L’edifici que avui acull aquesta biblioteca no és pas una construcció de nova planta, sinó un espai amb una història pròpia que es remunta a finals del segle XIX. Per això, cal recordar els usos que va tenir abans de convertir-se en l’actual equipament cultural.

L’edifici original, construït el 1889 al costat est de l’església de Santa Madrona, al número 34 del carrer de Blai, va ser promogut per la societat benèfica Juntas de Señoras de Salas de Asilos, amb el mecenatge de Dorotea de Chopitea. La seva finalitat era acollir el col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana.

Sembla que era una escola de certa qualitat i de caràcter professionalitzador. Després de la Setmana Tràgica, el juliol del 1909, va continuar en funcionament fins a l’esclat de la Guerra Civil. Aleshores, els locals van ser confiscats pel Sindicat de la Fusta de la CNT i convertits en seu de les Comissions Tècniques Sindicals. També van acollir la Comissió Sanitària i Mútua.

En acabar la guerra, l’edifici va ser seu de la Falange i d’altres institucions del règim franquista. Després de la mort del dictador, l’Associació de Veïns del Poble-sec va reivindicar que l’antiga seu del Movimiento passés a mans del veïnat i es destinés a usos comunitaris.

Un cop el local va passar a mans de l’Estat, el 1978, un grup de membres de l’Associació de Veïns va ocupar l’edifici durant les festes de la Mercè. D’aquesta manera, van aconseguir que, l’any següent, el Ministeri de Cultura els cedís provisionalment el local.

Els veïns van començar a rehabilitar-lo i, el 1980, van pintar l’edifici durant una festa popular. Dos anys més tard, s’hi va celebrar el desè aniversari de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

El 1985, l’Estat va traspassar l’edifici a la Generalitat de Catalunya i, el 1987, aquesta el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona. Entre el 1988 i el 1991, l’immoble va ser rehabilitat per convertir-se en un centre cívic cogestionat per l’Associació de Veïns del Poble-sec.

En aquell moment, també va acollir una petita biblioteca i una part de l’Arxiu del Districte, que encara no estava centralitzat. El centre va tancar el 1997 per iniciar les obres de rehabilitació que havien de convertir-lo en l’actual Biblioteca del Poble-sec.

L’obertura del Centre Cívic El Sortidor, el maig del 1999, va permetre destinar íntegrament l’edifici del carrer de Blai a la nova Biblioteca del Poble-sec Francesc Boix.

De la inauguració de la Biblioteca del Poble-sec, Francesc Boix, ara fa 25 anys.

La celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va impulsar la modernització de moltes infraestructures de la ciutat. Una de les que es van transformar va ser l’Estació de França. La seva ubicació ferroviària data del 1854 i el projecte de ‘Barcelona-Término’, del 1900. Tanmateix, el gran impulsor de la construcció, entre el 1924 i el 1929, d’una estació ferroviària adequada a la categoria de Barcelona com a gran ciutat va ser l’enginyer Eduard Maristany, marquès de l’Argentera.

L’estació monumental, amb forma d’U i una doble nau, disposava d’una dotzena de vies, zones de càrrega i descàrrega, magatzems, pavellons de servei i un gran vestíbul noucentista de 17 per 73 metres. L’arquitecte Pedro Muguruza en va dissenyar l’ornamentació conjuntament amb Raimon Duran i Pelai Martínez.

L’estructura, construïda el 1928, està formada per dues grans marquesines metàl·liques de 29 metres d’alçària i 195 metres de longitud cadascuna, que cobrien totes les andanes i els espais ferroviaris. No van ser, però, els únics avenços tècnics que s’hi van incorporar. També s’hi van instal·lar una línia elèctrica, corredors subterranis per transportar les mercaderies i topalls hidràulics per als trens.

El ferro forjat de les portes principals, el terra de marbre i les pintures del sostre donaven majestuositat a aquesta porta d’entrada ferroviària a Barcelona.

Poc després de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, concretament el 2 de juny, el rei Alfons XIII va inaugurar oficialment l’Estació de França. L’equipament, però, ja funcionava des del 1926 i les obres no es van acabar definitivament fins al 1932.

U

n cop fundat l’any 1944, el Club Natació Montjuïc va començar a desenvolupar les seves activitats a la piscina municipal descoberta que hi havia a tocar de l’estació de Miramar del funicular. Ara bé, per poder-les dur a terme també la resta de l’any, el 1946 va signar un conveni amb la piscina coberta de la Ronda de Sant Pau. Aquest pas li va permetre ampliar el nombre de socis i crear seccions, com la de waterpolo.

Anys més tard, el govern decideix expropiar els edificis on hi havia hagut una històrica serradora (carrer de la Reina Amàlia, entre els carrers de la Lleialtat i de l’Hort de la Bomba) i iniciar la construcció d’un equipament esportiu (1963). Així, el 4 de juliol de 1966, coincidint amb una visita del general Franco a la ciutat i amb l’assistència de l’alcalde, José María de Porcioles, i del regidor d’Esports, Juan Antonio Samaranch, es van inaugurar les piscines de Folch i Torres, que serien gestionades pel Club Natació Montjuïc. La denominació feia referència a aquesta plaça, ja que el complex hi tenia la façana  l’accés principal.

El nou equipament disposava de dues piscines: una destinada a competició en piscina curta, i una d’infantil per a l’aprenentatge. També comptava amb una torre de salts a la piscina gran, dues grades amb capacitat per a unes mil persones, un gimnàs i diversos frontons.

Amb les noves instal·lacions, el nombre de socis del CN Montjuïc va créixer de manera notable. L’any 1974, una assemblea del club va decidir emetre títols de soci amb l’objectiu de finançar la construcció d’una ciutat esportiva a la pedrera del Borinot, a l’altre vessant de la muntanya, prop del passeig de la Zona Franca. Aquest nou complex va entrar en funcionament el 1979 i el nombre de socis es va mantenir estable fins al canvi de mil·lenni.

Malgrat això, les piscines de Folch i Torres van continuar estretament vinculades al CN Montjuïc fins que, l’any 2002, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar el seu tancament. La raó: considerava que les instal·lacions presentaven greus deficiències estructurals i un deteriorament important de les conduccions elèctriques. Tot i les protestes veïnals, l’equipament esportiu va ser enderrocat i al seu lloc s’hi va construir un bloc d’habitatges públics.

Per al CN Montjuïc, aquesta pèrdua va suposar un cop molt dur i el club va veure notablement reduït el nombre de socis, ja que, per a molts, el desplaçament fins a l’altra banda de la muntanya era un impediment.

De la inauguració de la piscina de la plaça de Folch i Torres, ara fa 60 anys.