Connecta amb nosaltres

Història

Bodega Bohemia (1940-1998)

Des de principis dels anys 20 fins el 1940 es deia Celler Bohemi i era una botiga de queviures amb espectacles

Publicat

on

Els antecedents històrics de la Bodega Bohemia es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster als anys 20. Li deien el Celler Bohemi i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d’un bosc d’embotits que penjaven dins el colmado. En aquella primera època l’accés era pel número 11 de Nou de la Rambla. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors d’artistes i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.

Després de la Guerra Civil, ja com a Bodega Bohemia, va començar a adquirir celebritat a mitjans dels anys 40. L’entrada s’havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el temps el local passaria a ser un dels llocs més típics i turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l’entorn era ple de fotografies dedicades d’artistes de tota mena i d’inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vida o El mejor local para olvidar tus preocupaciones, n’eren alguns exemples.

L’arribada del Gran Gilbert

Francisco Prió va ser el propietari del local a la posguerra. Aleshores eren habituals les aparicions de la policia per enxampar aspirants a artistes que hi actuaven sense contracte, infringint el reglament d’espectacles.

La història de la Bodega Bohemia però, no seria la mateixa sense la figura del Gran Gilbert, un artista que imitava a tota mena d’estrelles (Raquel Meller, Maurice Chevalier, la Mistinguett…) i que durant 20 anys va ser l’ànima absoluta del local. Aquell Gran Gilbert era en realitat un català de nom Joan Massó Gilbert, nascut a Figueres el 1885. Havia començat a treballar de perruquer de senyores a la Barcelona de començaments de segle XX i després va iniciar un pelegrinatge per Argentina, Brasil i França, on es convertí en un especialista en la paròdia de cantants de l’època i d’artistes d’ambdós sexes.

A començaments dels anys 50 Gilbert va tornar a Barcelona i començaria a actuar regularment a la Bodega Bohemia. A la dècada dels 60 ja era un dels artistes més populars i coneguts del Barri Xino. Personalitats de l’època com el ministre d’Información y Turismo Manuel Fraga o els parents del dictador, els marquesos de Villaverde, havien passat per la Bohemia a veure el Gran Gilbert. El 1966 va protagonitzar la pel·licula de Manolo SummersJuguetes Rotos. L’any 1968 la seva estimada Bodega Bohemia era testimoni i padrí de la presentació del primer disc de Jaume Sisa, el cantautor galàctic, titulat L’home dibuixat.

El 1971 en plena actuació a la Bohemia el Gran Gilbert es va trobar malament, patia un fort mareig i va ser portat a casa seva. Va deixar d’existir només uns dies després. S’acabava allà la vida d’un artista que va morir, com aquell que diu, amb les botes calçades.

Els últims anys i l’endrerrocament

Sense el Gran Gilbert la Bodega Bohemia va continuar la seva singladura com a refugi d’artistes vells i decadents que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d’ésser. Carmina Farguell, Mary Alda o Maruzella foren alguns dels noms dels artistes habituals. El local va passar a ser regentat per la mateixa empresa que portava els també llegendaris Tabú, Panam’s o Villa Rosa. El 1985 Jaume Sisa tornava a La Bohemia per presentar la seva transmutació de Sisa a Ricardo Solfa, quan va decidir abandonar Barcelona per instal·lar-se a Madrid amb una nova identitat artística.

En una de les seves darreres etapes, amb Manuel Puga al front del negoci, la Bodega Bohemia celebrava totes les nits dels divendres una mena de premis d’honor que s’atorgaven a conegudes personalitats del món de la faràndula (Matías Colsada, Juanita Reina, Carmen Sevilla o Lola Flores en són alguns exemples). La Bodega Bohemia va tancar portes a l’abril de 1998 i l’edifici que l’acollia va ser enderrocat al gener de 2002.

BARCELOFÍLIA

Història

1751 | Inici de les obres d’ampliació del castell de Montjuïc

La primera construcció situada al cim va ser una talaia medieval destinada a informar de la proximitat de vaixells mitjançant senyals

Publicat

on

La primera construcció situada al cim de la muntanya de Montjuïc va ser l’anomenat farell: una talaia medieval destinada a informar de la proximitat de vaixells mitjançant senyals.

El 1640, durant la guerra dels Segadors, es va construir la primera fortificació a la muntanya, en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang. Aquesta fortificació provisional va permetre rebutjar l’assalt de les tropes castellanes el 26 de gener de 1641, durant la batalla de Montjuïc. El 1643, el malmès fort de pedra va ser enderrocat i, el 1651, se’n va construir un de nou, format per dos recintes quadrats amb bastions als extrems.

El 1694, el fortí primitiu es va transformar en un castell. La planta va passar a ocupar tota la part plana del cim, amb tres baluards orientats cap a terra i una línia de merlets, en forma de dents de serra, encarada al mar. D’aquesta manera, la fortificació anterior va quedar convertida en un reducte interior. El 17 de setembre de 1705, durant la Guerra de Successió, Lord Peterborough el va conquerir per als catalans. L’abril següent, les tropes borbòniques el van recuperar, però el 12 de maig els catalans el van tornar a fer seu. No va passar definitivament a mans felipistes fins a la capitulació de setembre de 1714.

El decret de Nova Planta va definir les bases del nou ordre polític borbònic a Catalunya. L’enginyer militar espanyol d’origen flamenc Verboom va perfilar un sistema defensiu de la ciutat basat en dues fortaleses: la Ciutadella i Montjuïc. El control de Barcelona es plantejava des de dos fronts: l’ordre interior, a través de la Ciutadella, i l’ordre exterior, amb la remodelació completa del castell de Montjuïc. Es va prioritzar La Ciutadella i, un cop enllestida, l’enginyer militar, Juan Martín Cermeño, va iniciar els canvis al castell.

Així, el 1751, Cermeño va fer enderrocar l’antic fortí i va donar forma a un nou conjunt de fortificacions, dotades de serveis i cisternes. També hi va fer excavar el fossat, seguint els sistemes de defensa de l’enginyer militar marquès de Vauban. Entre 1779 i 1799 s’hi van fer diverses obres, entre les quals van destacar les necessàries per instal·lar-hi uns 3.000 homes, amb la construcció de cuines i fogons. Va ser en aquest període quan el castell va adquirir l’aspecte que ha conservat fins als nostres dies. També s’hi va instal·lar l’artilleria, amb unes 120 boques de foc.

A finals del segle XVIII, el castell va formar part dels punts de vèrtex des d’on es van prendre dades i es van fer triangulacions per mesurar amb precisió el meridià terrestre que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Aquesta mesura va permetre establir la longitud del metre, base del que aleshores era el nou sistema mètric decimal, d’ús internacional.

De l’inici de les obres de 1751 del castell de Montjuïc, ara fa 275 anys.

Continua llegint

Història

El palau de Projeccions

Publicat

on

A continuació de la plaça de l’Univers, davant de la Font Màgica, hi havia el Palau de Projeccions, un edifici no gaire alt, de caire monumental, dissenyat pels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Aznar. Tenia una superfície de 10.000 metres quadrats, dividits en dues plantes. La planta baixa tenia capacitat per a 1.800 persones i estava dedicada a espectacles, bàsicament de cinema, en un moment de transició del cinema mut al sonor. Lògicament, l’entrada als espectacles era de pagament, independentment de l’entrada a l’Exposició.

La planta baixa tenia un gran pati de butaques amb llotges i dos proscenis. Al costat i al darrere del pati hi havia unes espaioses naus per les instal·lacions d’algunes nacions expositores.

La façana principal estava formada per un atri amb columnes i dues torres, una a cada costat de l’edifici, acabades amb terrat. El desnivell de la façana principal es resolia amb una escalinata de la mateixa amplada que el cos central, decorada amb uns grups escultòrics de Joan Pueyo compostos per quatre grups de cariàtides amb bisons, quatre d’esfinxs i dues fonts complementàries. Tot estava realitzat amb pedra natural.

Al voltant de la sala de projeccions, hi havia més galeries d’exposicions, separades de la sala per un amplíssim corredor. Percisament, des dels seus extrems partien les escales cap al pis superior.

Al pis superior hi havia una gran sala d’exposicions, a la qual també s’hi podia accedir des de l’exterior per l’avinguda de Maria Cristina.

L’any 1960 es va enderrocar el Palau de Projeccions per construir-hi el Palau de Congressos, al costat del Palau Firal. •

Continua llegint

Història

11 d’octubre de 1916 | Obre el Teatre Victòria

Durant els anys vuitanta el teatre va estar a punt de convertir-se en un aparcament, però Tricicle, Dagoll Dagom i Annexa van decidir llogar-lo

Publicat

on

Per conèixer la història del Teatre Victòria cal remuntar-se al 1900, quan els germans Ricardo i Manuel Soriano arriben a Barcelona i s’instal·len en un barracó del Paral·lel per promocionar-hi productes tèxtils. Per atraure clients, incorporen espectacles de varietats. La fórmula funciona: el 1904 compren l’antic Teatro Trianón, situat als números 65-67 del Paral·lel, l’enderroquen i hi construeixen un teatre amb capacitat per a 2.300 espectadors. El local s’inaugura l’abril del 1905 amb el nom de Pabellón Soriano i ofereix cafè concert, varietats i circ.

El 1910, l’empresari Joan Fradera compra la sala, la rebateja com a Gran Teatre Soriano i la converteix en cinema. La davallada de públic el fa recuperar l’activitat teatral el 1914. L’any següent s’hi estrena la comèdia El senyor Josep falta la dona, de Santiago Rusiñol.

Després d’una reforma gairebé integral, l’octubre del 1916 el local reobre amb el nom de Teatre Victòria. Comença aleshores una etapa amb obres destacades, com L’auca del senyor Esteve, i actuacions d’artistes com Margarida Xirgu, Josep Santpere i Emili Vendrell.

El 1954, l’empresari Jaume Balaguer es fa càrrec del local i inicia una etapa que durarà fins al 1986. La programació s’orienta cap al teatre de revista i les varietats, amb companyies com Els Vienesos, encapçalada per Arthur Kaps. Per modernitzar el local, el 1967 es construeixen els edificis dels números 65 i 67 del Paral·lel i del carrer de Vila i Vilà, on s’habilita una entrada de servei. L’aforament es redueix a 1.500 localitats.

Jaume Balaguer es retira el 1980 i els seus fills Jordi i Ricart n’agafen el relleu. El teatre acull espectacles musicals amb Sara Montiel, Lilian de Celis i Bárbara Rey. També s’hi organitza la Setmana de la Cançó, amb Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Llach, Peret i Capri, i s’hi representen musicals com Hair i Cabaret.

El 1986, els propietaris es plantegen convertir el teatre en un aparcament, però el grup 3×Tres, integrat per Tricicle, Dagoll Dagom i Annexa, n’assumeix la programació amb un contracte de lloguer de vint anys. El 1991 comença una reforma integral del local i, l’abril de l’any següent, s’inaugura el nou Teatre Victòria. Després de l’incendi del Liceu, el 1994, el Victòria acull provisionalment les temporades d’òpera i ballet durant els cinc anys de reconstrucció. El 2001, el grup compra el teatre als germans Balaguer. Durant aquesta etapa, la sala acull bona part de les estrenes de Dagoll Dagom, com El Mikado, Mar i cel i Flor de nit, i espectacles de Tricicle, Comediants, Joglars, La Cubana i Vol Ras. També hi tenen cabuda les propostes familiars, la dansa i la música.

El 2019, el grup 3×Tres ven el Teatre Victòria a Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop, que continua al capdavant de la propietat.

De la inauguració del Teatre Victòria, ara fa 110 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025