El 28 d’abril, el Poble-sec es va veure immers en la foscor quan la fallada massiva de la xarxa elèctrica va aturar tota la ciutat i gran part de l’Estat. L’incident es va produir a les 12.33 hores del migdia, moment en què les activitats quotidianes van quedar paralitzades.
Els establiments més vulnerables a la falta d’electricitat, com supermercats, forns i restaurants, van ser els primers a patir les conseqüències. Molts es van veure forçats a descartar grans quantitats de productes a causa de la caiguda de la cadena de fred, mentre que d’altres van intentar operar amb els recursos mínims disponibles.
No obstant això, els comerços locals del Poble-sec van decidir exercir la solidaritat, fiar als veïns, oferir productes a un preu inferior o, fins i tot, permetre un retorn posterior.
La llum va començar a tornar a algunes zones del barri al voltant de les 18.30 hores, mentre que en altres punts no es va restablir fins a les 20 hores del vespre. Aquesta recuperació parcial va permetre que la vida quotidiana comencés a normalitzar-se, tot i que la sensació de vulnerabilitat va persistir diverses hores més. La falta de preparació davant una crisi d’aquest tipus va evidenciar les debilitats de la infraestructura de la ciutat i la necessitat d’una planificació per a futures emergències.
Forns i botigues resisteixen
Malgrat tot, no tots els comerços van patir de la mateixa manera. El Horno de Santa Madrona, per exemple, va funcionar malgrat les dificultats. Huun, una de les responsables de la botiga, relata que van atendre els clients com van poder. “Tenim tot assegurat, però no es va espatllar cap electrodomèstic. Tampoc vam perdre diners, de fet aquell dia vam fer una bona caixa. Per primer cop, vaig veure que molta gent valorava la importància d’un aliment tan bàsic com és el pa. Aquestes coses et fan pensar”, assegura.
La restauració, entre la improvisació i l’empatia
Els restaurants, per la seva dependència dels sistemes elèctrics, van haver de gestionar la situació amb creativitat. A O Meu Lar, el propietari, Santiago Rodríguez, va poder servir plats gràcies a tenir cuina de gas. Especialment, destaca la confiança amb la clientela de tota la vida com un factor clau per mantenir el servei. “Hi havia veïns que venien sense diners o sense possibilitats per poder pagar. Els vam servir igualment. En aquests moments, no pots negar-te”, afirma.
Els sistemes digitals, taló d’Aquil·les del petit comerç
Un dels grans obstacles que va deixar al descobert l’apagada va ser la dependència de la tecnologia per a accions tan bàsiques com pagar. Sony Amhandi, propietari del bar Blai Stop 48, es va veure obligat a abaixar mecànicament la persiana a mitja tarda. El balanç, segons explica, va ser amarg: una pèrdua de més de 2.000 euros, sobretot en aliments frescos: “No pot ser que tot depengui d’una connexió. Si falla, estem venuts”, sintetitza.
Comerços a les fosques
Al supermercat BonÀrea del carrer Blai, la resposta va ser immediata. Davant la impossibilitat d’operar amb normalitat, l’encarregat de la botiga, Roberto, va optar per una mesura dràstica, però prudent: va tancar portes en pocs minuts i va començar a netejar a porta tancada. “No sabíem què passava, però era clar que no podíem atendre amb la botiga plena i els sistemes apagats”, relata.
En altres grans superfícies del Poble-sec, la situació va ser encara més crítica. Sense alarmes, sense llum i amb els sistemes de refrigeració inoperatius, els empleats es van veure desbordats. Segons Marina Delgado, treballadora d’un supermercat del barri, “els clients es van tornar incontrolables en qüestió de minuts”. A mesura que la confusió es va intensificar, van començar a produir-se robatoris. “Sabem que hi va haver robatoris aprofitant la situació caòtica”, destaca. “Amb els sistemes de seguretat apagats, no podíem fer res per evitar-ho”, afegeix.
Atrapats en ascensors
Diversos veïns van quedar atrapats als ascensors, sense llum, ventilació ni cap certesa de quan en podrien sortir. Montserrat Roca, veïna del carrer Blasco de Garay, estava tornant de comprar quan es va quedar bloquejada entre el quart i el cinquè pis. “Va ser molt ràpid. Vaig prémer el botó i de sobte tot es va aturar. Silenci i foscor total”, explica. Sense cobertura al mòbil, va començar a colpejar les parets de la cabina. “Vaig començar a suar molt. El més difícil era no perdre els nervis. Al final van ser només trenta minuts, però se’m van fer eterns”.
Entrevistesfa 1 setmana
Societatfa 1 setmana
Editorialfa 1 setmana
Culturafa 1 setmana
Hemerotecafa 1 setmana