De tots els malnoms que ha rebut Barcelona al llarg de la seva història, segurament el de Can Fanga és encara avui el més popular. Aquesta expressió, molt habitual a les comarques gironines per referir-se despectivament a la capital, tindria el seu origen en la urbanització de l’Eixample, quan els carrers estaven sense pavimentar i s’enfangaven els dies de pluja.
De les llambordes de fusta al macadam
L’Eixample es va començar a urbanitzar l’any 1860, però els seus carrers trigarien dècades a deixar de ser de terra. Segons Danae Esparza, autora del llibre Barcelona a ras de suelo, el motiu era la dificultat a l’hora de trobar el paviment més adient, un debat que es va perllongar durant anys. Ben aviat es va comprovar que la pedra sorrenca de Montjuïc, utilitzada per empedrar els carrers de la ciutat vella, no donava bons resultats. L’Ajuntament va buscar alternatives amb materials diversos. Fins i tot es van importar pedres estrangeres, una solució molt cara per generalitzar-la.
Tampoc van ser satisfactòries les proves amb l’asfalt natural o betum. En algunes zones, com la ronda Sant Pere i el carrer Pelai, fins i tot es va experimentar amb paviments de fusta, molt criticats pel seu caràcter lliscant. Finalment, als carrers de l’Eixample s’acabaria optant pel ferm de macadam. Aquest paviment, inventat l’any 1816 per l’escocès John Loudon McAdam –a qui deu el seu nom– es feia a partir de pedres matxucades. El macadam era un sistema força popular al segle XIX, ja que era ràpid i econòmic. En contrapartida, aixecava molta pols, especialment a l’estiu, i s’enfangava a l’hivern quan plovia. Per facilitar l’encreuament als vianants els dies de pluja, a partir de 1882, als carrers amb macadam s’hi van començar a instal·lar passos de vianants empedrats.
Els primer panots
Pel que fa a les voreres, eren els propietaris els encarregats de pavimentar-les davant dels seus edificis, però només una franja de 2,5 metres. A la resta de la vorera, fins a la calçada, es deixava la terra sense pavimentar, en vista a plantar-hi arbres. Cada propietari triava el paviment que volia (asfalt, pedra…) d’entre els materials permesos. Les llosetes quadrades de ciment hidràulic acabarien sent les més habituals pel bon resultat i el preu econòmic. Avui les coneixem com a panots, per influència del francès panneau.
Un altre factor que va endarrerir la pavimentació de l’Eixample va ser que s’esperava a la construcció del clavegueram i altres serveis subterranis que no es farien fins que s’hagués edificat la major part del carrer.
L’Eixample de 1903
L’any 1903, quatre dècades després de l’inici de la urbanització de l’Eixample, la gran majoria dels carrers estaven simplement esplanats. Només unes poques vies principals, com la rambla Catalunya, la Gran Via, el passeig de Gràcia o el de Sant Joan, estaven pavimentades amb ferm de macadam. Fora de la ciutat vella, l’empedrat amb llambordes tenia una presència testimonial en alguns trams dels carrers Balmes, Provença o Tamarit.
Pel que fa a les voreres, que eren responsabilitat dels propietaris, un 75% estaven sense pavimentar, eren esplanades amb sorra. En aquestes condicions, és fàcil imaginar que si queien quatre gotes l’Eixample s’omplia de fang. Quan les pluges eren torrencials, el deficitari sistema de clavegueram convertia la ciutat en una piscina. La plaça Catalunya es va inundar en diverses ocasions.
L’origen de Can Fanga
La premsa de finals del segle XIX i principis del XX anava plena sobre el problema del fang. No només pels inconvenients que provocava i pels problemes higiènics que comportava, també es criticava la mala imatge que projectava una ciutat que volia ser un referent. La qüestió del fang també va ser un filó per a la premsa satírica, especialment al setmanari L’Esquella de la Torratxa, on el 1889 ja apareixien caricatures. És en aquesta publicació, de fet, on hauria nascut l’apel·latiu de Can Fanga. Segons el periodista Josep Maria Cadena, l’origen del malnom es troba a L’Esquella de la Torratxa del 23 de gener de 1903. Aquest número duia en portada una vinyeta de Llorenç Brunet, titulada La ciutat del fang. Al dibuix, hi apareix un matrimoni ben mudat, aparentment forasters, que camina sobre xancres enmig d’una ciutat embassada. Una dona, amb els peus al fang, els dona la benvinguda al crit d’Això és Barcelona! A l’interior hi apareixien altres vinyetes i textos satírics sobre el fangar en què es convertia l’Eixample quan plovia.
Panots per acabar amb el fang
L’any 1906 la Comissió de l’Eixample va decidir acabar amb el mal estat de les voreres, obligant a pavimentar-les en tota la seva amplada. Alhora, es va unificar el mètode de pavimentació, imposant els panots de ciment hidràulic, amb cinc dissenys diferents. El novembre de 1907 es van inaugurar les noves voreres al carrer Fontanella, les primeres que seguien els nous criteris, és a dir, pavimentades amb panots, concretament amb el model de la flor. És el primer carrer on es té constància de l’ús d’aquest disseny que ha esdevingut icònic.
El continu increment del trànsit i l’aparició dels vehicles de motor acabarien portant a l’abandonament del macadam, en favor dels empedrats. Tot i això, l’any 1914 només el 43% dels carrers de l’Eixample estaven pavimentats amb llambordes. El 21% de les calçades estaven afermades o amb macadam i el 29% només estaven esplanades, sense pavimentar. Finalment, el 7% estaven enquitranades. Fins als anys trenta Barcelona continuaria sent Can Fanga.
HISTÒRIES DE BARCELONA
Entrevistesfa 3 dies
Culturafa 3 dies
Editorialfa 3 dies
Hemerotecafa 3 dies
Culturafa 3 dies