Connecta amb nosaltres

Història

La primera sala de Cinerama de Barcelona

10 de desembre de 1958 L’antic Teatro Nuevo va necessitar una important reforma per tal de fer el canvi

Publicat

on

L’antic Teatro Nuevo, de la confluència del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, havia obert el 1901 i el 1922 s’hi aixecar un nou gran edifici. Fins a 1948, va acollir sarsuela, teatre, música, ballet, revista, varietats i projeccions de cinema. Llavors es dedicà exclusivament a sala de cine de reestrena. Un important treball de reforma de tot el local va donar com a resultat el primer Cinerama de Barcelona, inaugurat el 10 de desembre de 1958. La sala tenia un aforament de més de 1.100 espectadors.

El nou sistema de projecció de cine, el Cinerama, consistia en un sistema de projecció simultània de tres projectors, sobre una gran pantalla corbada, de 22 m d’amplada, 8m d’alçada i 5 m de fondària; així la suma dels tres projectors de 35mm resultava donar un tríptic amb una imatge de 105mm; molt més àmplia que els 70mm del Cinemascope. Aquesta immensa imatge se suportava en la presència sonora de diversos altaveus, situats a la zona de la pantalla, però també en diverses zones de la sala, de manera que la sensació de moviment de la càmera es reforçava amb el corresponent desplaçament del focus sonor, d’una banda a altra de la sala.

Durant els primers cinc anys, es passaren diversos documentals d’espectaculars imatges de viatges, per totes les parts del món: Esto es CineramaVacaciones con CineramaLas siete maravillas del mundoAventuras en los mares del Sur i En busca del Paraíso. La durada en cartellera oscil·lava al voltant d’un any per programa.

L’abril de 1963 es va estrenar La conquista del Oeste, el primer film argumental, on es narrava el viatge dels colons europeus cap a l’oest dels Estats Units. L’èxit fou encara més gran, ja que va romandre 22 mesos en la cartellera. A continuació, es va projectar El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, durant un any.

Els dos anys següents es varen estrenar dos nous documentals: Aventura en el Atlántico Aventura en Rusia. El maig de 1970 es reposa La conquista del Oeste, durant més d’un any. Finalment, l’octubre de 1972, es projecta Lo mejor de Cinerama, documental recopilatori de les millors seqüències de pel·lícules filmades en Cinerama.

Posteriorment, el sistema de projecció de tres càmeres es va canviar per un altre en què un sistema òptic d’un sol projector de pel·lícula de 70mm donava un resultat com la pantalla emprada en el sistema de Cinerama original. Aquesta segona versió del Cinerama va continuar al local del Teatre Nou, fins al seu tancament l’1 de juny de 1986; i també fou el que va funcionar als Cinerames propers del cine Florida i del cine Waldorf.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria en els seus inicis

Publicat

on

En alguna ocasió s’ha comentat que l’obra amb què es va inaugurar el Teatre Victòria, quan va deixar de ser el Pavelló Soriano, fou L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. De fet, però, per l’octubre de 1916, quan es va inaugurar el Victòria, ho va fer amb la companyia de Josep Santpere i Font, amb un vodevil que es deia La primera relliscada. Com era tradicional, aquell mateix any, pels volts de Tots Sants, es va fer un Tenorio Bufo, amb el qual el públic va xalar d’allò més. No va ser fins la primavera de 1917 quan es va estrenar l’obra de Rusiñol, amb una companyia formada per a l’ocasió i amb un actor avui una mica oblidat, August Barbosa, en el paper principal, tot i que Santpere també hi participava.

Els vodevils de Santpere, molt divertits, tenien títols com ara La tinc a sotaLes calces d’en BadillacLa primera vegadaEncara no som tres? o El cuarto dels petons, títols que ja indicaven el rerefons argumental d’unes obres en les quals Santpere sortia sempre, en algun moment, en calçotets.

L’Auca del Senyor Esteve es va representar fins al mes de juliol de 1917, i va ser molt ben acollida pel públic, que hi va veure el fidel reflex d’una Barcelona menestral i Santpere va demostrar que tenia un registre molt més ampli del que se li suposava, una mica com passa avui amb un actor tan popular i estimat del públic com és Joan Pera, de nou en cartell al Condal, amb una obra divertida, molt adient a aquesta època de l’any.

Les obres de teatre s’alternaven amb sarsueles i entre els vodevils i L’Auca es va estrenar, amb gran èxit, La Canción del Olvido, sota la direcció del mestre Serrano, autor de la magnífica partitura.

Continua llegint

Història

115 anys d’una sala referent del Paral·lel

Publicat

on

El Teatre Apolo tingué moments destacats el primer terç del segle XX, amb sarsuela i teatre; i els anys cinquanta, seixanta i setanta, amb la revista. Aquest teatre està ubicat des dels orígens al número 59 de l’avinguda del Paral·lel. Se’n tenen notícies el 1901, instal·lat en un cobert que fou destruït després d’una forta ventada. Malgrat això, poc després, s’iniciaren els treballs de construcció d’un local nou, amb la iniciativa dels germans Soriano. Al programa d’inauguració del nou Teatre Apolo, amb un aforament de 1.300 localitats, el 19 d’octubre de 1904, hi consten tres sarsueles; però, la programació en aquells anys comptà també amb teatre, revista i music-hall. L’any 1906, per exemple, Enric Borràs hi interpretà El místic i Terra Baixa; Enric Giménez hi representà Cyrano de Bergerac; el febrer de 1928 s’estrenà La dama enamorada de Puig i Ferreter; i, entre maig de 1911 i la tardor de 1912, s’hi projectaren pel·lícules.

El 16 de febrer de 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes, l’Apolo ja anunciava la represa de les funcions. Entre març i agost de 1943 funcionà com a cinema; i després tancà portes, per fer-hi una reforma integral. Es reobrí el 23 de desembre de 1945, amb l’estrenà de Golondrina de Madrid i Adiós a la bohemia, obres líriques en un acte. El 1946, hi tingué lloc la primera representació teatral professional en català autoritzada de la postguerra, El ferrer de tall de Frederic Soler.

L’època de Matías Colsada

Els anys cinquanta, Matías Colsada comprà el Teatre Apolo, i la revista musical s’hi imposà, amb obres com Las alegres chicas de Colsada, amb vedets com Lina Morgan, Concha Velasco i Tania Doris i actors com Luis Cuenca i Pedro Peña. Però, en arribar els anys vuitanta, amb l’arribada de la televisió privada, la revista va decaure.

El 23 de setembre de 1990, la sala de 1904 s’enderrocà per reedificar-se, compartint l’espai amb un hotel i un pàrquing, amb un espai amb aforament de 997 localitats; i s’hi representaren importants musicals, com ara El MikadoCabaret o Sweeney Todd.

Des de l’any 2000 l’Apolo visqué una llarga disputa hereditària arran de la mort de l’empresari Colsada. Quan el 2014 el conflicte es resolgué, els hereus vengueren el teatre a un inversor israelià; i aquest en cedí la gestió a una empresa que el passat mes de maig va fer fallida. Des de llavors el teatre roman tancat. De la inauguració del Teatre Apolo ara fa 115 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.