Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?
Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

7 anys de Iaioflautes; el misteriós cas de Benjamin Button?
Ens agrada dir que som fills del 15-M. Quan el moviment va començar, vam veure una oportunitat per aportar l’experiència i ens vam incorporar al moviment de forma individual. El que no podíem fer era quedar-nos a dormir allà, perquè ja teníem una edat. Si més no,, a partir d’aquí ens vam començar a trobar persones que havíem coincidit dècades enrere i que ara volíem tornar a lluitar perquè els nostres néts i nétes tinguessin una vida digna.

D’on surt la idea del mot Iaioflautes?
Entenem que nosaltres som mestissos. No tenim ni raça ni color; som horitzontals i aquí hi cap tothom. La idea del nom ens la va donar la magistral Esperanza Aguirre, quan a Madrid va dir que els del 15-M eren uns rastraflautes. Nosaltres estàvem dinant en un xinés que ja no existeix i algú va dir: “Ostres! Sí aquests són els rastraflautes, nosaltres som els iaioflautes”.

El vostre cas posa de relleu que el 15-M no estava format només per joves, sinó que també aplegava des d’universitaris fins als protagonistes de la Transició.
El 15-M va ser una cosa espontània de la societat, a la qual ens vam incorporar gent de totes les edats i de totes formes de pensar. Teníem ganes de canviar la societat i l’estafa que vam tenir amb el règim del 78 per crear un nou espai.

Ara alguns nostàlgics assenyalen que el 15-M s’ha acabat contaminant…
El 15-M ha servit bàsicament per ocupar un espai que no hi era: l’espai de Podemos, l’espai dels Comuns… La idea que tenien aquests era incorporar-se a les institucions i frenar la roda. Si més no, ara sembla que frenar la roda era molt difícil i el que han fet ha sigut entrar i deixar-se portar. Evidentment fent coses; al cap i a la fi no es pot negar que fos un èxit que Podemos aconseguís els vots que va aconseguir, que els Comuns guanyessin l’Ajuntament i que a Badalona es fes fora a l’Albiol.

Els grans mitjans de comunicació controlen l’opinió de les grans masses. Quin paper han jugat en la fermentació d’idees com “l’organització popular”?
L’ha ajudat a créixer. Només cal veure la publicitat que va oferir La Sexta a Pablo Iglesias i al seu voltant. Però al final els grans mitjans estan dins d’un sistema que és capitalista i que la seva raó de ser és guanyar diners. Ja poden tenir un Gran Wyoming que és molt crític amb tot el que representen, però que alhora els fa guanyar diners. Nosaltres mateixos els quèiem simpàtics quan ocupàvem la Borsa de Barcelona, perquè allà tenien suc per emetre i fins i tot el Pronto ens va fer una doble-pàgina.

Més enllà de la premsa, com ha afectat el procés en les dinàmiques internes de Iaioflautes?
Evidentment ha afectat, perquè som un col·lectiu molt horitzontal. Però sempre hem de recordar que els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres. Fins i tot vam crear una bandera que suprimia l’estrella de l’estelada i vam posar el 99%.

En què es tradueix això?
Que nosaltres creiem que és temps de la república de la majoria. Quan hi havia a la Generalitat l’Artur Mas ja vam fer dues accions: una primera ocupar el Parlament de Catalunya amb aquesta bandera i reclamar una República social, solidària, feminista, anticapitalista i antifeixista, perquè la República al final només és un sistema. La gent pensa en la II República, però hem de tenir en compte que republicans també són gent com la Merkel, el Sarkozy o el Trump. De fet, en la segona acció vam voler ocupar la Generalitat i el Govern ens va dir que ens atendria. Després van marxar per la porta del darrere. Allà van demostrar quin tipus de Govern era.

Com ha quedat la relació amb les persones del 15-M que han entrat als Governs del canvi?
La relació que teníem a nivell de col·lectiu no és el mateix, com pot resultar obvi. Nosaltres hem de lluitar mani qui mani al poder; i ho podem fer de dues maneres: donant suport a les seves idees o criticant allò que fan malament. Hem d’oferir els serveis que pot aportar el carrer, però alhora pressionar. Per exemple, personalment imagino que controlar la Guàrdia Urbana és molt difícil, perquè hi ha un percentatge molt elevat d’agents sindicalitzats que vénen de branques feixistes. Però aleshores el que ha de fer l’executiu és sortir al balcó, explicar-ho a la gent i aquesta segurament aportarà idees per ajudar a resoldre el problema.

L’inici de la seva trajectòria vinculada a la sostenibilitat no està precisament al costat de Barcelona.
Vaig treballar en una empresa de joguines de la Xina uns anys i allà em vaig adonar de tota la porqueria que hi ha al món. Productes que no serveixen gairebé per res i que només contaminen.

A Barcelona el que més contamina podríem dir que són els cotxes?
La mobilitat i el disseny de les ciutats s’ha fet d’acord amb el vehicle de motor. Els seus moviments són els que han definit com han de viure-hi les persones. No hauria de ser així. La ciutat hauria de dissenyar-se en funció de com es mouen les persones i quines són les seves necessitats.

A partir de quin moment la societat es va adonar d’aquest problema?
Als setanta els ecologistes van començar a criticar el vehicle, però l’accent no estava en el vianant. La insistència posterior en el vianant ve de les tecnologies, les quals han permès l’empoderament dels ciutadans. Fins ara podien dir la seva el dia que anaven a votar, però gràcies a la potència d’aquestes tecnologies digitals els gestors de la ciutat ja saben d’una manera més ràpida, precisa i detallada exactament el que volen.

Ara el que voleu és aplicar aquesta força en millorar la mobilitat a la ciutat…
Si seguim la traça que deixen els mòbils podem saber com es mouen les persones, però les operadores no deixen aquestes dades en obert i s’han de comprar. Nosaltres proposem generar dades a través d’una aplicació al mòbil batejada amb el nom de MUV i fer-les servir després per prendre decisions en urbanisme.

Com funcionarà MUV?
L’usuari se la descarregarà, detectarà que s’està movent d’una manera sostenible com ara anant a peu, en bicicleta, cotxe compartit o transport públic, i guanyarà punts que després podrà canviar per premis o descomptes al comerç local. En paral·lel i a llarg termini, el ciutadà podrà comprovar que la seva generació de dades ha servit per millorar determinades places que potser tractaven d’evitar o endreçar algunes línies de bus.

Com es farà arribar el projecte al ciutadà?
Doncs per exemple: parlant amb les escoles. Alguns mestres ja han mostrat el seu interès en què sigui una mena de material curricular i ingressar-lo a espais de ciències. Tenim precedents com el reciclatge, que va arribar a les cases gràcies als nens.

Tot i això, aconseguir adeptes sembla titànic…
La idea és generar la comunitat Muver. Un moviment de ciutadans, institucions, comerços i escoles que vulguin impulsar solucions sostenibles a partir de les dades anònimes generades. Volem un canvi de comportament en la mobilitat dels ciutadans i fer-la més sostenible. Al cap i a la fi, intentarem conscienciar i ensenyar a la gent com la seva mobilitat té una repercussió en la qualitat de l’aire que respira, el qual serà analitzat gràcies a les noves estacions que s’instal·laran.

El ciutadà s’adonarà d’aquesta corresponsabilitat o tornarà a mirar cap a una altra banda?
La gent sap que necessita una qualitat de vida. És a dir, una qualitat de l’aire. Si bé fa uns anys el veí li donava més importància a tenir el cotxe a la porta de casa, potser ara veu que no cal tenir cotxe i sí anar en bicicleta per tenir un aire de major qualitat.

L’electoralisme, però, no pot jugar en contra de mesures sostenibles?
Tothom està bastant mentalitzat sobre que s’ha de restringir el cotxe per contaminació i mobilitat. El que passa és que potser ara no hi ha una infraestructura de transport públic suficient per facilitar aquesta restricció del cotxe. A què ajudarà el MUV? A millorar l’actual segons les necessitats reals dels ciutadans i no del que es decideixi projectar des dels despatxos.