Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: «Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts»

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Julio Manrique: «De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món»

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va pujar per primer cop a l’escenari del Lliure amb 20 anys, quan encara estudiava Dret. Avui n’és el director, en plena celebració dels 50 anys del teatre i dels 25 de la seu de Montjuïc. Entremig, es va formar a l’Institut del Teatre, va treballar amb Peter Brook i va dirigir el Romea. Al Lliure ha muntat L’ànec salvatge i Les tres germanes, i amb Jerusalem va guanyar el premi Butaca a la Millor Direcció

Publicat

on

Presenta l’aniversari amb una anècdota. Explica que, la nit de l’estrena del teatre, el públic va aplaudir abans que comencés la funció.
Me la vaig trobar a l’arxiu digital del Lliure, en un itinerari titulat ‘Aplaudirem una esperança’. Aplaudien un projecte nou, el futur. El Lliure és tan vell com la democràcia, feia poc més d’un any que havia mort Franco, tot estava per inventar i era possible somiar. Aplaudien una esperança.

Tres mesos sencers de celebració és molt intens.
Estar tot l’any amb l’aniversari podia dispersar els actes i treure força a la celebració, i volíem intensitat. Concentrada, explica millor qui som i què fem.

L’exposició al Palau Robert que heu presentat fuig de la retrospectiva clàssica.
La història del Lliure ja es pot consultar a fons. Volíem ser fidels al seu esperit, a la llibertat creativa que el defineix. I una figura cabdal de la casa, el Fabià Puigserver, era sobretot escenògraf, així que vam convidar cinc escenògrafs i els vam dir que fessin el que els donés la gana. Cadascun es va ocupar d’una dècada.

Publiqueu també Cor calent, un llibre sobre la gent del Lliure.
És un encàrrec al Magí Camps, la Marta Vives i la Marta Orriols. Els vam demanar que escrivissin a sis mans la gran història del Lliure a partir de les petites històries de persones que n’han format part des de llocs poc visibles. Els secundaris en són els protagonistes: les històries s’expliquen des dels regidors, les sastresses, el personal de neteja o els espectadors. Amb les seves anècdotes es construeix un mosaic que acaba explicant què és aquest teatre.

La temporada passada vau tancar amb un 88% d’ocupació, però l’edat mitjana és de 47 anys. Us costa arribar als joves?
És el debat de tots els equipaments culturals: com arrossegar la gent jove cap a això que anomenem cultura. La mitjana oscil·la entre els 45 i els 47 anys, i trobo que fem una programació atractiva per a la gent jove. Molts dels que venen tenen més de 50 anys, sí, però és causat pel seu poder adquisitiu i la seva gestió del temps.

El teatre és a la muntanya, no a peu de carrer. Com és la relació amb el Poble-sec?
Moltes activitats passen a la plaça de Margarida Xirgu, que, per cert, és una manera d’arribar-hi a peu pla. Acollim l’ONG Pallassos Sense Fronteres, fundada pel Tortell Poltrona, que cada any hi fa dos espectacles gratuïts per a infants. Som a la Taula Comunitària del Poble-sec. I amb el Viu Montjuïc volíem fer una festa oberta al barri, per a unes 1.500 persones, però el 3 d’octubre va ploure moltíssim i ens la vam haver de menjar amb patates.

Els bars els gestiona la Fundació Mescladís, i el canguratge, Més que Cures, un projecte de dones del barri.
Mescladís té un projecte d’inclusió social brutal, acompanya persones vulnerables, moltes migrants i veïnes del barri, cap a la professionalització. Fins i tot creen plats especials per als espectacles. I el canguratge dels dissabtes permet a les famílies deixar els nens i veure la funció tranquil·les (tot i que aquest trimestre no, perquè l’espai acull una exposició). Com a pare, crec que s’agraeix molt.

Quin és el repte pendent amb el barri?
Que les comunitats que senten el teatre com una cosa llunyana, per qüestions culturals o d’idioma, se sentin interpel·lades pel que passa aquí. En aquest barri conviuen persones de molts orígens. La integració és una paraula que s’utilitza molt i es practica menys. Ens hem de plantejar subtitular més funcions, i no només en anglès. Hem d’anar-los a buscar, hem de sortir del teatre i dir-los que això també és seu.

El barri viu tensions pel turisme i l’habitatge. Què hi pot fer un teatre públic?
De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món. Que el Lliure solucioni el problema de l’habitatge seria demanar-li una cosa que no pot fer. Però un teatre és un lloc on es representa el món, i pot fer d’altaveu. Parlem de temes que preocupen la societat, i aquest és un d’ells. Una obra que vam programar, L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, parla d’una professora que es queda sense pis perquè no pot pagar el lloguer. I a Bouvetøya parlem d’un dels temors d’ara: el creixement de l’extrema dreta.

Amb l’extrema dreta en auge, hi ha lloc per a l’esperança?
Bouvetøya vol ser una faula esperançada. Malgrat que tot sembli anar-se’n a la merda, un grup de persones es pot trobar i, juntes, retrobar la il·lusió.

Col·laboreu amb els teatres veïns?
I tant. Amb l’Institut del Teatre fem l’IT Teatre Lliure, on actors acabats de graduar fan un espectacle que es veu a l’Espai Lliure. En paral·lel, el Mercat de les Flors tanca dos anys per obres i acollirem espectacles de la seva programació.

Va debutar al Lliure amb 20 anys, com a actor.
Havia fet una obra a Sant Andreu i el Lluís Homar, que dirigia el Lliure, la va programar a Gràcia. Aquell espectacle va ser el meu primer mestre. Amb 24 anys, una beca del Lliure em va portar a un taller sobre Shakespeare, i d’allà a París, a treballar cinc mesos amb el Peter Brook.

Troba a faltar fer d’actor?
Tinc el xip posat en la direcció: aquesta temporada he dirigit Bouvetøya i prou. Estic més lluny de l’actor, que és el que em va portar al teatre, però espero tornar a actuar algun dia, aquí o fora d’aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Núria Llopis: «A l’Institut necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat»

Núria Llopis (Alcoi, 1978) és, des del curs 2024-25, directora de l’Institut Bosc de Montjuïc, on va arribar com a professora de català el 2006-07 després d’exercir en altres centres de Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, es va traslladar a la capital catalana per continuar la seva formació. Encara avui compagina la direcció amb la docència.

Publicat

on

En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025