Entrevista a Francesc Blanco, veí del barri i autor de la novel·la ‘Proyecto XI’
L’escriptor i veí del barri, Francesc Blanco, presenta ‘Proyecto XI’ / Fotos: Jordi Molina
@molina_jordi / Una tarda de juliol de 1977, Francesc Blanco (Barcelona, 1965) va iniciar la lectura de Cien años de soledad, de García Márquez, assegut als carrers del Poble-sec. Des d’aleshores, va començar a ser escriptor. Gairebé 40 estius després, els mateixos racons són l’escenari de la seva primera novel·la: Proyecto XI, un thriller que s’endinsa al cor del Poble-sec més misteriós.
El periodista i humorista, Juan Carlos Ortega, autor del pròleg del seu llibre, explica que no ha pogut deixar de llegir la seva novel·la des que la va començar…. Què li ha donat perquè parli així de bé de vostè?
[Riu] Crec que ell mateix et respon en el propi pròleg, utilitzant el seu genial sentit de l’humor, diu: “No sé cuál va a ser la suerte que corra esta novela, pero si en el mundo hubiera justicia se vendería a millones, y su autor podría regalarme un piso por haber sido su primer lector entusiasmado…”
Proyecto XI és el seu primer llibre, què l’ha fet llançar-se al món de l’escriptura?
Sóc economista i la meva carrera professional sempre ha estat dins del món de l’empresa. Però fa anys vaig patir una tragèdia: la sobtada mort d’un germà. Si la vida és un tren en marxa, en aquell moment el meu vagó es va aturar. Vaig mirar al meu voltant i el que vaig veure no em va agradar: no era feliç. Aleshores vaig recuperar un vell somni de la infància, escriure. Així va néixer Proyecto XI.
L’autor de la novel·la a la cafeteria-llibreria de l’Espai Capra
Ho va deixar tot per l’escriptura?
Tenia 40 anys, ara ja en tinc 50. La feina en una multinacional et converteix en una persona rígida, molt metòdica… El meu entorn, aleshores vivia a Madrid, es basava en les aparences. La pèrdua del meu germà em va fer reaccionar. Va ser tan dur que em va ajudar a relativitzar-ho tot. Vaig canviar de professió, però també de vida: vaig tornar a Barcelona, em vaig divorciar i tornar a casar, i fins i tot ara tinc una nena de dos anys.
Si hagués de sintetitzar la novel·la, com la descriuria?
És un llibre de misteri, pretén entretenir. La podríem definir com una novel·la negra amb elements esotèrics. L’escèptic periodista Jon Vivaldi desapareix al carrer Poeta Cabanyes, mentre realitza un reportatge en què pretén desemmascarar el frau de l’ocultisme. Els seus col·laboradors, un equip integrat per detectius, informàtics i experts en altres especialitats, el busquen seguint un laberint de pistes que transcorren al Poble-sec.
I pel camí topen amb en Bastian…
Sí, un nen capaç de predir el futur utilitzant les novel·les. Ell serà clau per relacionar la desaparició d’en Jon amb un estrany assassinat comès en l’any 1974.
El Poble-sec, deia l’enyorat González Ledesma, és un barri literàriament inspirador…
Per descomptat. A diferència d’altres professions, el procés de formació d’un escriptor comença molt aviat. Els llibres de la infància i l’adolescència són fonamentals, i en el meu cas em van marcar per sempre. Aquelles lectures les vaig fer en aquests carrers, en aquestes places. Com a escriptor vaig néixer aquí.
L’autor, a l’escala del seu pis d’infantesa, on succeeix part de l’acció
En concret al carrer Poeta Cabanyes, on comença l’acció… Quin record en té?
Vaig tenir una infància feliç, i guardo grans records d’aquells anys. En aquella època el Poble-sec era un barri humil, de gent treballadora. El meu pare treballava en una fàbrica i els veïns tenien professions similars. Hi havia un arrelat esperit cooperatiu, molt de caliu i respecte. Un pot canviar de religió, tendències polítiques o fins i tot equip de futbol, però mai allò que és. La veritat, no sóc capaç de imaginar Proyecto XI fora d’aquest barri.
Durant la trama hi ha referències a novel·les com La historia interminable o Cien años de soledad. Creu que un lector novell pot seguir sense problemes la història?
Per descomptat. La història de l’art és plena de anècdotes entretingudes i divertides. I em venia de gust relatar algunes, però sempre en estil planer, lluny de les complicades i avorrides dissertacions d’acadèmics. Bona part dels personatges de Proyecto XI, que són qui les expliquen, són lectors normals, gent que estima els llibres. Un món sense llibres seria un món diferent, un món distant, un món en definitiva pitjor.
El llibre barreja el món de la investigació, el periodisme i, sobretot, el del més enllà. Hi creu en aquest tipus de misteris?
Sí. És cert que en el món de l’ocultisme hi ha gent fraudulenta que enganya, com a tot arreu, només hem de mirar al nostre voltant: polítics, economistes, institucions… Però entre tota aquesta palla també hi ha gra. Jo mateix he tingut experiències inexplicables en què m’he inspirat per escriure Proyecto XI.
Què diu ara!?
El problema és que quan un explica històries d’aquest tipus la gent es pensa que estàs penjat. Però el cert és que en una ocasió, fent sexe amb la meva dona al llit, em vaig sentir súper segur, molt poderós. De sobte, ella em va preguntar, “qui ets?”. Tenia un altre aspecte físic, era un home gran, vell, però atractiu. Ella estava espantada però, a l’hora, sabia que no li faria mal.
Em pren el pèl?
No. De fet, al cap d’un temps em va passar una situació semblant, també fent sexe, però al revés: qui va canviar d’aspecte era l’altra persona.
Per quan una segona novel·la?
Hi ha una segona part latent de Proyecto XI. I tinc més idees, de fet moltes més que temps que escriure-les. Aviat et podré respondre amb més concreció a aquesta pregunta.