Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: «Volem reorientar el turisme»

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Julio Manrique: «De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món»

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va pujar per primer cop a l’escenari del Lliure amb 20 anys, quan encara estudiava Dret. Avui n’és el director, en plena celebració dels 50 anys del teatre i dels 25 de la seu de Montjuïc. Entremig, es va formar a l’Institut del Teatre, va treballar amb Peter Brook i va dirigir el Romea. Al Lliure ha muntat L’ànec salvatge i Les tres germanes, i amb Jerusalem va guanyar el premi Butaca a la Millor Direcció

Publicat

on

Presenta l’aniversari amb una anècdota. Explica que, la nit de l’estrena del teatre, el públic va aplaudir abans que comencés la funció.
Me la vaig trobar a l’arxiu digital del Lliure, en un itinerari titulat ‘Aplaudirem una esperança’. Aplaudien un projecte nou, el futur. El Lliure és tan vell com la democràcia, feia poc més d’un any que havia mort Franco, tot estava per inventar i era possible somiar. Aplaudien una esperança.

Tres mesos sencers de celebració és molt intens.
Estar tot l’any amb l’aniversari podia dispersar els actes i treure força a la celebració, i volíem intensitat. Concentrada, explica millor qui som i què fem.

L’exposició al Palau Robert que heu presentat fuig de la retrospectiva clàssica.
La història del Lliure ja es pot consultar a fons. Volíem ser fidels al seu esperit, a la llibertat creativa que el defineix. I una figura cabdal de la casa, el Fabià Puigserver, era sobretot escenògraf, així que vam convidar cinc escenògrafs i els vam dir que fessin el que els donés la gana. Cadascun es va ocupar d’una dècada.

Publiqueu també Cor calent, un llibre sobre la gent del Lliure.
És un encàrrec al Magí Camps, la Marta Vives i la Marta Orriols. Els vam demanar que escrivissin a sis mans la gran història del Lliure a partir de les petites històries de persones que n’han format part des de llocs poc visibles. Els secundaris en són els protagonistes: les històries s’expliquen des dels regidors, les sastresses, el personal de neteja o els espectadors. Amb les seves anècdotes es construeix un mosaic que acaba explicant què és aquest teatre.

La temporada passada vau tancar amb un 88% d’ocupació, però l’edat mitjana és de 47 anys. Us costa arribar als joves?
És el debat de tots els equipaments culturals: com arrossegar la gent jove cap a això que anomenem cultura. La mitjana oscil·la entre els 45 i els 47 anys, i trobo que fem una programació atractiva per a la gent jove. Molts dels que venen tenen més de 50 anys, sí, però és causat pel seu poder adquisitiu i la seva gestió del temps.

El teatre és a la muntanya, no a peu de carrer. Com és la relació amb el Poble-sec?
Moltes activitats passen a la plaça de Margarida Xirgu, que, per cert, és una manera d’arribar-hi a peu pla. Acollim l’ONG Pallassos Sense Fronteres, fundada pel Tortell Poltrona, que cada any hi fa dos espectacles gratuïts per a infants. Som a la Taula Comunitària del Poble-sec. I amb el Viu Montjuïc volíem fer una festa oberta al barri, per a unes 1.500 persones, però el 3 d’octubre va ploure moltíssim i ens la vam haver de menjar amb patates.

Els bars els gestiona la Fundació Mescladís, i el canguratge, Més que Cures, un projecte de dones del barri.
Mescladís té un projecte d’inclusió social brutal, acompanya persones vulnerables, moltes migrants i veïnes del barri, cap a la professionalització. Fins i tot creen plats especials per als espectacles. I el canguratge dels dissabtes permet a les famílies deixar els nens i veure la funció tranquil·les (tot i que aquest trimestre no, perquè l’espai acull una exposició). Com a pare, crec que s’agraeix molt.

Quin és el repte pendent amb el barri?
Que les comunitats que senten el teatre com una cosa llunyana, per qüestions culturals o d’idioma, se sentin interpel·lades pel que passa aquí. En aquest barri conviuen persones de molts orígens. La integració és una paraula que s’utilitza molt i es practica menys. Ens hem de plantejar subtitular més funcions, i no només en anglès. Hem d’anar-los a buscar, hem de sortir del teatre i dir-los que això també és seu.

El barri viu tensions pel turisme i l’habitatge. Què hi pot fer un teatre públic?
De vegades als equipaments culturals se’ls demana que salvin el món. Que el Lliure solucioni el problema de l’habitatge seria demanar-li una cosa que no pot fer. Però un teatre és un lloc on es representa el món, i pot fer d’altaveu. Parlem de temes que preocupen la societat, i aquest és un d’ells. Una obra que vam programar, L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, parla d’una professora que es queda sense pis perquè no pot pagar el lloguer. I a Bouvetøya parlem d’un dels temors d’ara: el creixement de l’extrema dreta.

Amb l’extrema dreta en auge, hi ha lloc per a l’esperança?
Bouvetøya vol ser una faula esperançada. Malgrat que tot sembli anar-se’n a la merda, un grup de persones es pot trobar i, juntes, retrobar la il·lusió.

Col·laboreu amb els teatres veïns?
I tant. Amb l’Institut del Teatre fem l’IT Teatre Lliure, on actors acabats de graduar fan un espectacle que es veu a l’Espai Lliure. En paral·lel, el Mercat de les Flors tanca dos anys per obres i acollirem espectacles de la seva programació.

Va debutar al Lliure amb 20 anys, com a actor.
Havia fet una obra a Sant Andreu i el Lluís Homar, que dirigia el Lliure, la va programar a Gràcia. Aquell espectacle va ser el meu primer mestre. Amb 24 anys, una beca del Lliure em va portar a un taller sobre Shakespeare, i d’allà a París, a treballar cinc mesos amb el Peter Brook.

Troba a faltar fer d’actor?
Tinc el xip posat en la direcció: aquesta temporada he dirigit Bouvetøya i prou. Estic més lluny de l’actor, que és el que em va portar al teatre, però espero tornar a actuar algun dia, aquí o fora d’aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Núria Llopis: «A l’Institut necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat»

Núria Llopis (Alcoi, 1978) és, des del curs 2024-25, directora de l’Institut Bosc de Montjuïc, on va arribar com a professora de català el 2006-07 després d’exercir en altres centres de Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, es va traslladar a la capital catalana per continuar la seva formació. Encara avui compagina la direcció amb la docència.

Publicat

on

En els darrers anys s’ha parlat d’una davallada de l’aprenentatge. També la noteu al Bosc?
Sí. Sobretot veiem més immaduresa quan l’alumnat arriba a l’ESO. Hi ha hàbits que abans ja estaven integrats, com utilitzar l’agenda, portar el material, saber quines notes has tret o tenir automatitzades les taules de multiplicar, i ara els hem de reforçar. També detectem més dificultats per sostenir l’atenció, escoltar durant una estona llarga i llegir textos extensos.

A què atribuïu aquest canvi?
Hi ha hagut molts canvis metodològics, d’avaluació i de currículum en poc temps. El professorat necessita temps per entendre les propostes, provar-les, ajustar-les i consolidar-les. No crec que hàgim d’escollir entre metodologies competencials i aprenentatges més memorístics: les propostes haurien de sumar i les metodologies han d’estar al servei de l’alumnat.

Un dels grans debats és el de les ràtios. Com afecta el dia a dia del Bosc?
Les ràtios de 30 alumnes fan molt difícil l’atenció individualitzada. No permeten que puguis parlar amb tot l’alumnat en una hora ni estar a prop de tothom. Al Bosc intentem fer els agrupaments més petits possibles: a primer, segon i tercer desdoblem els grups i podem arribar a tenir classes d’uns 20 alumnes. És especialment important en un barri com el Poble-sec, amb nivells i trajectòries educatives molt diferents.

Aquesta diversitat és un dels grans reptes del centre?
El Poble-sec és un barri divers des de fa molts anys i ara aquesta diversitat està més accentuada. És una riquesa, però també un repte: hem de garantir que tothom tingui lloc a partir d’uns pilars compartits, deixant clar que ningú és millor ni pitjor que ningú. Hi ha alumnes que arriben amb trajectòries educatives molt diferents i que necessiten temps per adquirir coneixements que aquí donem per descomptats.

Quins recursos us falten per atendre aquesta realitat?
Necessitem més mans. Hi ha alumnat que requereix una atenció molt especialitzada i no n’hi ha prou que vingui puntualment una persona d’una escola d’educació especial a assessorar el professorat. L’assessorament és útil, però l’alumne és al centre 30 hores a la setmana i també durant el migdia. Necessitem professionals especialitzats que hi siguin durant aquestes hores.

Com afecta al centre la situació socioeconòmica del barri?
Les diferències d’aprenentatge no depenen automàticament dels recursos econòmics: hi ha famílies amb pocs recursos que donen molt valor a l’aprenentatge. Però és evident que si una família no sap si podrà donar de menjar o sopar al seu fill, això té un impacte molt gran. Per això intentem oferir un entorn estimulant per a tothom i facilitar l’accés a la cultura i a experiències que potser no tots els alumnes poden tenir fora de l’institut. Volem que l’escola sigui també un espai d’equitat.

El català també ha perdut presència entre els joves. Ho heu detectat al Bosc?
Sí, el retrocés es veu al centre. Hi ha alumnes que de petits parlen català perquè venen junts de primària i, quan arriben a l’adolescència, passen a parlar castellà entre ells. El català continua sent la llengua vehicular del centre, però no n’hi ha prou amb treballar-lo dins l’aula. Hem de recuperar el prestigi de la llengua entre els joves i donar valor als espais de socialització informals, com els clubs esportius, els casals o altres activitats del barri.

Les aules d’acollida tenen un paper important?
Molt. Al Bosc tenim aules d’acollida i són un recurs fonamental, especialment per als joves que arriben de contextos lingüístics molt allunyats. Necessiten temps i molt contacte amb el català per poder aprendre’l amb garanties. Si no tenen accés a la llengua, també tenen més dificultats per accedir als aprenentatges i això pot acabar afectant el seu recorregut educatiu.

També heu detectat canvis en la convivència?
El Bosc és un centre molt tranquil i els conflictes que tenim són, en bona part, els de sempre. Els conflictes nous sovint tenen relació amb les xarxes socials i els mòbils, i també hi ha alumnat que arriba molt carregat i amb contextos socioeconòmics durs. Intentem combinar les normes del centre amb pràctiques restauratives: reconèixer què ha passat, identificar emocions i necessitats i, quan és possible, reparar el dany. L’autoritat es construeix a través del vincle, l’escolta, la confiança i uns límits coherents.

Quin impacte han tingut els mòbils i les pantalles?
No m’atreveixo a fer grans afirmacions perquè és un àmbit encara molt nou i la literatura científica dona resultats diversos. Al Bosc els mòbils sempre han hagut d’estar guardats, tot i que es poden utilitzar puntualment quan el professorat ho demana. Després de la covid vam detectar més usos que no tocaven i vam haver de reforçar aquesta norma. Amb els ordinadors passa una cosa semblant: ara els tenim guardats i els traiem quan realment els necessitem, perquè encara no hi ha prou capacitat d’autogestió.

Quina és, doncs, la principal necessitat del Bosc?
Necessitem més mans per poder acompanyar tota la diversitat que tenim al barri. El professorat treballa molt per donar resposta als joves i l’assessorament que rebem és molt útil, però capacitar els docents no pot ser sempre l’única resposta. L’alumnat és aquí moltes hores i hi ha necessitats que requereixen professionals especialitzats.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025