Hi ha una manera silenciosa de perdre un barri sense enderrocar-ne cap edifici. Passa quan els fills dels qui hi han crescut ja no poden quedar-s’hi. Quan emancipar-se significa marxar uns quants quilòmetres més enllà. Quan l’única possibilitat realista de continuar vivint al mateix carrer on has anat a escola, has fet amistats i has participat en una entitat és que la família tingui un pis que algun dia puguis heretar.

Aquesta és una de les conseqüències menys visibles de l’encariment de l’habitatge al Poble-sec. El metre quadrat dels nous contractes de lloguer ja costa un 23% més que abans de la pandèmia. Comprar tampoc no és una alternativa assequible per a bona part dels joves. I així, gairebé sense adonar-nos-en, l’arrelament comença a convertir-se en una qüestió patrimonial: qui hereta pot quedar-se; qui no, sovint ha de buscar casa fora.

El problema va molt més enllà de l’habitatge. Perquè quan marxa una generació no només canvia el padró. Canvia la vida quotidiana. Durant dècades, bona part de la força del Poble-sec s’ha construït sobre una idea molt senzilla: viure i participar al mateix lloc. Sortir de casa i trobar-se l’entitat a cinc minuts. Conèixer les famílies de l’escola, coincidir a la plaça, passar pel local després de la feina o apuntar els fills a una activitat perquè algú del carrer te n’ha parlat. Aquest entramat de petites relacions és difícil de quantificar, però és el que permet que una entitat no sigui només una activitat a l’agenda, sinó una comunitat.

En aquest mateix número, els Castellers del Poble-sec expliquen una realitat que ja comença a ser palpable. La colla continua fent castells, porta públic a les diades i manté la seva activitat. Però una part important dels membres ja no viu al Poble-sec i s’ha de desplaçar expressament per assajar. “A les diades la gent respon molt bé, el que costa és el compromís de venir a assajar, sobretot els dimarts”, explica la presidenta, Núria Bosch.

És un exemple concret d’un problema molt més ampli. Una entitat pot sobreviure durant anys gràcies a la fidelitat dels qui han marxat. Però és difícil que aquesta sigui una solució permanent. Desplaçar-se una tarda per anar a una actuació és una cosa; fer-ho cada setmana per assajar o reunir-se, és una altra.

Aquí és on la crisi de l’habitatge es converteix també en una crisi de relleu. El barri dels pròxims anys pot continuar tenint carrers plens de gent i, alhora, perdre una part de la seva vitalitat. 

Quan un territori canvia massa ràpid, les festes majors adquireixen un valor que va molt més enllà de la celebració. Es converteixen en un espai de resistència quotidiana, en una manera de recordar qui som i de reforçar els vincles que fan possible la vida col·lectiva.

La Festa Major del Poble-sec 2026 arriba en un moment complex per al veïnat. Cada vegada són més les famílies que es veuen obligades a marxar del barri per la pressió d’un mercat immobiliari que sovint expulsa aquells que han construït el Poble-sec durant generacions. Alhora, la pressió turística continua tensionant la convivència i molts veïns expressen preocupació per una creixent sensació d’inseguretat als carrers.

Davant d’aquest escenari, podria semblar que una festa major és una qüestió menor. Però és precisament ara quan es fa més necessària que mai. Perquè una festa major no és només un programa d’activitats. És la possibilitat que persones que potser no es coneixen comparteixin una taula en un sopar popular. És la trobada entre generacions durant una cercavila. És el moment en què els infants descobreixen els gegants o els diables i entenen que formen part d’una comunitat que existia abans que ells i que continuarà després.

La cultura popular té aquesta virtut extraordinària: no pregunta d’on vens, què votes, en què creus o quina llengua parles a casa. Només demana participar-hi. I és precisament aquesta capacitat d’integrar, de generar pertinença i de construir identitat compartida la que converteix les festes majors en una eina de cohesió social de primer ordre.

La programació d’enguany recupera aquesta essència. Les cercaviles, les sardanes, els castellers, els sopars populars, l’esport o la memòria històrica no són activitats aïllades. Formen part d’un mateix fil conductor: generar espais de trobada entre persones que comparteixen un mateix territori.

Però també cal dir una altra cosa. Les festes majors no apareixen per art de màgia. Darrere de cada escenari, cada sopar, cada concert o cada activitat infantil hi ha desenes de persones que dediquen hores del seu temps de manera voluntària perquè tot funcioni. I aquesta és una realitat que sovint oblidem.

Al final, un barri no és només un conjunt d’edificis. És la xarxa de relacions humanes que hi creix. I aquesta xarxa, durant deu dies de juliol, tornarà a fer-se visible als carrers del Poble-sec. 

Hi ha festes que van molt més enllà de la música, els petards o les coques. Hi ha celebracions que expliquen què és un barri, com es relaciona el seu veïnat i quina ciutat vol construir. La revetlla popular de Sant Joan que aquest 23 de juny tornarà a omplir la cruïlla dels carrers de Mata i Piquer és precisament això: una reivindicació de la vida comunitària al Poble-sec.

Després de recuperar-se l’any passat gràcies a l’empenta del teixit associatiu, la revetlla no només repeteix, sinó que es consolida. I això, en una ciutat on cada vegada costa més trobar espais compartits, festes gratuïtes i activitats nascudes des de baix, és una molt bona notícia.

La celebració estarà impulsada novament pel Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec, l’APA Poble-sec, la Penya Barcelonista Tres Xemeneies i l’Associació de Veïns del Poble-sec, quatre entitats que fa temps que treballen perquè el barri continuï tenint vida als carrers i cultura popular pròpia.

La festa començarà a les 20 hores amb l’arribada de la Flama del Canigó des de la plaça Sant Jaume. A partir d’aquí, la nit continuarà amb un sopar popular de carmanyola, en què cada assistent podrà portar el seu menjar i compartir taula amb la resta del veïnat.

Pot semblar un detall petit, però no ho és. En una època marcada per l’individualisme i per una oferta d’oci cada vegada més comercialitzada, recuperar una revetlla on la gent baixa cadires, para taula al carrer i comparteix sopar amb els seus veïns és gairebé un acte de resistència. Després del sopar arribarà el ball de revetlla, pensat perquè hi participin persones de totes les edats.

A més, durant tota la nit hi haurà servei de bar a càrrec de l’APA Poble-sec, que destinarà tota la recaptació al foment de la pràctica esportiva entre infants i joves del barri. És a dir, una festa que no només genera convivència, sinó que també retorna recursos al mateix teixit comunitari.

Cal tenir en compte que caldrà reservar taula prèviament a través del web de l’Associació de Veïns del Poble-sec, ja que l’organització habilitarà espais perquè el sopar popular pugui desenvolupar-se amb comoditat.

La revetlla de Sant Joan no serà només una festa. Serà també una demostració que el barri continua viu quan el veïnat decideix organitzar-se i recuperar els carrers. I això, avui dia, és motiu de celebració.