Connecta amb nosaltres

Economia

Manzano’s. Cuina tradicional peruana

Ens trobem davant d’un dels millors ceviches, elogiat per alguns dels chefs més prestigiosos de la ciutat. El restaurant Manzano’s ha obert fa uns cinc mesos i ja s’està fent un lloc i un nom entre els locals de restauració peruana.

Publicat

on

Herbert Guillén porta 18 anys a la nostra ciutat i juntament amb la seva dona Aracely, cuinera, i la seva filla Emily, dissenyadora del local, formen un equip que ha creat un restaurant acollidor, pulcre, elegant i original que el freqüenten barcelonins, italians, anglesos, sudamericans… tots atrets per la qualitat del producte que s’hi ofereix. Un producte majoritàriament importat del Perú.

Repassem el que s’hi serveix: com s’ha comentat, el ceviche és excepcional, amb una leche de tigre que és un secret de la casa; també com a primers plats tenim ocopa arequipeña, aguadito de mejillones, yucas con huancaína, tequeños, etc. De segons podem gaudir d’una de les especialitats de la casa, la parrillada peruana, també tenim l’excel·lent chicharrón de pescado, frijoles con seco de ternera, ají de gallina, lomo saltado i altres plats. De postres s’ofereix l’arròs amb llet, mazamorra morada i pastissos de la casa.

S’ha de dir que la presentació dels plats és un plus, perquè també entren per la vista, molt ben decorats, amb molt de gust. Ara bé, la relació qualitat-preu és el que fa d’aquest local una oportunitat única per gaudir d’una cuina llunyana però que està arrelant al nostre país. El restaurant Manzano’s n’és un exemple de primera, s’ha d’aprofitar.

No tot acaba amb el menjar, ja que l’altra vessant del establiment són els còctels; un producte també elogiat per tothom és el seu Pisco sour sabores, boníssim, l’algarrobina, el Machu Picchu, la cervesa cusqueña… Anar al vespre a pendre un combinat i fer la xerrada amb la parella o amb els amics és una bona opció per passar una estona agradable.

Tornant al que ens interessa, anar a dinar o sopar en aquests moments de creixement del Manzano’s és una oportunitat que no es pot deixar escapar. Un dels millors ceviches de Barcelona us està esperant… Ah! i per aquestes festes nadalenques estan oberts per a sopars de grups i d’empresa, i és que el menjador compte amb un segon pis molt gran i espaiós.

ENRIC MESTRES

Economia

Els veïns volen un barri amb millor mobilitat, sostenibilitat i educació

La ciutadania es bolca a dir la seva al Decidim Barcelona i proposa més d’una cinquantena de projectes per millorar el Poble-sec

Publicat

on

Termini tancat. Els primers Pressupostos Participatius que s’han engegat a la ciutat ja han exhaurit el període perquè els veïns presentessin els seus projectes. En total, l’Ajuntament de Barcelona té previst destinar 9 milions d’euros al Districte de Sants-Montjuïc, els quals s’hauran de repartir entre els diferents barris d’aquesta divisió administrativa. El que ha quedat patent al llarg de la primera fase és la iniciativa que ha pres el veïnat poblesequí: fins a 53 projectes han presentat al Decidim Barcelona.

Tot i la pluralitat d’idees que s’han abocat a la plataforma virtual, es poden desengranar tres eixos centrals: la mobilitat, la sostenibilitat i l’educació. En aquesta línia, ens trobem que han sigut les mateixes comunitats educatives de l’Escola del Bosc de Montjuïc, l’AFA de l’Escola Tres Pins i l’Escola Municipal Tres Pins les que han reclamat recuperar l’ecologia de la muntanya, crear camins accessibles i millorar els entorns dels equipaments escolars de la muntanya. En un aspecte similar, altres veïns han proposat eixamplar les voreres que envolten aquests centres educatius, recuperar el Sot del Pantà de la Foixarda, reformar els jardins de Fabià Puigserver, els de Walter Benjamin, així com el de les Hortes de Sant Bertran, sense oblidar la restauració de les escales del funicular o la possible creació d’una ludoteca ambiental.

Una mobilitat respectuosa

Com és habitual, la mobilitat ha tornat a esdevenir un aspecte central del debat i el nombre d’aportacions per millorar l’espai urbà ha resultat més que destacable. Per una banda, el veïnat ha reclamat poder disposar de més bancs públics al carrer de Blai, mentre que d’altres han apostat per crear directament una xarxa d’itineraris a peu per a persones amb mobilitat reduïda. També s’ha presentat la possibilitat de crear un carril bici pel passeig de l’Exposició o millorar les voreres del carrer de Vila i Vilà i les dels entorns d’El Molino. Fins i tot s’ha reclamat la plantació d’arbres al parterre de l’avinguda del Paral·lel, perquè aquest abandoni la seva imatge de “brutícia” i generi ombra als ciclistes.

Actualment, els Pressupostos Participatius es troben en el punt on els tècnics municipals valoren la viabilitat dels projectes en funció dels criteris establerts, així que arribarà més tard el torn de la votació dels veïns. Mentre que el calendari de votacions encara està sine die a conseqüència de la crisi de la Covid-19, ja se sap que els 30 projectes amb més suports de cada districte seran els que passin a la següent fase. Posteriorment s’acabarà de concretar la forma dels projectes amb més suports i finalment seran els veïns qui tornin a votar el que prefereixen per al Districte.

Continua llegint

Economia

El món de la restauració creua els dits

Els professionals asseguren que l’estampa de les terrasses plenes de gent no reflecteix la situació econòmica dels establiments

Publicat

on

Temps perdut i impossible de recuperar. Aquesta és la conclusió a la qual arriba l’àmplia majoria dels restauradors del Poble-sec. L’obligació de tancar durant el confinament per la crisi sanitària generada per la Covid-19 els ha trastocat tota la planificació econòmica de l’any i avui dia es troben a l’expectativa del que pugui passar. Sí, evidentment, com tot lector d’aquest article, però amb la càrrega afegida de tenir unes despeses fixes a cobrir. En el seu cas, tots ells confessen que la persiana pesa i les factures se’ls poden emportar per davant.

Abans d’entrar en matèria cal tenir en compte que el sector de la restauració del Poble-sec no només són les terrasses del carrer de Blai, els pinxos en oferta i els grups de joves turistes a la cerca de passar una nit entre copes.  Tal com exposen des de la recentment creada Xarxa de Bars i Restaurants de Barri de Barcelona, fundada amb la participació d’una trentena d’establiments de la falda de Montjuïc, molts d’aquests locals són regentats exclusivament per nuclis familiars. Veïns de tota la vida que la seva principal font d’ingressos són els mateixos poblesequins.

Entre aquests està la Michela Tocco, qui fa només un any que va obrir l’Archimissa Gastrobar al carrer de Vallhonrat. Degut a les restriccions sanitàries imposades, el local l’ha hagut de tenir tancat un total de 80 dies, ja que sense l’habitual volum de feina no li sortien els números: “Vaig posar una taula davant la porta, però sense terrassa ni poder servir a l’interior, al principi era impossible”. Ara explica que ja ha adequat les taules de l’interior per poder garantir les distàncies de seguretat, però segueix a l’espera que l’Ajuntament li doni permís per poder muntar una terrassa extraordinària en una plaça d’aparcament. Segons denuncia, no sap ni en quin punt es troba el tràmit que va sol·licitar: “Ningú em dona cap informació”.

La llosa del lloguer

Tocco detalla que al món de la restauració tota la rotació de taules està molt calculada per poder facturar prou per cobrir les despeses corrents. L’aturada en sec d’aquest sistema, però, no ha fet més que alimentar el seu principal maldecap: el lloguer. “El propietari no ha volgut arribar a cap acord per reduir-nos la quota; a més, les ajudes de l’administració han suposat endeutar-nos encara més amb els préstecs dels bancs, i aquests no els han tramitat ni de forma ràpida ni proporcional”, sosté qui finalment ha aconseguit rebre una “ridícula” quantitat de diners.

Dir que els gerents del Bar Bagaría del carrer Nou de la Rambla han tingut més sort que l’Archimissa Gastrobar seria faltar a la veritat. Tal com relata la seva responsable, Neida Martín, el propietari del local els ha permès retardar el pagament dels mesos de lloguer que van haver de tancar, però “tampoc ens serà de gran ajuda, perquè l’haurem de pagar íntegrament i si bé al principi ens van dir que teníem temps fins a final d’any, ara cada dia 9 de mes ens pregunten quan cobraran aquests diners”.

A expenses del consum veïnal

En el cas del Bar Bagaría, aquest dona de menjar a Neida Martín, el seu marit i les seves dues filles de quatre anys. Una família sencera que a dia d’avui viu de les canyes que serveixen a la seva fidel parròquia: “En un any i mig hem pogut fer-nos una clientela que tan bon punt vam aixecar la persiana, va tornar al local”. Tot i el bon ritme que han tornat a agafar, la responsable assegura que viuen molt pendents de la situació sanitària: “Ara creuem els dits perquè no tinguem una recaiguda a la tardor o al desembre, perquè sinó sí que haurem d’abaixar la persiana”.

El teletreball resta clientela

A diferència del Bagaría, la dinàmica de copa i tapa no es reprodueix a l’Archimissa Gastrobar. Tocco emfatitza que el seu local s’ha caracteritzat sempre per servir plats, però que amb l’increment del teletreball ha perdut molts clients que treballen a empreses de la zona. “Respecte als veïns també hem notat que ha caigut el poder adquisitiu, la gent ja no entra a gastar com feia abans”, afegeix. De fet, tant l’establiment de Tocco com el de Martín asseguren que ni ara ni abans han viscut del turisme: “De tant en tant algun es perd per aquí, però no són més que un plus, nosaltres funcionem gràcies al barri”, comenta la primera.

Uns metres més enllà, en Yasir Mohammed s’ho mira des de la barra del bar Zodiaco del carrer Blai. “Portem menys d’un mes treballant i no sabem si estem guanyant o perdent diners; l’únic que veig és que tenim menys feina, la gent no té els mateixos diners i crec que el poc turisme tampoc ens ajudarà a solucionar l’any”, diu.

Continua llegint

Economia

Bondats i maldats de la globalització

Els organismes internacionals auguren a l’Estat espanyol la pitjor recuperació econòmica després de la pitjor gestió de la pandèmia

Publicat

on

Per

Fa poc més d’un segle, la pandèmia de la grip espanyola del 2018 causava 25 milions de morts les 25 primeres setmanes. Al final van ser 500 milions d’infectats i més de 50 milions de morts. L’actual de la Covid-19 ja ha infectat 10 milions de persones i ha causat mig milió de morts. El país amb més defuncions a Europa ha estat Espanya, seguida per la Gran Bretanya, perquè l’afectació cal comptar-la en termes relatius (per milió d’habitants): 80.000 morts a Andorra suposarien l’extermini de tota la població, però a la Xina només representen un 0,006%. És una vergonya com informen els mitjans. La pitjor gestió dels països occidentals amb pitjors conseqüències econòmiques ha estat l’espanyola; ho diu The Economist, que des del 1843 cada setmana analitza la situació econòmica mundial, hi ho ratifiquen l’OCDE i l’FMI.

Calen propostes potents

La diferència entre les pandèmies és la globalització econòmica. Ara s’ha produït un “efecte papallona”, és a dir, una petita variació en les condicions inicials d’un sistema dinàmic que produirà grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. Les bondats de la globalització s’han convertit en maldats. Com és possible que a Europa no es fabriqui ni un gram de paracetamol? o que trobar guants hagi estat impossible? Cal obrir els ulls i adaptar-se. En l’evolució de les espècies no sobreviuen els més forts, sinó els que s’adapten millor. El teletreball ha passat del 4,8% al 30% de la població ocupada sense cap regulació legal! No val a badar. Tothom pren posicions excepte un estat espanyol que espera les almoines d’Europa i resa perquè vinguin turistes; França, en canvi, ha defensat la indústria de l’automoció i les línies aèries. Ens calen propostes potents: banca pública, reforma horària, renda de ciutadania, agència catalana de seguretat social, aposta per la formació, investigació i innovació, més infraestructures, etc.

Els túnels madrilenys

I parlant d’infraestructures, Madrid ha agafat 1.000 milions del corredor del Mediterrani amb els que ha construït un túnel exclusiu per a l’AVE entre Chamartin i Atocha, que la Covid-19 ha impedit inaugurar. És el tercer dels túnels entre les dues estacions, que a Madrid es coneixen com túneles de la risa, per la semblança amb una atracció de fira de l’època en què es va construir el primer. Ara, a més, riuen de l’acudit que diu que ja es pot anar de Barcelona a València en AVE, passant per Madrid. Llàstima que, a diferència de la Covid-19, la imbecil·litat sigui incurable, i no entenguin que a Europa, especialment del Nord, no riuen quan veuen com roben i malgasten els diners, i obliden que qui riu últim riu millor.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.