Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Com neix la coral?
Va ser idea d’un mossèn que hi havia a la Parròquia Mare de Déu de Lourdes, en Jordi Iglesias. Jo tocava la guitarra a les misses i ell sempre m’insistia: “Aquí hi hauria d’haver una coral, no pot ser.” No va parar fins que va aconseguir fer una reunió per parlar-hi, l’any 2011. Jo mai m’hauria imaginat dirigint-la, però m’ho van proposar i així és des d’aleshores.

Va ser complicat l’inici?
Jo no tinc cap curs de direcció, simplement m’hi fixo en altres directors i vaig aprenent. Inicialment, vam començar unes 18 o 20 persones amb cançons molt senzilles, de fet, la majoria no sabien solfa (el valor de les notes, si la melodia puja o baixa), ni havien cantat mai enlloc. Amb tot, estava convençuda que en un any i mig plegaríem… i aquí seguim. Hem anat millorant molt amb els anys, me n’adono sobretot quan algú s’apropa en alguns dels concerts per dir-nos que es nota la feina feta.

Quanta gent hi canteu ara?
Som unes 40 persones, tot i que sempre en falta alguna: una operació, un peu, algú que se’n va de viatge… En un concert mai hi hem estat tots, com a molt, uns 35. L’edat mitjana és de 75, i fins i tot tenim una senyora de 90 que hi és des del primer dia. Abans teníem jovent, amb veus molt maques, però ho van acabar deixant. La coral s’ha anat envellint i no s’ha renovat amb gent jove. Això sí, sempre hi ha hagut molt bon rotllo: hem arribat a conviure gent de 20 anys amb gent de 90 i tot va bé.

Quina importància té la música en l’àmbit educatiu?
Diuen els qui hi entenen que va molt bé per al cervell i per mantenir la gent activa. Cantant has d’estar pendent dels companys, d’entrar quan toca, no avançar-te… és una manera de concentrar-se. Abans de començar fem vocalització i, durant una temporada, vaig buscar exercicis de memòria perquè és molt important per a una coral. També els explico una mica de solfa, que és cultura musical. Però el que valorem molt és l’aspecte humà. Un mossèn em va dir que ell no estava tan content per la part musical com per la humana: hi ha persones que viuen soles, i el fet de venir, trobar-se i parlar crea un caliu. A més, quan alguna cantaire s’entrebanca, l’ajudem entre tots. Cantar en grup no té res a veure amb cantar sol.

I sentiu que es valora prou la feina que feu?
Jo crec que sí. Quan fem un concert molts ens feliciten i ens diuen que els agrada el repertori, perquè és molt variat. A més, m’agrada molt fer participar el públic. No que estiguin allà quiets, sinó fent-los cantar alguna cosa amb nosaltres.

Per quin tipus de repertori aposteu?
El que fem molt bé són les havaneres, ens encanten. També cantem cançons de tuna, temes de pel·lícula com La vie en rose o l’Edelweiss de Sonrisas y lágrimas, i populars catalanes. Des de fa un temps també teatralitzem algunes cançons, no ho fem tot així, però ens ho passem bé, i apostem per això.

Fa poc vau fer pinça amb l’Esbart Renaixença. Com va sorgir?
Va ser en Frederic, el responsable de l’Esbart. Ens coneixíem i un dia em va dir: “Hem de fer alguna cosa conjuntament.” Al final vam triar dues peces: una que ells ballen i nosaltres ja teníem al repertori, i el ball del Ciri. Ho vam preparar durant mesos i ho vam estrenar al desembre a Santa Madrona. Ells van quedar molt contents i nosaltres també.

Repetireu l’experiència amb altres entitats?
En Frederic ja em va dir que això no quedaria aquí, que n’hem de fer més. I no ho descarto: si se’ns presenta, amb ells o qui sigui, és qüestió d’estudiar-ho com vam fer amb l’Esbart. Aquestes experiències sempre són maques, no és cantar només nosaltres sols.

La coral ajuda a mantenir la gent activa i a fer barri?
Molt. Cantem a la festa de la gent gran de la plaça de Santa Madrona, a les misses de Festa Major i a la Marató de TV3 que organitzem cada any a Lourdes. A més, aquest curs hem anat a cantar a quatre residències d’avis. No pensem només a cantar al Liceu o al Palau, som una coral de barri, i al barri li agrada. Una de les coses que més ens omplen és portar alegria i música a les persones que estan soles.

Hi haurà canvis el curs vinent?
En principi no, perquè ja comencem amb la missa de Sant Pere Claver, al setembre, i després venen les del febrer, de Lourdes, i la de la patrona de Sant Salvador d’Horta. El que sí que m’agradaria és tornar a cantar al Cottolengo [el centre d’acollida per a persones amb discapacitats greus, malalties incurables o en situació d’abandonament]. Hi hem anat dos cops i hi ha casos molt durs: en surts amb l’estómac remogut, però si s’ho passen bé, ja hem assolit el repte. Ens ajuda a veure que no tot són flors i violes.

Què significa per a vostè dirigir la coral?
Molta responsabilitat. Assajant fem broma, però el dia del concert surts, veus el públic i penses: com sortirà?. Saps com queda una cançó a l’assaig, però no com quedarà aquell dia. Passo nervis, i quan acaba i ha anat bé és una gran satisfacció, sobretot veure que després de tants anys la cosa segueix i que la gent no es cansa. Jo m’ho passo bé, no m’he cansat mai. He tingut problemes, però hi ha gent maquíssima que ho compensa tot. Continuo amb moltes ganes.

Com va rebre la notícia que seria el pregoner de la Festa Major del Poble-sec?
Me la van liar. Va ser a una calçotada de la Penya Blaugrana, de la qual soc president. En Manel Alfaro, que n’és el secretari, m’ho anava deixant caure mentre fèiem el pica-pica, perquè a ell se li escapa tot. Jo li deia: “Que no, home, deixa’m estar”, perquè encara s’havia d’acabar de votar, però al final va acabar sent. Així que una mica ja m’ho veia venir pel que m’havia dit, però n’estic ben content, d’haver-ho acceptat.

Com s’ho ha agafat?
És un honor i una responsabilitat, la veritat. Ara bé, em fa molta gràcia això de pujar a fer el pregó del meu barri. Encara queda temps, però ja el tinc escrit i tot. Puc avançar que l’he enfocat a la feina que fa la gent pel barri. Vull que les entitats s’animin, perquè són les que es deixen la pell treballant per al barri i per a tothom. Aquesta és la idea que vull que quedi.

Anys enrere va ser el responsable de tornar a engegar la Festa Major al carrer de Mata.
El meu pare havia estat president de les Festes Majors del carrer Mata-Piquer, que aleshores es deien així. Quan ell va deixar de portar-ho, jo encara era una criatura i, clar, qui ho havia d’organitzar? Les coses havien canviat, ningú no ho volia portar i allò va quedar mort. Quan vaig tornar del servei militar, ens vam retrobar uns quants de la colla, al bar d’en Paco, i vam dir: “Escolta, i si ho tornem a engegar?”, i així ho vam fer. La primera va ser un fracàs, però a poc a poc va anar tirant. Pel mig fins i tot vam muntar una comissió de festes.

Aquí és on comença la seva vinculació amb el teixit associatiu?
Sí, de fet, per aquelles dates també em van venir a buscar per ser vicepresident de l’associació de veïns. I, més tard, en un bar del carrer de Piquer, on hi quedàvem uns quants per veure el futbol, vam pensar que podíem fer una penya. Així també va néixer la Penya Blaugrana Tres Xemeneies. Tot plegat ha portat una cosa a una altra.

Té records de la Festa Major de quan era petit?
Moltíssims. Recordo sobretot quan al carrer del Poeta Cabanyes hi posaven un piano i els nanos ens hi apuntàvem per cantar mentre una senyora tocava. I els jocs! Trencar l’olla amb els ulls tapats, les curses de sac, o aquell de ficar el cap en una palangana plena de farina per agafar una moneda. Però tot allò ja no es fa ara.

Com diria que ha canviat el Poble-sec amb els anys?
Ha canviat sobretot pel que fa a la comunitat entre veïns. Ara passo pel carrer de Mata, que em coneixia tan bé, i ara no hi conec ningú. La gent gran s’ha anat morint, els fills han marxat, han llogat o venut els pisos i hi ha vingut gent nova. Abans, amb la penya blaugrana, sortíem a parar les taules al carrer, escombràvem, ho preparàvem tot… i ara ja gairebé no baixa ningú… Tot allò s’ha perdut una mica.

Ha passat de salvar vides com a bomber a tenir cura del barri des de les entitats. Ho viu com una continuïtat?
Sí, m’agrada molt veure-ho així. Soc una persona a qui li agrada ajudar la gent, més enllà de ser bomber. El meu ofici de debò és electricista, i sempre que els veïns han necessitat alguna cosa, allà hi soc. Aquesta vocació em ve de família, del meu pare. I, a més, m’agrada molt fer-ho, no m’ho prenc com a obligació. De ben petit ja veia el meu pare, antic president de l’associació de veïns, treballant a les festes, i jo era allà fent el crio, voltant entremig i menjant la xocolata que feien. Suposo que tot això que feia ell pel barri se m’ha quedat.

I què li ha significat ser bomber?
Ha estat la meva vida, t’ho juro. A més, em coneixien com “el bomber del Poble-sec”, perquè vaig estar uns quants anys a la caserna d’aquí. Quan em vaig jubilar estava destinat a la del Clínic, i el cap de la divisió d’operacions em va dir que, si volia, em podia quedar: inauguraven el parc de Montjuïc i, com que jo coneixia bé el barri, els anava bé tenir-m’hi. Però ho vaig consultar amb la dona i, al final, vaig plegar. De vegades penso que potser em vaig equivocar, no ho sé… però la veritat és que tot plegat m’ha agradat moltíssim.

I mentre era bomber, ho compaginava amb la vida del barri?
I tant, mai no ho vaig deixar. Moltes vegades acabava de recollir la Festa Major a les quatre, les cinc o les sis del matí, i d’allà cap a casa: em dutxava, agafava el cotxe i me n’anava a passar el dia sencer treballant. No parava.

I ara, com continua vinculat al teixit associatiu del barri?
Amb la Penya Blaugrana Tres Xemeneies encara col·laborem a tot. Jo ara ja no estic tan actiu com abans, però quan puc, hi soc. En Manel em va posant al corrent de tot, i la penya no para: som 95 socis, amb gent nova a la junta molt emprenedora, i fem calçotades, paelles, excursions… L’altre dia mateix, la paella de la diada de l’APA Poble-sec la van fer dos socis de la penya. I a les festes hi soc sempre que puc. Amb els anys he arribat a conèixer tothom al barri (els regidors del districte, la Guàrdia Urbana, la gent de la Coordinadora, la de l’Associació de Veïns…), i els veïns sempre han sabut que, si necessiten alguna cosa, em tenen aquí.