Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Juani de Lucia: «El Bagdad es la cuna del porno en España»

Pizpireta, sin pelos en la lengua y con las ideas muy claras: Juani de Lucía es una mujer de armas tomar. Nació en Cádiz y hace más de 40 años que es la cara visible de la Sala Bagdad (Nou de la Rambla, 103), un templo del porno que abre cada día del año –excepto los festivos navideños– y da trabajo a más de 30 artistas. Hablamos con ella sobre la historia y los secretos de la sala y, cómo no, hablamos de sexo. Juani no quiere confesarnos su edad “¡Eso no se pregunta a las mujeres!” pero podemos aseguraros que su vitalidad, su fuerza y sus ganas de trabajar están intactas.

Publicat

on

Háblanos de los orígenes del Bagdad y de cómo empezó tu andanza aquí…
Antes de entrar nosotros, este local pertenecía a la mítica vedette La Bella Dorita y era un tablao flamenco que se llamaba la Bodega del Toro. Cuando ella ya era mayor, quiso traspasar el local y lo cogió mi marido. Lo inauguramos el 20 de diciembre de 1975, justo un mes después de la muerte de Franco. Yo en ese momento estaba estudiando, era muy jovencita, pero conocí a mi marido, me enamoré y me embarqué con él en esta aventura. Empecé en la parte administrativa porque yo había estudiado peritaje mercantil, pero no tenía ni idea del mundo de la noche ni de la farándula.

¿Cómo decidís convertirlo en un local de sexo?
Mi marido, que es un gran empresario, ya había tenido otras salas de fiestas con espectáculos eróticos. Cuando abrimos, empezamos haciendo striptease. En aquel tiempo, prácticamente en la dictadura, las artistas no se podían quitar el sujetador, se tenían que quedar con las pezoneras y era impensable que se quitaran el tanga.

¿Qué es la Sala Bagdad? Hay quien cree que es un prostíbulo o una sala de striptease.
La gente tiene un gran cacao en la cabeza… El Bagdad es un local pionero de espectáculos porno. No trabajamos con prostitutas, trabajamos con actrices porno que se dedican a hacer espectáculos en vivo.

También ofrecéis shows privados?
Si viene una pareja o una despedida de soltero y quieren un espectáculo privado, también lo hacemos. Vienen parejas que quieren que otra pareja les haga un show porno solo para ellos; señoras que, por sorpresa, le regalan a su marido un espectáculo de striptease… Y también hacemos fiestas privadas para grupos y empresas.

¿Los espectáculos están adulterados o se trata de sexo en vivo, sin trampa ni cartón?

Lo que tiene el Bagdad es que ofrecemos sexo explícito sin trampa alguna, a veces con eyaculación incluida. La sala es pequeña y el público está muy encima, tocando al artista.

¿Son espectáculos participativos?
Por supuesto. Es un espectáculo interactivo y el público participa activamente, sexualmente. Se practica sexo en el escenario con el público que viene.

¿Cuál sería, en general, el perfil del público de la sala?
Son personas de nivel adquisitivo medio alto. Viene mucho turista (un 75% del público), de Estados Unidos, de México, ingleses, noruegos, rusos y asiáticos. Vienen personas de varias edades, desde grupos de chicos y chicas jóvenes hasta parejas más mayores.

¿Dirías que el sexo está todavía estigmatizado?
Hay mucha hipocresía y doble moral, pero después de 40 años aquí cada día me sorprendo del público que viene: personas mayores que permiten que su pareja haga un trío en el escenario delante de todo el mundo; hombres con su corbata y su americana que acaban teniendo sexo con nuestra artista trans… Aquí la gente se transforma.

Por el Bagdad han pasado famosos como Nacho Vidal o Rocco Siffredi. ¿Qué otros nombres destacarías?
Actualmente tenemos a grandes nombres del porno como Dinio, su hermano Rafa, Marco Banderas, Susy Gala, Sophie Evans, Alba de Silva… Nacho Vidal empezó aquí. Todas las estrellas del porno pasan por aquí, el Bagdad es la cuna del porno en España, es una escuela, como La Masia pero del porno.

¿Cómo seleccionáis a los artistas?
A mí me viene la gente y me pide trabajo, me mandan sus fotos y su experiencia y yo hago la selección. No hacemos castings al uso, yo tengo mucha intuición para saber si alguien tiene valía, aunque no tenga experiencia. Eso me pasó con Nacho Vidal: en el momento en que lo vi, supe que iba a llegar lejos.

¿Os afectó la crisis?
Sí que la notamos, pero uno de mis lemas para mantenerme aquí es que, aunque estemos en crisis, el espectáculo no decae, seguimos manteniendo la calidad. Lo que sí que nos afectó en 2017 fue el procés, porque tenemos mucho público que viene de fuera y bajó mucho la cantidad de gente en los meses de octubre y noviembre, que por lo general son muy buenos porque hay congresos y ferias, lo que nos reporta mucho público.

Durante todos estos años has vivido en primera persona la transformación del Paralelo. ¿Añoras tiempos mejores?
Recuerdo cuando empezamos aquí, en el Paralelo, que era el momento de apogeo de los music halls, del Molino, del Arnau… La gente salía al teatro con sus pieles, con sus joyas… Era muy bonito. Ahora todo ha cambiado y me da pena ver cómo están el Molino y el Arnau, pero hay que tirar para adelante y hay que evolucionar.

También llegó internet y el consumo de sexo ahora es más accesible que nunca. ¿Os habéis adaptado a ello?
Nosotros fuimos los pioneros en hacer shows a través de webcams interactivas, cuando no existía la banda ancha ni la fibra óptica. Montamos unos estudios de video-chat y las chicas trabajaban desde allí. Emitíamos junto con Private, que estaban muy introducidos en el mercado americano. Las chicas estaban en los estudios y se conectaban durante 24 horas al día. Este servicio todavía lo ofrecemos, pero ahora las chicas trabajan desde casa.

¿Qué relación tenéis con el entorno? ¿Habéis tenido problemas por ser un local de sexo?
En más de cuarenta años nunca hemos tenido un problema. Nunca ha tenido que intervenir la policía y ni siquiera hemos tenido que llamar a una ambulancia. Tenemos control de acceso y no generamos ningún tipo de escándalo. Las personas que pasan por la calle, que van con sus copas de más, pueden ser más o menos conflictivas, pero con nuestros clientes no ha habido nunca ni un problema, son personas que pagan su entrada de 90 euros y no vienen a crear problemas.

¿Qué ocurrirá con la sala cuando tu marido y tú os jubiléis?
Ya tenemos quien se hará cargo de la sala… ¡Larga vida al Bagdad!

Continua llegint

Entrevistes

Julio Manrique: «De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món»

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va pujar per primer cop a l’escenari del Lliure amb 20 anys, quan encara estudiava Dret. Avui n’és el director, en plena celebració dels 50 anys del teatre i dels 25 de la seu de Montjuïc. Entremig, es va formar a l’Institut del Teatre, va treballar amb Peter Brook i va dirigir el Romea. Al Lliure ha muntat L’ànec salvatge i Les tres germanes, i amb Jerusalem va guanyar el premi Butaca a la Millor Direcció

Publicat

on

Presenta l’aniversari amb una anècdota. Explica que, la nit de l’estrena del teatre, el públic va aplaudir abans que comencés la funció.
Me la vaig trobar a l’arxiu digital del Lliure, en un itinerari titulat ‘Aplaudirem una esperança’. Aplaudien un projecte nou, el futur. El Lliure és tan vell com la democràcia, feia poc més d’un any que havia mort Franco, tot estava per inventar i era possible somiar. Aplaudien una esperança.

Tres mesos sencers de celebració és molt intens.
Estar tot l’any amb l’aniversari podia dispersar els actes i treure força a la celebració, i volíem intensitat. Concentrada, explica millor qui som i què fem.

L’exposició al Palau Robert que heu presentat fuig de la retrospectiva clàssica.
La història del Lliure ja es pot consultar a fons. Volíem ser fidels al seu esperit, a la llibertat creativa que el defineix. I una figura cabdal de la casa, el Fabià Puigserver, era sobretot escenògraf, així que vam convidar cinc escenògrafs i els vam dir que fessin el que els donés la gana. Cadascun es va ocupar d’una dècada.

Publiqueu també Cor calent, un llibre sobre la gent del Lliure.
És un encàrrec al Magí Camps, la Marta Vives i la Marta Orriols. Els vam demanar que escrivissin a sis mans la gran història del Lliure a partir de les petites històries de persones que n’han format part des de llocs poc visibles. Els secundaris en són els protagonistes: les històries s’expliquen des dels regidors, les sastresses, el personal de neteja o els espectadors. Amb les seves anècdotes es construeix un mosaic que acaba explicant què és aquest teatre.

La temporada passada vau tancar amb un 88% d’ocupació, però l’edat mitjana és de 47 anys. Us costa arribar als joves?
És el debat de tots els equipaments culturals: com arrossegar la gent jove cap a això que anomenem cultura. La mitjana oscil·la entre els 45 i els 47 anys, i trobo que fem una programació atractiva per a la gent jove. Molts dels que venen tenen més de 50 anys, sí, però és causat pel seu poder adquisitiu i la seva gestió del temps.

El teatre és a la muntanya, no a peu de carrer. Com és la relació amb el Poble-sec?
Moltes activitats passen a la plaça de Margarida Xirgu, que, per cert, és una manera d’arribar-hi a peu pla. Acollim l’ONG Pallassos Sense Fronteres, fundada pel Tortell Poltrona, que cada any hi fa dos espectacles gratuïts per a infants. Som a la Taula Comunitària del Poble-sec. I amb el Viu Montjuïc volíem fer una festa oberta al barri, per a unes 1.500 persones, però el 3 d’octubre va ploure moltíssim i ens la vam haver de menjar amb patates.

Els bars els gestiona la Fundació Mescladís, i el canguratge, Més que Cures, un projecte de dones del barri.
Mescladís té un projecte d’inclusió social brutal, acompanya persones vulnerables, moltes migrants i veïnes del barri, cap a la professionalització. Fins i tot creen plats especials per als espectacles. I el canguratge dels dissabtes permet a les famílies deixar els nens i veure la funció tranquil·les (tot i que aquest trimestre no, perquè l’espai acull una exposició). Com a pare, crec que s’agraeix molt.

Quin és el repte pendent amb el barri?
Que les comunitats que senten el teatre com una cosa llunyana, per qüestions culturals o d’idioma, se sentin interpel·lades pel que passa aquí. En aquest barri conviuen persones de molts orígens. La integració és una paraula que s’utilitza molt i es practica menys. Ens hem de plantejar subtitular més funcions, i no només en anglès. Hem d’anar-los a buscar, hem de sortir del teatre i dir-los que això també és seu.

El barri viu tensions pel turisme i l’habitatge. Què hi pot fer un teatre públic?
De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món. Que el Lliure solucioni el problema de l’habitatge seria demanar-li una cosa que no pot fer. Però un teatre és un lloc on es representa el món, i pot fer d’altaveu. Parlem de temes que preocupen la societat, i aquest és un d’ells. Una obra que vam programar, L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, parla d’una professora que es queda sense pis perquè no pot pagar el lloguer. I a Bouvetøya parlem d’un dels temors d’ara: el creixement de l’extrema dreta.

Amb l’extrema dreta en auge, hi ha lloc per a l’esperança?
Bouvetøya vol ser una faula esperançada. Malgrat que tot sembli anar-se’n a la merda, un grup de persones es pot trobar i, juntes, retrobar la il·lusió.

Col·laboreu amb els teatres veïns?
I tant. Amb l’Institut del Teatre fem l’IT Teatre Lliure, on actors acabats de graduar fan un espectacle que es veu a l’Espai Lliure. En paral·lel, el Mercat de les Flors tanca dos anys per obres i acollirem espectacles de la seva programació.

Va debutar al Lliure amb 20 anys, com a actor.
Havia fet una obra a Sant Andreu i el Lluís Homar, que dirigia el Lliure, la va programar a Gràcia. Aquell espectacle va ser el meu primer mestre. Amb 24 anys, una beca del Lliure em va portar a un taller sobre Shakespeare, i d’allà a París, a treballar cinc mesos amb el Peter Brook.

Troba a faltar fer d’actor?
Tinc el xip posat en la direcció: aquesta temporada he dirigit Bouvetøya i prou. Estic més lluny de l’actor, que és el que em va portar al teatre, però espero tornar a actuar algun dia, aquí o fora d’aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Núria Llopis: «A l’Institut necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat»

Núria Llopis (Alcoi, 1978) és, des del curs 2024-25, directora de l’Institut Bosc de Montjuïc, on va arribar com a professora de català el 2006-07 després d’exercir en altres centres de Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, es va traslladar a la capital catalana per continuar la seva formació. Encara avui compagina la direcció amb la docència.

Publicat

on

En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025