23.40 hores. A la boca del metro del Paral·lel hi ha una figura que gairebé ja comença a formar part de la iconografia nocturna de l’avinguda: el llauner. No cal donar ni 20 passes que, just a tocar de la cantonada del Bagdad, un primer home ofereix cerveses a un euro a tot aquell que passa per la zona. Sorprenentment, tant ell com la resta dels seus companys només ofereixen Estrella Damm (algun dia aquest detall mereixerà una investigació, però com diria Aragorn, hoy no es ese día). Al cap i a la fi, aquesta nit és per venir a viure i descriure el Poble-sec nocturn.

A banda i banda de l’avinguda que connecta el mar amb la rotonda més temuda de Barcelona, desenes de grups pugen i baixen amb o sense rumb. El que per a alguns sembla ser el final del dia (i fins i tot de la seva estada a Barcelona), altres tot just trepitgen el carrer a partir d’aquella hora. Una hora en què als contenidors del Pans & Company ja s’amuntega la brossa sense que ningú la reculli i sense que ningú li presti atenció. Almenys, aquesta és la sensació que dona per la seva terrassa plena a vessar i on alguns turistes ja carregen l’estómac abans d’entrar a la Sala Apolo.

Més endavant i gairebé amb les agulles a punt de tocar la mitjanit, la plaça del Molino presenta un ambient distès i fins i tot es podria dir que relaxat. Entre els pocs bancs que hi queden instal·lats (però tots ocupats), un grup de joves posa a punt els seus fetges amb dosis de Knebep i Negrita. Beuen i xerren tranquil·lament. El fet que les seves bosses verdes d’un tot alimentació els puguin delatar, no sembla preocupar-los gaire. Tot plegat… tampoc fan res gaire diferent de la imatge de pocs metres més enllà, en la que dos homes esgoten les seves cerveses en un bar de Salvà. Ara bé, hi són dins o estan fora? Doncs ni una cosa ni l’altra: els tamborets just queden ajustats a l’exterior, però sense sobresortir de la façana. Encara que pugui semblar fora de joc, és cervesa legal.

Blai, un altre món
Ara, com quan un s’apropa a la silueta dels estadis un dissabte a la nit, cada cop que les cames avancen direcció Blai els decibels pugen progressivament. És en aquell moment que sorgeix la diferència entre l’aparent soroll i el soroll real. Qui marca la intensitat? La mateixa aglomeració humana que apareix tot just en girar la cantonada. De fet, si no parlen alt, entre ells no són capaços d’escoltar-se. L’acústica de la via fa la resta. Primera terrassa, plena; segona terrassa, plena; tercera terrassa, dos llocs buits. Un ja es pot imaginar l’ambient. Són les 23.55 hores i tot apunta al fet que la tapa i l’estrella a taula tenen nit per endavant.

Un detall, però: la majoria de les finestres dels veïns, tancades. Tot i això, o a Blai un es munta una cabina de ràdio insonoritzada per poder dormir, o clama paciència. Sobre el terreny, per cada 20 metres que s’avancen, la banda sonora canvia de registre. Una melomania que té com a origen els interiors dels locals, amb els bafles a tota pastilla i les portes obertes per no deixar escapar a cap vianant amb ganes de gresca.

Joves passen la nit en un bar del carrer de Blai / DGM

Majoria de barcelonins
No és fins al punt de les 24 hores quan alguns cambrers ja comencen a advertir que han de plegar la terrassa, mentre que altres ja comencen a lligar les cadires. És ara quan la festa hauria de passar a l’interior? En teoria sí, però la majoria opta per quedar-se al carrer fent-la petar o fumant una cigarreta. “Vols un got de plàstic?”, pregunta un restaurador a un turista. A la poca estona aquest ja té un nou recipient per arrepenjar-se sobre una façana i escapar de la calor i el soroll del local.

Abans es deia ‘anar a Marina’
En aquest sentit, resulta gairebé impossible caure en el tòpic, però si per un motiu és fàcil distingir a un hoste estranger d’un veí del barri o de la resta de la ciutat, és pel tipus de consumició. En aquest cas, la sangria és la prova del cotó. Aquesta, però, és minoritària. Així que al contrari del que s’acostuma a advertir des de determinats sectors polítics, el gruix dels clients són catalans; veïns del Poble-sec i de la ciutat. Persones amb ganes de sortir a la nit i que en comptes d’optar pel que abans se’ns deia ‘‘anar a Marina’’, prefereixen tastar un oci on el detall kitsch substitueix l’essència rockera de la reconeguda zona de Sant Martí. El malson veïnal, però, és gairebé calcat. Queda tot un estiu per endavant.

Una molèstia perjudicial per a la salut
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el soroll és el segon factor mediambiental més perjudicial a Europa i se situa només per darrere de la contaminació atmosfèrica. Si bé fins ara les investigacions en la matèria no han anat gaire més enllà de la seva relació amb els efectes directes sobre l’audició, alguns darrers estudis vinculen la problemàtica amb molèsties, trastorns de la son, problemes cognitius i fins i tot amb malalties cardiovasculars.

Segons argumenten els especialistes, quan el soroll altera la son, implícitament es veu afectat el metabolisme del cos. Com que el metabolisme de la glucosa es veu interromput, s’acaben per desregular els horaris del desig d’alimentar-se de l’afectat. Davant d’aquesta circumstància, si l’exposició al soroll és reiterada, el cos es podria començar a alterar de manera crònica, de manera que desembocaria en malalties cardiovasculars o en diabetis i obesitats, expliquen.