En el número anterior d’aquesta secció recordàvem la reforma del Memorial del Fossar de la Pedrera. El fet històric que avui recordem hi té una relació estretament lligada.

La guerra civil acaba l’abril de 1939. El març de l’any anterior, Alemanya s’ha annexionat Àustria i pels volts del mes d’octubre també ha ocupat els Sudets txecoslovacs. El final de la nostra guerra civil presagia importants esdeveniments a tot el continent. L’agost de 1939, se signa l’acord Molotov-Ribbentrop, de no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica. L’1 de setembre, però, Alemanya envaeix Polònia. És l’inici de la Segona Guerra Mundial.

El juny de 1940, França és ocupada i Hitler estableix el govern francès a Vichy. Tres mesos després, comencen els bombardejos alemanys sobre la Gran Bretanya. L’agost, l’exèrcit alemany deté, a la Bretanya, el president de la Generalitat, Lluís Companys; el lliura a la policia espanyola i és conduït a Madrid, on passa per diversos interrogatoris. A primers d’octubre és portat al castell de Montjuïc, per fer-li un consell de guerra. El dia 14 és condemnat a pena de mort i l’endemà és afusellat al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc.

El 19 d’octubre, Heinrich Himmler, cap de les SS i responsable dels camps de concentració, creua la frontera d’Irun per dirigir-se a Burgos, on coneix el general Franco. Després viatja a Madrid, on visita diversos museus, Toledo i El Escorial. Encara que és la tercera autoritat alemanya, rep honors de cap d’Estat.

L’objecte principal de la visita és inspeccionar les forces de seguretat espanyoles, afermar la cooperació policial hispano-alemanya i enllestir la trobada entre Franco i Hitler, a l’estació d’Hendaia, que té lloc el dia 23, amb la presència dels respectius ministres d’afers exteriors, Serrano Suñer i Ribbentrop. De fet, la versió oficial de l’època anuncia una simple visita de caràcter turístic. Posteriorment, el sentit del viatge pren una deriva més esotèrica. Els dies 23 i 24, Himmler ve a Barcelona, s’estatja a l’hotel Ritz i visita Montserrat, en cerca del Sant Greal, que creu que està amagat i custodiat pels monjos del monestir. Se’n va, sense creure cap dels arguments esgrimits pels monjos que l’atenen.

Un altre motiu de negociació és determinar què cal fer amb els 300.000 refugiats republicans que hi ha a França quan se signa armistici el juny de 1940. El fet és que els alemanys estan incòmodes amb l’assumpte; però finalment el règim espanyol declara apàtrides els seus refugiats. En una trobada amb Himmler, Serrano Suñer declara: “No hay españoles fuera de España”. Per tant, els exiliats passen a tenir la consideració d’apàtrides, i els alemanys tenen carta blanca per a la repressió dels republicans. Quan sembla que Alemanya dominarà Europa, la visita pretén enfortir el nou règim i els lligams amb els seus aliats de la guerra civil.

De la visita de Himmler a Barcelona, ara fa 85 anys.

Un cop aprovada la celebració de l’Exposició per part de l’Ajuntament de Barcelona, el primer edifici a tenir en compte eren les oficines on la comissió gestora centralitzava tota l’organització i les infraestructures del que seria l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, anomenat en aquell moment Pabellón Regio del Parque.

Edifici noucentista de dues plantes, d’aspecte majestuós, projectat per Joan Bruguera l’any 1918, constava d’una superfície de 1.400 m2, que va ser executat per l’arquitecte Josep Goday del febrer a l’octubre de 1919, quan es va finalitzar l’obra. Les instal·lacions i la vorera són dels anys 20.

Les dependències interiors tenien domassos i motllures, i la façana estava guarnida amb un esgrafiat de columnes, plantes i flors, obra de Francesc Canyelles. L’edifici estava acabat amb quatre torres, una a cada cantonada i va tenir un cost total de 261.250 pessetes.

Un acord d’alcaldia de 1928 va aprovar que l’edifici es destinés a ser la Tinència d’Alcaldia del segon districte, un cop finalitzada l’Exposició Internacional de 1929; però finalment el 29 de març de 1931 es va cedir a la Comissió Cultural de l’Ajuntament de Barcelona perquè es convertís en una escola per a 800 alumnes d’ambdós sexes, l’actual escola Mossèn Cinto Verdaguer.

En aquest edifici és on es portava a terme el control de les obres a la muntanya de Montjuïc, les autoritzacions, el control de serveis i subministraments, les peticions dels expositors, etc. mentre va durar la construcció; i la realització de carnets, resolucions de problemes organitzatius, etc. en el període en què l’Exposició Internacional va estar oberta. Finalment, va acabar la seva tasca amb la liquidació econòmica de l’esdeveniment.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Malgrat que setmanes abans del seu traspàs, el general Franco encara firmava sentències de mort, cal tenir en compte que el període més intens en execucions van ser els primers vint anys. De fet, el punt d’inflexió cal situar-lo amb la signatura dels acords entre el president nord-americà Eisenhower i el dictador, que tanquen el període de postguerra i acaben amb tota esperança de restauració de la república.

En els primers anys del franquisme, la repressió sobre els republicans va cristal·litzar-se en multitud d’execucions. La més coneguda és la del president de la Generalitat, Lluís Companys, que, detingut per la Gestapo a París, va ser dut a Barcelona i jutjat per un tribunal militar. Sense respectar cap llei ni convenció, Companys va ser condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc, al fossar de Santa Eulàlia, el 15 d’octubre de 1940.

Però la repressió i les execucions van arribar a qualsevol membre de partit, sindicat o organització que es considerés fidel a la República. Qualsevol podia ser detingut, dut a la presó Model, ser acusat en un consell de guerra i, si el jutge militar sentenciava pena de mort, prèvia ratificació per part del Caudillo, el pres era conduït al Camp de la Bota, entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona, on era executat. Posteriorment, els cossos eren enterrats en una fossa comuna a una antiga pedrera de Montjuïc, la pedrera Moragas, al vessant sud de la muntanya. Precisament, l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya ha xifrat en 1717 les execucions d’antifranquistes entre 1939 i 1953. Tot homenatge als morts també restaria prohibit.

Un cop mort el dictador, el 1976 es va fer el primer acte en memòria dels enterrats al Fossar de la Pedrera i l’associació Pro-Memòria va iniciar una campanya perquè no s’hi enterrés a ningú més. A més, també van reclamar a l’Ajuntament que es comprometés a dignificar l’espai i instal·lés un monument en memòria de les víctimes enterrades. En darrer lloc, es va demanar el trasllat de les restes del president Companys.

Així, el 27 d’octubre de 1985, es va inaugurar la remodelació i dignificació de l’espai, L’obra, a càrrec de l’arquitecta Beth Galí, comprèn un conjunt de columnes amb els noms de les víctimes, una gran zona enjardinada amb làpides singularitzades i el mausoleu de Lluís Companys. A les inscripcions de l’entrada, hi ha els noms dels qui van morir immolats després de la guerra, tant si van ser enterrats allà com si no. Dins d’aquest conjunt, també hi trobem un homenatge, que consta de deu pedres, en record de cada camp de concentració nazi. Per últim, destacar el monument als Immolats: una pietat de composició clàssica, on es confronta mort amb vida.

De la reforma del Fossar de la Pedrera, ara fa 40 anys.