Com neix la coral?
Va ser idea d’un mossèn que hi havia a la Parròquia Mare de Déu de Lourdes, en Jordi Iglesias. Jo tocava la guitarra a les misses i ell sempre m’insistia: “Aquí hi hauria d’haver una coral, no pot ser.” No va parar fins que va aconseguir fer una reunió per parlar-hi, l’any 2011. Jo mai m’hauria imaginat dirigint-la, però m’ho van proposar i així és des d’aleshores.

Va ser complicat l’inici?
Jo no tinc cap curs de direcció, simplement m’hi fixo en altres directors i vaig aprenent. Inicialment, vam començar unes 18 o 20 persones amb cançons molt senzilles, de fet, la majoria no sabien solfa (el valor de les notes, si la melodia puja o baixa), ni havien cantat mai enlloc. Amb tot, estava convençuda que en un any i mig plegaríem… i aquí seguim. Hem anat millorant molt amb els anys, me n’adono sobretot quan algú s’apropa en alguns dels concerts per dir-nos que es nota la feina feta.

Quanta gent hi canteu ara?
Som unes 40 persones, tot i que sempre en falta alguna: una operació, un peu, algú que se’n va de viatge… En un concert mai hi hem estat tots, com a molt, uns 35. L’edat mitjana és de 75, i fins i tot tenim una senyora de 90 que hi és des del primer dia. Abans teníem jovent, amb veus molt maques, però ho van acabar deixant. La coral s’ha anat envellint i no s’ha renovat amb gent jove. Això sí, sempre hi ha hagut molt bon rotllo: hem arribat a conviure gent de 20 anys amb gent de 90 i tot va bé.

Quina importància té la música en l’àmbit educatiu?
Diuen els qui hi entenen que va molt bé per al cervell i per mantenir la gent activa. Cantant has d’estar pendent dels companys, d’entrar quan toca, no avançar-te… és una manera de concentrar-se. Abans de començar fem vocalització i, durant una temporada, vaig buscar exercicis de memòria perquè és molt important per a una coral. També els explico una mica de solfa, que és cultura musical. Però el que valorem molt és l’aspecte humà. Un mossèn em va dir que ell no estava tan content per la part musical com per la humana: hi ha persones que viuen soles, i el fet de venir, trobar-se i parlar crea un caliu. A més, quan alguna cantaire s’entrebanca, l’ajudem entre tots. Cantar en grup no té res a veure amb cantar sol.

I sentiu que es valora prou la feina que feu?
Jo crec que sí. Quan fem un concert molts ens feliciten i ens diuen que els agrada el repertori, perquè és molt variat. A més, m’agrada molt fer participar el públic. No que estiguin allà quiets, sinó fent-los cantar alguna cosa amb nosaltres.

Per quin tipus de repertori aposteu?
El que fem molt bé són les havaneres, ens encanten. També cantem cançons de tuna, temes de pel·lícula com La vie en rose o l’Edelweiss de Sonrisas y lágrimas, i populars catalanes. Des de fa un temps també teatralitzem algunes cançons, no ho fem tot així, però ens ho passem bé, i apostem per això.

Fa poc vau fer pinça amb l’Esbart Renaixença. Com va sorgir?
Va ser en Frederic, el responsable de l’Esbart. Ens coneixíem i un dia em va dir: “Hem de fer alguna cosa conjuntament.” Al final vam triar dues peces: una que ells ballen i nosaltres ja teníem al repertori, i el ball del Ciri. Ho vam preparar durant mesos i ho vam estrenar al desembre a Santa Madrona. Ells van quedar molt contents i nosaltres també.

Repetireu l’experiència amb altres entitats?
En Frederic ja em va dir que això no quedaria aquí, que n’hem de fer més. I no ho descarto: si se’ns presenta, amb ells o qui sigui, és qüestió d’estudiar-ho com vam fer amb l’Esbart. Aquestes experiències sempre són maques, no és cantar només nosaltres sols.

La coral ajuda a mantenir la gent activa i a fer barri?
Molt. Cantem a la festa de la gent gran de la plaça de Santa Madrona, a les misses de Festa Major i a la Marató de TV3 que organitzem cada any a Lourdes. A més, aquest curs hem anat a cantar a quatre residències d’avis. No pensem només a cantar al Liceu o al Palau, som una coral de barri, i al barri li agrada. Una de les coses que més ens omplen és portar alegria i música a les persones que estan soles.

Hi haurà canvis el curs vinent?
En principi no, perquè ja comencem amb la missa de Sant Pere Claver, al setembre, i després venen les del febrer, de Lourdes, i la de la patrona de Sant Salvador d’Horta. El que sí que m’agradaria és tornar a cantar al Cottolengo [el centre d’acollida per a persones amb discapacitats greus, malalties incurables o en situació d’abandonament]. Hi hem anat dos cops i hi ha casos molt durs: en surts amb l’estómac remogut, però si s’ho passen bé, ja hem assolit el repte. Ens ajuda a veure que no tot són flors i violes.

Què significa per a vostè dirigir la coral?
Molta responsabilitat. Assajant fem broma, però el dia del concert surts, veus el públic i penses: com sortirà?. Saps com queda una cançó a l’assaig, però no com quedarà aquell dia. Passo nervis, i quan acaba i ha anat bé és una gran satisfacció, sobretot veure que després de tants anys la cosa segueix i que la gent no es cansa. Jo m’ho passo bé, no m’he cansat mai. He tingut problemes, però hi ha gent maquíssima que ho compensa tot. Continuo amb moltes ganes.

Com va rebre la notícia que seria el pregoner de la Festa Major del Poble-sec?
Me la van liar. Va ser a una calçotada de la Penya Blaugrana, de la qual soc president. En Manel Alfaro, que n’és el secretari, m’ho anava deixant caure mentre fèiem el pica-pica, perquè a ell se li escapa tot. Jo li deia: “Que no, home, deixa’m estar”, perquè encara s’havia d’acabar de votar, però al final va acabar sent. Així que una mica ja m’ho veia venir pel que m’havia dit, però n’estic ben content, d’haver-ho acceptat.

Com s’ho ha agafat?
És un honor i una responsabilitat, la veritat. Ara bé, em fa molta gràcia això de pujar a fer el pregó del meu barri. Encara queda temps, però ja el tinc escrit i tot. Puc avançar que l’he enfocat a la feina que fa la gent pel barri. Vull que les entitats s’animin, perquè són les que es deixen la pell treballant per al barri i per a tothom. Aquesta és la idea que vull que quedi.

Anys enrere va ser el responsable de tornar a engegar la Festa Major al carrer de Mata.
El meu pare havia estat president de les Festes Majors del carrer Mata-Piquer, que aleshores es deien així. Quan ell va deixar de portar-ho, jo encara era una criatura i, clar, qui ho havia d’organitzar? Les coses havien canviat, ningú no ho volia portar i allò va quedar mort. Quan vaig tornar del servei militar, ens vam retrobar uns quants de la colla, al bar d’en Paco, i vam dir: “Escolta, i si ho tornem a engegar?”, i així ho vam fer. La primera va ser un fracàs, però a poc a poc va anar tirant. Pel mig fins i tot vam muntar una comissió de festes.

Aquí és on comença la seva vinculació amb el teixit associatiu?
Sí, de fet, per aquelles dates també em van venir a buscar per ser vicepresident de l’associació de veïns. I, més tard, en un bar del carrer de Piquer, on hi quedàvem uns quants per veure el futbol, vam pensar que podíem fer una penya. Així també va néixer la Penya Blaugrana Tres Xemeneies. Tot plegat ha portat una cosa a una altra.

Té records de la Festa Major de quan era petit?
Moltíssims. Recordo sobretot quan al carrer del Poeta Cabanyes hi posaven un piano i els nanos ens hi apuntàvem per cantar mentre una senyora tocava. I els jocs! Trencar l’olla amb els ulls tapats, les curses de sac, o aquell de ficar el cap en una palangana plena de farina per agafar una moneda. Però tot allò ja no es fa ara.

Com diria que ha canviat el Poble-sec amb els anys?
Ha canviat sobretot pel que fa a la comunitat entre veïns. Ara passo pel carrer de Mata, que em coneixia tan bé, i ara no hi conec ningú. La gent gran s’ha anat morint, els fills han marxat, han llogat o venut els pisos i hi ha vingut gent nova. Abans, amb la penya blaugrana, sortíem a parar les taules al carrer, escombràvem, ho preparàvem tot… i ara ja gairebé no baixa ningú… Tot allò s’ha perdut una mica.

Ha passat de salvar vides com a bomber a tenir cura del barri des de les entitats. Ho viu com una continuïtat?
Sí, m’agrada molt veure-ho així. Soc una persona a qui li agrada ajudar la gent, més enllà de ser bomber. El meu ofici de debò és electricista, i sempre que els veïns han necessitat alguna cosa, allà hi soc. Aquesta vocació em ve de família, del meu pare. I, a més, m’agrada molt fer-ho, no m’ho prenc com a obligació. De ben petit ja veia el meu pare, antic president de l’associació de veïns, treballant a les festes, i jo era allà fent el crio, voltant entremig i menjant la xocolata que feien. Suposo que tot això que feia ell pel barri se m’ha quedat.

I què li ha significat ser bomber?
Ha estat la meva vida, t’ho juro. A més, em coneixien com “el bomber del Poble-sec”, perquè vaig estar uns quants anys a la caserna d’aquí. Quan em vaig jubilar estava destinat a la del Clínic, i el cap de la divisió d’operacions em va dir que, si volia, em podia quedar: inauguraven el parc de Montjuïc i, com que jo coneixia bé el barri, els anava bé tenir-m’hi. Però ho vaig consultar amb la dona i, al final, vaig plegar. De vegades penso que potser em vaig equivocar, no ho sé… però la veritat és que tot plegat m’ha agradat moltíssim.

I mentre era bomber, ho compaginava amb la vida del barri?
I tant, mai no ho vaig deixar. Moltes vegades acabava de recollir la Festa Major a les quatre, les cinc o les sis del matí, i d’allà cap a casa: em dutxava, agafava el cotxe i me n’anava a passar el dia sencer treballant. No parava.

I ara, com continua vinculat al teixit associatiu del barri?
Amb la Penya Blaugrana Tres Xemeneies encara col·laborem a tot. Jo ara ja no estic tan actiu com abans, però quan puc, hi soc. En Manel em va posant al corrent de tot, i la penya no para: som 95 socis, amb gent nova a la junta molt emprenedora, i fem calçotades, paelles, excursions… L’altre dia mateix, la paella de la diada de l’APA Poble-sec la van fer dos socis de la penya. I a les festes hi soc sempre que puc. Amb els anys he arribat a conèixer tothom al barri (els regidors del districte, la Guàrdia Urbana, la gent de la Coordinadora, la de l’Associació de Veïns…), i els veïns sempre han sabut que, si necessiten alguna cosa, em tenen aquí.

El seu nom de batalla és Jordi Petit, però vostè va néixer com a Jordi Lozano. D’on ve el sobrenom?
Va néixer a la clandestinitat. Abans d’entrar al moviment gai, jo formava part de les comunes urbanes de finals del franquisme. Com que érem molts Jordis, cadascú va agafar un àlies. Jo vaig agafar Petit i quan vaig entrar al FAGC, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el vaig mantenir. Després de tants anys de lluita, encara em sento més Petit que Lozano.

Militava al PSUC, però decideix deixar-ho per dedicar-se al moviment gai.
Durant uns anys va ser paral·lel: estava als dos llocs. Però em vaig adonar que al PSUC hi havia molta gent i, en canvi, el moviment gai necessitava més força. Finalment, em vaig decantar per dedicar-me exclusivament al FAGC. A lluitar pels drets dels homosexuals.

Venia d’una adolescència complicada, no?
Sí, molt dura. Jo no m’acceptava com a homosexual. Tenia un cercle viciós: volia ser “normal”, entre cometes, i no me’n sortia. La culpa em venia del pecat. Als salesians del carrer Rocafort, l’any 1963, va entrar un grup de monitors de l’Opus Dei. Vaig demanar una trobada privada amb un d’ells i li vaig explicar que m’agradaven els homes, que no volia això i que no me’n sortia. Resava molt, però no funcionava. Em va dir: “Deixa’t estar de resar. Has d’automortificar-te”.

Com li deien que ho fes?
Em va donar una polsera amb punxes que es claven al braç. Avui i llavors, era un delicte. No pots manipular així un menor de tretze anys. Infligir dolor com a resposta a qui ets et destrueix l’autoestima. La meva voluntat, però, no va canviar. Lo mío era esto.

I a banda del dolor personal, hi havia el bullying escolar.
Sí, i un bullying que jo vivia amb culpa. I el pitjor de tot és que aquest assetjament no el podia compartir a casa perquè no sabien que era homosexual. Durant la meva infantesa no vaig tenir amics de veritat.

El 1978 vostè va sortir per primer cop a la televisió espanyola a dir que l’homosexualitat no era una malaltia.
Exactament. Va ser el 31 de maig del 78, al programa De bat a bat per a Catalunya i Balears. En aquell moment només hi havia dos canals, i sortir a dir allò en directe tenia un pes enorme. La reacció de la societat va ser millor del que esperàvem. Cinc anys després, vaig anar a La clave a Madrid, i un amic em va venir a buscar acabat el programa. Mentre passejàvem pels carrers, molta gent em va aplaudir perquè havien vist el programa. Va ser impactant.

I l’any 84, el ‘Buenas noches’ amb la Mercedes Milà.
Allà vam deixar clar que un home podia ser homosexual sense ser efeminat. Les pel·lícules havien creat una imatge deformada, mostraven el personatge gai de manera molt exagerada. Calia desmuntar tot aquell imaginari i vam dir que ser gai no implica una determinada expressió de gènere.

La SIDA va arribar just quan semblava que les coses milloraven.
Per mi ha estat el moment més dur de tot el voluntariat. Quan ja érem legals i podíem sortir sense por de les batudes, va arribar la SIDA i la discriminació es va estendre. Fins i tot la meva mare ho va patir: les veïnes no volien pujar amb ella, es tapaven la cara a l’escala, i al mercat no li deixaven tocar res. La van tractar com una apestada. Va ser una pandèmia horrorosa perquè creava culpa i resistència a sortir a la llum.

Va estar dues vegades a la presó.
Sí, vaig fer el que no s’havia de fer: anar a fer una pintada contra la policia, i em van enganxar. Vaig passar per la Via Laietana i després a la presó Model. Allà vaig descobrir que s’hi practicava prostitució.  Com que jo acabava de fer divuit anys i era un noi jove, uns presos em van avisar que em preparés per fer “serveis” a altres cel·les. Sortosament, no vaig haver d’anar a cap servei, però això existia. Quan parlem de memòria històrica, hi ha coses que encara no han sortit a la llum.

Diu que un dels seus objectius és aconseguir “ser visibles fins a ser indiferents”. Hi estem a prop?
En termes de drets pro-LGTBI portem uns deu anys d’estancament. Estan creixent els discursos d’odi contra les diferències, estem amb un populisme molt agosarat que no concreta res. A escala global, el panorama és preocupant. Trump fa una política molt anti-LGTBI, hi ha països on un condó és un luxe, i al Senegal han augmentat les penes de presó per homosexualitat.

Com veu a les noves generacions?
Les noves generacions s’ho han trobat tot fet i no coneixen prou la trajectòria del moviment. Nosaltres vam lluitar des de la clandestinitat, vam passar per la presó, vam perdre gent per la SIDA. Tot això no ha estat prou incorporat als relats històrics, cal parlar-ne més.

I per això publica el llibre ‘Cuando los gais perdimos el miedo’?
Sí, és un llibre fet entre la Isabel Alonso, de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses de la Dictadura, i jo. Vam fer cinc hores de relat i ella ha seleccionat una sèrie de fragments on explico el que vaig veure i viure. No és un llibre escrit, sinó relatat i transcrit. Va del 1954 fins al 1980. El fil conductor és la meva experiència, però és també una crònica dels anys seixanta i setanta.

Com vol ser recordat en un futur?
Jo sempre dic que he estat membre d’equips. Els moviments necessiten de tothom. I malgrat els discursos d’odi que ara creixen, hem de continuar plantant cara. Hem de demostrar que la vida és diversa i que no és possible que tots siguem iguals.