Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Chloe Phillips: “Com més personal és la música, més universal es torna”

Chloe Phillips (Washington, 1995) és la fusió de l’optimisme, l’alegria i la passió. El somriure que sempre amaga rere la comissura del llavi transmet les mateixes bones sensacions que la música que canta. Una manera de ser que, combinada amb el seu talent i intel·ligència, l’està catapultant arreu dels escenaris catalans. Per què als d’aquí concretament? Per la seva entrega en cos i ànima a la llengua catalana. Sí, ha vingut des del continent americà, però el seu català és envejable. “No em considero una estrangera, sento que Barcelona és casa meva”, confessa.

Publicat

on

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.

Entrevistes

Txell Ribalta: “Cada vegada hi ha més consciència social, també al món empresarial”

Barcelona Activa és l’agència de desenvolupament local de l’Ajuntament de Barcelona. Se’n coneixen sobretot l’àrea d’empresa i la d’ocupació, però també engloba l’àrea de proximitat, destinada a la promoció econòmica en l’àmbit local. La cara més visible d’aquest departament al Poble-sec és la Txell Ribalta (Barcelona, 1981), que ocupa el càrrec de tècnica de proximitat d’aquest barri i de La Marina del Prat Vermell. La Txell va estudiar relacions laborals, psicologia i polítiques socials i ha treballat prèviament a entitats del tercer sector. Des de fa sis anys treballa a Barcelona Activa fomentant l’impuls socioeconòmic dels barris.

Publicat

on

Ens pots explicar, a grans trets, el mapa socioeconòmic del barri en l’actualitat? 
Poble-sec és un dels barris amb característiques socioeconòmiques més desafavorides del Districte de Sants-Montjuïc; la renda familiar disponible és més baixa que la mitjana a Barcelona tot i que ha experimentat una lleugera millora respecte d’anys anteriors. Aquesta millora, però, podria reflectir un procés de canvi demogràfic basat en l’aparició de nous veïns amb major poder adquisitiu i la marxa d’altres que no poden assumir el cost econòmic dels habitatges de la zona, i no una millora de la situació econòmica de la població del barri. Aquests processos de caire sociològic poden provocar una invisibilització de la pobresa i de la població en situació d’atur, donada l’especificitat del Poble-sec com a barri en transformació, zona cèntrica i vinculada a moviments culturals i socials que el fan atractiu.

En què consisteix la teva feina com a tècnica de proximitat?
Molt resumidament podríem dir que som agents de desenvolupament local. L’àrea de proximitat de Barcelona Activa vol impulsar l’estratègia d’economia de proximitat, que busca generar una economia basant-se en les potencialitats que té el propi territori; crear activitat econòmica en resposta a les necessitats de la gent que viu als barris de la ciutat.

Com detecteu aquestes necessitats?
Treballem molt amb el Districte i amb tot el teixit social i empresarial del barri i també participem en els espais comunitaris. La nostra gran eina és el Pla de Desenvolupament Econòmic (PDE), que ordena totes les accions de desenvolupament econòmic, les mesures i les línies estratègiques que es poden produir al districte. Fem una diagnosi molt viva, perquè és continua, i això és el que ens permet estar alerta de les diferents circumstàncies, amenaces i oportunitats.

Parla’ns una mica més d’aquesta eina que és el PDE.
Es desenvolupa a tots els districtes de la ciutat amb renda per sota de la mitjana i es basa en un nou model de dinamització econòmica que consisteix a desenvolupar serveis i accions que estan més a prop dels veïns i que estan dissenyades de forma conjunta amb el Districte, amb el teixit comunitari, amb les entitats socials i amb les empreses del territori.

Quins són els grans reptes al Poble-sec pel que fa al seu desenvolupament econòmic i social? 
En termes econòmics i comercials la proliferació de bars concentrats en determinats carrers de vianants i l’augment descontrolat d’habitatges d’ús turístic ha provocat una excessiva dependència vers aquestes activitats. La realitat dels darrers anys al Poble-sec ha demostrat que aquest model econòmic basat en el monocultiu de restauració i turisme ha derivat en algunes amenaces sociodemogràfiques i econòmiques com la gentrificació i la gradual desaparició de comerços en favor de l’aparició de bars i restaurants. Cal consolidar al barri accions de foment de l’ocupació i de l’emprenedoria en altres sectors professionals, aprofitant les oportunitats que presenta el barri per revertir aquesta situació i fomentant un desenvolupament econòmic sostenible, impulsant el model d’economia social i solidària, i alhora la professionalització del comerç de proximitat com a reclam per millorar i diversificar l’oferta comercial del barri.

Com és la vostra relació amb el teixit comercial del barri?
Pel que fa al comerç, la nostra tasca és la de detectar iniciatives que poden donar impuls socioeconòmic al barri, acompanyar-les i ajudar-les en allò que puguem. Oferim finançament a projectes d’emprenedoria, com hem fet, per exemple, amb el forn Can Farinetes del carrer Radas, que han reactivat el negoci i fan projectes en col·laboració amb entitats del barri. Un altre exemple és el projecte Cooperacures, que potencia un àmbit (les cures) amb molta precarietat i que necessita més impuls sota els paràmetres de treball digne. Potenciem l’economia plural, diversa, impulsada per persones del territori i que cobreixi necessitats de proximitat.

Sembla que hi ha cada vegada més projectes d’emprenedoria social…
Potser és perquè la gent comença a prendre consciència de l’impacte que té el tipus d’economia que promovem a les nostres vides i al nostre planeta. Sorgeixen perquè hi ha una política i una estratègia que vol enfortir aquest tipus d’activitat econòmica i perquè cada vegada hi ha més consciència social, també al món empresarial.

Interactueu amb els diferents espais associatius del barri?
Jo participo de la Comissió Sociolaboral del Poble-Sec, on es reuneixen totes les entitats rellevants del barri que treballen la inclusió sociolaboral. També em vaig reunint personalment amb cadascuna de les entitats per conèixer de primera mà la seva tasca. El seguiment tècnic dels projectes finançats pel programa Impulsem el que fas em permet anar coneixent més relat del barri. Per al desenvolupament de la meva tasca és molt important participar en aquest i altres espais, dialogant amb actors del Poble-sec per reafirmar el treball en xarxa i, sobretot, a l’hora de planificar i executar projectes de dinamització econòmica i foment de l’ocupació que veritablement responguin a les necessitats del barri.

Per últim, parla’ns del ‘Servei d’orientació i recerca de feina’. Hi ha un punt específic d’atenció al Poble-sec?
Sí, està ubicat al Centre Cívic El Sortidor i el 2019 s’hi han atès 129 persones: el 80% de les quals eren majors de 40 anys aturats de llarga durada que, en la major part, no cobren cap prestació. En l’àmbit de formació professionalitzadora, aquest 2020 es realitzarà el curs Operacions bàsiques de pastisseria (160 hores) des del dispositiu del Poble-sec. També es realitzen tallers monogràfics i mòduls de coaching, TIC, mercat de treball, alfabetització lingüística, carnet de manipulació d’aliments, carnet de carretons elevadors i carnet de plataformes elevadores. També hi ha un espai de recerca de feina al Centre Cultural Albareda.

Continua llegint

Entrevistes

Carlos García: “Les meditacions són necessàries per a la humanitat”

Publicat

on

Explica’ns què és el kung-fu i quina és la diferència amb el taitxí, doncs ambdós conceptes es confonen sovint.
A occident hi ha una confusió generalitzada pel que fa al terme kung-fu, ja que el nom correcte per designar aquestes tècniques marcials procedents de la Xina és Wushu, que significa marcialitat (Wu) i art (Shu). En la societat xinesa s’aplica el terme kung-fu per expressar una acció que requereix de treball i temps per aconseguir allò que està ben fet, o el que és el mateix, ‘Art de Moviment’. Per tant, es fa extensible a altres arts com cal·ligrafia, dibuix, música, medicina tradicional xinesa, etc. El Wushu és una disciplina marcial xinesa amb més de 3.000 anys d’història, essent per tant l’origen de totes les altres arts marcials del món. El Confucianisme, el Taoisme i el Budisme són la base d’aquestes arts guerreres. El Taijiquan forma part del Wushu i està catalogat com un art marcial de caràcter intern perquè s’estudia de dins cap a fora; per això el lema ‘silenci per fora, moviment per dins’.

Com comença la teva passió per aquesta disciplina?
Com la gran majoria dels meus companys d’arts marcials de l’època, gràcies a les pel·lícules del mític Bruce Lee. En la meva època, de més jove, tenia molts problemes amb altres nois. Això em va fer començar a investigar, i em va portar a veure totes les pel·lícules d’arts marcials. Va ser el meu primer pas…

Parla’ns del teu primer mestre (Laoshi) i les teves primeres passes en aquest món.
El primer Laoshi que vaig tenir va ser el Gran Mestre Suyuchang. El mestre Su era nadiu de Taiwan i sempre serà recordat en la seva vida marcial per ser l’únic mestre capaç de reunir els 5 estils de kung-fu de la Mantis Religiosa. Va ser tan gran el seu nivell de mestratge que va ser anomenat Mà llampec. Amb ell vaig estudiar durant més de 10 anys els estils externs de la Mantis Religiosa, Puny dels Vuit Suprems, Palmells que Pengen Tallant; i els estils interns de Taijiquan, Baguazhang i Xingyiquan; aquestes tres escoles es consideren “germanes” i són de la línia interna del Wushu. Els meus inicis van ser molt durs perquè el mestre Su era molt estricte a les seves classes. Encara recordo com ens feia romandre en una posició fixa durant més de 5 minuts sense moure’ns. Després, llançàvem més de 150 vegades un mateix puny o puntada a l’aire. En acabar la sessió, tot el meu cos estava adolorit.

Més endavant, vas tenir el mestre Wangqi, qui et va orientar a l’estudi del Puny de Canó dels Tres Emperadors. Què significa això?
En efecte, l’any 2006 viatjo a Beijing, Xina, i passo a estudiar sota la tutela del mestre Wangqi l’estil de Wushu Puny de Canó dels Tres Emperadors. Aquest és un dels estils de Wushu més antics que es recorda. Els seus moviments són molt poderosos, sense pretensions i fonamentats en el desenvolupament de l’energia interna, per aquesta raó té el nom de Puny de Canó. La seva antiguitat està vinculada als savis sobirans de la cultura tradicional xinesa.

A les arts marcials és molt important la figura del professor (Shifu). Quina relació s’estableix entre mestre i alumne?
Si s’estudia Wushu en un llinatge d’antics descendents, la tradició et durà al fet que hagis de realitzar la cerimònia de deixeble, Baishi. Des d’aquest moment,
demostraràs de per vida respecte, honradesa i veneració i tens el dret d’adreçar-te al teu mestre amb el terme “mestre/pare” Shifu i ell cap a tu, amb el de Dìzǐ, “deixeble”. A partir de llavors, formaràs part inseparable de l’antic món de les arts marcials xineses tradicionals. Gràcies a això, he pogut aprofundir i dominar el kung-fu. Dins del si familiar, soc conegut amb el nom de Rui Long (Drac Afortunat).

Hi ha dones mestres? Tots els grans noms de Shifu són homes. Per què aquesta pràctica està tan masculinitzada?
Crec que aquesta situació ja va canviar per a bé de la societat i, per descomptat, en favor de les arts marcials en general. En el meu cas, he format a moltes alumnes en el món del Wushu; fins i tot algunes d’elles avui en dia estan fent classes per diferents indrets del país. El Wushu és una esplèndida eina que poden compartir homes i dones, sense distincions.

Quines habilitats i aptituds, més enllà de les físiques, es desenvolupen en la pràctica de kung-fu?
Autoestima, coneixement de les teves emocions, confiança en un mateix, autocontrol i sociabilitat. A més de disciplina, autosuperació, respecte i responsabilitat. I també voluntat, atenció i concentració!

Quants viatges has fet a la Xina? Què ha estat el més emocionant que t’ha passat allà?
Porto viatjant a Xina des de l’any 2004 tots els mesos d’agost. El més emocionant ha estat poder viure com un membre més de la família. No oblidaré mai el 23 d’agost de l’any 2009, moment de la meva cerimònia de deixeble, Baishi. Visitar el mític temple de Shaolín i les muntanyes sagrades del Taoisme “Wudangshan”.

A banda de la teva trajectòria en arts marcials, ets graduat en Medicina tradicional xinesa. Quines són les principals diferències entre aquesta i la medicina occidental?
Ambdues medicines són necessàries i importants per a la salut de les persones. Allà on no arriba una, pot arribar l’altra i viceversa. Pel que fa a la medicina tradicional xinesa, es basa en els principis filosòfics del Yin i el Yang com a eina per a la regulació del Qi (energia). També hi és present la filosofia dels 5 elements (metall, aigua, fusta, foc i terra); que estan relacionats amb els 5 òrgans i les seves vísceres; eina per ajudar a mantenir una unió entre tots i, per tant, un control de les diferents emocions. La medicina tradicional xinesa utilitza una gran varietat de tècniques com acupuntura, moxibustió, ventoses, plantes medicinals, massatge, etc.

Aquest tipus cada vegada compta amb més adeptes als països occidentals. És eficaç per tractar malalties o només per prevenir-les?
Els diversos centres de formació que hi ha al nostre país completen cada curs el número de matriculacions. Això és una bona notícia per al sector i, per tant, per als usuaris que vulguin ser tractats per mans expertes. L’eficàcia depèn molt del terapeuta i de la predisposició de l’usuari o pacient. En efecte, és eficaç per una banda i poc invasiva per l’altra. Però, com ja havíem dit en l’anterior pregunta, no és la “panacea”. Jo tracto en el meu centre només els alumnes que ho necessitin i m’ho demanin i puc garantir que és molt eficaç per a segons quins casos.

També domines la meditació Taoista i Budista. Creus que tothom hauria de practicar-la?
A mi m’agrada dir que les practico, dominar-les és una cosa que requereix gairebé més d’una vida… Si bé és cert que els meus mestres, principalment el mestre Suyuchang, em van transmetre coneixements molt profunds que no es troben als llibres. El Taoisme treballa la meditació per aconseguir el no-res. Mentre que el Budisme treballa la meditació per assolir el buit. Són dues coses diferents, però en parlarem en una altra ocasió. Les meditacions són necessàries per a la humanitat. Qui no necessita compassió per donar cap a fora? A qui no li cal pau interior per treballar cap a dins?

Per últim, parla’ns una mica del teu centre al Poble-sec i de quins serveis hi oferiu. Tothom pot practicar el kung-fu?
El nostre centre està al número 27 del carrer Lleida. Es diu Institut Wushu Sanchai – Arts Marcials Xineses Tres Tresors. És un centre especialitzat en la recerca i formació entorn de la cultura tradicional xinesa, la qual abasta els ensenyaments ancestrals de l’art marcial, terapèutica/qigong, filosofia i meditació. Jo, com a director del centre, amb més de 30 anys d’experiència, soc qui imparteix totes les classes, començant pels més joves (5 anys) i arribant als més grans (80 anys). Només es requereix començar amb bona energia i ganes d’estudiar aquests sagrats ensenyaments.

Continua llegint

Entrevistes

Soraya Donoso: “Hi ha manca de treballadors socials i dels recursos que podem oferir”

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut des del benestar físic, psicològic i social. No obstant això, en l’àmbit sanitari hi ha feines que són més reconegudes i d’altres de les quals tenim menys coneixement. Un exemple d’això és el treball social sanitari, format per professionals que vetllen per la integració dels aspectes socials en l’atenció a la salut, entre moltes altres tasques. La Soraya Donoso (Barcelona, 1976) és treballadora social del CAP Les Hortes i, de la seva mà, ens acostem a aquesta professió i entenem la importància de tractar la salut des de diversos enfocaments que es relacionen entre si.

Publicat

on

Quant de temps fa que treballes al CAP Les Hortes i com hi vas arribar?
Vaig començar a treballar al CAP al 2013. La companya que hi havia anteriorment em coneixia i em va dir que li passés el meu currículum. Les persones que treballem al CAP Les Hortes no som funcionàries, som professionals contractades perquè aquest centre és una Entitat de Base Associativa (EBA), no és un CAP de l’Institut Català de la Salut, som un proveïdor del Cat Salut. La gestió és privada tot i que el servei és públic.

Anem una mica més enrere. Per què vas triar aquesta professió?
De joveneta vaig començar com a monitora de lleure en un centre obert al Carmel i sempre m’ha atret l’àmbit d’infància amb les famílies més vulnerables. A l’hora de triar carrera, dubtava entre Educació social i Treball social, però vaig veure que la segona abastia molt més i anava més enllà en l’acompanyament de les persones. La treballadora social no ajuda, acompanya. Donem eines, obrim portes i mostrem possibilitats per millorar la situació de les persones.

Des de quina perspectiva aborda la salut el treball social?
Els treballadors socials sanitaris realitzem intervencions a partir del diagnòstic d’una patologia mèdica. Valorem quines són les afectacions que té la persona, quines necessitats hem de començar a cobrir, si té un entorn que pugui donar suport en aquest procés de malaltia i, si no en té, busquem els recursos de la xarxa per poder facilitar aquest suport.

Explica’ns més concretament quina mena de diagnòstics abordeu.
Podem parlar de persones en un procés oncològic, demència, malalties neurodegeneratives o fins i tot persones que han patit un accident de trànsit i hi ha una afectació en el seu dia a dia i en la seva autonomia. Oferim atenció psicosocial, estudiem com afecten tots aquests processos en la persona diagnosticada i en el seu entorn. Quan es diagnostica una malaltia, pot haver-hi un trasbals en l’organització, en la cura de la persona que pateix i en l’entorn. Nosaltres acompanyem i oferim orientació i eines per afrontar la nova situació, posant la persona en el centre.

Segons la darrera memòria del Departament de Salut en l’àrea de Treball Social, el nombre d’usuaris ha crescut significativament els darrers anys. A què es deu?
Abans, la vida finalitzava abans. Ara vivim més temps i això fa que també hi hagi més malalties, cròniques, degeneratives… Que tenen tractament mèdic, però que també minven la qualitat de vida de les persones que les pateixen i el seu entorn.  Si, tot i tractar les malalties amb medicina, no som capaços de tenir cura d’altres aspectes com, per exemple, vetllar perquè la persona es prengui el medicament adequadament, perquè s’alimenti bé o tingui una higiene correcta, entre moltes altres coses, no estem abordant la problemàtica de forma completa.

Només hi ha una treballadora social al CAP Les Hortes. És suficient en relació amb les necessitats del barri?

No. No és suficient, però no només aquí a Les Hortes, sinó als CAP de totes les zones. És veritat que, quan vas treballant, vas detectant més necessitats i això genera més feina. També, a banda de les visites a la consulta i al domicili, fem treball amb la comunitat, tasques de prevenció amb persones amb més vulnerabilitat i treball en xarxa amb altres agents.

Quines entitats del barri formen aquesta xarxa?
En primer lloc, treballem de manera multidisciplinària amb l’equip sanitari. També som el nexe amb els serveis socials de l’Ajuntament aquí al Poble-sec i fem programes conjunts amb ells. També treballem amb altres entitats i organitzacions, com els programes Baixem al Carrer i Acompanyament a la Gent Gran de la Coordinadora d’Entitats, el Pla Comunitari, els casals de gent gran dels centres cívics, el circuit de violència masclista del Districte, escoles, la Taula de Gent Gran, i altres entitats que donen suport, com Bona Voluntat en Acció.

Un dels perfils que ateneu és el de les persones grans que estan soles. Com hi treballeu?
Quan la persona gran viu sola, primer fem una tasca de prevenció. Valorant quins recursos hem d’activar, com la teleassistència, i ajudant-los en l’adaptació a la nova situació, a les noves necessitats. Pot ser que la persona hagi perdut autonomia per coses de l’edat o que hagi perdut algú que era un suport, i l’hem d’ajudar a reestructurar la seva situació.

Com actueu si detecteu situacions de maltractament d’aquestes persones?
Aquí hi juguen alguns factors. En primer lloc, és una cosa difícil de detectar i sobretot de  demostrar. Nosaltres podem observar que hi ha una situació d’extorsió econòmica, d’abús verbal o que no hi ha una cura o una alimentació correcta, però algunes ho neguen i al final és la persona qui acaba decidint si allò es denuncia o no. En tot cas, hi ha un protocol amb l’Ajuntament de Barcelona per comunicar a Fiscalia i Mossos aquesta mena de casos.

Per últim, sent crítica amb el funcionament del teu departament, quins canvis o millores proposaries?
Crec que tots som conscients, el Departament de Salut també, que hi ha una manca de treballadors socials i una manca dels recursos que podem oferir. Tenim el sistema dividit: d’una banda està salut i, de l’altra, serveis socials, però són dos serveis que es retroalimenten i no poden treballar l’un sense l’altre. Hi ha recursos que els gestionen uns, però també els necessiten els altres. S’està treballant per millorar la coordinació i la comunicació entre els dos serveis.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.