Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.

El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…