La novel·la criminal en català viu una autèntica edat d’or. A més de les obres que publiquen multitud d’editorials, avui dia sobreviuen tres grans col·leccions d’aquest tipus de literatura: Lo Marraco Negre (Pagès Editors), Llibres del Delicte que, recentment, ha passat a anomenar-se simplement Delicte, i Crims.cat (dins d’Editorial Clandestina).

Amb tantes editorials per triar i remenar, hom podria pensar que ja tenim tots els flancs coberts. Doncs… pel meu gust encara en mancava un: els clàssics. Perquè, si el lector d’aquesta columna és un amant com jo de les obres policíaques que es van publicar en la nostra llengua durant la negra nit del franquisme, la veritat és que, més enllà de les recuperacions pedrolianes i de la trilogia de Tasis, es fa molt difícil aconseguir un exemplar d’Una casa a les Tres Torres, de Núria Mínguez (1974) o, encara més, d’Un home qualsevol, del nord-català Jordi Carbonell (1979).

Finalment, la col·lecció Crims.cat d’Editorial Clandestina ha escoltat les nostres pregàries i ha engegat una nova línia anomenada Clàssics catalans. Senzill i directe. El primer títol que han reeditat és una petita joia de Maurici Serrahima, Estimat fiscal (1955), una breu narració sobre un home condemnat per homicidi que decideix enviar una carta al fiscal des de la presó per tal d’explicar-li tota la veritat. Una mena de Carta al meu jutge, de Georges Simenon (1947), a la catalana, i un llibre que tots els aficionats a la novel·la criminal han de llegir tant sí com no.

A més, des de l’editorial ja ens han posat la mel als llavis i han citat noms tan potents com els de Llorenç Sant Marc (pseudònim de Joan Carandell i Marimón), Maria Aurèlia Capmany o Jaume Fuster… Llarga vida als clàssics! •

Segurament, molts de vosaltres sabeu qui és Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Alguns el recordareu pels seus treballs a la televisió, com a guionista d’Estació d’enllaç o El cor de la ciutat, mentre que uns altres, segurament, el tindreu present com l’autor de novel·les d’èxit com L’home de la maleta (2011), Temps enrere (2022) o l’autobiogràfica, El carrer de la xocolata (2025)…

Ara, tots plegats el podeu redescobrir en la seva faceta d’assagista amb Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Pòrtic, 2025). Un interessantíssim llibre que va merèixer el Premi Carles Rahola d’Assaig 2025 i que parteix d’una pregunta tant interessant com necessària: “Quantes narradores nascudes entre el final del segle XIX fins al 1925 són conegudes avui?”.

Solsona ha fet servir els següents criteris per realitzar la seva tria: que l’autora hagués publicat una novel·la o un aplec significatiu de contes; que en pogués comentar, almenys, una novel·la, encara que fos l’única que l’escriptora va publicar; que haguessin nascut entre la fi del segle XIX i els primers anys vint del segle passat, i divulgar-ne els treballs i les recerques fetes pels experts.

La nòmina és formidable: Maria Teresa Vernet, Carme Montoriol, Rosa Maria Arquimbau, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Cèlia Suñol, Concepció M. Maluquer, Carmelina Sánchez-Cutillas, Teresa Juvé, Joana Raspall i moltes més. Solsona es deixa seduir per totes elles i és per això que l’autor ens confessa que: “Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d’informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics»” I tu, lector, vols compartir el poliamor de Ramon Solsona? 

La dedicatòria que el frare dominic Bartolomé de las Casas (Sevilla, 1484–Madrid, 1566) va fer al príncep Felip, futur rei Felip II, al conegut informe titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552) culmina amb les següents paraules: “I amb color que serveixen al rei els espanyols a Amèrica, deshonren Déu i roben i destrueixen el rei”. En aquests mots, el que fou el primer bisbe resident de Chiapas i “Protector dels indis”, es concentra tota la força de la denúncia d’un autor que va voler aixecar la veu contra la crueltat dels colons espanyols envers els pobles indígenes americans.

Al llibre L’assalt a Amèrica (Edicions del 1979, 2024), escrit per l’especialista en americanística Miquel Izard (1934-2024) i Ramon Pelegrí (1952), un historiador expert en les civilitzacions prehispàniques, hi trobem una crònica documentada d’un veritable genocidi, car hi són relatats els crims atroços que van perpetrar els colonitzadors espanyols durant la conquista i invasió d’Amèrica.

En quest volum, a més d’una admirable (i documentada) denúncia de les vexacions i massacres que, amb crueltat i sadisme, realitzaren els colons en aquell territori, hi trobem d’altres aspectes ben interessants com ara una genealogia del concepte d’hispanitat, que es tanca amb una explicació del motiu pel qual el Dia de la Hispanitat se celebra el 12 d’octubre i què s’hi vol commemorar “el franquisme, el colonialisme i la mort”, segons els autors.

El llibre es tanca amb una acurada reflexió sobre el genocidi i l’esclavització amb una mirada que també es fixa en què passa al món ara i aquí. En suma, un llibre tan dur com necessari en aquests temps d’incerteses on, com deia Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”. •