Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El solar del Teatre Talia-Martínez Soria, buit des de fa tants anys, està ocupat per uns habitatges precaris de gent sense sostre i percebo, pel que es veu des del Paral·lel, que ha tornat a créixer una figuera que va assolir proporcions respectables i va ser tallada amb motiu d’una neteja que es va fer per tal de desar allà els materials d’unes obres que es feien a l’avinguda.

L’enyorat teatre es va inaugurar l’any 1900.  Va tancar el 1987, després d’un incendi sospitós, tot i que era una sala en condicions i molt agradable, renovada no feia gaire. Va tenir noms diferents, Delícies, Líric, Trianon, Madrid-Concert…

També s’hi va fer cinema en algun moment. L’any 1924 va passar a dir-se Talia, un bonic nom amb el qual el recordem. Quan es va inaugurar s’hi va fer molta sarsuela. També s’hi havia fet circ. En els anys cinquanta va ser adquirit per Iquino i Martínez Soria, qui, al capdavall en va esdevenir l’únic propietari. El teatre va acabar per dur el seu nom, a partir de 1982.

Durant les gires de Martínez Soria es feia teatre molt variat, amb obres de pes i d’actualitat, com ara les de Buero Vallejo o Fassbinder. Hi van passar grans actors i actrius, Concha Velasco, Lola Herrera, Mary Carrillo, Julio Núñez i molts més. Més endavant es va especialitzar en teatre d’entreteniment, com Violines y trompetas, amb Fernando Guillén i Paco Morán.  També va fer temporades en català, amb obres com En Baldiri de la Costa, amb Pau Garsaball.

El director de l’Escola del Carme, del carrer de Tapioles, el senyor Llucià, celebrava allà el seu sant, amb una festa escolar molt lluïda.

Continua llegint

Història

90 anys de la Font Màgica de Montjuïc

La font, amb les cascades, estanys i brolladors va ser dissenyada per Carles Buïgas

Publicat

on

Des de 1905 Puig i Cadafalch impulsa la promoció d’una nova exposició internacional a Barcelona, després de la de 1888. Aprofitant l’expansió de l’energia elèctrica, el 1913 es proposa fer a la muntanya de Montjuïc una Exposició d’Indústries Elèctriques per a l’any 1917. Però, l’esclat de la primera guerra mundial motiva un llarg ajornament de l’esdeveniment. Tot i això, el projecte no es abandonat en cap moment; i així, el pla general s’aprova el 1915; el 1917 comencen les obres al recinte i a la muntanya de  Montjuïc i el 1923 conclouen totes les obres del projecte.

Cop d’estat i ajornament

Però aquest mateix any, el general Primo de Rivera fa un cop d’estat i tots els criteris de l’esdeveniment es canvien i es post-posa l’esdeveniment fins el 1929 per organitzar l’Exposició Internacional de Barcelona. A més, el comissariat de l’Exposició s’encarrega al marquès de Foronda i les Quatre Columnes de les escalinates que pugen al Palau Nacional s’enderroquen l’any 1928 i deixen un espai, el que porta de la plaça d’Espanya fins al Palau Nacional, per urbanitzar i dotar d’ús i contingut.

En aquest moment, l’enginyer Carles Buïgas rep l’encàrrec de dissenyar la urbanització d’aquest espai. Amb els jocs d’aigua i llums, la seva proposta aconsegueix crear una perspectiva àmplia i acollidora a qui arriba a la plaça d’Espanya per adreçar-se als palaus i espais expositius. Amb la feina de més de tres mil treballadors i en menys d’un any el conjunt de cascades, estanys i brolladors, amb els dispositius de llum estan llestos per a la inauguració, el 19 de maig de 1929.

De l’Exposició a l’actualitat

Constitueix un dels elements més espectaculars de la mostra i, tot i haver estat pensada exclusivament per a l’Exposició, continua funcionant els anys posteriors. La guerra i la postguerra motiven l’abandó i el desballestament de part dels equipaments; però el 1954, el mateix Buïgas aconsegueix la posada al dia dels mecanismes del brollador central i de la il·luminació. Els anys 80 s’hi incorpora música, el 1992 s’hi fa una restauració provisional, que fou feta de manera més aprofundida i àmplia entre 1994 i 1998. De la inauguració de la Font Màgica, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Mercat dominical del llibre al Paral·lel

El mercat del llibre vell no sempre ha estat als voltants del Mercat de Sant Antoni, uns anys es va fer al Paral·lel

Publicat

on

Per

A començaments dels anys 20 el mercat del llibre vell que cada diumenge s’aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d’Urgell i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel. Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l’espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s’instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s’estengué durant els anys 30 també a la vorera d’enfront, la del barri del Poble-sec.

En aquest nou emplaçament el problema més important eren els dies de pluja. Alguns llibreters s’arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien de plegar i esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l’Ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l’illa del mercat on els dies feiners hi havien les parades de roba dels encants.

Lany 1936 el mercat dominical del llibre vell i d’ocasió tornava a l’entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaria incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.