Connecta amb nosaltres

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

L’entrada a l’Exposició

Publicat

on

Un dels punts que la Junta Directiva de l’Exposició Internacional de Barcelona va considerar important era l’entrada al recinte. Per aquesta raó, l’any 1927, va obrir un concurs públic per al seu disseny. El 18 de gener de 1928 es va aprovar el projecte de Ramon Raventós, arquitecte que ja es trobava realitzant alguns projectes de l’Exposició.

El seu projecte va consistir en una esplanada entre els dos palaus, ja en construcció, de forma semicircular i delimitada per una balustrada decorada per quatre escultures que representaven les Arts, la Indústria, el Comerç i l’Esport. Per salvar el desnivell es van construir unes escalinates des de la plaça Espanya fins als Palaus.

Com a porta d’accés a l’Exposició, i amb caire majestuós, va dissenyar dues torres bessones per trencar l’horitzontalitat dels palaus, ja que buscava la projecció dels desnivells de l’eix principal de l’Exposició fins al Palau Nacional.

Tot i que les torres recorden el campanar de l’església de Sant Marc de Venècia, raó per la qual són conegudes com a “Torres Venecianes”, aquesta mena de torre es troba dins d’altres projectes arquitectònics d’aquell període.

Aquestes torres són iguals en la seva part exterior, amb una alçada de 47 metres dividida en quatre parts; la base de carreus de pedra artificial, el fust de maó a la vista, la galeria superior de columnes, també de pedra artificial, i la coberta. La pujada a la torre es fa mitjançant una escala que consta de 210 esglaons i que fa 1 metre d’amplada.

La funció de cada torre era diferent, mentre que la de l’oest era per al control de la Font Màgica i els jocs de llum i aigua, l’altra contenia les sirenes d’avisos d’emergència. La previsió d’enderrocar-les no es va complir i, finalment, es van conservar.

Continua llegint

Història

23 d’octubre de 1940 | Himmler, cap de les SS alemanyes, visita Barcelona

Els dies 23 i 24 d’octubre, Himmler ve a Barcelona, s’estatja a l’hotel Ritz i visita Montserrat, en cerca del Sant Greal, on creu que està amagat pels monjos

Publicat

on

En el número anterior d’aquesta secció recordàvem la reforma del Memorial del Fossar de la Pedrera. El fet històric que avui recordem hi té una relació estretament lligada.

La guerra civil acaba l’abril de 1939. El març de l’any anterior, Alemanya s’ha annexionat Àustria i pels volts del mes d’octubre també ha ocupat els Sudets txecoslovacs. El final de la nostra guerra civil presagia importants esdeveniments a tot el continent. L’agost de 1939, se signa l’acord Molotov-Ribbentrop, de no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica. L’1 de setembre, però, Alemanya envaeix Polònia. És l’inici de la Segona Guerra Mundial.

El juny de 1940, França és ocupada i Hitler estableix el govern francès a Vichy. Tres mesos després, comencen els bombardejos alemanys sobre la Gran Bretanya. L’agost, l’exèrcit alemany deté, a la Bretanya, el president de la Generalitat, Lluís Companys; el lliura a la policia espanyola i és conduït a Madrid, on passa per diversos interrogatoris. A primers d’octubre és portat al castell de Montjuïc, per fer-li un consell de guerra. El dia 14 és condemnat a pena de mort i l’endemà és afusellat al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc.

El 19 d’octubre, Heinrich Himmler, cap de les SS i responsable dels camps de concentració, creua la frontera d’Irun per dirigir-se a Burgos, on coneix el general Franco. Després viatja a Madrid, on visita diversos museus, Toledo i El Escorial. Encara que és la tercera autoritat alemanya, rep honors de cap d’Estat.

L’objecte principal de la visita és inspeccionar les forces de seguretat espanyoles, afermar la cooperació policial hispano-alemanya i enllestir la trobada entre Franco i Hitler, a l’estació d’Hendaia, que té lloc el dia 23, amb la presència dels respectius ministres d’afers exteriors, Serrano Suñer i Ribbentrop. De fet, la versió oficial de l’època anuncia una simple visita de caràcter turístic. Posteriorment, el sentit del viatge pren una deriva més esotèrica. Els dies 23 i 24, Himmler ve a Barcelona, s’estatja a l’hotel Ritz i visita Montserrat, en cerca del Sant Greal, que creu que està amagat i custodiat pels monjos del monestir. Se’n va, sense creure cap dels arguments esgrimits pels monjos que l’atenen.

Un altre motiu de negociació és determinar què cal fer amb els 300.000 refugiats republicans que hi ha a França quan se signa armistici el juny de 1940. El fet és que els alemanys estan incòmodes amb l’assumpte; però finalment el règim espanyol declara apàtrides els seus refugiats. En una trobada amb Himmler, Serrano Suñer declara: “No hay españoles fuera de España”. Per tant, els exiliats passen a tenir la consideració d’apàtrides, i els alemanys tenen carta blanca per a la repressió dels republicans. Quan sembla que Alemanya dominarà Europa, la visita pretén enfortir el nou règim i els lligams amb els seus aliats de la guerra civil.

De la visita de Himmler a Barcelona, ara fa 85 anys.

Continua llegint

Història

Les oficines de l’Exposició

Publicat

on

Per

Un cop aprovada la celebració de l’Exposició per part de l’Ajuntament de Barcelona, el primer edifici a tenir en compte eren les oficines on la comissió gestora centralitzava tota l’organització i les infraestructures del que seria l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, anomenat en aquell moment Pabellón Regio del Parque.

Edifici noucentista de dues plantes, d’aspecte majestuós, projectat per Joan Bruguera l’any 1918, constava d’una superfície de 1.400 m2, que va ser executat per l’arquitecte Josep Goday del febrer a l’octubre de 1919, quan es va finalitzar l’obra. Les instal·lacions i la vorera són dels anys 20.

Les dependències interiors tenien domassos i motllures, i la façana estava guarnida amb un esgrafiat de columnes, plantes i flors, obra de Francesc Canyelles. L’edifici estava acabat amb quatre torres, una a cada cantonada i va tenir un cost total de 261.250 pessetes.

Un acord d’alcaldia de 1928 va aprovar que l’edifici es destinés a ser la Tinència d’Alcaldia del segon districte, un cop finalitzada l’Exposició Internacional de 1929; però finalment el 29 de març de 1931 es va cedir a la Comissió Cultural de l’Ajuntament de Barcelona perquè es convertís en una escola per a 800 alumnes d’ambdós sexes, l’actual escola Mossèn Cinto Verdaguer.

En aquest edifici és on es portava a terme el control de les obres a la muntanya de Montjuïc, les autoritzacions, el control de serveis i subministraments, les peticions dels expositors, etc. mentre va durar la construcció; i la realització de carnets, resolucions de problemes organitzatius, etc. en el període en què l’Exposició Internacional va estar oberta. Finalment, va acabar la seva tasca amb la liquidació econòmica de l’esdeveniment.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025