Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Joan Ximénez: “A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana”

Si els carrers del Raval parlessin explicarien tot d’històries sobre Petitet, un gitano català que és tota una institució al barri. Joan Ximénez (Barcelona, 1962) és una persona que encomana alegria. Malgrat la malaltia que pateix, la seva fe en Déu i la seva empenta envejable l’han portat a fer realitat el seu gran somni: portar la rumba catalana a l’escenari del Liceu. Ens trobem amb ell al restaurant O’Barazal del Paral·lel –ell en diu la seva oficina– i parlem de la seva vida, de música i de gitanades. La seva calidesa i l’optimisme que desprèn ens fa adonar-nos d’una cosa que pot confirmar qualsevol que el conegui: el Petitet és molt, molt gran.

Publicat

on

D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

José María Prat: “Les arts marcials van més enllà de la imatge deformada”

Una de les ensenyances de Lao Tse al llibre Tao Te King afirma que “aquell qui roman al seu centre, perdura per sempre”. El taitxí, una de les arts marcials més practicades arreu del món, inclou tècniques per treballar aquest equilibri intern, a més de fomentar el benestar emocional i contribuir en la salut física de qui el practica. Aquest mes parlem amb el mestre José María Prat (Barcelona, 1958), una persona que va iniciar-se en les arts marcials amb només 15 anys i que a dia d’avui s’ha convertit en un dels grans representants del taitxí a Occident.

Publicat

on

Què el va motivar per començar en el món de les arts marcials?
Quan era petit, molts diumenges anava amb el meu pare i el meu avi al Gran Price i al Salón Iris, uns locals on es feia lluita greco-romana i boxa, però la meva motivació real per començar en les arts marcials va ser la necessitat de defensar-me: quan era adolescent vivia a barris perifèrics de Barcelona on hi havia mal ambient, molta violència i alguna vegada m’havia endut un ensurt…

I des d’aleshores no ha deixat de practicar… Quins estils domina?
Toco diversos estils: el kungfu, que són unes tècniques més fortes, més ràpides; i el taitxí, que a Occident ha arribat més per motius terapèutics i d’autoconeixement.

Quina és la filosofia que hi ha darrera d’aquesta disciplina?
El taitxí és una tècnica taoista, és l’emblema del ying i el yang i tant els moviments com la respiració es fan d’acord amb aquests dos principis, però el taitxí no està tan vinculat a la religió o a la filosofia com a l’humanisme, sempre tenint present la dualitat complementària del ying i el yang.

Però el taoisme no es considera una religió?
El taoisme té una vessant més humanista i una vessant alquímica de treball interior, com el ioga. També inclou una vessant religiosa, però aquesta queda al marge del taitxí.

Es pot entendre aquesta disciplina sense conèixer la cultura xinesa?
Una persona pot aprendre taitxí sense estar integrat en aquesta cultura, però si es vol aprofundir més en el seu coneixement va bé llegir coses sobre budisme, taoisme… En el meu cas he llegit molt, he estudiat budisme tibetà i també soc diplomat en medicina tradicional xinesa.

El taitxí és un esport de competició?
Sí, a la Xina hi ha competició de tui shou (pushing hands), que és una mena de lluita en parella. Es fa un cercle a terra i mitjançant les tècniques del taitxí, un dels competidors ha d’aconseguir treure l’altre del cercle. Però aquesta vessant competitiva no ha arribat gaire a Occident.

Quina part del taitxí és la que interessa més a Occident?
Aquí el que ha arribat més és el tema de la meditació, l’autoconeixement i com a tractament d’algunes malalties. La majoria de la gent comença per temes de salut, però quan veuen que cada moviment es pot aplicar en defensa personal, també els interessa.

Què li aporta a vostè la pràctica d’arts marcials?
Sobretot salut, pau interior i estar bé amb mi mateix. Les arts marcials aporten molts beneficis, més enllà de la imatge deformada del cine, on sembla que tot són cops de puny i baralles… Però en realitat la gent que s’ho pren més seriosament és gent tranquil·la, que no han de demostrar res a ningú.

Actualment realitza entrenaments? Quin mètode segueix?
Sí, sempre en petits grups i en parcs. Pel que fa al mètode, treballo com es fa a la Xina: primer un escalfament, uns exercicis de chi kung, després fem la forma de 108 antiga (108 moviments) i després treballem en parella amb el tui shou.

En les arts marcials és molt important la figura del ‘sifu’ (mestre)?
Sí, jo he tingut molts instructors. Al final acabes buscant un mestre que sigui com tu, que tingui un tarannà semblant. Si és una persona cultivada, el mestre pot convertir-se en un guia espiritual. Hi ha mestres que es basen més en el tema físic i d’altres que donem més importància a la respiració i el treball interior.

Parli’ns del seu llibre ‘Tai Chi. Equilibrio y Armonía para todas las edades’ que va escriure amb el mestre Peter Yang.
Aquest és el primer llibre de taitxí a Espanya i un dels primers a Europa. Quan el vaig escriure tenia 19 anys i prèviament ja havia fet un llibre de kungfu. Aleshores des de l’editorial em van proposar fer aquest altre amb el pare Yang, que era un mossèn xinès. Es va convertir en el meu mestre i al mateix temps que jo estudiava amb ell, fèiem el llibre.

Quina era la història del pare Yang?
Ell s’havia escapat de la guerra civil xinesa entre Mao Tse-Tung i Chiang Kai-shek. Quan va guanyar Mao Tse-Tung, els religiosos es van escapar i Franco va pagar una beca a 15 capellans xinesos perquè vinguessin a Espanya. A Barcelona van venir el pare Liu i el pare Yang, que va ser canonge de la catedral i es va convertir en un home molt conegut.

Es podria quedar amb només una de les seves ensenyances?
Ell deia “tranquilidad más tranquilidad alarga la vitalidad”. Sempre advocava per la calma, la pau interior i la relaxació profunda. És molt important no posar-se nerviós perquè l’estrès altera l’energia vital i el xen.

Per acabar, expliqui’ns alguns dels beneficis físics del taitxí.
Va molt bé per enfortir la musculatura, regula la pressió sanguínia, el cor baixa les pulsacions, ajuda a millorar la flexibilitat i ajuda a prevenir malalties com l’artritis.

I pel que fa als aspectes mentals?
Només el fet de controlar la respiració ja és un bon remei contra l’estrès, la ment es calma i l’ansietat es redueix. També va molt bé per curar l’insomni i ofereix un major autoconeixement degut als entrenaments en silenci, amb la respiració profunda i als moviments del cos realitzats molt lentament.

Continua llegint

Entrevistes

“Mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria”

Els 3.800 kilòmetres que separen Conakri, la capital de Guinea, de Barcelona no van ser un impediment perquè l’Ibrahima, un jove de 16 anys amb les idees molt clares, decidís aventurar-se a perseguir el seu somni: venir a Barcelona a trobar una sort millor i poder ajudar la seva mare. Només fa 9 mesos que va arribar però ja parla català, és fan de Txarango i llueix amb orgull la camisa blau cel dels Castellers del Poble-sec. Per fer aquesta entrevista ens trobem a Can Bandarra, on arriba acompanyat de la seva educadora, la seva professora de castellà i la tècnica del Pla d’Acollida de la Coordinadora d’Entitats; persones que, en aquest temps, s’han convertit en la seva família.

Publicat

on

Vas arribar fa només 8 mesos. Com era la vida al teu país? 
Abans d’arribar aquí jo vivia feliç amb la meva mare, però la nostra vida allà era difícil. Vaig deixar l’escola i em vaig posar a buscar diners des dels 10 anys, al principi treballava netejant cotxes i cases, sortia de casa al matí i tornava a la nit, sempre treballant per ajudar la meva mare. Vaig fer de fuster, vaig treballar a un locutori i també ajudava a una persona que feia temes audiovisuals (gravacions, muntatge de vídeo…) a Guinea no hi ha un lloc on estudiar audiovisuals però jo vaig aprendre’n.

Per què vas decidir venir a Barcelona?
La vida allà no és fàcil i sabia que si volia ajudar la meva mare havia de sortir del país. Tota la gent de Guinea sabem què és Barcelona, però no la ciutat, sinó el club de futbol. La meva idea era venir a provar sort amb el futbol, però és el que vol tothom i jo el que necessito és treballar, fer qualsevol feina excepte coses dolentes, perquè no és això el que m’han ensenyat a casa.

Ens vols explicar com va ser el trajecte fins a arribar aquí?
No m’agrada parlar d’això perquè en aquell trajecte vaig viure coses que em fa mal recordar. Si hi penso, no puc dormir. Vaig venir en pastera, érem 60 persones dins d’una pastera i conec gent que no va arribar, que va morir pel camí. És per això que no vull parlar d’aquest tema.

On vius aquí? En un centre tutelat? 
Quan un menor sense referents familiars arriba a Catalunya està tutelat per la DGAIA. Jo visc al centre Kiriku, que està gestionat per Eduvic. Al centre on visc tots els nois són d’Àfrica, però de països diferents, hi vivim 115 persones i comparteixo habitació amb 3 persones més. Cada grup de 12 a 16 persones tenim una educadora.

Eres conscient que t’esperaven aquestes circumstàncies a Barcelona?
No, jo vaig venir aquí sense saber res. I encara no sé res. Quan vaig arribar, vaig estar amb la Creu Roja uns dies, fins que ens van venir a buscar del centre Kiriku. De moment estic vivint però no sé on trobaré la meva sort.

Com és el teu dia a dia? 
Visc al centre i cada dia estudio llengües: al matí fem classes de català i, a la tarda, de castellà. Al Poble-sec –dins el Pla d’Acollida Poble-sec per a Tothom de la Coordinadora– també hi faig català i castellà. Ara he començat el nivell 3 de català, perquè m’he saltat dos nivells. N’estic molt orgullós!

El parles molt bé. 
Quan vaig arribar aquí i vaig conèixer els castellers, vaig escoltar molta gent parlant en català i vaig pensar que jo volia parlar com elles i ells. M’encanta com sona el català, també escolto molta música en català, m’agrada molt Txarango. Tinc bones professores i estudio molt, molt. Vull aprendre, vull fer les coses molt ràpid i estudio molt per aconseguir el meu objectiu.

Quin és aquest objectiu?
Guanyar diners per ajudar la meva mare, que viu a Guinea i està malalta. Al centre on visc, cada cap de setmana em donen 10 euros i jo els estalvio per enviar-li a ella.

Ens deies que vas escoltar català als castellers. Com els vas descobrir?
Amb els companys del Pla d’Acollida vam encarregar-nos del sopar de final de temporada de la colla, i quan els vaig veure assajant vaig decidir que volia provar-ho, em va agradar veure tanta gent jugant, rient… Des d’aleshores vinc sempre: els dimarts a l’assaig, els dijous a fer millora, el divendres i quan hi ha diada. Ja he fet el bateig a la colla i tinc camisa. L’endemà del bateig, vaig arribar a la classe de normalització lingüística cridant: “Soc casteller!!!” I tothom va al·lucinar.

N’estàs orgullós! Per què t’agrada tant formar part de la colla?
Mira, quan jo estava al trajecte per arribar fins aquí, mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria, pensava que no hi havia persones bones. El que més m’agrada és la gent i sentir-me tan estimat. Aquí tinc gent molt important per a mi i estic molt feliç.

Creus que tothom posa facilitats per a la integració dels joves nouvinguts com tu? 
Algunes persones sí, i n’estic molt agraït. A cada lloc hi ha gent bona i gent dolenta. Aquí també hi ha persones que pensen que tots els migrants som dolents, i no és veritat. Només pots saber com és una persona si la coneixes.

A més d’estudiar idiomes i d’estar als castellers, també fas altres activitats?
Ara vaig a una escola d’audiovisuals a Sants, també faig tallers al centre de geografia, d’història… Al casal de Sant Just, que és on visc, també hi faig ioga, fotografia i teatre, però el teatre l’he hagut de deixar perquè no tenia temps de tot. Ah! I els dimecres faig batukada a Sant Just.

Quantes coses! Ja saps a què et vols dedicar en el futur?
El que més m’agradaria és ser director de cinema.

Ara estàs a punt de fer 17 anys. Saps com canviarà la teva situació quan en facis 18?
Això no ho sé. Hi ha pisos per a nois majors d’edat però estan saturats i és complicat. Jo soc conscient que al centre Kiriku hi estaré només un temps… Sé que molts joves del centre han marxat a França o a buscar sort a un altre lloc. Econòmicament no estic preparat pel que hagi de venir, però mentalment sí que ho estic. De moment el meu objectiu és estudiar molt, parlar la llengua i poder-me comunicar.

Continua llegint

Entrevistes

Juani de Lucia: “El Bagdad es la cuna del porno en España”

Pizpireta, sin pelos en la lengua y con las ideas muy claras: Juani de Lucía es una mujer de armas tomar. Nació en Cádiz y hace más de 40 años que es la cara visible de la Sala Bagdad (Nou de la Rambla, 103), un templo del porno que abre cada día del año –excepto los festivos navideños– y da trabajo a más de 30 artistas. Hablamos con ella sobre la historia y los secretos de la sala y, cómo no, hablamos de sexo. Juani no quiere confesarnos su edad “¡Eso no se pregunta a las mujeres!” pero podemos aseguraros que su vitalidad, su fuerza y sus ganas de trabajar están intactas.

Publicat

on

Háblanos de los orígenes del Bagdad y de cómo empezó tu andanza aquí…
Antes de entrar nosotros, este local pertenecía a la mítica vedette La Bella Dorita y era un tablao flamenco que se llamaba la Bodega del Toro. Cuando ella ya era mayor, quiso traspasar el local y lo cogió mi marido. Lo inauguramos el 20 de diciembre de 1975, justo un mes después de la muerte de Franco. Yo en ese momento estaba estudiando, era muy jovencita, pero conocí a mi marido, me enamoré y me embarqué con él en esta aventura. Empecé en la parte administrativa porque yo había estudiado peritaje mercantil, pero no tenía ni idea del mundo de la noche ni de la farándula.

¿Cómo decidís convertirlo en un local de sexo?
Mi marido, que es un gran empresario, ya había tenido otras salas de fiestas con espectáculos eróticos. Cuando abrimos, empezamos haciendo striptease. En aquel tiempo, prácticamente en la dictadura, las artistas no se podían quitar el sujetador, se tenían que quedar con las pezoneras y era impensable que se quitaran el tanga.

¿Qué es la Sala Bagdad? Hay quien cree que es un prostíbulo o una sala de striptease.
La gente tiene un gran cacao en la cabeza… El Bagdad es un local pionero de espectáculos porno. No trabajamos con prostitutas, trabajamos con actrices porno que se dedican a hacer espectáculos en vivo.

También ofrecéis shows privados?
Si viene una pareja o una despedida de soltero y quieren un espectáculo privado, también lo hacemos. Vienen parejas que quieren que otra pareja les haga un show porno solo para ellos; señoras que, por sorpresa, le regalan a su marido un espectáculo de striptease… Y también hacemos fiestas privadas para grupos y empresas.

¿Los espectáculos están adulterados o se trata de sexo en vivo, sin trampa ni cartón?

Lo que tiene el Bagdad es que ofrecemos sexo explícito sin trampa alguna, a veces con eyaculación incluida. La sala es pequeña y el público está muy encima, tocando al artista.

¿Son espectáculos participativos?
Por supuesto. Es un espectáculo interactivo y el público participa activamente, sexualmente. Se practica sexo en el escenario con el público que viene.

¿Cuál sería, en general, el perfil del público de la sala?
Son personas de nivel adquisitivo medio alto. Viene mucho turista (un 75% del público), de Estados Unidos, de México, ingleses, noruegos, rusos y asiáticos. Vienen personas de varias edades, desde grupos de chicos y chicas jóvenes hasta parejas más mayores.

¿Dirías que el sexo está todavía estigmatizado?
Hay mucha hipocresía y doble moral, pero después de 40 años aquí cada día me sorprendo del público que viene: personas mayores que permiten que su pareja haga un trío en el escenario delante de todo el mundo; hombres con su corbata y su americana que acaban teniendo sexo con nuestra artista trans… Aquí la gente se transforma.

Por el Bagdad han pasado famosos como Nacho Vidal o Rocco Siffredi. ¿Qué otros nombres destacarías?
Actualmente tenemos a grandes nombres del porno como Dinio, su hermano Rafa, Marco Banderas, Susy Gala, Sophie Evans, Alba de Silva… Nacho Vidal empezó aquí. Todas las estrellas del porno pasan por aquí, el Bagdad es la cuna del porno en España, es una escuela, como La Masia pero del porno.

¿Cómo seleccionáis a los artistas?
A mí me viene la gente y me pide trabajo, me mandan sus fotos y su experiencia y yo hago la selección. No hacemos castings al uso, yo tengo mucha intuición para saber si alguien tiene valía, aunque no tenga experiencia. Eso me pasó con Nacho Vidal: en el momento en que lo vi, supe que iba a llegar lejos.

¿Os afectó la crisis?
Sí que la notamos, pero uno de mis lemas para mantenerme aquí es que, aunque estemos en crisis, el espectáculo no decae, seguimos manteniendo la calidad. Lo que sí que nos afectó en 2017 fue el procés, porque tenemos mucho público que viene de fuera y bajó mucho la cantidad de gente en los meses de octubre y noviembre, que por lo general son muy buenos porque hay congresos y ferias, lo que nos reporta mucho público.

Durante todos estos años has vivido en primera persona la transformación del Paralelo. ¿Añoras tiempos mejores?
Recuerdo cuando empezamos aquí, en el Paralelo, que era el momento de apogeo de los music halls, del Molino, del Arnau… La gente salía al teatro con sus pieles, con sus joyas… Era muy bonito. Ahora todo ha cambiado y me da pena ver cómo están el Molino y el Arnau, pero hay que tirar para adelante y hay que evolucionar.

También llegó internet y el consumo de sexo ahora es más accesible que nunca. ¿Os habéis adaptado a ello?
Nosotros fuimos los pioneros en hacer shows a través de webcams interactivas, cuando no existía la banda ancha ni la fibra óptica. Montamos unos estudios de video-chat y las chicas trabajaban desde allí. Emitíamos junto con Private, que estaban muy introducidos en el mercado americano. Las chicas estaban en los estudios y se conectaban durante 24 horas al día. Este servicio todavía lo ofrecemos, pero ahora las chicas trabajan desde casa.

¿Qué relación tenéis con el entorno? ¿Habéis tenido problemas por ser un local de sexo?
En más de cuarenta años nunca hemos tenido un problema. Nunca ha tenido que intervenir la policía y ni siquiera hemos tenido que llamar a una ambulancia. Tenemos control de acceso y no generamos ningún tipo de escándalo. Las personas que pasan por la calle, que van con sus copas de más, pueden ser más o menos conflictivas, pero con nuestros clientes no ha habido nunca ni un problema, son personas que pagan su entrada de 90 euros y no vienen a crear problemas.

¿Qué ocurrirá con la sala cuando tu marido y tú os jubiléis?
Ya tenemos quien se hará cargo de la sala… ¡Larga vida al Bagdad!

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.