Per conèixer la història del Teatre Victòria cal remuntar-se al 1900, quan els germans Ricardo i Manuel Soriano arriben a Barcelona i s’instal·len en un barracó del Paral·lel per promocionar-hi productes tèxtils. Per atraure clients, incorporen espectacles de varietats. La fórmula funciona: el 1904 compren l’antic Teatro Trianón, situat als números 65-67 del Paral·lel, l’enderroquen i hi construeixen un teatre amb capacitat per a 2.300 espectadors. El local s’inaugura l’abril del 1905 amb el nom de Pabellón Soriano i ofereix cafè concert, varietats i circ.

El 1910, l’empresari Joan Fradera compra la sala, la rebateja com a Gran Teatre Soriano i la converteix en cinema. La davallada de públic el fa recuperar l’activitat teatral el 1914. L’any següent s’hi estrena la comèdia El senyor Josep falta la dona, de Santiago Rusiñol.

Després d’una reforma gairebé integral, l’octubre del 1916 el local reobre amb el nom de Teatre Victòria. Comença aleshores una etapa amb obres destacades, com L’auca del senyor Esteve, i actuacions d’artistes com Margarida Xirgu, Josep Santpere i Emili Vendrell.

El 1954, l’empresari Jaume Balaguer es fa càrrec del local i inicia una etapa que durarà fins al 1986. La programació s’orienta cap al teatre de revista i les varietats, amb companyies com Els Vienesos, encapçalada per Arthur Kaps. Per modernitzar el local, el 1967 es construeixen els edificis dels números 65 i 67 del Paral·lel i del carrer de Vila i Vilà, on s’habilita una entrada de servei. L’aforament es redueix a 1.500 localitats.

Jaume Balaguer es retira el 1980 i els seus fills Jordi i Ricart n’agafen el relleu. El teatre acull espectacles musicals amb Sara Montiel, Lilian de Celis i Bárbara Rey. També s’hi organitza la Setmana de la Cançó, amb Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Llach, Peret i Capri, i s’hi representen musicals com Hair i Cabaret.

El 1986, els propietaris es plantegen convertir el teatre en un aparcament, però el grup 3×Tres, integrat per Tricicle, Dagoll Dagom i Annexa, n’assumeix la programació amb un contracte de lloguer de vint anys. El 1991 comença una reforma integral del local i, l’abril de l’any següent, s’inaugura el nou Teatre Victòria. Després de l’incendi del Liceu, el 1994, el Victòria acull provisionalment les temporades d’òpera i ballet durant els cinc anys de reconstrucció. El 2001, el grup compra el teatre als germans Balaguer. Durant aquesta etapa, la sala acull bona part de les estrenes de Dagoll Dagom, com El Mikado, Mar i cel i Flor de nit, i espectacles de Tricicle, Comediants, Joglars, La Cubana i Vol Ras. També hi tenen cabuda les propostes familiars, la dansa i la música.

El 2019, el grup 3×Tres ven el Teatre Victòria a Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop, que continua al capdavant de la propietat.

De la inauguració del Teatre Victòria, ara fa 110 anys.

En el número anterior explicàvem la història de l’edifici de Blai, 34, fins al moment de l’obertura de la Biblioteca del Poble-sec.

Uns mesos abans, es planteja quin nom haurà de portar el nou equipament. El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, CERHISEC, en un article a ZONA SEC del mes de febrer, proposa recordar un jove fotògraf del barri, nascut als anys 20, que havia estat al camp de concentració nazi de Mauthausen, n’havia sobreviscut i havia estat l’únic testimoni espanyol al judici de Nuremberg contra els responsables dels camps d’extermini. El seu nom era Francesc Boix. Gràcies a les fotografies que va aconseguir amagar fora del camp, les imatges van esdevenir un testimoni pericial dels horrors generats pel règim del Tercer Reich. El 1951 moria a l’exili, a París.

Paradoxes de la vida i de la lluita veïnal: l’actual biblioteca, que abans havia estat seu de la Falange, ara duu el nom de Francesc Boix.

I és així com, el 15 de setemLre de 2001, s’inaugura la Biblioteca del Poble-sec – Francesc Boix, amb l’emotiva presència de la germana del fotògraf, Núria Boix, que llavors vivia a Mèxic; de l’escriptora i amiga Teresa Pàmies, i del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo.

Des d’aquell moment, la biblioteca ha tingut tres directors: els quatre primers mesos, Emilia Sánchez; del 2002 al 2007, Anna Saumell; i, des de llavors fins ara, Joan Delgado.

Avui dia té un centre d’interès sobre la Guerra Civil Espanyola, un fons que es va enriquint contínuament amb noves aportacions documentals i activitats de tota mena per preservar la memòria històrica. El 2011 es crea un fons sobre el Paral·lel. També hi ha un fons sobre la creació local, és a dir, documents elaborats per veïns del barri o dedicats a temes del Poble-sec. Després de la covid, es comença a treballar en un nou punt d’interès, inicialment centrat en el feminisme i que avui dia s’ha ampliat a les reivindicacions LGTBI+.

Malgrat les limitacions d’espai de la biblioteca, s’hi fan cursos i multitud de presentacions de llibres i grups de lectura. A redós de la biblioteca ha nascut l’Associació Francesc Boix, per difondre la memòria del fotògraf.

En aquests anys, la biblioteca ha anat guanyant usuaris, però, sobretot, el respecte del veïnat, que durant els primers anys va costar molts esforços de guanyar. Aquesta és la principal victòria en la gestió de l’ús d’aquest espai cultural.

De la inauguració de la Biblioteca del Poble-sec – Francesc Boix, ara fa 25 anys.

Fotografia | Núria Boix, amb Joan Clos, Ferran Mascarell, Pere Alcober i Teresa Pàmies el dia de la inaguració de la Biblioteca Francesc Boix

El Pavelló Reial s’ubicava al costat de l’Estadi. La seva funció era acollir la representació de la família reial espanyola durant l’Exposició. No era, però, la residència oficial dels reis, que s’allotjaven al Palau Reial de Pedralbes.

L’edifici va ser obra de l’arquitecte de la Casa Reial, Juan Moya, i estava inspirat en l’arquitectura palatina francesa d’estil barroc. Es caracteritzava per unes façanes sòbries i alhora majestuoses, amb elements presents també en altres edificis reials madrilenys, com el Palacio de la Zarzuela. Es va construir amb maons i obra vista, amb les finestres, les portes i les cantonades especialment remarcades, i amb cobertes de pissarra.

L’accés principal connectava l’avinguda Internacional amb el passeig de Santa Madrona, des d’on s’hi podia arribar mitjançant una escalinata. La porta principal era de ferro forjat, estava coronada per un escut reial i flanquejada per dos lleons procedents del Palau de Pedralbes.

La decoració interior era d’estil imperi. Hi havia tapissos dissenyats per Francisco de Goya i realitzats per la Real Casa de Tapices, armadures procedents de la Real Armería i una sala de miralls similar a la de Versalles. També disposava d’un menjador de grans dimensions que reproduïa el Salón Amarillo de la Casita del Príncipe d’El Pardo, dues habitacions i un pati amb claustre.

El Pavelló Reial es va inaugurar el 5 d’octubre de 1929 amb la presència del rei Alfons XIII. L’any 1930, un cop acabada l’Exposició, es va projectar instal·lar-hi el Museu de la Música de Barcelona, amb un bust d’Isaac Albéniz. La iniciativa no es va arribar a materialitzar, però des d’aleshores l’edifici és conegut com a Palauet Albéniz.