Connecta amb nosaltres

Entrevistes

François Jozic: ‘‘Hay mucha gente que no entiende la música electrónica, que cree que no es cultura’’

Este verano se ha celebrado la séptima edición de Brunch -In the Park con una afluencia de 90.000 personas. El festival nació de la mano de François Jozic, un belga que se afincó en Barcelona en 2008, cuando la crisis le hizo replantearse su carrera en el mundo de las finanzas. Desde que el Brunch llegó a Barcelona, la polémica ha estado servida: buena parte del Poble-sec –el barrio que acoge el evento– lo ve con buenos ojos, pero otra parte destaca las molestias derivadas del festival y su público.

Publicat

on

¿Qué es Brunch -In the Park?
Es un festival diurno de música electrónica que tiene lugar doce domingos de verano en los jardines de Joan Brossa, en Montjuïc.

¿Cuál es el perfil de los asistentes?
Durante la primera parte del día hay muchas familias, tenemos actividades para los niños, oferta gastronómica y música chill con artistas locales. El aspecto familiar del evento cambia a partir de las seis de la tarde, cuando hay público más joven y solemos acabar con la actuación de dos artistas internacionales. El 70% de los asistentes son de Barcelona y del área metropolitana. El resto son turistas.

¿Cómo surgió esta iniciativa?
Tomamos la idea después de haber vivido en varias ciudades del mundo donde hay festivales con este tipo de características y vimos que en Barcelona no había oferta de eventos de música electrónica diurnos.

¿Está estigmatizada la electrónica?
Hasta ahora esta música estaba confinada en club
s, discotecas… muy vinculada a la noche. Se suele relacionar con las drogas y hay mucha gente que no la entiende, que creen que no es cultura. Por eso nos parecía interesante sacarla de la noche y que la pudieran disfrutar familias y todo tipo de público.

Fuera de los meses de verano, ¿celebráis otros eventos?
Hacemos otros seis eventos en el Poble Espanyol, Brunch -In the City, la versión más urbana del Brunch y en agosto hacemos el festival DGTL en el Fórum, un festival de electrónica pero con la sostenibilidad como pilar fundamental.

Hemos oído que el Distrito se plantea descentralizar el festival. ¿Por qué?
En primer lugar consideran que hay que descentralizar la cultura en general, para que llegue a otros barrios. Otro tema es la privatización del espacio público, pero lo que proponen es privatizar el espacio público en otro sitio. También hay un pequeño grupo de vecinos de la zona que están montando un lobby bastante poderoso y que dicen hablar en nombre de todos los vecinos cuando afirman que el Brunch les representa una molestia.

¿Qué habéis hecho al respecto?
Hicimos una encuesta con un gabinete independiente para saber exactamente cuál es la opinión que tiene el barrio de nosotros y, de hecho, es bastante positiva. Hay un promedio del 14% de personas que están descontentas, pero no con el evento en sí sinó con el incivismo, el ruido i la suciedad del barrio. Nosotros no empeoramos una situación ya existente. En estos años hemos hecho muchos esfuerzos en el Poble-sec: el escenario está encajado con contenedores marítimos, de manera que hay una barrera acústica muy fuerte; hemos puesto 20 lanzaderas para evacuar 2.500 personas de forma gratuita sin que pasen por el barrio y tenemos agentes del silencio para reducir el ruido. Nos hemos ganado la confianza de la asociación de vecinos del barrio.

¿Habéis hablado con grupos detractores, como la Asociación de Vecinos de La Satalia?
Con ellos nos hemos reunido varias veces, incluso en casa de la presidenta Ana Menéndez para ir a escuchar el impacto y no se oía nada. Utilizan el tema de las molestias para defender una visión diferente del uso de la montaña como reserva natural, y es una posición legítima. Pero hay que tener en cuenta que nosotros usamos solo el 0,5% de las 400 hectáreas de la montaña, en una zona abandonada. Me he reunido muchas veces para buscar soluciones pero como lo único que proponen es que se cancele el Brunch, no hay diálogo.

Os habéis reunido recientemente con el ICUB. ¿Cuál es su postura?
El ICUB tiene claro que el Brunch es un evento de ciudad porque es el tercero en asistencia después del Primavera Sound y el Sónar. Es un evento que se tiene que quedar en Barcelona con sus doce ediciones pero si el Distrito quiere estudiar espacios alternativos, vamos a verlo. En la reunión se habló de ubicaciones como Sant Andreu, Nou Barris o Sarriá. Vamos a estudiarlas pero lo que les pedimos es que no hagamos un cambio radical, vayamos poco a poco. Nosotros queremos ser una empresa sostenible y entendemos la política de descentralización de la ciudad, pero Joan Brossa tiene una característica muy particular y es que estamos a casi medio kilómetro de las primeras viviendas. Todos los parques que nos ofrecen están, en el mejor de los casos, a 200 metros de las viviendas.

¿Qué es el programa ‘Alegria i Compromís’?
Significa que la alegría del festival sin compromiso no tiene sentido. En el barrio hemos hecho muchas acciones sociales: repartimos cinco mil kilos de comida al año a la gente más humilde, colaboramos con Bona Voluntat en Acció y con el Observatorio contra la homofobia, patrocinamos las camisetas técnicas del APA Club Esportiu… Hemos aportado mucho al barrio y hemos hecho muchos vínculos.

Entrevistes

Julio Manrique: «De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món»

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va pujar per primer cop a l’escenari del Lliure amb 20 anys, quan encara estudiava Dret. Avui n’és el director, en plena celebració dels 50 anys del teatre i dels 25 de la seu de Montjuïc. Entremig, es va formar a l’Institut del Teatre, va treballar amb Peter Brook i va dirigir el Romea. Al Lliure ha muntat L’ànec salvatge i Les tres germanes, i amb Jerusalem va guanyar el premi Butaca a la Millor Direcció

Publicat

on

Presenta l’aniversari amb una anècdota. Explica que, la nit de l’estrena del teatre, el públic va aplaudir abans que comencés la funció.
Me la vaig trobar a l’arxiu digital del Lliure, en un itinerari titulat ‘Aplaudirem una esperança’. Aplaudien un projecte nou, el futur. El Lliure és tan vell com la democràcia, feia poc més d’un any que havia mort Franco, tot estava per inventar i era possible somiar. Aplaudien una esperança.

Tres mesos sencers de celebració és molt intens.
Estar tot l’any amb l’aniversari podia dispersar els actes i treure força a la celebració, i volíem intensitat. Concentrada, explica millor qui som i què fem.

L’exposició al Palau Robert que heu presentat fuig de la retrospectiva clàssica.
La història del Lliure ja es pot consultar a fons. Volíem ser fidels al seu esperit, a la llibertat creativa que el defineix. I una figura cabdal de la casa, el Fabià Puigserver, era sobretot escenògraf, així que vam convidar cinc escenògrafs i els vam dir que fessin el que els donés la gana. Cadascun es va ocupar d’una dècada.

Publiqueu també Cor calent, un llibre sobre la gent del Lliure.
És un encàrrec al Magí Camps, la Marta Vives i la Marta Orriols. Els vam demanar que escrivissin a sis mans la gran història del Lliure a partir de les petites històries de persones que n’han format part des de llocs poc visibles. Els secundaris en són els protagonistes: les històries s’expliquen des dels regidors, les sastresses, el personal de neteja o els espectadors. Amb les seves anècdotes es construeix un mosaic que acaba explicant què és aquest teatre.

La temporada passada vau tancar amb un 88% d’ocupació, però l’edat mitjana és de 47 anys. Us costa arribar als joves?
És el debat de tots els equipaments culturals: com arrossegar la gent jove cap a això que anomenem cultura. La mitjana oscil·la entre els 45 i els 47 anys, i trobo que fem una programació atractiva per a la gent jove. Molts dels que venen tenen més de 50 anys, sí, però és causat pel seu poder adquisitiu i la seva gestió del temps.

El teatre és a la muntanya, no a peu de carrer. Com és la relació amb el Poble-sec?
Moltes activitats passen a la plaça de Margarida Xirgu, que, per cert, és una manera d’arribar-hi a peu pla. Acollim l’ONG Pallassos Sense Fronteres, fundada pel Tortell Poltrona, que cada any hi fa dos espectacles gratuïts per a infants. Som a la Taula Comunitària del Poble-sec. I amb el Viu Montjuïc volíem fer una festa oberta al barri, per a unes 1.500 persones, però el 3 d’octubre va ploure moltíssim i ens la vam haver de menjar amb patates.

Els bars els gestiona la Fundació Mescladís, i el canguratge, Més que Cures, un projecte de dones del barri.
Mescladís té un projecte d’inclusió social brutal, acompanya persones vulnerables, moltes migrants i veïnes del barri, cap a la professionalització. Fins i tot creen plats especials per als espectacles. I el canguratge dels dissabtes permet a les famílies deixar els nens i veure la funció tranquil·les (tot i que aquest trimestre no, perquè l’espai acull una exposició). Com a pare, crec que s’agraeix molt.

Quin és el repte pendent amb el barri?
Que les comunitats que senten el teatre com una cosa llunyana, per qüestions culturals o d’idioma, se sentin interpel·lades pel que passa aquí. En aquest barri conviuen persones de molts orígens. La integració és una paraula que s’utilitza molt i es practica menys. Ens hem de plantejar subtitular més funcions, i no només en anglès. Hem d’anar-los a buscar, hem de sortir del teatre i dir-los que això també és seu.

El barri viu tensions pel turisme i l’habitatge. Què hi pot fer un teatre públic?
De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món. Que el Lliure solucioni el problema de l’habitatge seria demanar-li una cosa que no pot fer. Però un teatre és un lloc on es representa el món, i pot fer d’altaveu. Parlem de temes que preocupen la societat, i aquest és un d’ells. Una obra que vam programar, L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, parla d’una professora que es queda sense pis perquè no pot pagar el lloguer. I a Bouvetøya parlem d’un dels temors d’ara: el creixement de l’extrema dreta.

Amb l’extrema dreta en auge, hi ha lloc per a l’esperança?
Bouvetøya vol ser una faula esperançada. Malgrat que tot sembli anar-se’n a la merda, un grup de persones es pot trobar i, juntes, retrobar la il·lusió.

Col·laboreu amb els teatres veïns?
I tant. Amb l’Institut del Teatre fem l’IT Teatre Lliure, on actors acabats de graduar fan un espectacle que es veu a l’Espai Lliure. En paral·lel, el Mercat de les Flors tanca dos anys per obres i acollirem espectacles de la seva programació.

Va debutar al Lliure amb 20 anys, com a actor.
Havia fet una obra a Sant Andreu i el Lluís Homar, que dirigia el Lliure, la va programar a Gràcia. Aquell espectacle va ser el meu primer mestre. Amb 24 anys, una beca del Lliure em va portar a un taller sobre Shakespeare, i d’allà a París, a treballar cinc mesos amb el Peter Brook.

Troba a faltar fer d’actor?
Tinc el xip posat en la direcció: aquesta temporada he dirigit Bouvetøya i prou. Estic més lluny de l’actor, que és el que em va portar al teatre, però espero tornar a actuar algun dia, aquí o fora d’aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Núria Llopis: «A l’Institut necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat»

Núria Llopis (Alcoi, 1978) és, des del curs 2024-25, directora de l’Institut Bosc de Montjuïc, on va arribar com a professora de català el 2006-07 després d’exercir en altres centres de Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, es va traslladar a la capital catalana per continuar la seva formació. Encara avui compagina la direcció amb la docència.

Publicat

on

En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025