Parlar d’un bon amic que s’acaba de morir implica barrejar dos sentiments: un de tristesa per la seva absència i un altre que et porta a recordar totes les vivències agradables compartides. Han estat molts els moments en què hem lluitat junts per una mateixa il·lusió. De vegades ha estat un somni, i de vegades, malauradament, un malson. Però tots dos teníem la constància de seguir lluitant fins a aconseguir que El Molino pogués fer girar novament les seves aspes. Tots dos vam saber des del primer moment que aquest era un projecte de ciutat. A mi m’apassionava el barri i el fet de saber que tants i tants veïns somniaven amb la recuperació d’un espai que sempre havia format part de les seves vides. Aquest aspecte essencial el vam compartir tots dos des del primer moment. Una altra motivació era la de donar servei al barri, per tal d’impulsar la reforma necessària del Paral·lel. I, com d’aquesta inquietud, va néixer la Fundació El Molino (FEM).
Llobet, amb Elvira Vázquez (esquerra) i els aleshores alcalde i regidora del districte, Jordi Hereu i Imma Moraleda, respectivament / FEM
L’Àngel ha estat la persona amb la qual he compartit més hores durant els 13 anys que portem amb el projecte del nou El Molino. Ell va ser el responsable de formar l’equip que ha fet possible l’execució de l’obra, a banda de l’interiorista Fernando Salas, que ja estava dins del projecte.
El seu compromís fou total des del primer moment en tots els aspectes. La professionalitat de l`Àngel ha estat el pal de paller de tot el procés. Va liderar a tots els professionals que es van anar incorporant amb constància, rigor i eficàcia, i sobretot, amb il·lusió. El seu savoir faire en tots els camps ha estat admirable i sempre he cregut que sabia trobar la part positiva en la infinitat de situacions complexes amb què ens vam anar topant durant el camí.
Durant totes les converses que vam mantenir, vaig poder comprovar la qualitat humana d’un ‘Senyor Enginyer’, que havia tingut responsabilitats i importants càrrecs als quals sempre hi deixava la seva empremta. I així ha estat a El Molino i també a la Fundació El Molino, on ell era membre del patronat i fundador. Un mestre conjugant els béns públics i els privats. Un home amb unes fermes conviccions idealistes, però alhora, amb una tolerància poc habitual. Parlar amb ell era enriquidor i el seu somriure sorneguer, moltes vegades, era més explícit que qualsevol paraula.
Personalment, sento molt la seva absència des del primer minut en què el seu fill Gerard em va telefonar per donar-me la tràgica notícia. Tot és molt recent encara, i no sé com ens ho farem sense ell. Ni tampoc si serem capaços de tornar a l’Àngel ni tan sols una petita part de tot el que va fer perquè El Molino i el Paral·lel poguessin ressorgir. El Molino viu moments difícils, com la majoria de negocis del sector de les arts escèniques, però ningú no podrà dubtar mai que aquest mític espai és ara mateix un edifici singular i versàtil, un símbol del nou Paral·lel. I bona part d’aquesta realitat és gràcies a l’Àngel Llobet. Els veïns i les associacions del Paral·lel comparteixen la nostra tristesa, respecte i estimació. Hem perdut un “Senyor Enginyer”, però sobretot, un amic.
Elvira Vázquez, presidenta de la Fundació El Molino (@elmolinobcn)