Connecta amb nosaltres

Història

Canvis de noms de carrers en acabar la Guerra Civil

Els carrers van adoptar la denominació en castellà

Publicat

on

En acabar la guerra tots els carrers varen adoptar la denominació en castellà, i retornaren els noms de carrer anteriors al nomenclàtor republicà o amb personatges del nou règim. Les tropes franquistes havien entrat a Barcelona el 26 de gener de 1939; però no fou fins la primavera de l’any següent, que l’administració franquista ordenà la nova denominació dels carrers. Tot i això, aquest fou el moment d’inici d’aquests canvis, molts implantats al llarg dels anys 40.

Castellanització dels carrers

Al Poble-sec, l’adaptació de la denominació en llengua castellana, com a lengua del imperio, afectà carrers com Cruz de los Canteros, Huertas, Viñeta, Lérida, Nuestra Señora del Remedio, Olivo, Canteras, Purísima, Rosal, San Isidro, Teodoro Bonaplata o Vila y Vilá.

En alguns casos, no es canviava la denominació, però se n’adaptava l’ortografia anterior a les normes de Pompeu Fabra, en noms de vies com Blay, Bóbila, Cabanas, Fransa, Montjuich o Tapiolas.

Depuració política

En molts casos, a tota la ciutat, es produïren canvis de denominació, basats en criteris de depuració política de personatges o institucions suposadament republicanes o favorables a les idees d’esquerres, per noms anteriors o de personatges rellevants en el llavors nou règim polític. Al Poble-sec se’n produïren alguns de ben coneguts; en especial, l’avinguda del Paral·lel, nascuda com a Marqués del Duero, passà en temps de la república a dir-se Francesc Layret; i durant el franquisme recuperà la denominació de Marqués del Duero. Una altre cas conegut del nostre barri, que també afecta al Raval, és el del carrer Nou de la Rambla, que des de l’obertura el 1788, la denominació oficial era la de Conde del Asalto; el 1931 passà a tenir el nom popular de sempre de carrer Nou de la Rambla; i el franquisme en restituí el nom oficial inicial.

Casos curiosos

Hi ha també un parell de caso ben curiosos. L’actual carrer Concòrdia havia nascut amb el nom de Setge de 1714; el 1927, amb la dictadura de Primo de Rivera, passà a dir-se de la Concòrdia; en l’etapa republicana, recuperà el nom del Setge de 1714; i el franquisme el rehabilità com a carrer de la Concórdia. Posteriorment, ens queda el nom de la plaça del Setge, atorgat per l’Ajuntament el 1993. I recordem per últim l’actual carrer Poeta Cabanyes. Inicialment denominat com Cabanyes, en referència al nom d’un militar català del setge del 26 de gener de 1641. L’ajuntament franquista en canvià la denominació per la de Poeta Cabanyes, fent referència a un poeta preromàntic, el 1949.

Pocs números enrere, en aquesta secció, us explicàvem la restitució de  denominacions de les vies de 1979 al nostre barri. Avui fem un salt als primers temps de la postguerra, perquè del canvi de noms de carrer establerts pel règim franquista, ara fa 80 anys.

Continua llegint

Història

Jardins dedicats a poetes en llengua catalana

22-06-1970 Franco inaugura els jardins de Mossèn Cinto, Mossèn Costa i Llobera i Joan Maragall

Publicat

on

A finals dels anys cinquanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya de Montjuïc, on les dues activitats bàsiques eren l’ús eminentment militar i de presó del castell i la vida de les més de 52.000 persones vivint en barraques, repartides des de la fortificació fins als carrers del Poble-sec, la Font de la Guatlla, el Polvorí i el Port. Aquest canvi  passava per reduir les barraques i per reconvertir-ne bona part en el nou parc d’atraccions que s’obrí el 1966 i crear nous jardins. Tot plegat, dins dels denominats plans de desenvolupament que comportaven el foment del turisme. Calia “netejar” la muntanya per tal de fer-la agradable als visitants, en una magnífica talaia per veure la ciutat de Barcelona.

Així, el 1959 s’obrien els estudis de TVE a Miramar; el 1962 el museu militar; el 1963 es va reobrir el transbordador aeri del port; el 1964 el nou Mirador de l’Alcalde; el 1969 l’estadi de Joan Serrahima; i finalment, el tres jardins de més interès botànic i estètic, als quals se’ls va donar el nom de tres poetes de les nostres lletres: mossèn Costa i Llobera, mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall.

Jardins de Costa Llobera

Els jardins de Costa Llobera estan situats en l’espai de muntanya que va des del final del passeig de Carner i queda envoltat per la carretera de Miramar. És la zona mitjana a tocar de l’antiga pedrera del Morrot i que té un clima càlid i recollit del vents de mar. Constitueix una bona col·lecció de cactus i plantes suculentes. Actualment està tancat per remodelació.

Jardins de Jacint Verdaguer

Els jardins de mossèn Jacint Verdaguer ocupen l’espai que va des de l’estació superior del funicular fins al límit inferior de l’antic aparcament del parc d’atraccions, i entre la via del desaparegut funicular superior al castell, a la banda sud, i el parc de Joan Brossa, creat en l’espai que ocupava el d’atraccions. Està especialitzat en plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses.

Jardins de Joan Maragall

El tercer parc, inaugurat el 1970, és el que està situat al recinte del Palauet Albéniz i que des de llavors duu el nom de Joan Maragall. Com que forma part d’un recinte dedicat a visitants il·lustres de la ciutat, aquest jardí és ben diferent dels altres dos abans esmentats: disposa d’avingudes d’arbres, àmplies zones de gespa, parterres, més de 30 escultures i fonts ornamentals. L’espai pel palauet original de l’exposició de 1929 fou ampliat amb el dels antics palaus d’Art Modern i de Missions. De la inauguració d’aquests parcs, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

Palmira Jaquetti, nascuda al Poble-sec

Publicat

on

Aquest any se’n commemoren 125 del naixement de Palmira Jaquetti, poeta, folklorista i musicòloga. Té relació amb el nostre barri ja que va néixer el 21 de setembre de 1895 al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. La seva mare era de Vilanova de l’Aguda.

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. La família es va mudar al carrer Sant Pau, 73. L’any 1917 va començar a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 va iniciar el primer recull de cançons populars. Va cursar el batxillerat lliure i va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix.

L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continuaria la recerca de cançons, que les portaria a Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i a la Vall d’Aran. L’any 1927 es va casar amb el pintor belga Henri Daoust. L’any 1934 se li va manifestar una artropatia severa, que esdevindria crònica i dolorosa. El seu marit la va abandonar i es va exiliar a Mèxic. Palmira i la seva mare es van mudar a La Floresta.

Després de la guerra aconseguiria superar l’expedient de responsabilitats i va poder continuar amb la seva activitat. L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, va tenir l’accident de trànsit que li costaria la vida. Moltes localitats per les quals va passar durant la seva tasca de recollida de cançons la recorden, i aquest 2020 s’havien organitzat actes diversos. Malauradament, la situació actual ha fet que la celebració hagi quedat molt limitada.

Continua llegint

Història

Alady (Carles Saldaña)

Va començar pels cafès ajudant un prestigitador, després es va presentar al London Bar i més endavant va muntar un espectacle al Molino Rojo

Publicat

on

Per

És una placa modesta, discreta, quasi imperceptible, situada al costat del Teatre Apolo. La gent hi passa per davant sense aturar-se. Hi diu: “A la memòria de Carles Saldaña i Beut, Alady (1902-1968), còmic genial i figura cabdal del teatre i del music hall”. I afegeix, amb certa ironia: “El Paral·lel no t’oblida”. Recorda a qui el periodista Miquel Badenas va descriure com l’últim rei de l’avinguda, el potet de les essències del que va ser el carrer que no dormia mai. L’animador amb fragància de Belle Époque, l’humorista que explicava acudits i feia facècies elegants. El pallasso que va prescindir del maquillatge i el vestuari estrafolari, per vestir amb esmòquing i barret fort.

Un inici actuant pels cafès

Malgrat que va néixer a València, Carles Saldaña va passar tota la vida a la capital catalana. Va viure la bohèmia en la seva joventut, quan volia ser poeta. Més tard, va començar a actuar pels cafès com a ajudant d’un prestidigitador. Es deixava veure sovint pel Bar London i pel Refrectorium, on un burleta Santiago Rusiñol va batejar-lo com l’“Aladí de la llàntia meravellosa”, perquè duia una taca d’oli a la pitrera. També va ser conegut com el Ganso del Hongo, per les bestieses que feia. Escrivia llibrets de modestes revistes per al Molino Rojo, com Lo mejor está dentro. I va treballar, primer, amb la Troupe Ibérica, i després, amb la Troupe Gari-Uset. L’any 1926 es va presentar al Teatre Romea de Madrid, on es va convertir en un dels pioners del claqué. Allà va conèixer Tono i K-Hito i hi va col·laborar, mentre agafava de guionista un jove Miguel Mihura. També es va fer amic del dramaturg Enrique Jardiel Poncela, a qui descrivia com un talent molt jove i divertit, però amb molt pocs diners. Aquells anys formava duet musical amb Carmencita Aubert. Grans èxits seus seran cançons tan conegudes com Cómprame un negro o Al Uruguay.

Artista compromès amb la República

La temporada del 1936 va estrenar la revista Miss-Miss, amb llibret de Paco Madrid i Brauli Solsona. La guerra l’agafa a Madrid, on va actuar en nombrosos espectacles benèfics a favor de la República. Va ser professor accidental d’una escola de nens refugiats, i després va marxar a València. Era tan popular que en els programes de molts festivals organitzats per l’Exèrcit Popular hi figura una imitació d’Alady. Afortunadament, la seva tornada a Barcelona el 1939 no li va suposar cap purga, i aviat treballava a La camisa de la Pompadour, al Teatre Còmic, que seria la seva sala de referència. Allà va estrenar ¡Taxi… al Cómico!, i va començar a fer parella artística amb Mary Santpere, amb qui durant molts anys va representar una versió còmica del Tenorio, de Zorrilla, en què Doña Inés acabava emportant-se en braços Don Juan. El 1949 estrenava ¡Taxi… al Victoria!, mentre feia un programa radiofònic d’humor patrocinat per la marca Fogo, un insecticida que s’anunciava com “d’acció ràpida i prolongada” a EAJ-1 Radio Barcelona. Van seguir revistes com Esta noche no me acuesto¡Usted dirá…! o Diviértase conmigo. A part, va aparèixer en pel·lícules com Esa pareja feliz, de Juan Antonio Bardem i José Luís Berlanga.

Una figura desgraciadament oblidada

Els seus darrers anys, Alady va patrocinar La Casa de l’Artista Ancià, un projecte que no va funcionar. L’any 1968 apareixia a En Baldiri de la costa, amb el seu amic Joan Capri. Aquell mateix any va haver de suspendre les actuacions al Teatre Apolo, on representava Se traspasa señora, per sotmetre’s a una operació quirúrgica. Aquella va ser la seva última actuació. Va morir el matí de l’11 de setembre del 1968 al seu domicili de la plaça Lesseps; l’enterrament va ser multitudinari.

Quatre anys més tard es va dir de batejar un carrer pròxim al Paral·lel amb el seu nom, però no es va fer pas. Només l’estiu del 2003 es va col·locar aquesta discretíssima placa per a qui va ser una de les grans figures de l’humor català. Sembla que, fins i tot en això, fer riure és un art de segona.

XAVIER THEROS (Diari Ara)

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.