Concerts al Palau Sant Jordi, el Sònar de dia, el Brunch Electronik, els partits del Barça, l’oci nocturn del carrer Blai, les festes a la Font del Gat, turistes que diàriament passegen per la muntanya… Montjuïc està a punt de col·lapsar, o com a mínim, així ho percep una part del veïnat del Poble-sec, que es ressent diàriament de les aglomeracions que han convertit el pulmó verd en un espai que cada cop s’assembla més a un parc temàtic.

Ja fa temps que els poblesequins es queixen, també l’oposició de Jaume Collboni, fins al punt de forçar que el Districte hagi encarregat un estudi sobre l’impacte dels grans esdeveniments, que es presentarà aviat.

L’estat de la qüestió, a debat

Fruit d’aquest neguit, l’Associació de la Casa de la Premsa ha organitzat aquest 16 d’octubre una xerrada al Centre Cultural Albareda per debatre la situació amb experts, afectats i implicats, tot i que no es van poder escoltar tots els punts de vista. Això és així, ja que ni el Districte (sota l’argument que presentaran l’informe pròximament i no volen polititzar la qüestió), ni els promotors musicals van voler participar-hi. Les veus protagonistes, així, van ser l’antropòleg José Mansilla i la restauradora Raquel Blasco, veïna del Poble-sec i responsable del restaurant Casa Xica i de la guingueta dels Jardins del Teatre Grec, La Greca.

Blasco ha presentat una doble mirada: la d’una veïna que conviu amb el soroll, els talls de trànsit i les aglomeracions, i la d’una petita empresària que pateix els efectes econòmics d’aquest model. “Quan hi ha partit o concert, la gent no s’acosta al barri: no poden aparcar, el bus no passa, el soroll és constant. Ens afecta més del que ens beneficia”, ha lamentat. Després de quatre anys portant la concessió del festival del Grec, Blasco va aconseguir permís per mantenir obert l’espai tot l’any, “per preservar-lo i donar-li vida veïnal”. “Hem passat de ser un lloc que feia olor de pipí a tenir un espai cuidat i obert a tothom”, ha dit, mentre insistia que “el problema no és l’activitat, sinó com es gestiona i com afecta el veïnat”.

L’explotació de la ciutat

Mansilla, per la seva banda, ha situat el debat en un marc més ampli: el de la “visió productivista” que, segons ell, domina la política municipal de Barcelona des que governa el PSC. “L’Ajuntament veu Montjuïc com un espai infrautilitzat, i això obre la porta a més esdeveniments, no a menys”, ha advertit. L’antropòleg ha recordat que aquesta mirada “empresarialista” de la ciutat (que tracta cada metre quadrat com una font de rendiment) s’arrossega des dels anys vuitanta i continua amb el PSC actual. “Quan no hi ha pressupost ni majories per fer grans transformacions físiques, es recorre a iniciatives de finançament privat com els festivals o la Copa Amèrica, que mantenen la maquinària en marxa sense gaire debat públic”.

Des del públic, diversos veïns han denunciat situacions que consideren “infumables”: concerts que superen els decibels permesos, dificultats per moure’s pel barri o activitats escolars cancel·lades perquè els accessos a Montjuïc estan tallats. “No podem viure així. Em plantejo marxar”, ha expressat una veïna del carrer Salvà. Altres han assenyalat la manca de reforç en neteja i seguretat, o la sensació que “Montjuïc s’ha convertit en un espai per a qui ve de fora, no per a qui hi viu a sota”.

Decreixement turístic

Mansilla ha posat com a exemple el Poblenou, on després d’una llarga lluita veïnal s’ha aconseguit proclamar com a “zona de decreixement turístic” que limita l’obertura de nous hotels. “S’aconsegueixen coses si hi ha organització, pressió legal, mediàtica i política. Si no, l’Ajuntament no farà res.”

Per a Blasco, la clau passa per “fer un ús responsable dels espais públics” i per “crear convivència des del diàleg”. “Tinc llicència de terrassa, però també tinc veïns. Els conec, els escolto, i no permeto soroll. La bona convivència no pot dependre només de la bona fe, calen ordenances que la garanteixin”, ha conclós.

Quin és l’impacte dels grans esdeveniments?

Segons dades de la Casa de la Premsa, el 2023 s’hi van celebrar 167 actes, un 65% de caràcter musical. L’antropòleg José Mansilla adverteix que aquesta dinàmica respon a una “visió empresarialista” de la ciutat, centrada en la rendibilitat més que no pas en el benestar veïnal. Per la seva part, el teixit associatiu reclama limitar el nombre d’activitats i establir límits de decibels i de mobilitat. El debat sobre com equilibrar oci, cultura i descans ciutadà no sembla tenir un encaix que pugui satisfer a tots els usuaris actuals de Montjuïc.

Fotografia | Sónar