Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Silvia Berna: “Silvia Berna, directora de la Sala BARTS “Malauradament l’activitat teatral queda exclosa d’aquest nou destí que se li vol donar a l’espai”

Silvia Berna és una apassionada de les arts escèniques i de la seva feina. Actualment i des de fa vuit anys, dirigeix la Sala BARTS, un teatre i sala de concerts al Paral·lel que ha esdevingut referent a la ciutat per la qualitat de la seva programació. Ara, l’Ajuntament de Barcelona (de qui la sala és propietat) vol reformular el model de l’espai i convertir-lo en la Casa de la Música; una decisió que ha sobtat als actuals gestors de la sala i que ha despertat un debat: quin model cultural necessita el Paral·lel? Ens podem permetre perdre un teatre?

Publicat

on

Fes-nos cinc cèntims de la teva trajectòria professional abans de ser directora de la BARTS.
Professionalment sempre he estat vinculada al teatre. Vaig començar als 24 anys al Victòria i van ser onze anys plens d’experiències molt gratificants en diferents àmbits de la gestió. Després d’un parèntesi se’m va presentar la fantàstica oportunitat de dirigir aquest espai, la BARTS, que combina diferents disciplines artístiques per tal d’aprofitar al màxim el gran potencial de les instal·lacions. És tot un privilegi formar part del desenvolupament i consolidació d’aquest projecte, que avui ja és tot un referent per a la gent de dins i de fora de Barcelona.

Com neix el teu interès per les arts escèniques?
Abans de dedicar-me professionalment ja era espectadora de teatre, especialment m’agradava la dansa. No em perdia cap espectacle de Danat Dansa, Gelabert-Azzopardi, però tampoc de la Fura, de Dagoll Dagom o del Lliure, el Romea o de Belle Epoque. En aquells temps treballava a La Caixa. Vaig tenir la sort d’assabentar-me que al Victòria buscaven algú i em vaig presentar a l’entrevista. Va ser molt emocionant passar a veure com era tot des de dins i conèixer el gran l’esforç i passió que calen per aixecar aquestes activitats i dur-les a un escenari.

Quin era el vostre objectiu quan vau assumir la gestió de la Sala BARTS?
Sobretot crear un espai transversal que remuntés un local que havia estat tot un referent a Barcelona, però havia perdut el seu lloc a la ciutat. Convertir-lo en un epicentre d’activitat teatral, musical, de debat, sense perdre de vista el teixit del barri, afavorint aliances amb altres actors que lluiten perquè el Paral·lel recuperi l’empenta que hauria de tenir com a gran eix cultural de la ciutat i, sobretot, aportar al públic de Barcelona i també al que està de pas, propostes de molta qualitat, d’artistes i companyies emergents o consolidats en un espai còmode i accessible

Quina sala us vau trobar? Quins reptes vau haver d’assolir?
La sala havia estat pensada per a dur a terme gran varietat de propostes escèniques. Disposa d’un escenari dotat amb tecnologia per acollir produccions teatrals i musicals de gran format. Ens vam fer càrrec de la compra de l’equipament tècnic existent i d’ampliar la dotació per dur a terme projectes més ambiciosos, vàrem consolidar un gran equip humà i es va construir una nova imatge i una nova manera de fer. Hem assolit una part del que ens proposàvem i és cert que ens agradaria arribar més enllà, però les més de 160.000 persones que passen cada any per la Sala BARTS, les set temporades acollint l’obra teatral familiar més vista a Catalunya i el premi a millor sala de concerts per votació popular el 2019, corroboren que els ciutadans han valorat el nostre projecte.

Com era la vostra situació abans de la pandèmia?
Quan ens vàrem fer càrrec de la sala, l’activitat escènica i musical arrossegava una gran crisis de la qual encara no ens havíem recuperat. Els primers anys van suposar grans esforços en inversió per aconseguir atreure un públic que o bé desconeixia l’espai o bé l’associava amb altres èpoques. L’any passat havíem començat la remuntada i per aquesta temporada teníem una gran programació prevista, malauradament els efectes de la pandèmia han estat devastadors a tots els nivells i les expectatives s’han capgirat completament.

L’Ajuntament creu que cal treure més rendiment públic de la sala i proposa convertir-la en la Casa de la Música. Com us arriba aquesta notícia?
Em vaig assabentar a través de la televisió i per a mi va ser un xoc. Confiàvem que l’espai mantindria l’activitat plural que havíem aconseguit amb tants esforços i que ha estat tan ben acollida per públics tan diversos.

Creieu que és possible conjugar la vostra programació i el model que vol l’Ajuntament?
Encara no es coneixen les condicions concretes del model que desitja l’Ajuntament. Les Cases de la Música estan orientades a l’activitat de formació musical, a oferir espais a grups i iniciatives molt emergents, a la participació ciutadana i a l’exhibició professional de música. Nosaltres acollim propostes emergents, col·laborem amb moltes iniciatives del barri i de la ciutat i programem concerts professionals. Malauradament, l’activitat teatral queda exclosa d’aquest nou destí que se li vol donar a l’espai.

Què en penses del model cultural del Paral·lel?
Actualment, malgrat iniciatives com les de BARTS, la del Mago Pop al Victòria i les que ja estan consolidades, com el Condal o la Sala Apolo, queden molts buits per omplir. El Paral·lel va ser el paradigma de l’oci a la ciutat anys enrere i hores d’ara hi ha espais pendents de recuperar l’activitat perduda com l’Arnau o el Teatre Apolo. Atreure públic que aporti cultura, riquesa i un moviment positiu al barri és fonamental en aquests moments en què la ciutat està perdent el punch d’altres èpoques no tan llunyanes.

I el panorama cultural en general, arran de la crisi de la Covid-19, com creus que es transformarà?
Aquesta és la gran pregunta. Està clar que durant un temps haurem d’adquirir nous hàbits en moltes interaccions, però el fet cultural ha de mantenir la proximitat i enfortir la relació entre les persones. S’està treballant en mesures que generin confiança i seguretat perquè el públic torni a omplir els espais. La cultura és un bé de primera necessitat com s’ha demostrat durant el confinament, on la música, el teatre i les arts en general han estat fonamentals per mantenir cert equilibri.

Quin futur li augures a l’espai si finalment s’acaba convertint en la Casa de la Música?
És prematur aventurar-se a fer conjectures del futur d’aquesta iniciativa. En una ciutat com Barcelona, dotada ja de grans centres de formació musical com el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu i molts altres que realitzen una bona tasca docent, no podem dir quin serà el grau de complicitat que s’establirà amb el conjunt de la població. El que sí lamentem és la pèrdua d’un espai polivalent, que incorpora el teatre com a part fonamental de la seva programació, i en un temps on les arts escèniques ja pateixen una gran manca d’espais de projecció.

Continua llegint

Entrevistes

Xavi Barroso: “El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en el Paral·lel dels anys 10”

El 28 de maig va sortir a les llibreries ‘L’avinguda de les il·lusions’ (Rosa dels Vents), la primera novel·la de Xavi Barroso (Granollers, 1984). Aquesta, ens diu, és la primera entrevista presencial que fa per promoure-la, després que la campanya de promoció que havia de fer a l’abril es veies truncada pel virus. Ens trobem a una terrassa del Paral·lel, molt a prop d’on viu des de fa 10 anys i molt a prop de l’escenari que relata a la seva novel·la. Però aquell, fa més de cent anys, era un Paral·lel molt diferent, amb més vida, més reivindicació i més il·lusions.

Publicat

on

En primer lloc, parla’ns una mica de tu i de la teva trajectòria professional.
Vaig estudiar comunicació audiovisual i durant molt de temps vaig ser guionista de televisió. Després vaig deixar la tele i vaig passar a dedicar-me al màrqueting digital a Random House, on ara he publicat la novel·la. Mentre l’escrivia ho vaig deixar tot per centrar-me en el llibre i ara soc freelance de continguts i he acabat la meva segona novel·la.

Com neix la teva vocació per la literatura?
Sempre m’ha interessat molt l’escriptura, des de petit escrivia obres de teatre i les muntàvem amb els col·legues. Com a guionista he fet ficció, humor… i he treballat molt en la part de diàlegs, però sempre havia volgut escriure novel·la, una història més passional. Crec que era el pas natural.

Fes-nos cinc cèntims de la trama de la novel·la…
És la història de dues germanes que arriben a Barcelona el 1909 per servir a casa d’una senyora burgesa. La Francisca, la protagonista, és una persona molt rebel i somia en ser actriu, però no fa res per aconseguir-ho. Aleshores els passa una cosa molt forta a totes dues que li fa adonar-se que l’única manera que té de sortir d’allà és convertir-se en actriu i treure a la seva germana del lloc on treballen. El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en aquella època.

Què et va motivar a escriure sobre aquesta temàtica?
Els meus avis van venir de Cadis i es van establir al Paral·lel, amb la meva mare i les meves tietes, i recordo que el meu avi m’explicava històries de la seva època relacionades amb l’avinguda. Sempre he estat vinculat amb la zona, però l’origen de la novel·la té a veure sobretot amb una exposició sobre el Paral·lel que es va fer al CCCB fa uns anys. Reivindicava el passat històric de l’avinguda, anant més enllà de la transició o l’època del destape que estem més acostumats a sentir. També tractava sobre l’explosió cultural que va haver-hi al Paral·lel a tots els nivells. I em va permetre conèixer dues figures que em van enamorar: la Raquel Meller i l’Elena Jordi.

La protagonista del llibre s’emmiralla en aquests personatges reals de l’època?
Completament. Les parts més importants de la vida de la Francisca corresponen a fites que van aconseguir tant la Raquel com l’Elena. Com, per exemple, construir un teatre, muntar una companyia pròpia i ser directores i empresàries.

La figura de la cupletista Raquel Meller és prou coneguda al Paral·lel, però qui va ser Elena Jordi?
Montserrat Casals (nom real), era una dona que vivia a Berga i estava casada. A principis del segle XX ho deixa tot per venir a viure a Barcelona. Amb la seva germana van muntar un estanc al carrer Rauric, pel qual hi passaven moltes personalitats del Paral·lel. Així és com comença a introduir-se en el món de l’espectacle. Ella volia ser actriu i ho aconsegueix, el seu gènere predilecte és el vodevil. Va tenint èxit i, com a deixeble de Margarida Xirgu, segueix el seu model: acaba creant la seva pròpia companyia de teatre, que va estar molts anys al Teatre Espanyol com a companyia resident. A més, va ser una de les primeres directores de cinema d’Espanya i la primera a construir un teatre amb el seu capital.

‘L’avinguda de les Il·lusions’ abasteix des del 1909 fins al 1919. Com era el Paral·lel d’aquells anys?
Des de l’última dècada del segle XIX fins als anys 30, l’avinguda viu una època d’esplendor. És un espai de teatres de barraca, de circ… que abans estaven al Passeig de Gràcia. La Primera Guerra Mundial fa que vinguin molts estrangers exiliats, polítics, desertors, que venen a parar al Paral·lel perquè hi ha aquesta convergència d’oci, de cabarets, de cafès, però també de prostitució i sales de joc. A partir d’aquest moment la zona s’activa moltíssim, al nivell del Montmartre parisenc. També arribaven molts vaixells de soldats, que venien de la guerra i paraven al port per passar-hi unes hores o dies abans de marxar al front. Aquells anys, en definitiva, van ser una explosió. Una explosió de teatre, de música, de joc, de droga, de prostitució… Hi havia vida les 24 hores del dia.

També és un moment de reivindicació del món obrer. Un tema recurrent a la teva novel·la.
Sí. El Paral·lel era el lloc d’oci i esbarjo obrer, perquè els teatres burgesos estaven a La Rambla i al Passeig de Gràcia. Les idees obreres i sindicalistes es coïen als cafès de per aquí i fins i tot els teatres es feien servir per fer mítings. En aquells anys va néixer la CNT i hi havia el lerrouxisme, que feien servir el Paral·lel com a lloc de difusió d’idees.

Com has treballat la recerca històrica per construir el relat del teu llibre?
Bàsicament ha estat a través de llibres, publicacions i diaris de l’època. Comanegra va publicar un llibre d’un cronista de l’època, Rossend Llurba, que és molt interessant perquè recull articles que parlen del dia a dia als carrers i és molt colorista, es fixa en molts detalls quotidians. També he treballat molt amb les biografies que hi ha a la secció sobre el Paral·lel de la Biblioteca Francesc Boix. I m’he servit d’hemeroteques com la de La Vanguardia i Solidaritat Obrera, a més de l’arxiu anarquista.

Com a persona que ha treballat en màrqueting, quina importància creus que té una bona campanya a l’hora de promoure una obra literària?
Hi ha dos factors importants: la visibilitat que se’t dona a nivell de premsa i de campanya, que és vital perquè cada setmana es publiquen molts llibres (bons i dolents). I, sobretot, el boca-orella, que pot arribar a funcionar millor que la campanya de màrqueting més elaborada.

Per últim, ens has dit que has acabat la teva segona novel·la. Ens pots avançar alguna cosa?
No et puc dir el tema perquè seria espòiler, però és un spin off; hi ha un personatge molt petit en la primera novel·la que és el protagonista de la segona i, a través d’ell, avancem en el temps i entrem en un altre món de la ciutat i en un altre punt de vista sobre el qual m’ha enriquit molt escriure. El que sí que et puc dir és que apareix el Paral·lel i apareix el Poble-sec, a més de Sant Andreu i el Barri Gòtic.

Continua llegint

Entrevistes

Carles Alsina: “Ningú estava preparat per això, però hem reaccionat adequadament”

El CAP Les Hortes és el centre d’atenció primària de referència per al veïnat del Poble-sec. Com no podia ser d’altra manera, dediquem l’entrevista a conèixer de primera mà com ha estat l’experiència viscuda en aquest centre. I ho fem parlant amb Carles Alsina (Barcelona, 1971), que és metge de família i treballa al CAP Les Hortes des de la seva obertura l’any 2002. Alsina destaca que la clau de l’èxit del projecte, així com de la gestió de la crisi del coronavirus, correspon a tot l’equip de persones que hi treballen, a qui descriu com la seva segona família.

Publicat

on

En primer lloc, permet-nos preguntar-te com estàs, com us trobeu física i emocionalment les persones que heu estat al capdavant de la gestió de la crisi del coronavirus al CAP Les Hortes?
En 25 anys com a metge mai m’hagués pogut imaginar que pogués passar una cosa com aquesta en el nostre entorn. Ha estat impactant i encara ho estem paint. Ningú estava preparat, però, en aquest cas, el més important no és estar preparat sinó reaccionar adequadament i amb coratge davant del desconegut. I nosaltres ho hem fet. L’equip ha demostrat cohesió, resiliència, compromís i maduresa. Des del primer moment cadascú ha tingut molt clar el seu rol, ens hem cuidat els uns als altres. Tothom ha estat capaç de treure el millor de si mateix, ens hem sentit útils i ha sorgit una màgia que esperem que perduri. Els bons moments han superat els dolents, però tots portem sentiments molt profunds, que sovint han de quedar amagats darrere la cuirassa que representa la bata blanca.

Disposeu de dades sobre l’afectació del virus al Poble-sec? 
Hem fet 3142 visites presencials i 997 domiciliaries, a més de 20555 visites telemàtiques o no presencials. Pel que fa a les dades d’incidència s’han fet 544 diagnòstics clínics de probables positius, s’ha atès 71 casos de pneumònia i hi ha hagut 39 defuncions declarades amb Covid-19 positiu.

Quin ha estat el paper del vostre centre durant la pandèmia?
Diagnòstic, avaluació i seguiment de casos lleus i moderats. En els casos greus hem fet estudi i derivació. I també diagnòstic, proves PCR i seguiment de tots els usuaris i treballadors dels centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i gent sense sostre. Hem donat suport a la residència medicalitzada per a la Covid19 del Paral·lel, hem incrementat les atencions domiciliàries segons les necessitats socials i hem obert en diumenges i festius. Això sense oblidar tota la resta d’activitat assistencial habitual en període pre Covid-19.

Éreu prou mans? 
Hem hagut de reforçar la plantilla amb la contractació d’una metgessa i una infermera i hem comptat amb la col·laboració de quatre voluntaris de l’Associació de Ciències de la Salut, un estudiant d’infermeria i tres de medicina, que ens han ofert una ajuda desinteressada d’un valor incalculable.

La població ha fet un ús responsable del servei d’urgències?
El comportament de la població ha estat exemplar en tot moment. Han ajudat molt a poder fer correctament l’atenció des del centre

Quina valoració fas de la gestió de la crisi fins al moment?
Si feu referència a la gestió dels polítics de la crisi, la meva valoració és que ha estat millorable. En referència a la gestió sanitària per part dels dispositius assistencials i els seus treballadors, ha estat excepcional.

Com ha estat la relació amb l’administració? Heu rebut tota la informació necessària de manera pertinent?
Ens ha agafat a tots de manera tan imprevista que, en general, tots els dispositius sanitaris s’han organitzat de manera molt eficient i autònoma. La gestió més propera a la ciutadania sempre ha anat per davant de les directrius de la feixuga maquinària administrativa.

Heu disposat dels EPI necessaris per fer front a la situació? S’han donat casos de positius entre el vostre personal sanitari?
En tot moment el personal ha estat correctament protegit amb les EPIs corresponents, set persones que treballen al CAP van sortir positives, amb clínica lleu, sortosament. Això no ha afectat al desenvolupament i capacitat de l’activitat assistencial, ja que totes aquestes persones han estat aïllades a casa, treballant telemàticament per voluntat pròpia, sense agafar la baixa, cosa que és d’agrair.

També ens agradaria saber com ha estat la relació amb el veïnat i amb les entitats del barri. S’han generat noves sinergies arran de la pandèmia?
Durant l’estat d’alarma hem mantingut el contacte amb totes les entitats existents i amb les de nova creació que han donat suport durant tot aquest temps. Hem consolidat sinergies sobretot amb els centres residencials on ara la col·laboració ja és molt més propera i de suport.

Com ha funcionat l’atenció domiciliària durant la crisi? 
S’han fet unes 1000 atencions domiciliàries, algunes relacionades amb la Covid-19 i altres amb el control de malalties cròniques. S’han inclòs atencions de nens i nadons i vacunacions infantils a domicili.

Hi ha hagut informacions contradictòries respecte a les PCR que es fan als CAP. Es fan a demanda? Quin és el protocol? 
Les PCR es fan actualment a tots els pacients simptomàtics sota criteri mèdic i als convivents simptomàtics de les persones que donen resultat positiu.

Com es preveu el model de futur de l’atenció primària després de la Covid-19?
De ben segur que la pandèmia ens ha ensenyat que es pot fer una assistència molt més eficient amb un model de qualitat que poc té a veure amb el model que històricament s’ha mantingut amb mínims canvis estètics. Creiem que agafarà protagonisme l’atenció telemàtica i de relació estreta amb el pacient. Abans de la Covid-19 entraven per la porta del CAP fins a 1000 persones cada dia, òbviament això s’ha de reconduir. També és clar que l’atenció a l’usuari s’ha de prestar de la millor manera possible, i això s’aconsegueix si s’acompleixen tres premisses bàsiques: fer l’atenció en el millor moment possible (la immediatesa no sempre és una bona aliada), fer-la en el millor lloc possible, potenciant atenció telemàtica i domiciliària i que es dugui a terme per la persona més resolutiva en cada necessitat. Cal redefinir els rols professionals, jugarà un paper clau l’administratiu sanitari, s’empoderaran infermeria i treball social sanitari i potser algun altre perfil professional que fins al moment no formava part de l’equip d’atenció primària tradicional.

Per acabar, què creieu que es podria haver fet millor en la gestió d’aquesta crisi?
Sobretot la gestió política, l’atenció a les residències i haver pogut disposar de tests diagnòstics des del primer moment als Centres d’Atenció Primària. També s’haurien hagut de facilitar més els feixucs processos burocràtics vinculats tant a l’atenció dels pacients com a les baixes laborals.

Quines recomanacions faríeu a la població? Ens podem relaxar?
Tot i que sembla que actualment la circulació del virus al barri és residual, en cap cas hem de pensar que això està totalment controlat, cal seguir les recomanacions.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.