Connecta amb nosaltres

Història

Bars de flamenc al Barri Xino

Durant el primer terç del segle XX el Barri Xino acollia alguns dels locals més populars del flamenc

Publicat

on

BAR CÁDIZ. Carrer Montserrat, 10 (anys 10 – 1973)

El carrer Montserrat és la continuació del carrer Guàrdia des de l’Arc del Teatre fins al del Portal de Santa Madrona. La seva història és plena de locals nocturns que han escrit la llegenda del Barri Xino. Entre ells el Bar Cádiz, situat al número 10 i davant d’El Cangrejo Flamenco. Va ser un dels bars que van romandre durant més anys al peu del canó. Era un local no massa gran abocat totalment al flamenc. Se’l coneixia popularment com Casa El Apañao  i va ser la seu de la Peña Marchena. Les seves parets eren curulles de cartells taurins, fotos de toreros i plecs de telegrames on es descrivien les faenas dels diestros.

Durant els anys d’esplendor del Barri Xino (1920-1930) el Cádiz va ser, amb permís del Villa Rosa, un dels de més anomenada de la zona. Els assidus dels espectacles de cante i flamenc es barrejaven amb les prostitutes del barri, els mariners i alguns turistes. Durant el franquisme el Bar Cádiz va continuar en primera línia afectat però, de la mateixa inevitable decadència que es va anar apoderant de la majoria dels locals del barri que havien sobreviscut a la Guerra Civil.

Josep Maria Carandell el descrivia indicant que el més interessant era a la pista de ball, folrada de canyes i amb una orquestra de sis músics (dos pianistes, dos saxofonistes i dos bateries) que anaven fent torns. Dos cartells ben visibles feien sengles advertiments: “Por disponer de orquesta a disposición del público queda prohibido cantar y bailar flamenco o hacer palmas”  i un altre “Por disponer de orquesta a disposición del público, queda totalment prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas”. Un vigilant corpulent tenia cura que es complissin escrupulosament aquestes normes. Si algú no en feia cas, ell mateix s’apropava als infractors ficava la mà entre les cames de l’home i pessigava les cuixes de la dona, tot matant dos ocells d’un tret.

Als anys 60 alguns integrants de la gauche divine eren habituals del Cádiz i Oriol Regàs li dedicà un record a les seves memòries. El local va tancar el 1973 i dos anys després tot l’edifici fou enderrocat.

LA TAURINA. Carrer Cid, 8 (anys 10 – anys 30)

Amb una decoració integralment dedicada a la tauromàquia, de parets plenes de cartells de corrides i fotos de toreros dedicades, La Taurina era una botiga humil de queviures situada al número 8 del carrer Cid, al costat mateix del llegendari local conegut com La Criolla.

Convertida amb cabaret flamenc la seva història està lligada obligatòriament a la figura de Carmen Amaya coneguda com La Capitana. Fou a La Taurina on el cronista Sebastià Gasch va trobar una nena bailaora que començava a mostrar-se virtuosa en l’art del ball flamenc acompanyada a la guitarra pel seu pare El Chino i la seva tieta La Faraona que l’acompanyava ballant.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria en els seus inicis

Publicat

on

En alguna ocasió s’ha comentat que l’obra amb què es va inaugurar el Teatre Victòria, quan va deixar de ser el Pavelló Soriano, fou L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. De fet, però, per l’octubre de 1916, quan es va inaugurar el Victòria, ho va fer amb la companyia de Josep Santpere i Font, amb un vodevil que es deia La primera relliscada. Com era tradicional, aquell mateix any, pels volts de Tots Sants, es va fer un Tenorio Bufo, amb el qual el públic va xalar d’allò més. No va ser fins la primavera de 1917 quan es va estrenar l’obra de Rusiñol, amb una companyia formada per a l’ocasió i amb un actor avui una mica oblidat, August Barbosa, en el paper principal, tot i que Santpere també hi participava.

Els vodevils de Santpere, molt divertits, tenien títols com ara La tinc a sotaLes calces d’en BadillacLa primera vegadaEncara no som tres? o El cuarto dels petons, títols que ja indicaven el rerefons argumental d’unes obres en les quals Santpere sortia sempre, en algun moment, en calçotets.

L’Auca del Senyor Esteve es va representar fins al mes de juliol de 1917, i va ser molt ben acollida pel públic, que hi va veure el fidel reflex d’una Barcelona menestral i Santpere va demostrar que tenia un registre molt més ampli del que se li suposava, una mica com passa avui amb un actor tan popular i estimat del públic com és Joan Pera, de nou en cartell al Condal, amb una obra divertida, molt adient a aquesta època de l’any.

Les obres de teatre s’alternaven amb sarsueles i entre els vodevils i L’Auca es va estrenar, amb gran èxit, La Canción del Olvido, sota la direcció del mestre Serrano, autor de la magnífica partitura.

Continua llegint

Història

115 anys d’una sala referent del Paral·lel

Publicat

on

El Teatre Apolo tingué moments destacats el primer terç del segle XX, amb sarsuela i teatre; i els anys cinquanta, seixanta i setanta, amb la revista. Aquest teatre està ubicat des dels orígens al número 59 de l’avinguda del Paral·lel. Se’n tenen notícies el 1901, instal·lat en un cobert que fou destruït després d’una forta ventada. Malgrat això, poc després, s’iniciaren els treballs de construcció d’un local nou, amb la iniciativa dels germans Soriano. Al programa d’inauguració del nou Teatre Apolo, amb un aforament de 1.300 localitats, el 19 d’octubre de 1904, hi consten tres sarsueles; però, la programació en aquells anys comptà també amb teatre, revista i music-hall. L’any 1906, per exemple, Enric Borràs hi interpretà El místic i Terra Baixa; Enric Giménez hi representà Cyrano de Bergerac; el febrer de 1928 s’estrenà La dama enamorada de Puig i Ferreter; i, entre maig de 1911 i la tardor de 1912, s’hi projectaren pel·lícules.

El 16 de febrer de 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes, l’Apolo ja anunciava la represa de les funcions. Entre març i agost de 1943 funcionà com a cinema; i després tancà portes, per fer-hi una reforma integral. Es reobrí el 23 de desembre de 1945, amb l’estrenà de Golondrina de Madrid i Adiós a la bohemia, obres líriques en un acte. El 1946, hi tingué lloc la primera representació teatral professional en català autoritzada de la postguerra, El ferrer de tall de Frederic Soler.

L’època de Matías Colsada

Els anys cinquanta, Matías Colsada comprà el Teatre Apolo, i la revista musical s’hi imposà, amb obres com Las alegres chicas de Colsada, amb vedets com Lina Morgan, Concha Velasco i Tania Doris i actors com Luis Cuenca i Pedro Peña. Però, en arribar els anys vuitanta, amb l’arribada de la televisió privada, la revista va decaure.

El 23 de setembre de 1990, la sala de 1904 s’enderrocà per reedificar-se, compartint l’espai amb un hotel i un pàrquing, amb un espai amb aforament de 997 localitats; i s’hi representaren importants musicals, com ara El MikadoCabaret o Sweeney Todd.

Des de l’any 2000 l’Apolo visqué una llarga disputa hereditària arran de la mort de l’empresari Colsada. Quan el 2014 el conflicte es resolgué, els hereus vengueren el teatre a un inversor israelià; i aquest en cedí la gestió a una empresa que el passat mes de maig va fer fallida. Des de llavors el teatre roman tancat. De la inauguració del Teatre Apolo ara fa 115 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.