La pel·lícula L’Odissea, escrita i dirigida per Christopher Nolan, ha tornat a posar sobre la taula el llarg i perillós viatge de retorn a casa d’Odisseu. La meva intenció no és pas la d’aportar el meu granet de sorra en aquest debat, sinó que vull aprofitar l’avinentesa per recordar que el tòpic d’Odisseu va ser molt fecund en la poesia catalana de postguerra a l’hora de representar la figura de l’exiliat.

Pensem, per exemple, en la presència del personatge homèric a les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba. No hem d’oblidar que Riba fou autor d’una magnífica versió en vers hexàmetre de l’obra homèrica; o en l’Odisseu (1953) d’Agustí Bartra, considerat pel crític Sam Abrams com “un dels documents literaris més extraordinaris que existeixen a la literatura europea i internacional sobre la condició de l’exiliat i la seva rebel·lió vital contra la desaparició exigida pel seu entorn”.

Amb tot, la meva flaca és el projecte de Mercè Rodoreda, Món d’Ulisses, que té el seu origen en la plaqueta homònima que va resultar vencedora en els Jocs Florals de 1948, celebrats a París (a l’exili, on, sinó?). Rodoreda ens presenta un projecte de deconstrucció de l’heroi que li permet mostrar altres veus i observar l’epopeia homèrica com un reflex mitològic dels problemes humans. Si en voleu saber més, us recomano l’assaig de Jordi Julià, L’Odissea de Mercè Rodoreda (Eumo, 2022).

No voldria acabar aquest escrit sense desitjar-vos un bon estiu i deixar-vos amb el darrer tercet que clou el sonet rodoredià Ulisses a l’illa de Circe: “En cims d’honor o en conca de servatge, / recomenceu amb pacient coratge / l’aventura difícil d’ésser humans”.                    

La commemoració del norantè aniversari de la Guerra Civil troba en Els de Barcelona (Adesiara, 2026) una fita editorial ineludible. Tot i que la memòria internacional sobre la guerra civil a casa nostra sol pivotar gairebé en exclusiva al voltant de George Orwell, la crònica del periodista alemany Hanns-Erich Kaminski ens ofereix una radiografia molt més complexa i rica de la revolució que va sacsejar Catalunya, on “els homes no són més que les onades d’una immensa mar agitada per forces misterioses”.

Kaminski, acompanyat per Anita Karfunkel, no escriu des de la complaença ni des del sectarisme, sinó des de les seves pròpies vivències. Així, tot i el seu ferm compromís antifeixista, la seva ploma és la d’un observador lúcid i hàbil que descriu l’embriaguesa dels primers combats, “quan totes les esperances hi són permeses, tot sembla fàcil, l’oposició entre l’ideal i la realitat s’esvaneix, cap rutina no destorba la volada de les idees més agosarades […] juntament amb les hores angoixants, les greus necessitats i els més obscurs perills”.

Llegir avui aquest llibre, en un context global marcat per l’alarmant auge dels neofeixismes, esdevé un advertiment urgent que ens recorda amb quina rapidesa es poden esquerdar les llibertats col·lectives si deixem que s’apagui la flama antifeixista.

Poder llegir finalment aquesta obra en la nostra llengua és, de fet, un acte de reparació històrica. És reviure les paraules que l’autor va escriure en el pròleg de l’edició francesa de 1937: “Després del tràgic esfondrament de la Revolució Russa, Catalunya s’ha convertit en la fita de tot un món que veu en ella una esperança i un inici…”.

En definitiva, es tracta d’una magnífica lectura per entendre d’on venim i, sobretot, on no hem de tornar a caure.

Nerea Pallares (Lugo, 1989) va guanyar el Premi García Barros el 2025 amb la seva primera novel·la Punt d’aranya (Edicions del Periscopi, 2026), per la seva “forma d’abordar temes com la transmissió intergeneracional, la resiliència, la germanor, la violència patriarcal, la precarietat laboral i la importància de la cura”.

Punt d’aranya va ser escrita originalment en gallec i ha estat traduïda magníficament al català per Eduard Velasco el qual, a més, ens regala un deliciós epíleg, “El lloc i la llengua de Punt d’aranya”, on ens explica el pes de la tradició oral en la llengua de la novel·la i com la “forma i el fons en la literatura són tan indestriables com Galícia, la cultura i la literatura gallegues ho són de la llengua del país”. Una reflexió que m’ha fet pensar en El vaixell d’Iràs i no Tornaràs, de Maria Antònia Oliver, una novel·la que també està farcida de mar, fantasia i tradició oral.

Com va dir Antoni Veciana, “Nerea Pallares és la balanguera gallega que fila amb aigua un cos fet de moltes bombolles”; perquè l’acte de filar serà central en aquesta obra, que s’inicia amb l’arribada de l’Ari a Camariñas per fer-se càrrec de la plaça de guia al museu de l’encaix, just quan el col·lectiu de dones decideix trencar amb la seva situació de submissió i invocar “les aranyes”, tres deïtats ancestrals que representen un poder i una saviesa que permetrà vindicar, de nou, la paraula “dona”.

Voldria acabar amb unes paraules de la mateixa Pallares que mostren clarament la seva sensibilitat: “Estem acostumats a les grans gestes d’alta mar que lliuren els homes, aquelles que narren la història i la literatura, però per a mi la veritable èpica està en un altre lloc. En allò petit, en les mans de totes les que teixeixen allò quotidià i, amb aquest gest, sostenen el món”.•