Connecta amb nosaltres

Història

125 anys de Paral·lel

El proper 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes…

El 1882 s’aprova una llei que autoritza l’amplada de 40 m del Paral·lel, però amb la construcció de porxos de 5 m a cada banda, cosa que permetria edificar als pisos superiors i mantenir una servitud de pas per les porxades. Malgrat tot, les disputes són constants; perquè es demanava que fossin resultat de l’acord entre el diversos propietaris d’una illa de cases i els de la vorera del davant. El 1902 se suavitzaren aquestes normes, però no fou fins el 1929 que s’autoritzà oficialment la construcció amb 40 m d’amplada i sense porxos. En la pràctica, això s’havia fet des dels inicis.

Malgrat tot, l’enderroc del baluard del Rei, fou la baula que obrí l’avenç de la nova via cap a la plaça d’Espanya. I així, el 1894 es lliurava a la ciutat la nova via, que havia de ser important per al nou barri del Poble-sec; però també al creixement de la ciutat durant les dècades següents.

Entra a escena el transport públic

Anys abans, el febrer de 1877, s’havia posat en funcionament una línia de tramvies que partia de la confluència del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau, seguint les antigues rondes fins al pla de Palau. Es va electrificar el 1899 i en el futur havia de ser la línia de circumval·lació de la ciutat vella.

La Duana del port, des d’on arrenca l’avinguda cap a Sants, fou construïda entre 1896 i 1902 per l’arquitecte Sagnier. I aquell any, la línia de circumval·lació va poder tancar el cercle, passant per les Duanes i el Paral·lel fins a la confluència amb Ronda de Sant Pau: naixia la línia que després fou el 29. El 1904, entrava en servei una línia de tramvia de Sants al Port, passant pel Paral·lel. I a l’any següent, una altra línia passava pel Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà cap al Morrot.

D’aquesta manera veiem el potencial de generació d’activitat que va suposar l’eixample del port cap al sud, l’obertura de noves vies de comunicació i la implantació de noves indústries que la proximitat del nou port facilitava, en especial les que feien servir el carbó: les centrals tèrmiques, per als tramvies i per als domicilis particulars, i també les foneries que s’establiren sobretot a les Hortes de Sant Bertran.

Activitat econòmica i vida bohèmia

Per explicar-nos l’èxit posterior de l’avinguda del Paral·lel hem de veure les bases econòmiques que generaren uns diversos tipus d’activitats que confluïren en el llavors incipient barri del Poble-sec i de l’avinguda que el vertebra. També hem vist que l’alentiment de la urbanització, paradoxalment, va afavorir la generació de moltes altres activitats que no havien estat planificades per ningú, com és la vida bohèmia, en especial en el període que va des de la primera guerra mundial a la guerra civil. El 18 d’octubre de 1894, es va lliurar a l’Ajuntament la nova avinguda; però el fet real és que encara hi havia dues zones no totalment obertes: una era el denominat Pla de les Carolines, més o menys entre Aldana i Parlament, on encara hi havia alguna edificació enmig de la via; l’altra era la confluència amb Nou de la Rambla. Malgrat tot, a finals de 1895 es pot dir que l’avinguda havia quedat expedita. Veiem doncs que l’evolució d’una ciutat, si ara és complexa, sempre ho ha estat. I el Paral·lel no és cap cas a part.

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Per

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Jardins dedicats a poetes en llengua catalana

22-06-1970 Franco inaugura els jardins de Mossèn Cinto, Mossèn Costa i Llobera i Joan Maragall

Publicat

on

A finals dels anys cinquanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya de Montjuïc, on les dues activitats bàsiques eren l’ús eminentment militar i de presó del castell i la vida de les més de 52.000 persones vivint en barraques, repartides des de la fortificació fins als carrers del Poble-sec, la Font de la Guatlla, el Polvorí i el Port. Aquest canvi  passava per reduir les barraques i per reconvertir-ne bona part en el nou parc d’atraccions que s’obrí el 1966 i crear nous jardins. Tot plegat, dins dels denominats plans de desenvolupament que comportaven el foment del turisme. Calia “netejar” la muntanya per tal de fer-la agradable als visitants, en una magnífica talaia per veure la ciutat de Barcelona.

Així, el 1959 s’obrien els estudis de TVE a Miramar; el 1962 el museu militar; el 1963 es va reobrir el transbordador aeri del port; el 1964 el nou Mirador de l’Alcalde; el 1969 l’estadi de Joan Serrahima; i finalment, el tres jardins de més interès botànic i estètic, als quals se’ls va donar el nom de tres poetes de les nostres lletres: mossèn Costa i Llobera, mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall.

Jardins de Costa Llobera

Els jardins de Costa Llobera estan situats en l’espai de muntanya que va des del final del passeig de Carner i queda envoltat per la carretera de Miramar. És la zona mitjana a tocar de l’antiga pedrera del Morrot i que té un clima càlid i recollit del vents de mar. Constitueix una bona col·lecció de cactus i plantes suculentes. Actualment està tancat per remodelació.

Jardins de Jacint Verdaguer

Els jardins de mossèn Jacint Verdaguer ocupen l’espai que va des de l’estació superior del funicular fins al límit inferior de l’antic aparcament del parc d’atraccions, i entre la via del desaparegut funicular superior al castell, a la banda sud, i el parc de Joan Brossa, creat en l’espai que ocupava el d’atraccions. Està especialitzat en plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses.

Jardins de Joan Maragall

El tercer parc, inaugurat el 1970, és el que està situat al recinte del Palauet Albéniz i que des de llavors duu el nom de Joan Maragall. Com que forma part d’un recinte dedicat a visitants il·lustres de la ciutat, aquest jardí és ben diferent dels altres dos abans esmentats: disposa d’avingudes d’arbres, àmplies zones de gespa, parterres, més de 30 escultures i fonts ornamentals. L’espai pel palauet original de l’exposició de 1929 fou ampliat amb el dels antics palaus d’Art Modern i de Missions. De la inauguració d’aquests parcs, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

Palmira Jaquetti, nascuda al Poble-sec

Publicat

on

Aquest any se’n commemoren 125 del naixement de Palmira Jaquetti, poeta, folklorista i musicòloga. Té relació amb el nostre barri ja que va néixer el 21 de setembre de 1895 al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. La seva mare era de Vilanova de l’Aguda.

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. La família es va mudar al carrer Sant Pau, 73. L’any 1917 va començar a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 va iniciar el primer recull de cançons populars. Va cursar el batxillerat lliure i va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix.

L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continuaria la recerca de cançons, que les portaria a Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i a la Vall d’Aran. L’any 1927 es va casar amb el pintor belga Henri Daoust. L’any 1934 se li va manifestar una artropatia severa, que esdevindria crònica i dolorosa. El seu marit la va abandonar i es va exiliar a Mèxic. Palmira i la seva mare es van mudar a La Floresta.

Després de la guerra aconseguiria superar l’expedient de responsabilitats i va poder continuar amb la seva activitat. L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, va tenir l’accident de trànsit que li costaria la vida. Moltes localitats per les quals va passar durant la seva tasca de recollida de cançons la recorden, i aquest 2020 s’havien organitzat actes diversos. Malauradament, la situació actual ha fet que la celebració hagi quedat molt limitada.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.