Connecta amb nosaltres

Entrevistes

C. Freixenet: ‘‘Quan veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria’’

Publicat

on

La Carlota Freixenet i la Mar Redondo / DGM

Envoltat de terrasses, el número 40 del carrer Blai amaga un d’aquells espais que fins i tot es van arribar a extingir al Poble-sec. Un local on les històries poden ser màgiques, tràgiques o utòpiques. El seu nom: La Carbonera. Si més no, en aquest baix ara ja no es vénen quilos de carbó, tot i que la seva matèria prima encara té el mateix color. Rere el taulell, la Carlota Freixenet (Barcelona, 1990), la Mar Redondo (Barcelona, 1994) i l’Aitor Moreno el que ofereixen és tinta impresa; lletres; llibres; un món d’històries

El 28 d’octubre del 2017 aixequeu la persiana. Tota una bogeria?

Freixenet: Des de fa anys que amb l’Aitor comentàvem que el dia que fóssim rics muntaríem una llibreria. Ara bé, com que vam veure que mai seríem rics, vam decidir que la muntàvem igual. Era el nostre somni. I més endavant vaig tenir claríssim que si havia de fer la bogeria, havia de ser amb la Mar.

Tot plegat, en un barri gairebé desert de llibreries.

F: Al Poble-sec va haver un espai fins la dècada dels 90. Quan els propietaris es van jubilar, ens vam quedar sense. Tot i això, hem de tenir en compte que durant molts anys aquesta zona estava abandonada. Ara en canvi hi ha xarxa i coses a fer; el nostre cas només ha sigut estar en el lloc adequat en el moment adequat.

Quan comença la vostra relació vital amb els llibres?

Redondo: En el meu cas amb Harry Potter. De fet, fins i tot és el llibre més important d’aquesta llibreria. Va ser el primer volum a sortir de les caixes quan vam començar a col·locar els prestatges.

F: Jo en canvi he llegit tota la vida. El meu avi era editor, els meus pares professors… Tenia molt clar que volia treballar en algun espai de la cadena del món del llibre i he aconseguit provar-ho tot: des de la correcció fins a la impremta pura i dura.

Ara bé, aquesta casa no és només de paper.

F: Per nosaltres el cicle del llibre no s’acaba quan el vens. El llibre ha de retornar a tu d’alguna manera. Per això muntem activitats, fem vermuts els diumenges, activitats infantils els dissabtes, clubs de lectura per a adults i per a nens… Considerem que part de la gràcia del llibre és compartir-lo. 

R: No volíem ser només una llibreria. Volíem ser un espai de trobada. De fet ens encanta fer exposicions, vincular la música i la literatura amb la poesia… Fa només dues setmanes vam fer un concert de jazz i vam acabar tots ballant! Volem que aquestes parets s’impregnin de tot això.

I l’entorn social també s’ha quedat aquí dins atrapat?

F: El millor que ens ha passat és que tenim uns veïns fantàstics. El barri ens ha acollit des del minut zero. Encara recordo quan des de l’agost fèiem les obres sense porta i la gent en passar ens preguntava si seria un bar. Quan li dèiem que no, no ens paraven de fer preguntes. Entraven, miraven… des d’aleshores es van fer seu l’espai.

Una relació que no té ni mig any.

R: De totes maneres, a bona part dels clients ja els coneixem pel nom. Sabem què han llegit, què els ha agradat i què els agradarà. A la noia que ens dóna un cop de mà sempre li diem el mateix: abans que coneguis tots els llibres, has de conèixer tots els clients. Volem que se sentin a gust i fins i tot que ens tinguin la confiança de dir-nos què no els ha agradat o què ens recomanarien per als nostres prestatges.

Llibres versus tapes. Sou un punt d’inflexió al Poble-sec?

F: Som un espai de resistència. Els espais culturals són necessaris. No sé si serà un punt d’inflexió, però com a veïna del Poble-sec, cada vegada que veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria.

Una victòria dels petits?

R: En aquest trosset de Blai estem la biblioteca i nosaltres. Fem molta pinya, com també en fem amb el Sortidor. Si els veïns ens han acollit molt bé, el tracte que ens han donat les entitats i els espais culturals del barri és de 10. Fins i tot les escoles ens han ajudat.

Al cap i a la fi, heu recuperat la memòria d’aquest local.

F: Això era una carbonera. Des d’aquí es repartia carbó. El nostre logo és l’avi del meu company, qui n’era el propietari. Per a nosaltres era maco recuperar un espai com aquest. De fet, a tot el Poble-sec hi ha moltes referències al carbó i és un element a tenir present. Forma part de l’essència d’aquest barri obrer. Aquí fem trinxera.

Contra Amazon també?

F: Amazon no s’enrecordarà del llibre que vas llegir la darrera setmana i si et va agradar. El seu algoritme és fantàstic, però no sap llegir les cares ni et para pel carrer quan sap que ja té el llibre que buscaves.

 

Continua llegint

Entrevistes

‘El Mago Pop’: “No m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada”

El Teatre Victòria, al cor del Paral·lel, té nou propietari des de fa alguns mesos. L’il·lusionista Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) l’ha adquirit per fer realitat un dels seus grans somnis i per tornar la llum a l’avinguda, que ja viu una revifalla important des que Nada es imposible, el show que ja ha rebut més d’un milió d’espectadors, va aterrar al Victòria. El Mago Pop és el mag més taquiller d’Europa i ara fa temporada a Barcelona fins que, a l’estiu, continuarà la seva aventura a Broadway. La màgia, acompanyada de tenacitat i d’imaginació, pot donar resultats excel·lents: la història del Mago Pop n’és un bon exemple.

Publicat

on

Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

Continua llegint

Entrevistes

Juan de Dios: “Si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices”

Publicat

on

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Cabot: “M’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església”

Joan Cabot (Santa Eulàlia de Ronçana, 1962) és un dels quatre mossens del Poble-sec. Arribat a la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes fa 17 anys, el capellà diocesà no té problemes a l’hora de mullar-se amb els debats que envolten l’Església del segle XXI. De fet, és ferm defensor de “la llibertat i la consciència amb la qual actuava Jesús” i que tant respecta.

Publicat

on

Vostè és obertament independentista. L’Església li ha donat cap toc d’atenció per haver-se posicionat?
Cap, les opinions personals són acceptades i jo soc un ciutadà independentista, però com a capellà em dec a una comunitat. Trobo que ni l’Església ni la Parròquia s’haurien de posicionar políticament. Ara, davant unes condemnes de molts anys s’ha de poder dir que això no és just. Jo ho diré a nivell personal. Tots sabem que la justícia té els seus dèficits.

És just fer servir la figura de Crist, al·ludint al fet que ell tampoc hauria permès les injustícies contra els líders del procés?
És una mica atrevit, tot i que en el seu context ell també va qüestionar la presència dels romans i l’actitud dels polítics del seu temps. Quina és la injustícia avui? Hi ha matisos perquè hi ha gent que ho veu diferent. En tot cas Jesús estaria a favor dels pobles, de la cultura, del dret a decidir… Però això ho dic jo, no ho diuen els teòlegs.

L’arribada del Papa Francesc ha servit de palanca de canvi per fer una Església més progressista o l’ha empès la dinàmica social?
Com a Bisbe de Buenos Aires no era precisament molt progressista, però des que és Papa crec que ha vist la urgència de posar l’Església al dia. Sembla que també hi ha molta oposició interna a la cúria romana, però trobo que està fent canvis importants. Espero que el futur Papa també sigui capaç de dialogar amb el seu entorn com fa el Papa Francesc.

L’administració pública s’ha arrepenjat en Càritas?
Crec que sí. Evidentment que Càritas ha d’estar per solucionar problemes que l’administració no soluciona per la seva dinàmica o lentitud, però nosaltres sempre diem que la primera via han de ser els Serveis Socials. És molt fàcil criticar l’Església i jo també ho faig, però en aquest cas l’Església fa una feina que no és prou reconeguda a escala civil.

És difícil de revertir la mala fama que ha adquirit?
A Espanya hi ha un pes molt important pel paper durant el franquisme. Tot i que hi ha tics que es mantenen, crec que no és just que es mantingui aquest prejudici.

Algunes de les crítiques que ha rebut l’Església han arribat marcades per l’agenda social. Vostè defensa l’avortament legal?
L’Església pot opinar, però el que no pot és condicionar la legislació. Crec en el dret de la vida, però no estic a favor de prohibir l’avortament ni estic en contra d’una llei d’avortament que permeti fer-ho a qui a consciència ho desitgi. Això sí, soc partidari de trobar altres alternatives i d’una política encarada al fet que no sigui necessari l’avortament, sigui mitjançant ajudes, sigui afavorint la maternitat.

El catolicisme té el precepte de l’amor. Algun dia l’Església acceptarà el matrimoni homosexual?
Hi ha preceptes legals que s’han de canviar del dret canònic, qüestions teològiques que per mi no són decisives, però que actualment tenen pes… És del tot legítim l’amor entre dues persones humanament, antropològicament i cristianament. Fins i tot el Papa ha mostrat un respecte en l’acceptació de l’amor entre dues persones del mateix sexe. Teològicament és molt complicat aquest canvi i no ho veuré, però m’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església.

També li agradaria veure a les dones fent oficis?
No hi ha cap element objectiu que ho prohibeixi. És un tema de tradició i tenim esglésies que ho han acceptat. No pot ser que l’Església continuï vetant a les dones determinats càrrecs.

Les passes que ha fet l’Església per denunciar els abusos a menors han sigut suficients?
Ha costat d’assumir la responsabilitat i la gravetat del tema. Avui, en general, trobo que hi ha tota la disponibilitat a afrontar-ho amb tota la duresa i la sinceritat. Estem en la línia de corregir això.

Pot tenir relació amb aquest fet el vot de la castedat? Potser és un vot que el catolicisme hauria de deixar enrere?
Pot tenir connexions, però una persona que opta per la castedat no el converteix automàticament en un abusador. Crec que l’ideal seria que el vot fos lliure i no una obligació. També li arribarà el dia, com ja ha arribat a l’Església Catòlica Ortodoxa on s’accepta el matrimoni, però aquí la tradició pesa molt.

‘Al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios’. Estat i Església s’han relacionat en excés?
Ha costat molt que la tradició espanyola acceptés la igualtat de totes les confessions. En aquest moment em sembla que en l’àmbit legal està força equilibrat, tot i que a nivell pràctic segueix tenint un pes destacat. Estic d’acord amb què l’Estat no sigui confessional; per mi un funeral d’Estat hauria de ser un funeral interreligiós.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.