Si bé els estudis universitaris van fer volar a Vania Arana (Trujillo, 1967) des del Perú fins a Espanya l’any 1992, un cop aterrada l’any 1992 es va adonar que el seu camí no tenia continuïtat. On va anar a parar tres anys més tard? A un hotel. “Quan em van dir la feina que era, no sabia ni de què es tractava; mai abans m’havia parat a pensar en la persona que arregla les habitacions”, revela. Ara, 23 anys després, és la portaveu de Las Kellys, l’associació que clama perquè les cambreres d’habitació puguin gaudir d’unes condicions laborals dignes.

Has vist evolucionar la teva professió gairebé des dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat. Quan salten pels aires les vostres condicions laborals?
Quan l’empresariat perd el nord, no limita la producció i només vol beneficis sense importar el com. Nosaltres hem deixat passar coses, però ha arribat un moment en què ens hem trobat sense drets, sense poder dinar tranquil·les, sense poder dir que estem cansades i sense poder criticar que hem de netejar el doble d’habitacions. Si ho denunciem, ens fan fora.

Tot i que no sou treballadores contractades pels hotels…
Han acomiadat plantilles senceres, mentre que l’endemà passaven a mans d’una nova empresa per fer la mateixa feina. Els comitès d’empresa que ens havien de defensar no ho van fer. Aquests s’han atrevit a negociar en nom de les cambreres, però sense que aquestes sabessin res.

Quines conseqüències ha suposat això per a vosaltres?
Ens deien que no perdríem els drets, però tot era mentida. Amb el pas dels dies ens exigien el doble de feina i el contracte passava a ser temporal. Aleshores podien acomiadar a tres o quatre sense contractar a ningú més. Les habitacions, després, ens les repartien entre les que quedàvem.

Les companyes tenen por de donar la cara?
Molta. A mi indirectament m’han amenaçat d’acomiadar-me. Amb tota la feina que ens encarreguen, de vegades no ens dona temps ni de baixar al lavabo. És molt trist. Fem 30 habitacions diàries; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros…

Habitacions senceres…
Algunes de luxe. El problema ja no és que et paguin l’euro i mig; el problema és que tens un llistat d’habitacions que has d’acabar sí o sí. Si trigues una hora a netejar una habitació, és el teu problema, perquè et continuen quedant 29 i marxaràs quan les acabis.

Heu parlat d’això amb l’Ajuntament?
El regidor de Turisme, Agustí Colom, ens va rebre, però fredament i ens va dir a les tres peticions que no. Només li demanàvem elaborar un llistat d’hotels on s’informés els hostes si tenien la plantilla externalitzada; poder seure a la taula de negociació del conveni d’hostaleria i incrementar les inspeccions municipals. Ens ho va negar.

El conveni va tirar endavant sense vosaltres.
Vam poder aturar dues vegades la signatura, però a la tercera ja no ens vam poder assabentar ni del lloc ni de l’hora. UGT ens el va signar a les 23 hores de la nit i més tard CCOO. Només volíem que a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors s’introduís el que vam anomenar Llei Kelly: l’impediment a externalitzar l’activitat pròpia de l’empresa.

Diuen que el turisme genera riquesa i multitud de llocs de treball. Qui se l’emporta i vosaltres amb què us quedeu?
El turisme genera moltíssima riquesa, però només són els grans empresaris i els grans lobbies els qui obtenen els beneficis. De fet, la gent no s’imagina la quantitat de diners que es podrien ingressar a les arques públiques amb tot el que es deixa de cotitzar i els contractes que s’estalvien perquè fem el doble de la feina que ens correspon.

Això repercuteix d’alguna manera sobre la seguretat social?
La sobrecàrrega laboral fa que ens posem malaltes més sovint. Patim de tendinitis, lumbàlgies… i no tot és físic, sinó que també hi ha companyes afectades psicològicament. On ens ho tractem? Doncs com que no ens ho reconeixen des del vessant laboral, hem d’anar a la seguretat social.

Per què continues?
Jo ja no marxo per les companyes, que s’ensorren i que ploren després que les hagin humiliat. Només vull ajudar a aconseguir unes condicions dignes, perquè és molt dur.

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Envoltat de terrasses, el número 40 del carrer Blai amaga un d’aquells espais que fins i tot es van arribar a extingir al Poble-sec. Un local on les històries poden ser màgiques, tràgiques o utòpiques. El seu nom: La Carbonera. Si més no, en aquest baix ara ja no es vénen quilos de carbó, tot i que la seva matèria prima encara té el mateix color. Rere el taulell, la Carlota Freixenet (Barcelona, 1990), la Mar Redondo (Barcelona, 1994) i l’Aitor Moreno el que ofereixen és tinta impresa; lletres; llibres; un món d’històries

El 28 d’octubre del 2017 aixequeu la persiana. Tota una bogeria?

Freixenet: Des de fa anys que amb l’Aitor comentàvem que el dia que fóssim rics muntaríem una llibreria. Ara bé, com que vam veure que mai seríem rics, vam decidir que la muntàvem igual. Era el nostre somni. I més endavant vaig tenir claríssim que si havia de fer la bogeria, havia de ser amb la Mar.

Tot plegat, en un barri gairebé desert de llibreries.

F: Al Poble-sec va haver un espai fins la dècada dels 90. Quan els propietaris es van jubilar, ens vam quedar sense. Tot i això, hem de tenir en compte que durant molts anys aquesta zona estava abandonada. Ara en canvi hi ha xarxa i coses a fer; el nostre cas només ha sigut estar en el lloc adequat en el moment adequat.

Quan comença la vostra relació vital amb els llibres?

Redondo: En el meu cas amb Harry Potter. De fet, fins i tot és el llibre més important d’aquesta llibreria. Va ser el primer volum a sortir de les caixes quan vam començar a col·locar els prestatges.

F: Jo en canvi he llegit tota la vida. El meu avi era editor, els meus pares professors… Tenia molt clar que volia treballar en algun espai de la cadena del món del llibre i he aconseguit provar-ho tot: des de la correcció fins a la impremta pura i dura.

Ara bé, aquesta casa no és només de paper.

F: Per nosaltres el cicle del llibre no s’acaba quan el vens. El llibre ha de retornar a tu d’alguna manera. Per això muntem activitats, fem vermuts els diumenges, activitats infantils els dissabtes, clubs de lectura per a adults i per a nens… Considerem que part de la gràcia del llibre és compartir-lo. 

R: No volíem ser només una llibreria. Volíem ser un espai de trobada. De fet ens encanta fer exposicions, vincular la música i la literatura amb la poesia… Fa només dues setmanes vam fer un concert de jazz i vam acabar tots ballant! Volem que aquestes parets s’impregnin de tot això.

I l’entorn social també s’ha quedat aquí dins atrapat?

F: El millor que ens ha passat és que tenim uns veïns fantàstics. El barri ens ha acollit des del minut zero. Encara recordo quan des de l’agost fèiem les obres sense porta i la gent en passar ens preguntava si seria un bar. Quan li dèiem que no, no ens paraven de fer preguntes. Entraven, miraven… des d’aleshores es van fer seu l’espai.

Una relació que no té ni mig any.

R: De totes maneres, a bona part dels clients ja els coneixem pel nom. Sabem què han llegit, què els ha agradat i què els agradarà. A la noia que ens dóna un cop de mà sempre li diem el mateix: abans que coneguis tots els llibres, has de conèixer tots els clients. Volem que se sentin a gust i fins i tot que ens tinguin la confiança de dir-nos què no els ha agradat o què ens recomanarien per als nostres prestatges.

Llibres versus tapes. Sou un punt d’inflexió al Poble-sec?

F: Som un espai de resistència. Els espais culturals són necessaris. No sé si serà un punt d’inflexió, però com a veïna del Poble-sec, cada vegada que veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria.

Una victòria dels petits?

R: En aquest trosset de Blai estem la biblioteca i nosaltres. Fem molta pinya, com també en fem amb el Sortidor. Si els veïns ens han acollit molt bé, el tracte que ens han donat les entitats i els espais culturals del barri és de 10. Fins i tot les escoles ens han ajudat.

Al cap i a la fi, heu recuperat la memòria d’aquest local.

F: Això era una carbonera. Des d’aquí es repartia carbó. El nostre logo és l’avi del meu company, qui n’era el propietari. Per a nosaltres era maco recuperar un espai com aquest. De fet, a tot el Poble-sec hi ha moltes referències al carbó i és un element a tenir present. Forma part de l’essència d’aquest barri obrer. Aquí fem trinxera.

Contra Amazon també?

F: Amazon no s’enrecordarà del llibre que vas llegir la darrera setmana i si et va agradar. El seu algoritme és fantàstic, però no sap llegir les cares ni et para pel carrer quan sap que ja té el llibre que buscaves.