Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El solar del Teatre Talia-Martínez Soria, buit des de fa tants anys, està ocupat per uns habitatges precaris de gent sense sostre i percebo, pel que es veu des del Paral·lel, que ha tornat a créixer una figuera que va assolir proporcions respectables i va ser tallada amb motiu d’una neteja que es va fer per tal de desar allà els materials d’unes obres que es feien a l’avinguda.

L’enyorat teatre es va inaugurar l’any 1900.  Va tancar el 1987, després d’un incendi sospitós, tot i que era una sala en condicions i molt agradable, renovada no feia gaire. Va tenir noms diferents, Delícies, Líric, Trianon, Madrid-Concert…

També s’hi va fer cinema en algun moment. L’any 1924 va passar a dir-se Talia, un bonic nom amb el qual el recordem. Quan es va inaugurar s’hi va fer molta sarsuela. També s’hi havia fet circ. En els anys cinquanta va ser adquirit per Iquino i Martínez Soria, qui, al capdavall en va esdevenir l’únic propietari. El teatre va acabar per dur el seu nom, a partir de 1982.

Durant les gires de Martínez Soria es feia teatre molt variat, amb obres de pes i d’actualitat, com ara les de Buero Vallejo o Fassbinder. Hi van passar grans actors i actrius, Concha Velasco, Lola Herrera, Mary Carrillo, Julio Núñez i molts més. Més endavant es va especialitzar en teatre d’entreteniment, com Violines y trompetas, amb Fernando Guillén i Paco Morán.  També va fer temporades en català, amb obres com En Baldiri de la Costa, amb Pau Garsaball.

El director de l’Escola del Carme, del carrer de Tapioles, el senyor Llucià, celebrava allà el seu sant, amb una festa escolar molt lluïda.

Continua llegint

Història

90 anys de la Font Màgica de Montjuïc

La font, amb les cascades, estanys i brolladors va ser dissenyada per Carles Buïgas

Publicat

on

Des de 1905 Puig i Cadafalch impulsa la promoció d’una nova exposició internacional a Barcelona, després de la de 1888. Aprofitant l’expansió de l’energia elèctrica, el 1913 es proposa fer a la muntanya de Montjuïc una Exposició d’Indústries Elèctriques per a l’any 1917. Però, l’esclat de la primera guerra mundial motiva un llarg ajornament de l’esdeveniment. Tot i això, el projecte no es abandonat en cap moment; i així, el pla general s’aprova el 1915; el 1917 comencen les obres al recinte i a la muntanya de  Montjuïc i el 1923 conclouen totes les obres del projecte.

Cop d’estat i ajornament

Però aquest mateix any, el general Primo de Rivera fa un cop d’estat i tots els criteris de l’esdeveniment es canvien i es post-posa l’esdeveniment fins el 1929 per organitzar l’Exposició Internacional de Barcelona. A més, el comissariat de l’Exposició s’encarrega al marquès de Foronda i les Quatre Columnes de les escalinates que pugen al Palau Nacional s’enderroquen l’any 1928 i deixen un espai, el que porta de la plaça d’Espanya fins al Palau Nacional, per urbanitzar i dotar d’ús i contingut.

En aquest moment, l’enginyer Carles Buïgas rep l’encàrrec de dissenyar la urbanització d’aquest espai. Amb els jocs d’aigua i llums, la seva proposta aconsegueix crear una perspectiva àmplia i acollidora a qui arriba a la plaça d’Espanya per adreçar-se als palaus i espais expositius. Amb la feina de més de tres mil treballadors i en menys d’un any el conjunt de cascades, estanys i brolladors, amb els dispositius de llum estan llestos per a la inauguració, el 19 de maig de 1929.

De l’Exposició a l’actualitat

Constitueix un dels elements més espectaculars de la mostra i, tot i haver estat pensada exclusivament per a l’Exposició, continua funcionant els anys posteriors. La guerra i la postguerra motiven l’abandó i el desballestament de part dels equipaments; però el 1954, el mateix Buïgas aconsegueix la posada al dia dels mecanismes del brollador central i de la il·luminació. Els anys 80 s’hi incorpora música, el 1992 s’hi fa una restauració provisional, que fou feta de manera més aprofundida i àmplia entre 1994 i 1998. De la inauguració de la Font Màgica, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Mercat dominical del llibre al Paral·lel

El mercat del llibre vell no sempre ha estat als voltants del Mercat de Sant Antoni, uns anys es va fer al Paral·lel

Publicat

on

Per

A començaments dels anys 20 el mercat del llibre vell que cada diumenge s’aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d’Urgell i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel. Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l’espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s’instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s’estengué durant els anys 30 també a la vorera d’enfront, la del barri del Poble-sec.

En aquest nou emplaçament el problema més important eren els dies de pluja. Alguns llibreters s’arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien de plegar i esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l’Ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l’illa del mercat on els dies feiners hi havien les parades de roba dels encants.

Lany 1936 el mercat dominical del llibre vell i d’ocasió tornava a l’entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaria incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.