El lloguer al Poble-sec torna a mirar cap amunt. El primer trimestre del 2026, els nous contractes s’han signat a una mitjana de 17,70 euros per metre quadrat, el valor més alt de tota la sèrie recent. Abans de la pandèmia, durant el mateix període del 2019, eren 14,35 euros. La diferència és de gairebé un 23,3% en set anys.

Les dades provenen de l’explotació que fa la Generalitat de les fiances dipositades a l’INCASÒL i, per tant, reflecteixen contractes formalitzats, no els preus que els portals immobiliaris. Més concretament, la darrera actualització correspon als mesos de gener a març d’aquest any.

Per sobre dels barris veïns

El Poble-sec també supera ara el seu entorn. Els 17,70 euros / metre quadrat se situen per sobre dels 16,69 euros del conjunt de Sants-Montjuïc i dels 16,89 de Barcelona.

De fet, la fotografia és especialment significativa perquè arriba dos anys després de l’entrada en vigor del nou topall del lloguer. I és que el topall frena l’escalada, però el preu rebota: els primers mesos de la regulació deixen una baixada visible. Just abans que entrés en vigor, durant el primer trimestre del 2024, el Poble-sec havia arribat a pagar 17,53 euros el metre quadrat. Un any després, la xifra havia retrocedit fins als 15,76 euros, gairebé un 10% menys.

La tendència, però, ha tornat a canviar. El segon trimestre del 2025 el metre quadrat puja a 17,21 euros; acaba l’any en 17,29 i, entre gener i març del 2026, arriba als actuals 17,70 euros.

Això no permet concloure que el topall no funcioni ni atribuir-li en exclusiva les pujades i baixades. La mida i les característiques dels pisos que es lloguen, la demanda o la quantitat d’habitatges que entren al mercat també poden alterar la mitjana. Tanmateix, al barri el preu per metre quadrat ja ha recuperat tot el terreny perdut durant el primer any del topall.

Una pressió turística que ve de lluny

La particularitat del Poble-sec és que el lloguer residencial (l’habitual del contracte de 5 anys de durada), conviu, des de fa anys, amb una elevada demanda vinculada al turisme i a les estades temporals. Aquí, però, cal mirar bé les dates.

L’Observatori Metropolità de l’Habitatge de BCN va estudiar l’oferta publicada durant el segon trimestre del 2023, abans de l’actual topall, a partir de dades d’Idealista/data. La radiografia mostrava com el 57,6% de l’oferta era residencial, el 26,4% de temporada i el 15,9% turística.

Si bé no és una fotografia actual, permet veure una característica estructural del mercat poblesequí i el pes que té l’oferta de lloguer temporal.

L’olor de pa acabat de fer surt del Forn Santa Madrona i es barreja amb el so de copes de vi i guitarres en directe a la Gran Bodega Saltó. Al Poble-sec, aquest aroma, sons i les cares conegudes recorden que encara hi ha llocs que mantenen viva la tradició mentre tot al seu voltant canvia. Cada any tanquen botigues i n’obren de noves, cauen persianes metàl·liques i s’aixequen cafeteries modernes. Però hi ha un grapat d’establiments que resisteixen.

Quatre generacions de forners han obert cada dia les portes del Forn Santa Madrona des de 1886, elaborant productes artesans que han passat de pares a fills i que continuen omplint de vida la petita rambla del carrer Blai.

A pocs carrers, la conegudíssima Gran Bodega Saltó és tot un refugi per als qui busquen un vermut amb música en directe. Aquest espai centenari, transformat a principis del segle XXI, combina l’extravagància i la intimitat. Els “Vermuts Musicals”, amb rock, blues, rumba i cançons d’autor, han convertit aquest lloc en un clàssic poblesequí.

Gastronomia històrica

Al carrer Poeta Cabanes, Quimet & Quimet mostra com un local petit pot tenir un llegat enorme. Fundat el 1914 i amb només una trentena de places, veïns i turistes comparteixen tapes sota l’ambient que ha permès a aquest establiment sobreviure dècades de canvis.

Espais transformats

La Lleteria del Poble Sec, situada al carrer de Salvà, 42, és una joia modernista que ha estat part de la història del barri des de principis del segle XX. La seva façana destaca per un gran mosaic ceràmic que representa una escena bucòlica amb dos joves lleters que emmarquen una porta d’acer forjat d’estil modernista. Aquest mosaic va ser restaurat amb cura per preservar el seu estat original.

Actualment, l’espai acull un comerç que combina una botiga d’alimentació ecològica i productes de proximitat amb un espai que ofereix serveis com psicoteràpia o osteopatia.

L’històric Antic Cafè Espanyol ubicat al Paral·lel i fundat el 1895, resisteix als temps on sembla que les cadenes de cafeteries envaeixen Barcelona.

Altres establiments també mantenen viu el pols comercial del barri com la Jugueteria Rubio (1960), amb prestatgeries plenes de ninos i peluixos que han vist créixer generacions, la Carnisseria Roser (1983), la papereria Nu & Ca, que ja va per la tercera generació amb la Núria al capdavant, i la Peixateria Maria Lluïsa, on en Manel Tort aconsella clients sobre peix del Mediterrani.

Molts locals han tancat amb els anys, però encara hi ha establiments que resisteixen. Forns, cellers, cafès i botigues familiars obren cada dia les seves portes, mantenint vives les olors, els sons i les converses que han definit la vida al Poble-sec durant generacions.

El bar Bodega Vidal serveix l’última copa

“Un no vol marxar, però les circumstàncies hi han volgut. De la família ja no en queda ningú”. El passat 10 de setembre, el Bar Bodega Vidal, al carrer Nou de la Rambla, va obrir per darrera vegada. El local, un dels clàssics del Poble-sec, tanca després de 91 anys d’història. “Hi ha un cansament general i també és una qüestió de salut i de necessitat”, explica Rosa Maria Duatis, que ha regentat l’establiment. Després d’un any de reflexió, la decisió ha estat inevitable. Duatis hi ha viscut tota la vida i assegura que, tot i la nostàlgia, “no serveix de res mirar enrere”. La Bodega Vidal era coneguda pels esmorzars de forquilla i el seu ambient de barri, punt de trobada per a veïns i veïnes, un lloc de referència. El seu tancament deixa un buit en el teixit social i comercial del Poble-sec.

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•