Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Joan Sanromà: «Al Poble-sec ha quedat pendent fer una Taula d’Esports»

Joan Sanromà Baulo (Barcelona, 1951) és el Conseller de les àrees de Cultura, Esports, Gent Gran i Educació del Districte de Sants-Montjuïc. Aquest professor de ciències naturals jubilat és un apassionat de la política i la memòria històrica i, tot i que assegura que es retirarà del càrrec quan acabi el mandat actual, vol seguir en contacte amb la política del seu barri, Sants-Badal. Parlem amb ell sobre diversos temes calents que afecten el Poble-sec, com la manca d’escoles bressol públiques, de geriàtrics o d’espais per a les entitats culturals.

Publicat

on

Sempre has estat professor d’institut però el teu vincle amb la política ve de lluny…
Des de l’any 74 sempre he estat ficat en temes de política, més o menys en la clandestinitat. Estava afiliat al PSUC, que després va ser ICV i posteriorment Barcelona en Comú. Quan es van fer les primàries de Barcelona en Comú per triar els consellers, vaig presentar la meva candidatura, uns mesos abans de jubilar-me.

Quina sensació, ara que s’acaba la legislatura, tens amb respecte a la feina feta?
De les idees que tenia he pogut portar moltes a terme i també n’han quedat pendents. Al Poble-sec, per exemple, crec que ha quedat per fer una Taula d’Esports, que és l’organisme que empeny a les institucions polítiques per tal que hi hagi canvis i proposin idees. Això existeix a La Marina, Sants, Hostafranc i La Bordeta.

Al Poble-sec el que també cal és un poliesportiu.
Si totes les entitats esportives del Poble-sec s’unissin i es coordinessin en una Taula per presentar propostes en comú, tindrien molta més força. El tema del poliesportiu s’ha parlat i encara s’està parlant, però falta aquesta unitat d’acció amb tota la diversitat. El Districte ha de facilitar les coses, però qui s’ha d’organitzar són les entitats.

El futur del Palau d’Esports segueix sent una incògnita.
L’alcaldessa va parlar de fer-hi un centre d’emergències després dels atemptats, i en principi estem treballant en aquesta línia, tot i que també cap la possibilitat de recuperar aquest espai per a l’esport. En aquest mandat no s’ha arribat a cap proposta definitiva.

Un altre dels temes que estan sota el paraigües de la teva conselleria és la gent gran. Quina solució proposeu per al problema de la manca de residències públiques al Poble-sec?
És una mancança general a tota la ciutat. Al Poble-sec hi ha la residència de Vila i Vilà, on una de les plantes és de gestió pública. El problema és que no hi ha espai… L’únic espai que hi ha és cap a la muntanya i aleshores topem amb els problemes que suposa construir equipaments a la muntanya.

El mateix passa amb els grups de cultura popular, que no tenen un espai on assajar i deixar el material…
Quan es va construir el Centre Cultural Albareda havia de donar solució a això, però no l’acaba de donar. Culturalment l’Albareda és molt potent però el primer problema és que no hi cabien els geganters, i això era elemental. Potser podrem aprofitar la Casa de la Premsa o valorar l’opció d’arribar a acords entre entitats i alguns espais de les escoles… No és la solució, però si no hi ha solars on es pugui edificar s’han de pensar alternatives.

Al Poble-sec hi ha molts teatres i entitats culturals, però algunes passen per un moment complicat a nivell econòmic, com és el cas d’Oracles. Quin paper té el Districte a l’hora d’oferir ajudes?
Una entitat privada no té perquè fer negoci però ha de viure. Si el públic que té no és suficient, o no li permet pagar el lloguer, poden demanar subvencions i se’ls intenta ajudar. Però l’administració no pot estar subvencionant tots els lloguers de totes les entitats que fan teatre.

Un altre dels grans temes al barri és la manca d’escoles bressol públiques. 
A nivell de ciutat estem arribant a gairebé el 50% de la demanda. Com que fins al tres anys no és obligatòria l’escolarització, per part de la Generalitat hi ha manca d’interès i la major part d’aquesta demanda que es cobreix es fa amb escoles municipals. Aquest any hem arribat a 100 escoles bressol municipals, i al nostre districte n’hi ha més de 10, però evidentment no cobreixen la demanda.

I pel que fa a l’educació obligatòria hi ha prou places?
El districte pot assumir tota la demanda de places d’educació obligatòria. I més aquest any que s’ha consolidat la segona línia a l’escola Poble-sec i tant al Verdaguer com al Bosc també hi ha dues línies. Les escoles que hi ha al barri, a més, són extraordinàries i en aquest sentit no té perquè haver-hi manques.

Quan comencen les preinscripcions?
El dijous 28 de febrer a les 17h es presenta al CC Albareda la preinscripció per a les escoles públiques del Poble-sec de primària (P3) i a les 19h per primer d’ESO.

Enguany se celebren els 150 anys del Poble-sec. Es farà algun acte en el marc del Districte?
Ens agradaria que comptessin amb nosaltres tant pel que fa a l’espai del Districte com pel que fa a la organització. En el marc dels 150 anys estem fent un cicle de xerrades de memòria històrica i el dimarts 26 de març parlarem de la vaga de la Canadenca a través de la premsa de l’època, juntament amb CERHISEC, a la Biblioteca Francesc Boix.

Entrevistes

Julio Manrique: «De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món»

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va pujar per primer cop a l’escenari del Lliure amb 20 anys, quan encara estudiava Dret. Avui n’és el director, en plena celebració dels 50 anys del teatre i dels 25 de la seu de Montjuïc. Entremig, es va formar a l’Institut del Teatre, va treballar amb Peter Brook i va dirigir el Romea. Al Lliure ha muntat L’ànec salvatge i Les tres germanes, i amb Jerusalem va guanyar el premi Butaca a la Millor Direcció

Publicat

on

Presenta l’aniversari amb una anècdota. Explica que, la nit de l’estrena del teatre, el públic va aplaudir abans que comencés la funció.
Me la vaig trobar a l’arxiu digital del Lliure, en un itinerari titulat ‘Aplaudirem una esperança’. Aplaudien un projecte nou, el futur. El Lliure és tan vell com la democràcia, feia poc més d’un any que havia mort Franco, tot estava per inventar i era possible somiar. Aplaudien una esperança.

Tres mesos sencers de celebració és molt intens.
Estar tot l’any amb l’aniversari podia dispersar els actes i treure força a la celebració, i volíem intensitat. Concentrada, explica millor qui som i què fem.

L’exposició al Palau Robert que heu presentat fuig de la retrospectiva clàssica.
La història del Lliure ja es pot consultar a fons. Volíem ser fidels al seu esperit, a la llibertat creativa que el defineix. I una figura cabdal de la casa, el Fabià Puigserver, era sobretot escenògraf, així que vam convidar cinc escenògrafs i els vam dir que fessin el que els donés la gana. Cadascun es va ocupar d’una dècada.

Publiqueu també Cor calent, un llibre sobre la gent del Lliure.
És un encàrrec al Magí Camps, la Marta Vives i la Marta Orriols. Els vam demanar que escrivissin a sis mans la gran història del Lliure a partir de les petites històries de persones que n’han format part des de llocs poc visibles. Els secundaris en són els protagonistes: les històries s’expliquen des dels regidors, les sastresses, el personal de neteja o els espectadors. Amb les seves anècdotes es construeix un mosaic que acaba explicant què és aquest teatre.

La temporada passada vau tancar amb un 88% d’ocupació, però l’edat mitjana és de 47 anys. Us costa arribar als joves?
És el debat de tots els equipaments culturals: com arrossegar la gent jove cap a això que anomenem cultura. La mitjana oscil·la entre els 45 i els 47 anys, i trobo que fem una programació atractiva per a la gent jove. Molts dels que venen tenen més de 50 anys, sí, però és causat pel seu poder adquisitiu i la seva gestió del temps.

El teatre és a la muntanya, no a peu de carrer. Com és la relació amb el Poble-sec?
Moltes activitats passen a la plaça de Margarida Xirgu, que, per cert, és una manera d’arribar-hi a peu pla. Acollim l’ONG Pallassos Sense Fronteres, fundada pel Tortell Poltrona, que cada any hi fa dos espectacles gratuïts per a infants. Som a la Taula Comunitària del Poble-sec. I amb el Viu Montjuïc volíem fer una festa oberta al barri, per a unes 1.500 persones, però el 3 d’octubre va ploure moltíssim i ens la vam haver de menjar amb patates.

Els bars els gestiona la Fundació Mescladís, i el canguratge, Més que Cures, un projecte de dones del barri.
Mescladís té un projecte d’inclusió social brutal, acompanya persones vulnerables, moltes migrants i veïnes del barri, cap a la professionalització. Fins i tot creen plats especials per als espectacles. I el canguratge dels dissabtes permet a les famílies deixar els nens i veure la funció tranquil·les (tot i que aquest trimestre no, perquè l’espai acull una exposició). Com a pare, crec que s’agraeix molt.

Quin és el repte pendent amb el barri?
Que les comunitats que senten el teatre com una cosa llunyana, per qüestions culturals o d’idioma, se sentin interpel·lades pel que passa aquí. En aquest barri conviuen persones de molts orígens. La integració és una paraula que s’utilitza molt i es practica menys. Ens hem de plantejar subtitular més funcions, i no només en anglès. Hem d’anar-los a buscar, hem de sortir del teatre i dir-los que això també és seu.

El barri viu tensions pel turisme i l’habitatge. Què hi pot fer un teatre públic?
De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món. Que el Lliure solucioni el problema de l’habitatge seria demanar-li una cosa que no pot fer. Però un teatre és un lloc on es representa el món, i pot fer d’altaveu. Parlem de temes que preocupen la societat, i aquest és un d’ells. Una obra que vam programar, L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, parla d’una professora que es queda sense pis perquè no pot pagar el lloguer. I a Bouvetøya parlem d’un dels temors d’ara: el creixement de l’extrema dreta.

Amb l’extrema dreta en auge, hi ha lloc per a l’esperança?
Bouvetøya vol ser una faula esperançada. Malgrat que tot sembli anar-se’n a la merda, un grup de persones es pot trobar i, juntes, retrobar la il·lusió.

Col·laboreu amb els teatres veïns?
I tant. Amb l’Institut del Teatre fem l’IT Teatre Lliure, on actors acabats de graduar fan un espectacle que es veu a l’Espai Lliure. En paral·lel, el Mercat de les Flors tanca dos anys per obres i acollirem espectacles de la seva programació.

Va debutar al Lliure amb 20 anys, com a actor.
Havia fet una obra a Sant Andreu i el Lluís Homar, que dirigia el Lliure, la va programar a Gràcia. Aquell espectacle va ser el meu primer mestre. Amb 24 anys, una beca del Lliure em va portar a un taller sobre Shakespeare, i d’allà a París, a treballar cinc mesos amb el Peter Brook.

Troba a faltar fer d’actor?
Tinc el xip posat en la direcció: aquesta temporada he dirigit Bouvetøya i prou. Estic més lluny de l’actor, que és el que em va portar al teatre, però espero tornar a actuar algun dia, aquí o fora d’aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Núria Llopis: «A l’Institut necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat»

Núria Llopis (Alcoi, 1978) és, des del curs 2024-25, directora de l’Institut Bosc de Montjuïc, on va arribar com a professora de català el 2006-07 després d’exercir en altres centres de Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, es va traslladar a la capital catalana per continuar la seva formació. Encara avui compagina la direcció amb la docència.

Publicat

on

En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025