Per conèixer la història del Teatre Victòria cal remuntar-se al 1900, quan els germans Ricardo i Manuel Soriano arriben a Barcelona i s’instal·len en un barracó del Paral·lel per promocionar-hi productes tèxtils. Per atraure clients, incorporen espectacles de varietats. La fórmula funciona: el 1904 compren l’antic Teatro Trianón, situat als números 65-67 del Paral·lel, l’enderroquen i hi construeixen un teatre amb capacitat per a 2.300 espectadors. El local s’inaugura l’abril del 1905 amb el nom de Pabellón Soriano i ofereix cafè concert, varietats i circ.

El 1910, l’empresari Joan Fradera compra la sala, la rebateja com a Gran Teatre Soriano i la converteix en cinema. La davallada de públic el fa recuperar l’activitat teatral el 1914. L’any següent s’hi estrena la comèdia El senyor Josep falta la dona, de Santiago Rusiñol.

Després d’una reforma gairebé integral, l’octubre del 1916 el local reobre amb el nom de Teatre Victòria. Comença aleshores una etapa amb obres destacades, com L’auca del senyor Esteve, i actuacions d’artistes com Margarida Xirgu, Josep Santpere i Emili Vendrell.

El 1954, l’empresari Jaume Balaguer es fa càrrec del local i inicia una etapa que durarà fins al 1986. La programació s’orienta cap al teatre de revista i les varietats, amb companyies com Els Vienesos, encapçalada per Arthur Kaps. Per modernitzar el local, el 1967 es construeixen els edificis dels números 65 i 67 del Paral·lel i del carrer de Vila i Vilà, on s’habilita una entrada de servei. L’aforament es redueix a 1.500 localitats.

Jaume Balaguer es retira el 1980 i els seus fills Jordi i Ricart n’agafen el relleu. El teatre acull espectacles musicals amb Sara Montiel, Lilian de Celis i Bárbara Rey. També s’hi organitza la Setmana de la Cançó, amb Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Llach, Peret i Capri, i s’hi representen musicals com Hair i Cabaret.

El 1986, els propietaris es plantegen convertir el teatre en un aparcament, però el grup 3×Tres, integrat per Tricicle, Dagoll Dagom i Annexa, n’assumeix la programació amb un contracte de lloguer de vint anys. El 1991 comença una reforma integral del local i, l’abril de l’any següent, s’inaugura el nou Teatre Victòria. Després de l’incendi del Liceu, el 1994, el Victòria acull provisionalment les temporades d’òpera i ballet durant els cinc anys de reconstrucció. El 2001, el grup compra el teatre als germans Balaguer. Durant aquesta etapa, la sala acull bona part de les estrenes de Dagoll Dagom, com El Mikado, Mar i cel i Flor de nit, i espectacles de Tricicle, Comediants, Joglars, La Cubana i Vol Ras. També hi tenen cabuda les propostes familiars, la dansa i la música.

El 2019, el grup 3×Tres ven el Teatre Victòria a Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop, que continua al capdavant de la propietat.

De la inauguració del Teatre Victòria, ara fa 110 anys.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va aportar gran quantitat d’innovacions tecnològiques de l’època, com ara la capacitat de canviar la forma de vida amb l’electricitat, però no va ser l’única, com ho demostra l’existència del transport elèctric per a persones o la instal·lació d’escales mecàniques, de petits trams de funicular o d’ascensors moderns dins del recinte de l’exposició.

Una de les maneres de solucionar el problema del desnivell de la muntanya de Montjuïc va ser la instal·lació d’escales mecàniques (inèdites a l’Estat espanyol). Se’n van instal·lar dos trams consecutius, el primer, per salvar els onze metres de desnivell des de la Font Màgica fins al passeig de Forestier i, el segon, des d’aquest passeig fins al Palau Nacional, amb un desnivell de 16 metres. Cal dir que les primeres escales mecàniques instal·lades a l’Estat espanyol van ser les de pujada i baixada per connectar l’accés als trams superior i inferior del  Funicular de Montjuïc.

La tecnologia era originària dels Estats Units, estaven fabricades amb laterals i esglaons de fusta de caoba, raó per la qual havien d’estar cobertes per un sostre, que també servia per a la comoditat dels usuaris els dies solejats i els dies plujosos.

Aquests dos trams eren independents i solament eren de pujada. L’Ajuntament de Barcelona va acordar que fossin de franc, però el Comitè de l’Exposició va decidir que fossin de pagament, al preu de 10 cèntims cada tram, amb abonaments i descomptes especials. Tenien una capacitat de transportar o moure 8.000 persones al dia. A partir de 1930, un cop acabada l’Exposició, aquesta instal·lació va quedar en desús i es va desmuntar.

En el número anterior explicàvem la història de l’edifici de Blai, 34, fins al moment de l’obertura de la Biblioteca del Poble-sec.

Uns mesos abans, es planteja quin nom haurà de portar el nou equipament. El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, CERHISEC, en un article a ZONA SEC del mes de febrer, proposa recordar un jove fotògraf del barri, nascut als anys 20, que havia estat al camp de concentració nazi de Mauthausen, n’havia sobreviscut i havia estat l’únic testimoni espanyol al judici de Nuremberg contra els responsables dels camps d’extermini. El seu nom era Francesc Boix. Gràcies a les fotografies que va aconseguir amagar fora del camp, les imatges van esdevenir un testimoni pericial dels horrors generats pel règim del Tercer Reich. El 1951 moria a l’exili, a París.

Paradoxes de la vida i de la lluita veïnal: l’actual biblioteca, que abans havia estat seu de la Falange, ara duu el nom de Francesc Boix.

I és així com, el 15 de setemLre de 2001, s’inaugura la Biblioteca del Poble-sec – Francesc Boix, amb l’emotiva presència de la germana del fotògraf, Núria Boix, que llavors vivia a Mèxic; de l’escriptora i amiga Teresa Pàmies, i del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo.

Des d’aquell moment, la biblioteca ha tingut tres directors: els quatre primers mesos, Emilia Sánchez; del 2002 al 2007, Anna Saumell; i, des de llavors fins ara, Joan Delgado.

Avui dia té un centre d’interès sobre la Guerra Civil Espanyola, un fons que es va enriquint contínuament amb noves aportacions documentals i activitats de tota mena per preservar la memòria històrica. El 2011 es crea un fons sobre el Paral·lel. També hi ha un fons sobre la creació local, és a dir, documents elaborats per veïns del barri o dedicats a temes del Poble-sec. Després de la covid, es comença a treballar en un nou punt d’interès, inicialment centrat en el feminisme i que avui dia s’ha ampliat a les reivindicacions LGTBI+.

Malgrat les limitacions d’espai de la biblioteca, s’hi fan cursos i multitud de presentacions de llibres i grups de lectura. A redós de la biblioteca ha nascut l’Associació Francesc Boix, per difondre la memòria del fotògraf.

En aquests anys, la biblioteca ha anat guanyant usuaris, però, sobretot, el respecte del veïnat, que durant els primers anys va costar molts esforços de guanyar. Aquesta és la principal victòria en la gestió de l’ús d’aquest espai cultural.

De la inauguració de la Biblioteca del Poble-sec – Francesc Boix, ara fa 25 anys.

Fotografia | Núria Boix, amb Joan Clos, Ferran Mascarell, Pere Alcober i Teresa Pàmies el dia de la inaguració de la Biblioteca Francesc Boix