Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Marc Piquer: «A Barcelona manquen cronistes de la ciutat»

Veí de la França Xica des de fa 19 anys, Marc Piquer (Barcelona, 1973) és periodista i cronista de les històries desconegudes de Barcelona, i també el rostre que hi ha al darrere del compte de Twitter @Bcnsingular, un projecte que recupera tots els detalls únics pels quals val la pena visitar fins l’últim racó de la ciutat. Amb un gran interès pels detalls de les barriades i una mirada conscient cap a la memòria històrica, Piquer parla d’una Barcelona gentrificada però, sobretot, encara per descobrir.

Publicat

on

Molts usuaris admiren les teves publicacions, que destaquen aspectes únics i poc coneguts de Barcelona. Què hi ha al darrere del compte?
Cal prestar sempre molta atenció als barris, sobretot als marginats, i per a mi aquest compte és una manera de divulgar i d’informar.  Ara estic escrivint també a El Periódico sobre les meves rutes singulars per Barcelona, i allà tinc més temps, més marge per escriure, perquè tot i que sembli mentida, Barcelona encara és molt desconeguda. Es tracta d’indagar i descobrir, i també animar la gent a moure’s per la ciutat. Penso que cada cop hi ha més interès per la ciutat, per conèixer-ho tot, cada cop s’estan obrint més portes a tot arreu, i jo crec que reconèixer la ciutat també implica caminar molt i obrir portes. La gent ja no es compra la guia per només saber de museus i de pedra, sinó que també volen saber que poden anar a descobrir les coses que encara no els han explicat. De vegades penso que viatgem molt, però no coneixem la nostra ciutat, és com si fóssim turistes en comptes de veïns.

Fins fa uns dies tu vivies a la França Xica, com és que has marxat?
Fa 19 anys que vivim aquí amb la meva dona i ha estat un canvi vital. Jo venia de Sant Pere Més Baix, i quan vam marxar havia canviat completament. Vam decidir venir a la França Xica, que sempre ha estat molt tranquil·la i amb un teixit veïnal molt fort, però malauradament penso que hi ha hagut molts errors administratius i decisions en relació amb l’acollida que s’hauria d’haver regulat diferent en un barri com el Poble-sec. Cada cop hi ha menys comerç i tot va tancant, el carrer Olivera era un gran eix comercial, hi havia de tot. Jo vaig a la peixateria del Manel, vaig a la carnisseria de Cal Colom, vaig al Pa Serra, un dels millors forns de Barcelona… però ja he viscut tancaments i això evidentment passa a tota la ciutat. Ara visc al que he anomenat la barriada Can Macians, a les Corts. Ja et dic, jo faig molt això d’inventar-me barriades antigues perquè crec en totes les Barcelones. Ara estem en una divisió de 73 barris, però és per unes raons administratives que no tenen gaire sentit.

Tots els barris tenen coses singulars?
Singularitats hi ha a tots els barris, tot depèn del que miris. A Canyelles, per exemple, muntes una ruta de dues hores i descobreixes els noms dels carrers dedicats a poetes, i parles amb algú de l’Associació de Veïns que t’explica que sempre han estat molt d’esquerres i que van voler posar el nom de Lorca i de Machado per una raó política. O pots anar fins a Collserola i anar a fer un esmorzar de forquilla a Cinco Hermanos, un dels millors llocs a Barcelona on pots menjar bé i barat, i amb una gent encantadora.

I et queden barris, dels 73?
No, clar que no. 73 són molt pocs, de fet, jo tinc dividida Barcelona en 250, amb 250 rutes muntades que vaig actualitzant. I 73 són molt pocs, només faltaria. Jo aprofito fins i tot els 20 minuts que em sobren en un dia per fer alguna cosa, soc bastant d’omplir el temps al màxim possible i el dedico a la ciutat.

Per què Barcelona?
Jo he viatjat per tot el món i diria que Barcelona és la millor ciutat del món, i això no és cap notícia. Per tant, aprofitem-ho. I, òbviament, hi ha barris més interessants o menys interessants, però tots tenen alguna cosa. Tots tenen un interès i, periodísticament, molt més encara. Jo reivindico també una Barcelona lletja, perquè és la Barcelona que tenim, per alguna raó és com és. Sempre he pensat que manquen cronistes de ciutat com Josep Maria Huertas, Lluís Permayer o Montalbán, que parlen de la Barcelona desconeguda. Soc un periodista com tants altres, com tu, que camina i que li agrada. Podria haver-me dedicat a la política internacional, que també m’apassiona molt, però al final m’he dedicat a Barcelona.

Què entens, per singular?
Bé, entenc singular com peculiar, com únic, introbable, diferent… Jo crec en les Barcelones de Montalbán, i totes elles són singulars, des de la cosa més anecdòtica fins a la més categòrica. És una ciutat que ha anat agregant altres viles amb els seus escuts i els seus alcaldes, i això poques ciutats del món ho tenen. Més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample hi ha més barris que tenen les seves pròpies barriades i perifèries. Poble-sec és un barri aparentment petit, però hi ha quatre barriades: la França Xica, l’Eixample de Santa Madrona, la Satalia i les Hortes de Sant Bertranet; per què no anar a descobrir-los tots?

Quin barri vols descobrir més a fons ara?
Sempre dic que ara el gran districte a descobrir és el de Sarrià-Sant Gervasi. Perquè és un districte de classe alta, amb col·leccions particulars, grans jardins privats i edificis que no s’han pogut visitar. Ciutat Vella o l’Eixample ja està molt trepitjat, tot i que insisteixo que tampoc és així, perquè encara queden coses per conèixer, però penso que Sarrià-Sant Gervasi és un punt interessant per poder entrar-hi i descobrir coses. Sempre tinc al cap que en una propera vida escriuré un llibre sobre tot un món a Barcelona.

Entrevistes

David Bondia: «El sensellarisme s’està expulsant del centre i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga»

David Bondia i Garcia (Barcelona, 1969) és, des del 2021, el Síndic de Greuges de Barcelona, la institució que defensa els drets de la ciutadania davant l’Ajuntament. Doctor en Dret i professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona, ha presidit l’Institut de Drets Humans de Catalunya i, des del 2025, presideix la xarxa internacional de defensories locals. Veí del Poble-sec, el juliol del 2026 va revalidar el càrrec per a un segon mandat

Publicat

on

Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Continua llegint

Entrevistes

Teresa Noguera: «Una de les coses que més ens omplen és portar alegria i música a les persones que estan soles»

Fa 15 anys que la Teresa Noguera dirigeix la Coral 4 Vents, l’espai de cant de les quatre parròquies del Poble-sec. L’agrupació va néixer el març del 2011 de la insistència d’un mossèn i s’ha convertit en un dels punts de trobada més estimats del barri. Tot i la creença inicial que no funcionaria, la coral ja compta amb unes 40 persones i ha participat en actes com la Festa Major del Poble-sec i la festa de Santa Madrona

Publicat

on

Com neix la coral?
Va ser idea d’un mossèn que hi havia a la Parròquia Mare de Déu de Lourdes, en Jordi Iglesias. Jo tocava la guitarra a les misses i ell sempre m’insistia: “Aquí hi hauria d’haver una coral, no pot ser.” No va parar fins que va aconseguir fer una reunió per parlar-hi, l’any 2011. Jo mai m’hauria imaginat dirigint-la, però m’ho van proposar i així és des d’aleshores.

Va ser complicat l’inici?
Jo no tinc cap curs de direcció, simplement m’hi fixo en altres directors i vaig aprenent. Inicialment, vam començar unes 18 o 20 persones amb cançons molt senzilles, de fet, la majoria no sabien solfa (el valor de les notes, si la melodia puja o baixa), ni havien cantat mai enlloc. Amb tot, estava convençuda que en un any i mig plegaríem… i aquí seguim. Hem anat millorant molt amb els anys, me n’adono sobretot quan algú s’apropa en alguns dels concerts per dir-nos que es nota la feina feta.

Quanta gent hi canteu ara?
Som unes 40 persones, tot i que sempre en falta alguna: una operació, un peu, algú que se’n va de viatge… En un concert mai hi hem estat tots, com a molt, uns 35. L’edat mitjana és de 75, i fins i tot tenim una senyora de 90 que hi és des del primer dia. Abans teníem jovent, amb veus molt maques, però ho van acabar deixant. La coral s’ha anat envellint i no s’ha renovat amb gent jove. Això sí, sempre hi ha hagut molt bon rotllo: hem arribat a conviure gent de 20 anys amb gent de 90 i tot va bé.

Quina importància té la música en l’àmbit educatiu?
Diuen els qui hi entenen que va molt bé per al cervell i per mantenir la gent activa. Cantant has d’estar pendent dels companys, d’entrar quan toca, no avançar-te… és una manera de concentrar-se. Abans de començar fem vocalització i, durant una temporada, vaig buscar exercicis de memòria perquè és molt important per a una coral. També els explico una mica de solfa, que és cultura musical. Però el que valorem molt és l’aspecte humà. Un mossèn em va dir que ell no estava tan content per la part musical com per la humana: hi ha persones que viuen soles, i el fet de venir, trobar-se i parlar crea un caliu. A més, quan alguna cantaire s’entrebanca, l’ajudem entre tots. Cantar en grup no té res a veure amb cantar sol.

I sentiu que es valora prou la feina que feu?
Jo crec que sí. Quan fem un concert molts ens feliciten i ens diuen que els agrada el repertori, perquè és molt variat. A més, m’agrada molt fer participar el públic. No que estiguin allà quiets, sinó fent-los cantar alguna cosa amb nosaltres.

Per quin tipus de repertori aposteu?
El que fem molt bé són les havaneres, ens encanten. També cantem cançons de tuna, temes de pel·lícula com La vie en rose o l’Edelweiss de Sonrisas y lágrimas, i populars catalanes. Des de fa un temps també teatralitzem algunes cançons, no ho fem tot així, però ens ho passem bé, i apostem per això.

Fa poc vau fer pinça amb l’Esbart Renaixença. Com va sorgir?
Va ser en Frederic, el responsable de l’Esbart. Ens coneixíem i un dia em va dir: “Hem de fer alguna cosa conjuntament.” Al final vam triar dues peces: una que ells ballen i nosaltres ja teníem al repertori, i el ball del Ciri. Ho vam preparar durant mesos i ho vam estrenar al desembre a Santa Madrona. Ells van quedar molt contents i nosaltres també.

Repetireu l’experiència amb altres entitats?
En Frederic ja em va dir que això no quedaria aquí, que n’hem de fer més. I no ho descarto: si se’ns presenta, amb ells o qui sigui, és qüestió d’estudiar-ho com vam fer amb l’Esbart. Aquestes experiències sempre són maques, no és cantar només nosaltres sols.

La coral ajuda a mantenir la gent activa i a fer barri?
Molt. Cantem a la festa de la gent gran de la plaça de Santa Madrona, a les misses de Festa Major i a la Marató de TV3 que organitzem cada any a Lourdes. A més, aquest curs hem anat a cantar a quatre residències d’avis. No pensem només a cantar al Liceu o al Palau, som una coral de barri, i al barri li agrada. Una de les coses que més ens omplen és portar alegria i música a les persones que estan soles.

Hi haurà canvis el curs vinent?
En principi no, perquè ja comencem amb la missa de Sant Pere Claver, al setembre, i després venen les del febrer, de Lourdes, i la de la patrona de Sant Salvador d’Horta. El que sí que m’agradaria és tornar a cantar al Cottolengo [el centre d’acollida per a persones amb discapacitats greus, malalties incurables o en situació d’abandonament]. Hi hem anat dos cops i hi ha casos molt durs: en surts amb l’estómac remogut, però si s’ho passen bé, ja hem assolit el repte. Ens ajuda a veure que no tot són flors i violes.

Què significa per a vostè dirigir la coral?
Molta responsabilitat. Assajant fem broma, però el dia del concert surts, veus el públic i penses: com sortirà?. Saps com queda una cançó a l’assaig, però no com quedarà aquell dia. Passo nervis, i quan acaba i ha anat bé és una gran satisfacció, sobretot veure que després de tants anys la cosa segueix i que la gent no es cansa. Jo m’ho passo bé, no m’he cansat mai. He tingut problemes, però hi ha gent maquíssima que ho compensa tot. Continuo amb moltes ganes.

Continua llegint

Entrevistes

Ramon Borràs: «Els veïns sempre han sabut que, si necessiten alguna cosa, em tenen aquí»

Ramon Borràs (Barcelona, 1951) va néixer al carrer Mata i ha passat tota la vida lligat al Poble-sec. Va ser bomber durant 36 anys, fins que es va jubilar el 2011 amb el grau de sergent. Avui presideix la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies i, al llarg dels anys, ha estat vinculat a la Comissió de Festes de Mata-Piquer i a l’Associació de Veïns. Aquest any és el pregoner de la Festa Major del Poble-sec

Publicat

on

Com va rebre la notícia que seria el pregoner de la Festa Major del Poble-sec?
Me la van liar. Va ser a una calçotada de la Penya Blaugrana, de la qual soc president. En Manel Alfaro, que n’és el secretari, m’ho anava deixant caure mentre fèiem el pica-pica, perquè a ell se li escapa tot. Jo li deia: “Que no, home, deixa’m estar”, perquè encara s’havia d’acabar de votar, però al final va acabar sent. Així que una mica ja m’ho veia venir pel que m’havia dit, però n’estic ben content, d’haver-ho acceptat.

Com s’ho ha agafat?
És un honor i una responsabilitat, la veritat. Ara bé, em fa molta gràcia això de pujar a fer el pregó del meu barri. Encara queda temps, però ja el tinc escrit i tot. Puc avançar que l’he enfocat a la feina que fa la gent pel barri. Vull que les entitats s’animin, perquè són les que es deixen la pell treballant per al barri i per a tothom. Aquesta és la idea que vull que quedi.

Anys enrere va ser el responsable de tornar a engegar la Festa Major al carrer de Mata.
El meu pare havia estat president de les Festes Majors del carrer Mata-Piquer, que aleshores es deien així. Quan ell va deixar de portar-ho, jo encara era una criatura i, clar, qui ho havia d’organitzar? Les coses havien canviat, ningú no ho volia portar i allò va quedar mort. Quan vaig tornar del servei militar, ens vam retrobar uns quants de la colla, al bar d’en Paco, i vam dir: “Escolta, i si ho tornem a engegar?”, i així ho vam fer. La primera va ser un fracàs, però a poc a poc va anar tirant. Pel mig fins i tot vam muntar una comissió de festes.

Aquí és on comença la seva vinculació amb el teixit associatiu?
Sí, de fet, per aquelles dates també em van venir a buscar per ser vicepresident de l’associació de veïns. I, més tard, en un bar del carrer de Piquer, on hi quedàvem uns quants per veure el futbol, vam pensar que podíem fer una penya. Així també va néixer la Penya Blaugrana Tres Xemeneies. Tot plegat ha portat una cosa a una altra.

Té records de la Festa Major de quan era petit?
Moltíssims. Recordo sobretot quan al carrer del Poeta Cabanyes hi posaven un piano i els nanos ens hi apuntàvem per cantar mentre una senyora tocava. I els jocs! Trencar l’olla amb els ulls tapats, les curses de sac, o aquell de ficar el cap en una palangana plena de farina per agafar una moneda. Però tot allò ja no es fa ara.

Com diria que ha canviat el Poble-sec amb els anys?
Ha canviat sobretot pel que fa a la comunitat entre veïns. Ara passo pel carrer de Mata, que em coneixia tan bé, i ara no hi conec ningú. La gent gran s’ha anat morint, els fills han marxat, han llogat o venut els pisos i hi ha vingut gent nova. Abans, amb la penya blaugrana, sortíem a parar les taules al carrer, escombràvem, ho preparàvem tot… i ara ja gairebé no baixa ningú… Tot allò s’ha perdut una mica.

Ha passat de salvar vides com a bomber a tenir cura del barri des de les entitats. Ho viu com una continuïtat?
Sí, m’agrada molt veure-ho així. Soc una persona a qui li agrada ajudar la gent, més enllà de ser bomber. El meu ofici de debò és electricista, i sempre que els veïns han necessitat alguna cosa, allà hi soc. Aquesta vocació em ve de família, del meu pare. I, a més, m’agrada molt fer-ho, no m’ho prenc com a obligació. De ben petit ja veia el meu pare, antic president de l’associació de veïns, treballant a les festes, i jo era allà fent el crio, voltant entremig i menjant la xocolata que feien. Suposo que tot això que feia ell pel barri se m’ha quedat.

I què li ha significat ser bomber?
Ha estat la meva vida, t’ho juro. A més, em coneixien com “el bomber del Poble-sec”, perquè vaig estar uns quants anys a la caserna d’aquí. Quan em vaig jubilar estava destinat a la del Clínic, i el cap de la divisió d’operacions em va dir que, si volia, em podia quedar: inauguraven el parc de Montjuïc i, com que jo coneixia bé el barri, els anava bé tenir-m’hi. Però ho vaig consultar amb la dona i, al final, vaig plegar. De vegades penso que potser em vaig equivocar, no ho sé… però la veritat és que tot plegat m’ha agradat moltíssim.

I mentre era bomber, ho compaginava amb la vida del barri?
I tant, mai no ho vaig deixar. Moltes vegades acabava de recollir la Festa Major a les quatre, les cinc o les sis del matí, i d’allà cap a casa: em dutxava, agafava el cotxe i me n’anava a passar el dia sencer treballant. No parava.

I ara, com continua vinculat al teixit associatiu del barri?
Amb la Penya Blaugrana Tres Xemeneies encara col·laborem a tot. Jo ara ja no estic tan actiu com abans, però quan puc, hi soc. En Manel em va posant al corrent de tot, i la penya no para: som 95 socis, amb gent nova a la junta molt emprenedora, i fem calçotades, paelles, excursions… L’altre dia mateix, la paella de la diada de l’APA Poble-sec la van fer dos socis de la penya. I a les festes hi soc sempre que puc. Amb els anys he arribat a conèixer tothom al barri (els regidors del districte, la Guàrdia Urbana, la gent de la Coordinadora, la de l’Associació de Veïns…), i els veïns sempre han sabut que, si necessiten alguna cosa, em tenen aquí.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025