Aquest setembre ens ha regalat una de les millors notícies que podem tenir els amants dels llibres: el naixement d’un nou segell editorial! Es tracta de Veus Pròpies Editorial. Cal tenir present que cada editorial que neix aporta una nova visió del fet cultural i crea un nou camí que es va conformant a poc a poc, pas a pas, llibre a llibre.

Veus Pròpies Editorial és un projecte capitanejat per Maria Martorell i pel seu soci, Bernat Lleixà. Aquest segell editorial independent ens proposa un catàleg coherent i amb una voluntat clara: “Recuperar veus que mereixen tornar a ser llegides”. Així, Veus Pròpies pretén publicar llibres d’autores dels segles XIX i XX agrupats en tres grans línies: Elles escriuen (ficció), Elles viatgen (literatura de viatges) i Elles pensen (no ficció), per intentar “corregir l’absència” que durant segles ha afectat la història de la literatura: deixar fora les dones, “no per manca de talent, sinó per manca d’espai i reconeixement”.

Les dues primeres propostes amb què s’han presentat ens demostren que coneixen perfectament el terreny que trepitgen Cròniques d’un mig estiu, de la manacorina Maria-Antònia Oliver i Algú en la distància, de Dorothy Whipple, potser “la Jane Austen del segle XX”, i el format dels seus llibres, cuidats fins al darrer detall i allunyats de l’estètica floral i naïf de certes editorials desorientades, ens confirmen que som davant d’una editorial que caldrà tenir molt present.

Lectures que, potser, ni sabíem que existien perquè, com ens recorda el lema d’aquest nou segell editorial: “Els clàssics que falten, els van escriure elles”. Ah, i per si voleu anar fent la llista, un ocellet m’ha dit que aviat publicaran: Crònica d’un viatge de sis setmanes, de Mary Shelley…

La pel·lícula L’Odissea, escrita i dirigida per Christopher Nolan, ha tornat a posar sobre la taula el llarg i perillós viatge de retorn a casa d’Odisseu. La meva intenció no és pas la d’aportar el meu granet de sorra en aquest debat, sinó que vull aprofitar l’avinentesa per recordar que el tòpic d’Odisseu va ser molt fecund en la poesia catalana de postguerra a l’hora de representar la figura de l’exiliat.

Pensem, per exemple, en la presència del personatge homèric a les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba. No hem d’oblidar que Riba fou autor d’una magnífica versió en vers hexàmetre de l’obra homèrica; o en l’Odisseu (1953) d’Agustí Bartra, considerat pel crític Sam Abrams com “un dels documents literaris més extraordinaris que existeixen a la literatura europea i internacional sobre la condició de l’exiliat i la seva rebel·lió vital contra la desaparició exigida pel seu entorn”.

Amb tot, la meva flaca és el projecte de Mercè Rodoreda, Món d’Ulisses, que té el seu origen en la plaqueta homònima que va resultar vencedora en els Jocs Florals de 1948, celebrats a París (a l’exili, on, sinó?). Rodoreda ens presenta un projecte de deconstrucció de l’heroi que li permet mostrar altres veus i observar l’epopeia homèrica com un reflex mitològic dels problemes humans. Si en voleu saber més, us recomano l’assaig de Jordi Julià, L’Odissea de Mercè Rodoreda (Eumo, 2022).

No voldria acabar aquest escrit sense desitjar-vos un bon estiu i deixar-vos amb el darrer tercet que clou el sonet rodoredià Ulisses a l’illa de Circe: “En cims d’honor o en conca de servatge, / recomenceu amb pacient coratge / l’aventura difícil d’ésser humans”.                    

La commemoració del norantè aniversari de la Guerra Civil troba en Els de Barcelona (Adesiara, 2026) una fita editorial ineludible. Tot i que la memòria internacional sobre la guerra civil a casa nostra sol pivotar gairebé en exclusiva al voltant de George Orwell, la crònica del periodista alemany Hanns-Erich Kaminski ens ofereix una radiografia molt més complexa i rica de la revolució que va sacsejar Catalunya, on “els homes no són més que les onades d’una immensa mar agitada per forces misterioses”.

Kaminski, acompanyat per Anita Karfunkel, no escriu des de la complaença ni des del sectarisme, sinó des de les seves pròpies vivències. Així, tot i el seu ferm compromís antifeixista, la seva ploma és la d’un observador lúcid i hàbil que descriu l’embriaguesa dels primers combats, “quan totes les esperances hi són permeses, tot sembla fàcil, l’oposició entre l’ideal i la realitat s’esvaneix, cap rutina no destorba la volada de les idees més agosarades […] juntament amb les hores angoixants, les greus necessitats i els més obscurs perills”.

Llegir avui aquest llibre, en un context global marcat per l’alarmant auge dels neofeixismes, esdevé un advertiment urgent que ens recorda amb quina rapidesa es poden esquerdar les llibertats col·lectives si deixem que s’apagui la flama antifeixista.

Poder llegir finalment aquesta obra en la nostra llengua és, de fet, un acte de reparació històrica. És reviure les paraules que l’autor va escriure en el pròleg de l’edició francesa de 1937: “Després del tràgic esfondrament de la Revolució Russa, Catalunya s’ha convertit en la fita de tot un món que veu en ella una esperança i un inici…”.

En definitiva, es tracta d’una magnífica lectura per entendre d’on venim i, sobretot, on no hem de tornar a caure.