Connecta amb nosaltres

Economia

El Nadal rere l’aparador

Els comerciants tradicionals ajusten els seus potencials davant les dinàmiques de les grans superfícies comercials i la irrupció de la compra per internet dels regals de Nadal

Publicat

on

No ens enganyem, Nadal és sinònim de consum. Si bé cadascú pot gastar més o menys diners, tothom incrementa les seves despeses, ja sigui en els regals de Reis, o en parar la taula amb el bo i millor del supermercat. Es nota aquesta dinàmica a les botigues del Poble-sec? Evidentment. Els seus responsables són incapaços de negar-ho. De fet, alguns assenyalen que aquest mes de desembre els serveix per facturar dues o tres vegades més respecte a un mes normal. Si més no, pràcticament tots coincideixen: “Amb el Nadal salvem l’any, no guanyem diners”.

Prova d’aquesta frase lapidària és el rastre de botigues de proximitat que queden als carrers i places. Respecte a altres barris de la ciutat, el Poble-sec no compta amb cap eix comercial vertebrat. Alguna botiga per aquí, algun altre establiment per allà… “De petit negoci poc en queda; només s’han obert establiments que tanquen fins molt tard, mentre que les grans superfícies que hi ha a la perifèria ens han acabat de castigar”, analitza la responsable de la Pastisseria Cases, Sònia Garcia.Centres comercials i Amazon

Encara que el barri no compti amb cap centre comercial a la seva vora, no s’ha de menystenir el paper actiu que juga el Portal de l’Àngel o aquelles superfícies que queden relativament a la vora amb el cotxe. Segons la mateixa Garcia, “la dinàmica de consum de la gent jove condueix al fet que desaparegui el comerç de proximitat; ja no busquen aquesta atenció personalitzada, sinó que es fixa en els horaris i en el preu més baix”.

En el mateix sentit, l’encarregat d’un altre negoci familiar, Joan Roldán, de la Joiera Roldán, percep la compra a les grans superfícies com un desencadenant del tancament de botigues de barri: “Al final ens hem trobat que ens han desaparegut certs serveis del barri, ja que si abans els veïns tenien una drogueria o una ferreteria davant de casa, ara molts es veuen forçats a anar als centres comercials”. Espais que, al seu parer, mai podran substituir determinades vendes al detall com és el cas del seu sector: “La nostra clientela és molt fidel i dubto que Amazon ens la prengui, perquè com que és un gènere molt singular, a la gent els hi agrada tocar-lo i remenar-lo”.

Conèixer el client

D’altra banda, un dels pilars forts que defensen des de la llibreria La Carbonera és la relació que els seus responsables han establert amb els veïns i veïnes del barri. En aquest sentit, Carlota Freixenet explica que “als nostres clients Amazon no els farà mai les recomanacions que nosaltres els hi oferim” i que “si aquests ens demanen un llibre amb temps, saben que nosaltres sempre els hi podrem trobar”. Una clau d’èxit que al Nadal exploten encara més, ja que segons confessa Freixenet, “molts dels llibres que treballem als clubs de lectura després es converteixen en regals del mateix lector a familiars i amics”.

Adaptar-se a les campanyes

En aquesta línia, des de La Carbonera posen de relleu la importància de saber-se adaptar a cada campanya de comerç, com ara l’amic invisible: “Com que els llibres s’adapten a aquesta mena de pressupostos, les ofertes ens funcionen molt bé”. Una oportunitat que, a més, combinen amb la motivació extra amb la que alguns veïns visiten la botiga: “Si bé molts compradors habituals s’acostumen a mirar els llibres més cars al llarg de l’any, mai els acaben de comprar; ara, quan arriben les festes de Nadal sí que decideixen fer l’esforç”, detalla Freixenet.

Campanyes que no quallen

Tot i que any rere any l’Ajuntament de Barcelona engega diferentes campanyes de comunicació per promoure el consum al comerç de proximitat, els botiguers consultats asseguren que aquestes campanyes mai les acaben de notar a les caixes enregistradores. De fet, fins i tot alguns com Roldán asseguren “no tenir ni idea” de quins són els esforços municipals per promoure les vendes al detall. “L’únic que podem veure són les quatre llums i poca cosa més que no ens serveix de res”, critica.

En paral·lel, Freixenet sí que recorda haver vist publicitat respecte a la importància del comerç de proximitat en campanyes anteriors, “però enguany encara no he vist res”, confessa. Un punt de vista també compartit per la Sònia Garcia, qui observa una certa sensibilitat de l’actual Govern municipal amb el petit botiguer, però que mai ha acabat de rendibilitzar econòmicament: “tot i tenir bones intencions, tampoc han acabat de dur a terme cap iniciativa que m’hagi ajudat a millorar les vendes”, resumeix.

Fotografia | Iore i Thomas Hawk

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Economia

Més immigrants per pagar les pensions

Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%

Publicat

on

Per

El passat 16 de gener el flamant ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va dir en una reunió de l’OCDE que l’Estat necessitarà uns 270.000 emigrants anuals fins al 2050, per a la “sostenibilitat del sistema de pensions”. Repetia el que havien dit el març anterior la secretària d’Estat per les Migracions, Consuelo Rumí, un estudi de l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIREF) de fa un any i un informe de l’FMI del 2018. Això suposa més de vuit milions d’immigrants. ¿És possible això en un Estat amb un 30% d’atur juvenil i més de tres milions d’aturats? Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%, però el problema no és de natalitat sinó de productivitat. I la natalitat és baixa perquè el baix nivell salarial no dona per alimentar més boques. L’equació: més habitants=més treballadors=més consumidors =més cotitzants i més impostos ja no funciona. Potser funciona a Castella, economia extractiva que viu d’explotar altres territoris, però en les economies productives com la catalana no.

Menys demanda de treball

Avui és possible generar la quantitat de PIB que calgui, on calgui i quan calgui amb zero unitats de factor treball, perquè ja no cal tenir estocs. Fins fa un parell de dècades, augmentar la productivitat suposava produir més unitats amb els mateixos o menys inputs, però ara ja no és així. Ara la tecnologia ja permet saber quantes unitats caldran demà, demà passat i d’aquí a un mes amb gran exactitud. I el que calgui es produirà en el moment que calgui amb molts pocs treballadors. La productivitat creix exponencialment, però la demanda de treball s’enfonsa perquè la tecnologia s’encarrega de captar la informació, d’analitzar-la i d’organitzar la producció. I això es fa amb inversió. I què cal per dur-la a terme? Doncs, o bé dominar mercats, o bé produir elements amb un molt elevat valor afegit. Per això s’està tendint cap als oligopolis i cap a les col·laboracions, fins i tot de competidors. No fa falta natalitat. És al revés: cada cop farà falta menys població, però més inversió per millorar i per augmentar contínuament la productivitat.

Taula de diàleg incerta

En l’espai polític, el Tribunal Suprem pot decidir quan hi haurà eleccions a Catalunya inhabilitant el MHP Quim Torra quan cregui que més pot perjudicar el govern espanyol, perquè el poder judicial, amb la monarquia, l’alt funcionariat i algunes empreses són part del nucli de l’estat profund franquista que mana. Mentrestant, es crearà una taula de diàleg Catalunya-Estat per tal de tenir entretinguts els partits sobiranistes catalans un parell d’anys com a mínim, encara que a Roger Torrent i els seus els agraden més les cadires que les taules, vist el que va succeir al Parlament de Catalunya el 27 de gener.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

Colau construirà, com a màxim, 600 habitatges a la Fira

Publicat

on

Procés participatiu en entredit. Tot i que el regidor del Districte de Sants-Montjuïc, Marc Serra, va assegurar en una entrevista al ZONA SEC que el projecte Univers Monjtuïc comptarà amb la participació i l’aprovació del veïnat, l’actualitat no sembla avançar en aquesta direcció. A dia d’avui el Govern municipal de l’alcaldessa Ada Colau ja ha comunicat a les entitats que, per ara, es té la intenció de construir entre 450 i 600 nous habitatges. La xifra, de fet, queda molt lluny dels 10.000 que estima la plataforma La Fira o la Vida que s’hi podrien construir si s’aprofita tot l’espai afectat.

La intenció del consistori és enderrocar el Pavelló 2, ubicat entre el Paral·lel, l’avinguda Rius i Taulet i el carrer de Lleida. El solar que quedarà lliure permetrà aixecar aquest màxim de 600 pisos (tot i que encara no hi ha res signat). En canvi, el que sí que sembla clar és que el 60% dels terrenys continuaran en mans de la Fira (la qual encara paga a dos cèntims mensuals el lloguer del metre quadrat, segons denuncia el veïnat organitzat). Pel que fa al 40% restant del recinte, aquest haurà de servir per crear nous habitatges i equipaments.

Deute de 350 milions

La transformació de la Fira de Barcelona suposarà un endeutament compartit de fins a 350 milions d’euros amb la banca, tal com ha comunicat l’ens. Segons el projecte financer ja aprovat, es demanaran 175 milions a través d’un préstec i 175 més al Banc Europeu d’Inversions (BEI). A més, la Generalitat i els ajuntaments de Barcelona i de l’Hospitalet negociaran amb la Unió Europea la possibilitat d’aconseguir 30 milions d’euros de fons europeus.

Per últim, destacar que els barcelonins aportaran 37 milions extres al llarg del període 2022-2026. Per compensar-ho, la Fira Internacional de Barcelona passarà a pagar dels 8 milions d’euros anuals que aporta en l’actualitat, a un total de 12 milions (10 milions fixos i 2 milions variables).

Continua llegint

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.