Connecta amb nosaltres

Cultura

Què passarà amb la Sala BARTS?

L’Ajuntament vol treure més rendiment públic a l’equipament plantejant una Casa de la Música l’any vinent

Publicat

on

L’edifici ubicat a l’avinguda del Paral·lel, 62, avui conegut com a Sala BARTS i anteriorment amb els noms d’Arteria Paral·lel, Studio 54, Teatre Espanyol i Circo Español Modelo, pertany a l’Ajuntament de Barcelona des que aquest el va expropiar l’any 2002. La gestió del projecte està en mans de la promotora The Project des del 2012 i, durant aquest temps, s’ha posicionat com una sala de concerts referent i rendible a la ciutat i un dels teatres del Paral·lel que han cultivat èxits de taquilla amb espectacles com El petit príncep o Miedo, de l’artista Albert Pla.

Més enllà de l’explotació comercial

La notícia arribava fa unes setmanes: des de l’Ajuntament es vol reformular el model de l’espai i convertir-lo en una Casa de la Música. Daniel Granados, delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament, explica que el contracte amb The Project acaba a principis de 2021 i la nova gestió de l’espai sortirà a concurs: “Hem identificat que és una sala d’explotació privada que fa molt bona feina, però com a equipament públic està infrautilitzada. Al febrer ens vam reunir amb els representants de The Project per recordar-los que l’any que ve es farà un concurs públic, al qual es poden presentar, però a les funcions que fins ara tenia l’equipament en volem afegir de noves; que sigui un node dins del sector de la música i no només una sala d’explotació comercial. Un projecte que estigui travessat pel dret a l’accés a la cultura, a la pràctica cultural, a l’experimentació, a la formació…”, argumenta.

Compatibilitat entre models?

De la seva banda, la directora de BARTS, Silvia Berna, critica la manca de comunicació amb el Consistori: “Em vaig assabentar per la televisió que es volia convertir la sala en una Casa de la Música. Hem rebut la notícia amb una sorpresa desconcertant i amb decepció”. Berna explica que aixecar del no res un espai com la BARTS va suposar un esforç important: “Ha costat molt fer-nos una reputació bona entre els promotors musicals perquè confiïn a programar els seus artistes. A més, som molt solvents, hem cuidat l’espectador, hem ofert una programació eclèctica de música i teatre i la possibilitat que això desaparegui ens entristeix molt”, lamenta. Des de BARTS creuen que els dos models per a la sala poden ser compatibles: “Ens agradaria negociar i veure possibilitats, perquè acollir projectes emergents i una oferta de formació és compatible amb l’activitat. No és necessari esborrar el treball de set anys d’un lloc paradigmàtic a Barcelona”, apunten.

Cultura

En la mort de Juan Marsé

L’autor de ‘Últimas tardes con Teresa’ va morir el passat 18 de juliol, als 87 anys

Publicat

on

Juan Marsé (1933-2020) passarà a la història de la literatura com el narrador més destacat de l’anomenada Escola de Barcelona, gràcies a una carrera que s’inicià el 1960 amb la publicació de Encerrados con un solo juguete i que es forjà amb novel·les tan interessants com Últimas tardes con Teresa (1966), La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), Ronda del Guinardó (1984), El embrujo de Shangai (1993), Rabos de lagartija (2000) o Esa puta tan distinguida (2016).

Marsé va ser capaç de crear la seva pròpia geografia narrativa: ‘‘el territori Marsé’’. Un espai que parteix del Guinardó i que, com diu la cançó, ens parla d’un temps i d’un país: uns barris barcelonins on els nens dels perdedors gaudeixen inventant aventis, somiant aventures que els allunyin de la realitat de misèria, econòmica i moral, que els oferia la postguerra franquista.

Moltes vegades s’ha dit que encara no tenim la gran novel·la de Barcelona –Sergi Pàmies fins i tot va escriure un recull de contes amb aquest títol, La gran novel·la de Barcelona–, i això, probablement, es deu al fet que no existeix una sola Barcelona, sinó moltes, infinites. Amb tot, si afegim a les pàgines de Marsé, alguns títols com La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; Vida privada, de J. M. de Sagarra; La Xava, de Juli Vallmitjana; Míster Evasió, de Blai Bonet; Un film (3.000 metres), de Víctor Català; La rossa de mal pèl, de J. M. Francès; La tardor barcelonina, de Francesc Pujols o El temps de les cireres, de Montserrat Roig, començarem a tenir un esbós d’aquesta ciutat polièdrica. Un esbós que cada lector haurà d’anar perfilant segons el propi gust, per a poder confegir la seva gran novel·la de Barcelona.

Continua llegint

Cultura

Sílvia Marsó i el Poble-sec

Publicat

on

Hi ha personatges famosos, amb vincles amb el Poble-sec, però que no militen com a poble-sequins. I n’hi ha d’altres per a qui el barri és sempre molt present en els seus records i en les seves evocacions, sense caure en el parany de la nostàlgia mitificada. Un d’aquests és l’actriu Sílvia Marsó. Va néixer l’any 1963, ha treballat en el teatre, el cinema i la televisió. Marsó és el seu nom artístic, un homenatge a Marcel Marceau i tota una declaració de principis. Sílvia Marsó pot treballar en català i castellà, canta, balla, i és una d’aquestes actrius amb una llarga experiència en molts sectors de les arts escèniques.

Marsó, com Julieta Serrano, ha hagut de desenvolupar la seva tasca, en gran part, a Madrid. És una actriu en plena maduresa i no s’és del tot conscient del seu nivell ni de la seva excel·lència. Tot i que ha treballat a la televisió no s’ha deixat abduir pel mitjà i sempre ha retornat al teatre, al teatre de nivell, clàssic o modern. Ha rebut premis importants. Ha treballat també al cinema. Va retornar al barri, per pocs dies, fa un parell d’anys, al Condal, amb la versió musical de 24 hores de la vida d’una dona, de Zweig.

El projecte d’Onyric, de dedicar el Condal a musicals diferents no va acabar de reeixir, malgrat l’excel·lent programació i els esforços esmerçats. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel i valorem poc el present i la gent del present. Un present del qual cal tenir cura. El barri té pendent un homenatge, en el format que sigui, a aquesta gran actriu del Poble-sec. I també cal donar un suport incondicional a tot allò interessant que es faci als nostres pocs teatres que encara resisteixen.

Continua llegint

Cultura

‘Poble-sec desaparegut’, un llibre per recordar

Amb unes 200 imatges inèdites

Publicat

on

Per

Des de principis d’abril es pot trobar a les llibreries, papereries i quioscs del barri el nou llibre Poble-sec desaparegut; la novetat de l’Editorial Efadós per al Sant Jordi d’enguany. L’obra proposa un recorregut fotogràfic per aquell univers que ja no hi és amb l’objectiu d’entendre millor els nostres dies. Al costat de les imatges hi trobareu pinzellades històriques que us permetran viatjar des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània. Obriu-lo i tafanegeu. Passegeu pels carrers i escruteu-ne fins a l’últim racó.

Fotografies cedides pel veïnat

Amb imatges inèdites, aproximadament unes 200, aconseguides gràcies a la cessió de veïns i veïnes del barri, es vol donar a conèixer la quotidianitat del Poble-sec des dels seus orígens fins als anys 60. Tant Josep Guzmán com Arnau López, membres de CERHISEC i autors del llibre, han volgut defugir d’un àlbum de fotografies, i han aconseguit contextualitzar les imatges amb una petita explicació de com es vivia al Poble-sec d’abans.

Seguint aquest criteri hi ha la intenció de continuar aquest treball de divulgació d’imatges contextualitzades amb temes monogràfics com la Festa Major, el treball, les botigues, etc.

Un llibre per reviure i/o conèixer la quotidianitat desapareguda del Poble-sec, un barri jove, però amb molta història.

JOSEP GUZMÁN

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.