Aquest setembre ens ha regalat una de les millors notícies que podem tenir els amants dels llibres: el naixement d’un nou segell editorial! Es tracta de Veus Pròpies Editorial. Cal tenir present que cada editorial que neix aporta una nova visió del fet cultural i crea un nou camí que es va conformant a poc a poc, pas a pas, llibre a llibre.

Veus Pròpies Editorial és un projecte capitanejat per Maria Martorell i pel seu soci, Bernat Lleixà. Aquest segell editorial independent ens proposa un catàleg coherent i amb una voluntat clara: “Recuperar veus que mereixen tornar a ser llegides”. Així, Veus Pròpies pretén publicar llibres d’autores dels segles XIX i XX agrupats en tres grans línies: Elles escriuen (ficció), Elles viatgen (literatura de viatges) i Elles pensen (no ficció), per intentar “corregir l’absència” que durant segles ha afectat la història de la literatura: deixar fora les dones, “no per manca de talent, sinó per manca d’espai i reconeixement”.

Les dues primeres propostes amb què s’han presentat ens demostren que coneixen perfectament el terreny que trepitgen Cròniques d’un mig estiu, de la manacorina Maria-Antònia Oliver i Algú en la distància, de Dorothy Whipple, potser “la Jane Austen del segle XX”, i el format dels seus llibres, cuidats fins al darrer detall i allunyats de l’estètica floral i naïf de certes editorials desorientades, ens confirmen que som davant d’una editorial que caldrà tenir molt present.

Lectures que, potser, ni sabíem que existien perquè, com ens recorda el lema d’aquest nou segell editorial: “Els clàssics que falten, els van escriure elles”. Ah, i per si voleu anar fent la llista, un ocellet m’ha dit que aviat publicaran: Crònica d’un viatge de sis setmanes, de Mary Shelley…

Tot i pertànyer a una de les famílies literàries més conegudes dels Estats Units, el cert és que si avui en dia el nom de Peter Benchley (1940-2006) encara ressona entre els amants de la literatura de terror això es deu única i exclusivament a la seva primera novel·la Tauró (1974), una peça literària la qual, posteriorment, va tenir una magnífica adaptació al cinema dirigida per Steven Spielberg (1975), la qual cosa va canviar per sempre més la manera com ens relacionem amb el mar.

Gràcies a Obscura Editorial podem llegir aquesta novel·la per primer cop en català i, aquells qui encara no l’havien llegit tindran l’oportunitat de descobrir que Tauró no és (només) una novel·la sobre un monstruós tauró blanc que amenaça de devorar tots els banyistes que se li atansin massa, sinó que també és una brillant reflexió sobre els monstres humans que viuen entre nosaltres, com ara l’alcalde Larry Vaughan, que prendrà tot un reguitzell de decisions que comportaran moltes més morts de les que hauria provocat l’esqual si els ciutadans d’Amity haguessin fet més cas de les mesures preventives proposades per Brody, el cap de policia.

Perquè si hi pensem un moment, ¿segur que no ens ressona la història d’una població que viu principalment del turisme i on aquells que hi manen semblen més preocupats per no molestar ni espantar els visitants ocasionals que no pas pels conciutadans que hi viuen tot l’any? Fet i fet, l’amenaça ja pot venir en forma d’un gran tauró blanc, d’una sequera sense fi o d’un canvi climàtic que ens acabi portant nits infernals amb més de 40 graus… Allò que crec que sí que està ben clar és que, com ens narra Benchley a Tauró, els mafiosos que mouen els fils darrere de tot només hi tenen una cosa al cap: fer-se rics sense importar els cadàvers que deixen pel camí. 

La pel·lícula L’Odissea, escrita i dirigida per Christopher Nolan, ha tornat a posar sobre la taula el llarg i perillós viatge de retorn a casa d’Odisseu. La meva intenció no és pas la d’aportar el meu granet de sorra en aquest debat, sinó que vull aprofitar l’avinentesa per recordar que el tòpic d’Odisseu va ser molt fecund en la poesia catalana de postguerra a l’hora de representar la figura de l’exiliat.

Pensem, per exemple, en la presència del personatge homèric a les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba. No hem d’oblidar que Riba fou autor d’una magnífica versió en vers hexàmetre de l’obra homèrica; o en l’Odisseu (1953) d’Agustí Bartra, considerat pel crític Sam Abrams com “un dels documents literaris més extraordinaris que existeixen a la literatura europea i internacional sobre la condició de l’exiliat i la seva rebel·lió vital contra la desaparició exigida pel seu entorn”.

Amb tot, la meva flaca és el projecte de Mercè Rodoreda, Món d’Ulisses, que té el seu origen en la plaqueta homònima que va resultar vencedora en els Jocs Florals de 1948, celebrats a París (a l’exili, on, sinó?). Rodoreda ens presenta un projecte de deconstrucció de l’heroi que li permet mostrar altres veus i observar l’epopeia homèrica com un reflex mitològic dels problemes humans. Si en voleu saber més, us recomano l’assaig de Jordi Julià, L’Odissea de Mercè Rodoreda (Eumo, 2022).

No voldria acabar aquest escrit sense desitjar-vos un bon estiu i deixar-vos amb el darrer tercet que clou el sonet rodoredià Ulisses a l’illa de Circe: “En cims d’honor o en conca de servatge, / recomenceu amb pacient coratge / l’aventura difícil d’ésser humans”.