Quina és la tasca principal de la sindicatura?
Defensem els veïns i veïnes de Barcelona davant l’Ajuntament. Rebem queixes de qualsevol cosa que sigui competència municipal i que no s’hagi resolt bé.

Com funcioneu?
Treballem com una segona instància: primer la persona s’ha de queixar al districte i, si no li responen o no queda satisfeta, aleshores pot acudir a nosaltres. Ara bé, quan hi ha una situació greu de vulnerabilitat (una persona sense llar o una família al carrer), actuem directament, sense fer-los passar per tot el circuit. A més de resoldre queixes, també actuem per iniciativa pròpia quan detectem un problema que afecta els veïns encara que ningú s’hagi queixat.

Les seves resolucions no obliguen l’Ajuntament, són recomanacions. Prefereix que no siguin vinculants?
Sí. Molta gent ens demana que ho siguin i nosaltres diem que és millor que no, així ens podem apartar del dret vigent i aplicar criteris d’equitat. Tot i això, se’n compleixen entre el 75% i el 80% de les resolucions, però de les que l’Ajuntament no accepta fem seguiment i insistint perquè es canviï la normativa.

Vostè és del Poble-sec. Quines queixes arriben del barri?
Sobretot de neteja i recollida d’escombraries, de sensellarisme i d’inseguretat, i de pisos turístics. De lloguer de temporada gairebé no ens n’arriba. I al voltant de la plaça de Navas en rebem pel soroll i les molèsties. És una zona molt tensionada i densa, on es concentren molts problemes de ciutat.

El sensellarisme a Montjuïc és un tema de què es parla. Vostè ha alertat que no pot ser un nou Can Tunis.
El sensellarisme s’està expulsant del centre de la ciutat i acaba tot a Montjuïc; fins i tot el mercat de la droga ja és a la muntanya. L’hem d’abordar d’una altra manera, perquè no és només un problema de salut mental o de serveis socials, és també d’habitatge i de seguretat. Sempre tractem l’excepcionalitat, busquem solucions per a dos o tres dies, i mentrestant posem més recursos i no para de créixer. Per això proposem que treballin junts, i no en paral·lel, l’Ajuntament, les entitats com Càritas o Arrels i el sector privat, com CaixaBank. Parlem d’unes 2.000 persones a Barcelona. No es tracta de posar més diners, sinó de treballar diferent.

I la inseguretat? En rebeu queixes?
Sí, i aquest any farem una actuació d’ofici sobre la seguretat i la percepció de seguretat a la ciutat. És legítim que la gent tingui sensació d’inseguretat i s’ha d’abordar, però la seguretat no és només policial, és molt més àmplia. Hi ha molt discurs de la por. El que s’ha de fer és veure quina inseguretat és legítima, no amagar-la i fer-hi front amb les eines que tenim.

La Sindicatura va demanar el Museu del Transport a la Fira, però el govern manté oberta l’opció d’ubicar-lo a la Vall d’Hebron i els promotors han impugnat la concessió. Manté la recomanació?
Vam fer una resolució dient que Barcelona, una de les ciutats que ha liderat el transport públic al món, no pot no tenir un museu del transport, també per memòria històrica. Els promotors plantejaven la Fira com a millor ubicació, perquè un dels usos previstos d’aquell espai havia de ser precisament aquest, i els vam donar la raó. El govern municipal considera que potser n’hi ha una altra, i ara les parts estan negociant. Nosaltres en fem el seguiment: si troben una solució millor, perfecte; si no, hi intervindrem. De moment, mantenim que la nostra és la millor.

S’ha dit que la seva figura estava massa a prop dels comuns, i ara dels socialistes. Com garanteix que la seva feina no té color polític?
No he militat mai a cap partit, ni als comuns, ni als socialistes, ni a Esquerra, ni a Junts. Faig política (n’he fet tota la vida, des de la universitat i des de l’Institut de Drets Humans), però política de drets humans, no partidista. En la reelecció em van votar a favor tots els grups, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. Ara se m’ha associat als socialistes perquè qui porta la nostra proposta al plenari és l’alcalde, i en el seu moment ho va fer Ada Colau. El que hem de preservar és la nostra autonomia, governi qui governi.

Quina és la seva bandera per a aquest segon mandat?
Fa cinc anys parlava del dret a la ciutat, ara el govern parla del dret a quedar-s’hi, i nosaltres reivindiquem el dret a viure-hi bé. Vol dir que els veïns se sentin còmodes al seu barri, que els pisos turístics no expulsin la gent del Poble-sec, que qui viu al carrer Blai pugui sortir de festa però també descansar, i que la gent se senti segura. Nosaltres no diem mai turisme sí o turisme no, sinó que mirem com afecta la ciutat. I no parlem de conflictes (on hi ha un guanyador i un perdedor) sinó de problemes, que busquem resoldre amb solucions que satisfacin tothom, prioritzant sempre els veïns.

Com va rebre la notícia que seria el pregoner de la Festa Major del Poble-sec?
Me la van liar. Va ser a una calçotada de la Penya Blaugrana, de la qual soc president. En Manel Alfaro, que n’és el secretari, m’ho anava deixant caure mentre fèiem el pica-pica, perquè a ell se li escapa tot. Jo li deia: “Que no, home, deixa’m estar”, perquè encara s’havia d’acabar de votar, però al final va acabar sent. Així que una mica ja m’ho veia venir pel que m’havia dit, però n’estic ben content, d’haver-ho acceptat.

Com s’ho ha agafat?
És un honor i una responsabilitat, la veritat. Ara bé, em fa molta gràcia això de pujar a fer el pregó del meu barri. Encara queda temps, però ja el tinc escrit i tot. Puc avançar que l’he enfocat a la feina que fa la gent pel barri. Vull que les entitats s’animin, perquè són les que es deixen la pell treballant per al barri i per a tothom. Aquesta és la idea que vull que quedi.

Anys enrere va ser el responsable de tornar a engegar la Festa Major al carrer de Mata.
El meu pare havia estat president de les Festes Majors del carrer Mata-Piquer, que aleshores es deien així. Quan ell va deixar de portar-ho, jo encara era una criatura i, clar, qui ho havia d’organitzar? Les coses havien canviat, ningú no ho volia portar i allò va quedar mort. Quan vaig tornar del servei militar, ens vam retrobar uns quants de la colla, al bar d’en Paco, i vam dir: “Escolta, i si ho tornem a engegar?”, i així ho vam fer. La primera va ser un fracàs, però a poc a poc va anar tirant. Pel mig fins i tot vam muntar una comissió de festes.

Aquí és on comença la seva vinculació amb el teixit associatiu?
Sí, de fet, per aquelles dates també em van venir a buscar per ser vicepresident de l’associació de veïns. I, més tard, en un bar del carrer de Piquer, on hi quedàvem uns quants per veure el futbol, vam pensar que podíem fer una penya. Així també va néixer la Penya Blaugrana Tres Xemeneies. Tot plegat ha portat una cosa a una altra.

Té records de la Festa Major de quan era petit?
Moltíssims. Recordo sobretot quan al carrer del Poeta Cabanyes hi posaven un piano i els nanos ens hi apuntàvem per cantar mentre una senyora tocava. I els jocs! Trencar l’olla amb els ulls tapats, les curses de sac, o aquell de ficar el cap en una palangana plena de farina per agafar una moneda. Però tot allò ja no es fa ara.

Com diria que ha canviat el Poble-sec amb els anys?
Ha canviat sobretot pel que fa a la comunitat entre veïns. Ara passo pel carrer de Mata, que em coneixia tan bé, i ara no hi conec ningú. La gent gran s’ha anat morint, els fills han marxat, han llogat o venut els pisos i hi ha vingut gent nova. Abans, amb la penya blaugrana, sortíem a parar les taules al carrer, escombràvem, ho preparàvem tot… i ara ja gairebé no baixa ningú… Tot allò s’ha perdut una mica.

Ha passat de salvar vides com a bomber a tenir cura del barri des de les entitats. Ho viu com una continuïtat?
Sí, m’agrada molt veure-ho així. Soc una persona a qui li agrada ajudar la gent, més enllà de ser bomber. El meu ofici de debò és electricista, i sempre que els veïns han necessitat alguna cosa, allà hi soc. Aquesta vocació em ve de família, del meu pare. I, a més, m’agrada molt fer-ho, no m’ho prenc com a obligació. De ben petit ja veia el meu pare, antic president de l’associació de veïns, treballant a les festes, i jo era allà fent el crio, voltant entremig i menjant la xocolata que feien. Suposo que tot això que feia ell pel barri se m’ha quedat.

I què li ha significat ser bomber?
Ha estat la meva vida, t’ho juro. A més, em coneixien com “el bomber del Poble-sec”, perquè vaig estar uns quants anys a la caserna d’aquí. Quan em vaig jubilar estava destinat a la del Clínic, i el cap de la divisió d’operacions em va dir que, si volia, em podia quedar: inauguraven el parc de Montjuïc i, com que jo coneixia bé el barri, els anava bé tenir-m’hi. Però ho vaig consultar amb la dona i, al final, vaig plegar. De vegades penso que potser em vaig equivocar, no ho sé… però la veritat és que tot plegat m’ha agradat moltíssim.

I mentre era bomber, ho compaginava amb la vida del barri?
I tant, mai no ho vaig deixar. Moltes vegades acabava de recollir la Festa Major a les quatre, les cinc o les sis del matí, i d’allà cap a casa: em dutxava, agafava el cotxe i me n’anava a passar el dia sencer treballant. No parava.

I ara, com continua vinculat al teixit associatiu del barri?
Amb la Penya Blaugrana Tres Xemeneies encara col·laborem a tot. Jo ara ja no estic tan actiu com abans, però quan puc, hi soc. En Manel em va posant al corrent de tot, i la penya no para: som 95 socis, amb gent nova a la junta molt emprenedora, i fem calçotades, paelles, excursions… L’altre dia mateix, la paella de la diada de l’APA Poble-sec la van fer dos socis de la penya. I a les festes hi soc sempre que puc. Amb els anys he arribat a conèixer tothom al barri (els regidors del districte, la Guàrdia Urbana, la gent de la Coordinadora, la de l’Associació de Veïns…), i els veïns sempre han sabut que, si necessiten alguna cosa, em tenen aquí.

El seu nom de batalla és Jordi Petit, però vostè va néixer com a Jordi Lozano. D’on ve el sobrenom?
Va néixer a la clandestinitat. Abans d’entrar al moviment gai, jo formava part de les comunes urbanes de finals del franquisme. Com que érem molts Jordis, cadascú va agafar un àlies. Jo vaig agafar Petit i quan vaig entrar al FAGC, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el vaig mantenir. Després de tants anys de lluita, encara em sento més Petit que Lozano.

Militava al PSUC, però decideix deixar-ho per dedicar-se al moviment gai.
Durant uns anys va ser paral·lel: estava als dos llocs. Però em vaig adonar que al PSUC hi havia molta gent i, en canvi, el moviment gai necessitava més força. Finalment, em vaig decantar per dedicar-me exclusivament al FAGC. A lluitar pels drets dels homosexuals.

Venia d’una adolescència complicada, no?
Sí, molt dura. Jo no m’acceptava com a homosexual. Tenia un cercle viciós: volia ser “normal”, entre cometes, i no me’n sortia. La culpa em venia del pecat. Als salesians del carrer Rocafort, l’any 1963, va entrar un grup de monitors de l’Opus Dei. Vaig demanar una trobada privada amb un d’ells i li vaig explicar que m’agradaven els homes, que no volia això i que no me’n sortia. Resava molt, però no funcionava. Em va dir: “Deixa’t estar de resar. Has d’automortificar-te”.

Com li deien que ho fes?
Em va donar una polsera amb punxes que es claven al braç. Avui i llavors, era un delicte. No pots manipular així un menor de tretze anys. Infligir dolor com a resposta a qui ets et destrueix l’autoestima. La meva voluntat, però, no va canviar. Lo mío era esto.

I a banda del dolor personal, hi havia el bullying escolar.
Sí, i un bullying que jo vivia amb culpa. I el pitjor de tot és que aquest assetjament no el podia compartir a casa perquè no sabien que era homosexual. Durant la meva infantesa no vaig tenir amics de veritat.

El 1978 vostè va sortir per primer cop a la televisió espanyola a dir que l’homosexualitat no era una malaltia.
Exactament. Va ser el 31 de maig del 78, al programa De bat a bat per a Catalunya i Balears. En aquell moment només hi havia dos canals, i sortir a dir allò en directe tenia un pes enorme. La reacció de la societat va ser millor del que esperàvem. Cinc anys després, vaig anar a La clave a Madrid, i un amic em va venir a buscar acabat el programa. Mentre passejàvem pels carrers, molta gent em va aplaudir perquè havien vist el programa. Va ser impactant.

I l’any 84, el ‘Buenas noches’ amb la Mercedes Milà.
Allà vam deixar clar que un home podia ser homosexual sense ser efeminat. Les pel·lícules havien creat una imatge deformada, mostraven el personatge gai de manera molt exagerada. Calia desmuntar tot aquell imaginari i vam dir que ser gai no implica una determinada expressió de gènere.

La SIDA va arribar just quan semblava que les coses milloraven.
Per mi ha estat el moment més dur de tot el voluntariat. Quan ja érem legals i podíem sortir sense por de les batudes, va arribar la SIDA i la discriminació es va estendre. Fins i tot la meva mare ho va patir: les veïnes no volien pujar amb ella, es tapaven la cara a l’escala, i al mercat no li deixaven tocar res. La van tractar com una apestada. Va ser una pandèmia horrorosa perquè creava culpa i resistència a sortir a la llum.

Va estar dues vegades a la presó.
Sí, vaig fer el que no s’havia de fer: anar a fer una pintada contra la policia, i em van enganxar. Vaig passar per la Via Laietana i després a la presó Model. Allà vaig descobrir que s’hi practicava prostitució.  Com que jo acabava de fer divuit anys i era un noi jove, uns presos em van avisar que em preparés per fer “serveis” a altres cel·les. Sortosament, no vaig haver d’anar a cap servei, però això existia. Quan parlem de memòria històrica, hi ha coses que encara no han sortit a la llum.

Diu que un dels seus objectius és aconseguir “ser visibles fins a ser indiferents”. Hi estem a prop?
En termes de drets pro-LGTBI portem uns deu anys d’estancament. Estan creixent els discursos d’odi contra les diferències, estem amb un populisme molt agosarat que no concreta res. A escala global, el panorama és preocupant. Trump fa una política molt anti-LGTBI, hi ha països on un condó és un luxe, i al Senegal han augmentat les penes de presó per homosexualitat.

Com veu a les noves generacions?
Les noves generacions s’ho han trobat tot fet i no coneixen prou la trajectòria del moviment. Nosaltres vam lluitar des de la clandestinitat, vam passar per la presó, vam perdre gent per la SIDA. Tot això no ha estat prou incorporat als relats històrics, cal parlar-ne més.

I per això publica el llibre ‘Cuando los gais perdimos el miedo’?
Sí, és un llibre fet entre la Isabel Alonso, de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses de la Dictadura, i jo. Vam fer cinc hores de relat i ella ha seleccionat una sèrie de fragments on explico el que vaig veure i viure. No és un llibre escrit, sinó relatat i transcrit. Va del 1954 fins al 1980. El fil conductor és la meva experiència, però és també una crònica dels anys seixanta i setanta.

Com vol ser recordat en un futur?
Jo sempre dic que he estat membre d’equips. Els moviments necessiten de tothom. I malgrat els discursos d’odi que ara creixen, hem de continuar plantant cara. Hem de demostrar que la vida és diversa i que no és possible que tots siguem iguals.