Els equipaments tenen una vida curiosa al Poble-sec: sovint arriben primer a les rodes de premsa i, només molt després, al carrer. La distància entre anuncis i realitat palpable es mesura en terminis ajornats, locals sense ús i preguntes sense gaires respostes.

El poliesportiu n’és l’exemple més visible. El febrer del 2025, l’Ajuntament preveia tenir-ne la primera fase enllestida a finals del 2026. Les obres, però, no han començat fins aquest setembre i les pistes no obriran fins a la primavera del 2027, amb les municipals a l’horitzó (pàg. 4). Ara bé, els vestidors i les grades quedaran per a una segona fase la qual encara no té ni calendari. Podria ser que el consistori prioritzi el calendari electoral?

Una pregunta semblant plana sobre el Museu del Transport. La coordinadora que l’impulsa va recollir més de 4.000 signatures per instal·lar-lo concretament a la Fira. Després de fer ballar el cap uns quants mesos a les entitats, al final el govern Collboni ha descartat aquest emplaçament, s’ha fet seva la idea i l’impulsarà parcialment a la Vall d’Hebron. Per què parcialment? Perquè el gruix del museu tampoc se sap ni on ni quan es construirà (pàg. 6).

Mentrestant, la residència privada d’estudiants del Paral·lel, ja funciona a ple rendiment, i si bé la promotora Livensa va cedir un local dels baixos a l’Ajuntament per a usos comunitaris, la realitat és que encara tampoc se sap què hi anirà en aquell local (pàg. 4). Com si el Poble-sec vagi sobrat d’espais per a gent jove.

En la mateixa línia, la pressió veïnal va aconseguir que el novembre passat, ja fa gairebé un any, l’Estat cedís a l’Ajuntament el local de Paral·lel 149. Un espai de prop de 700 metres quadrats que hauria de servir com a nou equipament per al barri. La realitat és que encara espera notícies sobre els usos i el calendari d’obertura.

I, en darrer lloc, hi ha el Pla de Barris que s’analitza en aquest ZONA SEC (pàg. 3). Si bé Collboni va assegurar que el Poble-sec participaria, conjuntament amb 26 barris més, en aquesta pluja de milions (300 ME en total), la realitat ha sigut una altra: només quatre projectes educatius han sobreviscut a la tisorada municipal. I, tot plegat, sense donar cap mena d’explicació.

Ara que comença la recta final del mandat, potser seria convenient que l’executiu socialista entronqués les promeses i els anuncis de roda de premsa en realitats, en comptes de vendre nous titulars que mai s’acaben d’executar en la seva integritat.

Fotografia | Ajuntament de Barcelona

Hi ha una manera silenciosa de perdre un barri sense enderrocar-ne cap edifici. Passa quan els fills dels qui hi han crescut ja no poden quedar-s’hi. Quan emancipar-se significa marxar uns quants quilòmetres més enllà. Quan l’única possibilitat realista de continuar vivint al mateix carrer on has anat a escola, has fet amistats i has participat en una entitat és que la família tingui un pis que algun dia puguis heretar.

Aquesta és una de les conseqüències menys visibles de l’encariment de l’habitatge al Poble-sec. El metre quadrat dels nous contractes de lloguer ja costa un 23% més que abans de la pandèmia. Comprar tampoc no és una alternativa assequible per a bona part dels joves. I així, gairebé sense adonar-nos-en, l’arrelament comença a convertir-se en una qüestió patrimonial: qui hereta pot quedar-se; qui no, sovint ha de buscar casa fora.

El problema va molt més enllà de l’habitatge. Perquè quan marxa una generació no només canvia el padró. Canvia la vida quotidiana. Durant dècades, bona part de la força del Poble-sec s’ha construït sobre una idea molt senzilla: viure i participar al mateix lloc. Sortir de casa i trobar-se l’entitat a cinc minuts. Conèixer les famílies de l’escola, coincidir a la plaça, passar pel local després de la feina o apuntar els fills a una activitat perquè algú del carrer te n’ha parlat. Aquest entramat de petites relacions és difícil de quantificar, però és el que permet que una entitat no sigui només una activitat a l’agenda, sinó una comunitat.

En aquest mateix número, els Castellers del Poble-sec expliquen una realitat que ja comença a ser palpable. La colla continua fent castells, porta públic a les diades i manté la seva activitat. Però una part important dels membres ja no viu al Poble-sec i s’ha de desplaçar expressament per assajar. “A les diades la gent respon molt bé, el que costa és el compromís de venir a assajar, sobretot els dimarts”, explica la presidenta, Núria Bosch.

És un exemple concret d’un problema molt més ampli. Una entitat pot sobreviure durant anys gràcies a la fidelitat dels qui han marxat. Però és difícil que aquesta sigui una solució permanent. Desplaçar-se una tarda per anar a una actuació és una cosa; fer-ho cada setmana per assajar o reunir-se, és una altra.

Aquí és on la crisi de l’habitatge es converteix també en una crisi de relleu. El barri dels pròxims anys pot continuar tenint carrers plens de gent i, alhora, perdre una part de la seva vitalitat. 

Les vacances haurien de ser una pausa. No una oficina  amb vistes al mar, ni una successió de correus contestats des del mòbil, ni una agenda plena d’obligacions. Descansar és recuperar temps propi: dormir sense despertador, caminar sense mirar l’hora, llegir, conversar o, simplement, no fer res.

Perquè aquesta desconnexió sigui real, l’ha de respectar tothom. En el món laboral, el dret a desconnectar no pot dependre de la valentia del treballador per ignorar el telèfon, sinó d’una cultura laboral que entengui que el temps no pertany a l’empresa.

Tampoc és fàcil escapar de les xarxes. A l’estiu s’omplen de viatges perfectes, platges buides i felicitat en alta definició. Sembla que les vacances, a més de viure-les, s’hagin de demostrar. Potser descansar també consisteix a deixar de competir, a no comparar la nostra pausa amb la dels altres i a acceptar que una tarda tranquil·la pot ser més reparadora que qualsevol fotografia.

Aquesta distància també ens pot ajudar a rebaixar la crispació social i política. Vivim atrapats en un soroll que converteix cada discrepància en una batalla i premia l’insult i les respostes immediates. Aturar-se no significa desentendre’s del món, sinó tornar-hi amb més perspectiva i més disposats a escoltar.

Però el setembre ja espera. El curs començarà amb conflictes que no han quedat resolts, com les reivindicacions del professorat i unes possibles mobilitzacions que continuen sobre la taula. L’alumnat tornarà, a més, a escoles i instituts que sovint són dels pocs edificis públics sense una climatització adequada.

Amb estius cada vegada més llargs i calorosos, no es pot continuar tractant la calor extrema com una anècdota. Cal apostar per la rehabilitació dels espais públics, millorar-ne l’aïllament, generar ombra i instal·lar sistemes eficients.

És un problema que afecta aules i llars. Hi ha pisos que acumulen calor durant el dia i no la perden a la nit, habitatges mal aïllats i famílies que, fins i tot si tenen aire condicionat, no es poden permetre encendre’l. El canvi climàtic també és desigualtat: no tothom disposa dels mateixos recursos per protegir-se’n.

Les vacances serveixen per deixar alguns problemes damunt la taula, però també per tornar-hi amb el cap més clar. Aturem-nos, doncs. Descansem, gaudim i apaguem el soroll. No per fugir, sinó per recuperar forces i decidir com volem encarar un nou curs que exigirà serenitat.