Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.
Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.
El Pla Cerdà preveu el Paral·lel
El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.
Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel
El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes…
El 1882 s’aprova una llei que autoritza l’amplada de 40 m del Paral·lel, però amb la construcció de porxos de 5 m a cada banda, cosa que permetria edificar als pisos superiors i mantenir una servitud de pas per les porxades. Malgrat tot, les disputes són constants; perquè es demanava que fossin resultat de l’acord entre el diversos propietaris d’una illa de cases i els de la vorera del davant. El 1902 se suavitzaren aquestes normes, però no fou fins el 1929 que s’autoritzà oficialment la construcció amb 40 m d’amplada i sense porxos. En la pràctica, això s’havia fet des dels inicis.
Malgrat tot, l’enderroc del baluard del Rei, fou la baula que obrí l’avenç de la nova via cap a la plaça d’Espanya. I així, el 1894 es lliurava a la ciutat la nova via, que havia de ser important per al nou barri del Poble-sec; però també al creixement de la ciutat durant les dècades següents.
Entra a escena el transport públic
Anys abans, el febrer de 1877, s’havia posat en funcionament una línia de tramvies que partia de la confluència del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau, seguint les antigues rondes fins al pla de Palau. Es va electrificar el 1899 i en el futur havia de ser la línia de circumval·lació de la ciutat vella.
La Duana del port, des d’on arrenca l’avinguda cap a Sants, fou construïda entre 1896 i 1902 per l’arquitecte Sagnier. I aquell any, la línia de circumval·lació va poder tancar el cercle, passant per les Duanes i el Paral·lel fins a la confluència amb Ronda de Sant Pau: naixia la línia que després fou el 29. El 1904, entrava en servei una línia de tramvia de Sants al Port, passant pel Paral·lel. I a l’any següent, una altra línia passava pel Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà cap al Morrot.
D’aquesta manera veiem el potencial de generació d’activitat que va suposar l’eixample del port cap al sud, l’obertura de noves vies de comunicació i la implantació de noves indústries que la proximitat del nou port facilitava, en especial les que feien servir el carbó: les centrals tèrmiques, per als tramvies i per als domicilis particulars, i també les foneries que s’establiren sobretot a les Hortes de Sant Bertran.
Activitat econòmica i vida bohèmia
Per explicar-nos l’èxit posterior de l’avinguda del Paral·lel hem de veure les bases econòmiques que generaren uns diversos tipus d’activitats que confluïren en el llavors incipient barri del Poble-sec i de l’avinguda que el vertebra. També hem vist que l’alentiment de la urbanització, paradoxalment, va afavorir la generació de moltes altres activitats que no havien estat planificades per ningú, com és la vida bohèmia, en especial en el període que va des de la primera guerra mundial a la guerra civil. El 18 d’octubre de 1894, es va lliurar a l’Ajuntament la nova avinguda; però el fet real és que encara hi havia dues zones no totalment obertes: una era el denominat Pla de les Carolines, més o menys entre Aldana i Parlament, on encara hi havia alguna edificació enmig de la via; l’altra era la confluència amb Nou de la Rambla. Malgrat tot, a finals de 1895 es pot dir que l’avinguda havia quedat expedita. Veiem doncs que l’evolució d’una ciutat, si ara és complexa, sempre ho ha estat. I el Paral·lel no és cap cas a part.
Hemerotecafa 5 dies
Societatfa 5 dies
Editorialfa 5 dies
Històriafa 5 dies
Societatfa 5 dies