Van ser la primera icona de l’skyline nocturn de Barcelona. Els focus del Palau Nacional van començar a il·luminar el cel de la ciutat fa gairebé un segle. Avui, amb la Font Màgica, són l’únic vestigi de les nits de llum i color que van enlluernar al món durant l’Exposició Internacional de 1929.
Els primers reflectors, al Tibidabo
Els del Palau Nacional no van ser els primers reflectors elèctrics amb finalitats espectaculars de Barcelona. La referència més antiga que trobem a les hemeroteques és del 10 de març de 1908, quan es va instal·lar un al Tibidabo, amb motiu d’una visita d’Alfons XIII. L’any 1909 els reflectors eren una atracció del Tibidabo, juntament amb els telescopis i els prismàtics. Aquells raigs de llum s’enfocaven cap a la ciutat i no cap el cel, a diferència dels que s’instal·larien a Montjuïc amb motiu de l’Exposició.
El Palau de la Llum
L’origen de l’Exposició Internacional es remunta a 1913.En un moment on la implantació de l’electricitat era un signe de modernitat, l’Ajuntament va aprovar l’organització d’una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques. S’havia de celebrar el 1917 a Montjuïc, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va obligar a endarrerir-la. Josep Puig i Cadafalch va presentar el 1915 un avantprojecte del recinte, on trobem la idea original d’un remat lluminós del conjunt arquitectònic de l’Exposició. L’eix de la proposta era una avinguda que anava de la plaça Espanya a un palau central amb cúpula lluminosa (l’actual Palau Nacional). L’arquitecte el va batejar com el Palau de la Llum. L’arribada al poder de Primo de Rivera va impedir que Puig i Cadafalch fes realitat el seu projecte. La Dictadura va abandonar la idea d’una mostra d’indústries elèctriques, que es considerava obsoleta, i va programar el certamen com a Exposició Internacional per a l’any 1929.
Com molts dels pavellons, el projecte del Palau Nacional es va decidir finalment per concurs, que van guanyar Eugenio Cendoya i Enric Catà amb un edifici d’inspiració classicista. Tot el contrari que la innovadora proposta que Lluís Girona va presentar al concurs de l’irrealitzat Palau del Sol, i que s’avançava en l’ús de projectors de llum, com els que s’acabarien instal·lant al Palau Nacional.
Els focus del Palau Nacional
El cert és que la incorporació dels focus al Palau Nacional no es va produir fins a darrera hora. Va ser pocs mesos abans de l’inici de l’Exposició, quan es va apostar per una espectacular posada en escena nocturna, que barrejava els jocs de llums i colors amb els efectes d’aigua.
Al llarg de l’avinguda Maria Cristina es van instal·lar fonts lluminoses de diverses formes, com obeliscs i peveters de vidre, que es combinaven amb les fonts d’aigua i cascades, com la cèlebre Font Màgica. Culminant aquest eix de fantasia s’alçava el Palau Nacional, amb la façana il·luminada de colors canviants. Quedava coronat per un ventall de raigs de llum projectats al cel, que ressaltaven la silueta de l’edifici. Els feixos de llum els projectaven uns reflectors situats a la galeria perimetral de la Sala Oval. Originalment eren vuit, però n’acabarien sent nou, tants com lletres té el nom de Barcelona. Els primers instal·lats eren focus d’arc voltaic, adquirits a la Sperry Gyroscope Company de Brooklyn, que tenien un diàmetre d’òptica de 940 mm i una intensitat de 150 amperes.
Carles Buïgas i els enginyers de la Westinghouse
Carles Buïgas ha passat a la posteritat com l’artífex del projecte lumínic de l’Exposició. Tot i això, Oriol Bohigas, a les seves memòries, n’atribueix la paternitat intel·lectual a J.C.N. Forestier i, sobretot, a Marià Rubió –director de les obres de l’Exposició– i limita l’aportació de Buïgas als aspectes tècnics. Pel que fa als focus de llum del Palau Nacional, segons l’historiador de l’arquitectura Dietrich Neumann, van ser una aportació de Charles J. Stahl i K. W. Johansson, dos enginyers americans de la companyia Westinghouse que treballaven a l’Exposició. Neumann creu que s’haurien inspirat en els treballs de Walter d’Arcy Ryan, un enginyer luminotècnic que ja havia utilitzat focus antiaeris a l’Exposicio de San Francisco de 1915.
Els barcelonins de fa un segle, que no tenien televisió ni xarxes socials, difícilment podien conèixer aquell precedent. I quan els llums de l’Exposició es van encendre per primera vegada, la nit del 19 de maig de 1929, van quedar meravellats per l’espectacle ‘‘que no s’havia vist mai’’. La premsa estrangera també es va endur una gran impressió. Camille Mauclair destacava a Le Figaro com “la glòria de gegantins raigs fixos llançats cap al cel aureolen el Palau Nacional i fan esblanqueir els estels damunt d’aquesta nova Cartago”.
Visibles a més de 100 Km de Barcelona
L’efecte lluminós dels focus era molt més imponent que avui en dia gràcies a la baixa contaminació lumínica de l’època. Això permetia que els raigs fossin visibles a més de 100 Km de Barcelona. El moment més impactant protagonitzat pels focus durant l’Exposició va tenir lloc la nit del 23 d’octubre de 1929, amb la visita del Graf Zeppelin, el dirigible més gran del món. El seu vol sobre Montjuïc il·luminat pels reflectors del Palau Nacional, va embadalir els barcelonins. Els reflectors es van conservar un cop acabat l’esdeveniment, convertint-se en un símbol de l’skyline nocturn de Barcelona. Durant un temps fins i tot van fer projeccions de colors, abans de servir com a focus antiaeris a la Guerra Civil.
HISTÒRIES DE BARCELONA
Societatfa 23 hores
Políticafa 23 hores
Editorialfa 23 hores
Hemerotecafa 23 hores
Llibresfa 23 hores