar el movimiento sindical. ¿Está usted decepcionado? 
La palabra no sería decepción, porque siempre hay que comprender lo que sucede. Sí es cierto que durante el franquismo había una gran solidaridad y unidad en el movimiento obrero y una capacidad de respuesta importante. Con el tiempo, eso fue cayendo por diferentes causas. Para mí el punto de inflexión que se produce en Seat fue cuando los sindicatos entraron a negociar con la empresa la gestión de las contrataciones. Para la empresa fue un gran negocio porque obtenía unas contraprestaciones. Es decir, si tú te mantenías reivindicativo, la empresa te cortaba el flujo de administrar esos contratos. Se creó un cierto clientelismo sindical. Algunos nos opusimos a ese sistema y a consecuencia de nuestra protesta se expulsó del sindicato a los dirigentes de CCOO de Seat Martorell. Eso condujo a un problema de desmovilización del sindicalismo.

Cuéntenos el desenlace de su lucha en Seat.
En 2005 la empresa impuso un Expediente de Regulación de Empleo (ERE) a 680 trabajadores de la plantilla, que también me afectó a mí, y que fue un proceso de limpieza de la gente más combativa. Ese expediente fue participado también por los dirigentes sindicales de CCOO y UGT. No era un problema de que sobrara personal porque, al cabo de unos meses, la empresa volvía a contratar gente. Una parte de los afectados por el ERE volvieron a la fábrica, pero el núcleo que ellos consideraron que había que cargarse, no podíamos reingresar. Eso nos lo comunicaron en 2008 y precipitó que algunos compañeros nos pusiéramos en huelga de hambre e hiciéramos varias acciones. A raíz de esto, los trabajadores acabaron apretando a los sindicatos para convocar una huelga en fábrica y, a partir de la convocatoria de esa huelga unitaria, la empresa se bajó los pantalones y aceptó el reingreso del resto de gente.

¿Qué poder real tienen hoy en día los sindicatos?
Los sindicatos solo tienen poder si la clase trabajadora en las fábricas tiene consciencia y participa. Hace falta un movimiento obrero educado, consciente, que se una en asambleas… Las crisis evidentemente debilitan el movimiento sindical porque la gente prioriza el tener trabajo.

¿Los movimientos sociales operan al margen de los sindicatos?
Inicialmente los sindicatos históricos eran socio políticos, globalizaban toda la respuesta al sistema capitalista de la época. Cuando su actividad pasa a reducirse a las fábricas y los centros de trabajo, dejan todo un espacio que, en la medida que nadie lo cubre, es la clase trabajadora y la propia ciudadanía la que se organiza y genera movimientos sociales autónomos.

También está usted metido en Marea Pensionista. ¿Qué futuro augura usted en este sentido? ¿Las generaciones venideras tendremos pensiones? 
Creo que la gente joven tiene que mirar la experiencia de las mareas pensionistas y entender que estas no luchan solo por su generación, luchan por mantener las pensiones públicas también para las generaciones venideras. Durante un tiempo, la gente joven solo ha vivido la precariedad y, cuando eso ocurre, la tendencia es a creer que la precariedad es normal. Pero a pesar de esas circunstancias, la gente joven ha sido capaz de reaccionar, de autoorganizarse y de obtener victorias. Yo confío que es posible ganar la batalla de las pensiones.

En estos últimos años ha estado enfrascado en la lucha por la Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC). ¿Cuándo surge esta lucha?
Esta iniciativa surge en el 2011 cuando el gobierno presidido por Artur Mas adoptó una serie de recortes sociales para reducir el gasto social. Hicieron una contrarreforma de lo que era la Renta Mínima de Inserción (el PIRMI) y criminalizaron a las personas que cobraban esta prestación acusándolos de fraude. En el verano de 2011, cuando ya había surgido el movimiento del 15M, respondimos. Entonces nos planteamos que, mejor que volver a la situación anterior al recorte del PIRMI, era apostar por el derecho a la Renta Garantizada de Ciudadanía, establecida en el Estatuto de Autonomía (artículo 24.3). Esa era una formulación mucho más avanzada que el PIRMI.

Se constituye entonces la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciutadana…
Entonces impulsamos una ILP con el objetivo de hacer realidad ese derecho que había en el Estatuto y construimos el proyecto de ley de la Renta Garantizada. Hubo elecciones de por medio y el proceso se ralentizó hasta poder presentar la ILP al Parlament. Cuando ésta fue admitida a trámite, recogimos más de las 50.000 firmas necesarias y, en 2014, presentamos en el pleno del Parlament la propuesta del contenido de esa ILP. Des de la Generalitat siempre se ha intentado que el proceso se dilatara al máximo para que no se votase esta ley y nosotros tuvimos que hacer varias acciones hasta que pudimos empezar la negociación con el gobierno, una negociación que fue muy dura hasta que, finalmente, se aprobó por unanimidad en julio de 2017.

¿Se aplica correctamente esta ley?
Sabíamos que con todas las trabas que había puesto el gobierno de la Generalitat, haría todo lo posible por no aplicarla correctamente, por eso decidimos no disolvernos. La RGC tiene una prestación central, la propia renta garantizada, y los complementos de pensiones no contributivas y prestaciones sociales. Los problemas los encontramos con las nuevas solicitudes, porque se descubrió que estaban incumpliendo la aplicación de la ley; no se aplicaba el silencio positivo y se denegaron muchas solicitudes sin alegar razones claras. El nivel de resoluciones negatorias era del 90% y la gran mayoría eran injustas. A partir de aquí iniciamos acciones iniciativas ante el Parlament para que se revisen todas las solicitudes denegadas, se recorte el tiempo de carencia a dos meses (el tiempo que tienes que demostrar que tus ingresos son inferiores al umbral de la renta garantizada) y se acorte el tiempo de resolución administrativa.

¿El presupuesto que destina la Generalitat a la RGC es suficiente?
Los datos de Idescat en Catalunya, relativos a 2018 cuando ya se aplicaba la ley, indican que hubo un incremento de la pobreza severa y la pobreza relativa. Demostración evidente de que se incumplió la ley. Pongamos como ejemplo la Renta de Garantía de Ingresos de Euskadi, en la que el gobierno de Euskadi se gasta el 4,35% del presupuesto, con una tasa de vulnerabilidad mucho menor que en Catalunya. Aquí se le destina solo el 1,1% del presupuesto. Y eso es insuficiente para implementar correctamente la RGC. Por eso hemos sacado un comunicado en que, ante la situación de emergencia en que la pobreza se va a disparar, planteamos que haya 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer ya el 4% del presupuesto de la Generalitat.

Se ha aprobado el Ingreso Mínimo Vital por parte del Gobierno estatal. ¿Cómo han recibido esta noticia?
En abril del mes pasado enviamos una carta al presidente del Gobierno con una serie de propuestas para garantizar la compatibilidad y complementariedad con la RGC. En primer lugar, esperamos que dicha ley respete las competencias de la Generalitat de Cataluña, así como de otras comunidades autónomas, buscando el mejor encaje con las diversas leyes existentes de Rentas Mínimas, Básicas, de Garantía de Ingresos…

Hemos oído que se presenta a las primarias por Podem junto a Noelia Bail. ¿Como será este proyecto político?
Sí, eso es a título personal. Soy miembro del Consell Nacional de Catalunya en Comú y estoy en Podem desde hace un año y pico. La idea es recuperar lo mejor del impulso inicial de Podem, en que la influencia del 15M fue muy evidente, porque con el tiempo se generan desgastes y abandono de aquellas ideas iniciales. También hacemos una apuesta muy clara por el papel de los movimientos sociales, que nadie se piense que la acción del gobierno es suficiente. Siempre hay que tener muy clara la opinión de los movimientos cuando se hacen debates o medidas parlamentarias.

Continua llegint

Entrevistes

Txell Ribalta: “Cada vegada hi ha més consciència social, també al món empresarial”

Barcelona Activa és l’agència de desenvolupament local de l’Ajuntament de Barcelona. Se’n coneixen sobretot l’àrea d’empresa i la d’ocupació, però també engloba l’àrea de proximitat, destinada a la promoció econòmica en l’àmbit local. La cara més visible d’aquest departament al Poble-sec és la Txell Ribalta (Barcelona, 1981), que ocupa el càrrec de tècnica de proximitat d’aquest barri i de La Marina del Prat Vermell. La Txell va estudiar relacions laborals, psicologia i polítiques socials i ha treballat prèviament a entitats del tercer sector. Des de fa sis anys treballa a Barcelona Activa fomentant l’impuls socioeconòmic dels barris.

Publicat

on

Ens pots explicar, a grans trets, el mapa socioeconòmic del barri en l’actualitat? 
Poble-sec és un dels barris amb característiques socioeconòmiques més desafavorides del Districte de Sants-Montjuïc; la renda familiar disponible és més baixa que la mitjana a Barcelona tot i que ha experimentat una lleugera millora respecte d’anys anteriors. Aquesta millora, però, podria reflectir un procés de canvi demogràfic basat en l’aparició de nous veïns amb major poder adquisitiu i la marxa d’altres que no poden assumir el cost econòmic dels habitatges de la zona, i no una millora de la situació econòmica de la població del barri. Aquests processos de caire sociològic poden provocar una invisibilització de la pobresa i de la població en situació d’atur, donada l’especificitat del Poble-sec com a barri en transformació, zona cèntrica i vinculada a moviments culturals i socials que el fan atractiu.

En què consisteix la teva feina com a tècnica de proximitat?
Molt resumidament podríem dir que som agents de desenvolupament local. L’àrea de proximitat de Barcelona Activa vol impulsar l’estratègia d’economia de proximitat, que busca generar una economia basant-se en les potencialitats que té el propi territori; crear activitat econòmica en resposta a les necessitats de la gent que viu als barris de la ciutat.

Com detecteu aquestes necessitats?
Treballem molt amb el Districte i amb tot el teixit social i empresarial del barri i també participem en els espais comunitaris. La nostra gran eina és el Pla de Desenvolupament Econòmic (PDE), que ordena totes les accions de desenvolupament econòmic, les mesures i les línies estratègiques que es poden produir al districte. Fem una diagnosi molt viva, perquè és continua, i això és el que ens permet estar alerta de les diferents circumstàncies, amenaces i oportunitats.

Parla’ns una mica més d’aquesta eina que és el PDE.
Es desenvolupa a tots els districtes de la ciutat amb renda per sota de la mitjana i es basa en un nou model de dinamització econòmica que consisteix a desenvolupar serveis i accions que estan més a prop dels veïns i que estan dissenyades de forma conjunta amb el Districte, amb el teixit comunitari, amb les entitats socials i amb les empreses del territori.

Quins són els grans reptes al Poble-sec pel que fa al seu desenvolupament econòmic i social? 
En termes econòmics i comercials la proliferació de bars concentrats en determinats carrers de vianants i l’augment descontrolat d’habitatges d’ús turístic ha provocat una excessiva dependència vers aquestes activitats. La realitat dels darrers anys al Poble-sec ha demostrat que aquest model econòmic basat en el monocultiu de restauració i turisme ha derivat en algunes amenaces sociodemogràfiques i econòmiques com la gentrificació i la gradual desaparició de comerços en favor de l’aparició de bars i restaurants. Cal consolidar al barri accions de foment de l’ocupació i de l’emprenedoria en altres sectors professionals, aprofitant les oportunitats que presenta el barri per revertir aquesta situació i fomentant un desenvolupament econòmic sostenible, impulsant el model d’economia social i solidària, i alhora la professionalització del comerç de proximitat com a reclam per millorar i diversificar l’oferta comercial del barri.

Com és la vostra relació amb el teixit comercial del barri?
Pel que fa al comerç, la nostra tasca és la de detectar iniciatives que poden donar impuls socioeconòmic al barri, acompanyar-les i ajudar-les en allò que puguem. Oferim finançament a projectes d’emprenedoria, com hem fet, per exemple, amb el forn Can Farinetes del carrer Radas, que han reactivat el negoci i fan projectes en col·laboració amb entitats del barri. Un altre exemple és el projecte Cooperacures, que potencia un àmbit (les cures) amb molta precarietat i que necessita més impuls sota els paràmetres de treball digne. Potenciem l’economia plural, diversa, impulsada per persones del territori i que cobreixi necessitats de proximitat.

Sembla que hi ha cada vegada més projectes d’emprenedoria social…
Potser és perquè la gent comença a prendre consciència de l’impacte que té el tipus d’economia que promovem a les nostres vides i al nostre planeta. Sorgeixen perquè hi ha una política i una estratègia que vol enfortir aquest tipus d’activitat econòmica i perquè cada vegada hi ha més consciència social, també al món empresarial.

Interactueu amb els diferents espais associatius del barri?
Jo participo de la Comissió Sociolaboral del Poble-Sec, on es reuneixen totes les entitats rellevants del barri que treballen la inclusió sociolaboral. També em vaig reunint personalment amb cadascuna de les entitats per conèixer de primera mà la seva tasca. El seguiment tècnic dels projectes finançats pel programa Impulsem el que fas em permet anar coneixent més relat del barri. Per al desenvolupament de la meva tasca és molt important participar en aquest i altres espais, dialogant amb actors del Poble-sec per reafirmar el treball en xarxa i, sobretot, a l’hora de planificar i executar projectes de dinamització econòmica i foment de l’ocupació que veritablement responguin a les necessitats del barri.

Per últim, parla’ns del ‘Servei d’orientació i recerca de feina’. Hi ha un punt específic d’atenció al Poble-sec?
Sí, està ubicat al Centre Cívic El Sortidor i el 2019 s’hi han atès 129 persones: el 80% de les quals eren majors de 40 anys aturats de llarga durada que, en la major part, no cobren cap prestació. En l’àmbit de formació professionalitzadora, aquest 2020 es realitzarà el curs Operacions bàsiques de pastisseria (160 hores) des del dispositiu del Poble-sec. També es realitzen tallers monogràfics i mòduls de coaching, TIC, mercat de treball, alfabetització lingüística, carnet de manipulació d’aliments, carnet de carretons elevadors i carnet de plataformes elevadores. També hi ha un espai de recerca de feina al Centre Cultural Albareda.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.