Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Mayte Martín: ‘‘El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses’’

Cuando faltan solo unos días para que actúe en la Sala Barts, entrevistamos a Mayte Martín (Barcelona, 1965), una compositora, cantante y cantaora de flamenco que acumula más de 25 años sobre los escenarios y ocho discos publicados. Nos habla de Tempo Rubato, su trabajo más personal que ella define como una especie de diario sonoro, y de su vida en el Poble-sec: el barrio que la vio nacer y que hoy vuelve a ser su casa. La fuerza y la libertad artística acompañan el trabajo de esta creadora que se muestra crítica con la industria discográfica y con “el consumo de música basura”.

Publicat

on

Naciste en el Poble-sec y decidiste volver. ¿Qué es lo que más te enamora de tu barrio?
Volví al barrio a los 32 años, con nostalgia de sus calles, su gente, su arquitectura y su atmósfera. Aunque me fui a otro barrio con solo tres años, mis recuerdos de infancia los ubico aquí, en la calle Blesa, donde me reencontraba con mi familia andaluza y en esas tardes de domingo escuchando flamenco en casa de mis tíos. Vivo en un piso muy alto y cada final del día me regala una puesta de sol maravillosa e irrenunciable.

¿Cómo llegó el flamenco a tu vida?
Mi padre fue un inmigrante andaluz de los que llegaron a Cataluña en los años cincuenta y llevaba en su maleta discos de flamenco: Valderrama, el Pinto, Marchena… Esa fue la banda sonora de mi niñez y esa era la música que escuchaba cuando mis oídos estaban aún vírgenes y mis emociones también; por eso creo que el flamenco caló tan hondo en mí.

El 13 de noviembre actúas en la sala Barts para presentar ‘Tempo Rubato’. ¿Qué tendrá de especial
este concierto?

Los proyectos van cuajando y madurando contigo; por tanto, en cada interpretación del mismo repertorio, si
ha pasado un tiempo, hay nuevo contenido emocional y expresivo que es muy hermoso percibir y transmitir. Por
otro lado, este concierto en la sala Barts tiene el plus de contar con la presencia de Belén Maya, embajadora de la belleza y de la delicadeza en la danza flamenca.

En alguna ocasión has explicado que se trata del disco de tu vida. ¿Cómo ha sido su proceso de gestación?
Tempo Rubato ha visto nacer todos mis proyectos, porque su contenido son las canciones que he compuesto a lo largo de toda mi vida desde que empecé a componer. Al principio no pensé en publicar las canciones pero después pensé que sería muy hermoso que quedasen registradas en una especie de diario sonoro. A medida que las componía, las iba entregando a Joan Albert Amargós para que las vistiera con los instrumentos que yo siempre imaginé para ellas, y eso es exactamente lo que suena en Tempo Rubato. Jamás me puse un plazo de grabación ni de publicación del disco, lo ha construido y lo ha concluido la vida misma.

¿Qué quieres transmitir con este trabajo?
Solo pretendo que sea mi diario amoroso, como escribo en el libreto del disco: “Tempo Rubato es mi cardiograma. El trazado sonoro de mi registro vital y amoroso”. He querido contar en él cómo y cuánto he amado, y que quede constancia de ello cuando yo ya no esté.

Este proyecto se ha financiado gracias a una campaña de micromecenazgo. ¿Por qué decides recurrir a esta herramienta?
Hace mucho que llevo a cabo mis proyectos a través del micromecenazgo. Es una manera bonita de celebrar tu
libertad artística con quienes la valoran, la disfrutan y la secundan. Una forma de hacer partícipes directos de tu obra a las personas que son felices con lo que haces. El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses. Y cuando, al hacer arte, te pones a pensar en los frutos y no en la siembra, ya no estás haciendo arte.

¿Qué es para ti la libertad?
Ser libre es ser dueño absoluto de tus actos. También lo son quienes venden su alma al diablo por un plato de lentejas. Lo que ocurre es que no todo el mundo está dispuesto a pagar el precio que hay que pagar por ser honesto, es una cuestión de prioridades. Yo no soy una persona ambiciosa de nada material, solo ambiciono tiempo, paz, rodearme de personas que estén a mi lado por quien soy y no hacer nunca nada que no haga por amor.

¿Cómo ves el momento actual de la industria musical?
La industria musical no está al servicio del arte, se mueve por intereses puramente económicos, por tanto, en
este momento es el peor enemigo que tiene el arte. Las discográficas se dedican a lanzar al estrellato a artistas de diseño que buscan únicamente alimentar su ego y su ambición. Así, ambos –artista y discográfica– se enriquecen juntos a costa de empobrecer el panorama artístico y maleducar al público, que cada vez tiene que hurgar más para encontrar propuestas con calidad y solidez.

¿A qué artistas del momento admiras? ¿Qué piensas de la nueva hornada de cantantes de flamenco que arrasan entre los jóvenes?
Hay buenos artistas flamencos, pero prácticamente todos están en la sombra. Todos los que pueden mantener vivo
y sano este arte son perfectos desconocidos para el gran público. Porque lo que es de verdad, no es manipulable, lo que no es manipulable no interesa a la industria, y lo que no interesa a la industria siempre permanece en la sombra. Vamos a pagar muy caro este consumo masivo de música basura que está enriqueciendo a las multinacionales, porque esos “productos discográficos” que el marketing impone al público a base de poder, es decir, de dinero, tienen copado el mercado. No hay espacio para nada más.

En estos momentos políticos que vivimos parece que ser artista y catalana implica tenerse que posicionar con respecto a la cuestión nacionalista. ¿Lo evitas?
Yo jamás evito posicionarme en ningún aspecto ni en ningún sentido. Soy un ser humano libre y con ideas propias y siempre manifiesto mis opiniones claramente, gusten o disgusten a quien sea. Una persona que no tiene sensibilidad ni valentía para reaccionar ante la injusticia, la manipulación y el abuso de poder, tampoco tiene sensibilidad ni valentía para hacer arte.

Háblanos de tus planes de futuro.
Mis proyectos son vivir y seguir creando, a mi forma, a mi ritmo, con la libertad que me permite ser feliz y hacer felices a quienes me escuchan. Ser fiel a mis principios, ese es mi compromiso con la vida y con el don que me fue concedido.

Fotografia: Isabel Camps

Entrevistes

Justo Molinero: “La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar”

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) és una de les figures més emblemàtiques de la comunicació radiofònica a Catalunya. A Barcelona, es va obrir camí en el sector del transport abans de fundar la seva pròpia emissora. Amb una trajectòria marcada per la perseverança i la passió, Ràdio TeleTaxi, es va convertir en una de les emissores més populars dels anys 90 i encara manté el seu llegat intacte.

Publicat

on

Com valora la seva trajectòria?
Sense cap dubte, la meva trajectòria ha estat l’eix central de la meva vida. Quan miro enrere, veig tot el camí que he recorregut, els obstacles que he superat i les alegries que he viscut… Ha estat una aventura plena de moments inoblidables, aprenentatges i, sobretot, una connexió constant amb la gent. La ràdio m’ha acompanyat en cada moment i, sense ella, no seria qui soc avui.

Com va començar tot?
Va ser gairebé per casualitat. Als anys 80, amb motiu del Mundial de Futbol de 1982, Barcelona es preparava per a un gran esdeveniment, i vaig pensar que moltes persones podrien perdre objectes als taxis. Així que se’m va acudir crear una emissora per ajudar a recuperar-los. Vaig parlar amb l’alcalde d’aquella època, Narcís Serra, però em va dir que era competència de Madrid. Aquest comentari em va desil·lusionar, però, en lloc de rendir-me, vaig decidir tirar endavant pel meu compte. Així va néixer Ràdio TeleTaxi.

Va ser fàcil posar-ho en marxa?
Teníem quatre aparells mal comptats, però quan vaig voler professionalitzar el projecte, vaig haver de vendre la llicència per poder comprar equips de qualitat. Va ser un camí ple d’entrebancs.

Mai va pensar a abandonar l’emissora?
Tot i les dificultats, el projecte havia de continuar. Curiosament, mai vaig pensar a ser locutor. No era el meu objectiu, ni tan sols quan vaig muntar l’emissora. Però el locutor que tenia va començar a tenir embolics personals, i la seva dona li va donar un ultimàtum: “O deixes la ràdio o em perds a mi”. Va decidir marxar, i em vaig veure obligat a posar-me davant dels micròfons.

Com es va formar com a professional de la ràdio sense tenir experiència prèvia?
Amb esforç, hores i dedicació. La millor escola és l’experiència. Vaig aprendre mitjançant el treball, els errors i molta passió per la feina. A més, vaig fer un curs per a majors de 25 anys per accedir a la universitat i obtenir el títol de periodista. Quan em deien: “Justo Molinero ni és periodista ni és res”, em feia molta llàstima. Per això, quan em van tancar l’emissora per un temps, vaig aprofitar per posar-ho tot en ordre i poder demostrar que ningú tenia raó a criticar-me. Ara, afortunadament, la situació és diferent, i la gent em respecta.

Hi ha algun moment que recordi com a especialment emblemàtic?
He viscut molts, però n’hi ha un que em va marcar especialment: la primera vegada que vaig entrevistar Felipe González. Després de la conversa, el vaig portar a veure l’emissora, i em va dir: “Això és un orgull”. Jo li vaig respondre: “Però si tu me la vas tancar!” No s’ho esperava. Va ser un moment intens i sorprenent per a tots dos.

Per què li van tancar?
L’any 1987, durant el mandat de Felipe González, el governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Ja m’havien avisat que això passaria. Poques hores després de conèixer la notícia, mentre fèiem un programa en directe, ens van alertar que la policia estava a la porta. Van entrar a les instal·lacions i van clausurar l’emissora.

Anys després, també li van tancar el canal de televisió.
Artur Mas va decidir tancar-la, tot i que no ens va donar cap explicació. Teníem llicències per emetre en altres llocs com Terrassa, Sabadell i Tarragona, però no teníem autorització per a Barcelona. El tancament va ser una decisió difícil, ja que hi treballava molta gent.

Es va plantejar alguna vegada marxar a Madrid?
No tenia cap sentit fer-ho. Sempre he estat fidel a la meva identitat i forma de ser. Els catalans no escollim on naixem, i sempre he estat orgullós de les meves arrels. Quan la televisió es va tancar, vaig acceptar la situació, tot i la gran quantitat de gent que depenia de nosaltres. No tenia cap altra opció que continuar endavant.

Com veu el futur de la ràdio en un moment en què els podcasts guanyen terreny?
La ràdio ha superat moltes crisis. Quan va aparèixer la televisió, molts deien que la ràdio desapareixeria, però encara avui en dia hi és. Els temps canvien, les formes d’escoltar també, però la necessitat de comunicació i companyia es manté. L’adaptació és fonamental, i és important escoltar els joves per poder oferir-los continguts que els interessin. La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar i oients per escoltar-les.

Què s’hauria de fer per atreure les noves generacions a la ràdio?
La clau és donar-los veu. Sovint, es conviden a parlar persones que no connecten amb els joves. És imprescindible escoltar les seves preocupacions i interessos. A Ràdio TeleTaxi, sempre hem apostat per la interacció amb els oients, cosa que permet una participació activa.

Es planteja retirar-se aviat?
De moment, no. He deixat de fer programes diaris, però continuo actiu. Participo en la gestió de l’emissora i gaudeixo de la vida amb la meva dona, Montse. La passió per la ràdio continua viva en mi.

Continua llegint

Entrevistes

Juan Carlos Unzué: “Abans de poder morir dignament, volem viure dignament”

Juan Carlos Unzué (Orkoien, Navarra 22 d’abril de 1967) és exporter d’equips com el Barça i el Sevilla. Després de penjar els guants, va continuar la seva trajectòria com a entrenador i membre de diversos cossos tècnics. L’any 2020, va fer públic el seu diagnòstic d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia neurodegenerativa que afecta el sistema nerviós. Des de llavors, dona visibilitat a les persones afectades.

Publicat

on

Sempre que parla del futbol els seus ulls s’il·luminen.
Jo sempre vaig ser un nen de poble que volia jugar amb els seus amics. Era molt actiu i vaig tenir la sort de ser el petit de sis germans. Crec que per aquesta raó vaig acabar sent porter, perquè volia jugar amb ells. Quan tenia set o vuit anys, els meus germans en tenien catorze o quinze, i l’únic rol que em permetien assumir era el de porter. Crec que vaig tenir sort, com a jugador no m’hauria pogut guanyar la vida de la mateixa manera.

El nen petit que només volia jugar amb els seus germans es va convertir en porter de grans clubs, com el Barça.
No va ser fàcil, perquè vaig arribar molt jove i hi havia una gran competència a la porteria. En aquell moment, Andoni Zubizarreta era el porter titular, tenia set anys més que jo i jugava a la selecció absoluta. No vaig ser capaç de prendre-li el lloc, però van ser dos anys d’un gran aprenentatge. Tot i no jugar, vaig tenir la sort de coincidir amb Johan Cruyff i també vaig aprendre molt de Zubizarreta. Aquests anys em van marcar per a la resta de la meva carrera. Anys després, va arribar el moment de jugar i vaig ser molt feliç.

Després de la seva etapa com a porter, va ser entrenador. Sempre ha assumit rols de gran responsabilitat.
Sí, és cert. Al Barça vaig ser entrenador de porters i segon entrenador. He tingut la sort de treballar amb Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique, i vaig aprendre molt d’ells. Sempre he intentat aplicar la meva pròpia visió del joc, però també he aprofitat els aprenentatges que he adquirit.

Quins canvis significatius ha experimentat el futbol?
Crec que en els últims quinze anys hi ha hagut un gran canvi, sobretot en l’aspecte físic. Avui dia, el jugador de futbol és molt més professional, té grans capacitats físiques i ha millorat notablement en la tècnica. Aquestes dues característiques fan que els futbolistes actuals estiguin molt més preparats que els de la nostra època.

Hi ha algun jugador actual que destacaria especialment?
M’agrada molt Pedri. Em recorda a Busquets, perquè no són jugadors que cridin molt l’atenció, però aporten l’equilibri necessari.

En quin moment va ser conscient que tenia ELA?
El meu diagnòstic va arribar després de divuit mesos amb símptomes estranys. Quan em van confirmar la malaltia, tenia un desconeixement total sobre ella. Per això vaig decidir fer-lo públic per donar visibilitat a l’ELA i mostrar la crua realitat de la majoria dels meus companys i companyes que també la pateixen.

Com va reaccionar quan va rebre el diagnòstic?
No és fàcil escoltar que tens una malaltia desconeguda i que l’esperança de vida mitjana és de tres a cinc anys. Però una cosa que dona sentit a continuar endavant és que l’ELA, en molts casos, no afecta les capacitats cognitives. Així que mentalment, soc el mateix Juan Carlos de fa més de cinc anys. El dia del diagnòstic vaig entendre que la paraula clau era “acceptar”.

Afortunadament, rep un suport incondicional per part de la seva família.
L’ELA no només afecta el malalt, sinó també el seu entorn més proper. Jo tinc la sort de comptar amb el suport de la meva família des del primer dia, i això és impagable. Viure aquesta situació amb la meva dona, els meus fills, els meus germans i la meva mare m’ha fet veure l’amor des d’una altra perspectiva. Sempre dic que abans estimava la meva dona, però ara l’estimo amb tota la meva ànima. Ella sempre m’agafa de la mà, tot i les adversitats. És impagable aquest sentiment que sento per ella.

Com és el seu dia a dia?
Diferents: hi ha dies en què tinc compromisos que em motiven. No obstant això, ser conscient que m’han d’ajudar en tot el que respecta a la mobilitat… no és fàcil mentalment. Altres dies, com avui, estic tranquil a casa, entretenint-me amb el futbol.

Quina és la reivindicació més important per als afectats per l’ELA?
La Llei ELA es va publicar al BOE a l’octubre, però encara no és efectiva. La burocràcia fa que els temps siguin més lents del que necessitem. Estem demanant que s’avanci una partida del pressupost per ajudar les 400 persones del país que estan en una fase avançada de la malaltia i que necessiten assistència urgent. La decisió de viure o morir no hauria de dependre de la manca d’ajudes.

Hi ha molts malalts que reivindiquen el dret a l’eutanàsia. Alguna vegada ha pensat a prendre aquesta decisió?
De moment, no tinc intenció de sol·licitar-la, però respecto profundament qui ho fa. El que reivindiquem els afectats per l’ELA és que abans de poder morir dignament, volem viure dignament.

Quin missatge donaria a algú recentment diagnosticat amb ELA?
El més important és acceptar-ho. No es pot controlar ni canviar el diagnòstic, però es pot acceptar. Aquesta acceptació fa que tot sigui, dins de la dificultat, una mica més senzill. Cada persona necessita el seu temps, però quan arriba aquest moment, es troba una manera de donar sentit a la vida.

Quina similitud veu entre la lluita contra l’ELA i el futbol?
El futbol m’ha ensenyat a ser fort. Les derrotes són inevitables i cal aixecar-se ràpid perquè la competició continua. Aquesta fortalesa m’ha ajudat a afrontar la malaltia.

Continua llegint

Entrevistes

Mario Flores Urban: “Es van fixar fins a tres dates per executar-me, però mai les es van dur a terme”

Mario Flores Urban (Ciutat de Mèxic, 1965) ha viscut una vida de superació i resiliència. Va haver de viure dues dècades en una presó de màxima seguretat per un crim que no havia comès. Tancat en una cel·la diminuta, on passava 23 hores al dia esperant la seva execució. 20 anys després, va recuperar la seva llibertat. Avui dia, viu a Barcelona, on comparteix el seu testimoni de resiliència i esperança.

Publicat

on

La “història de la seva vida” comença el 1984.
Sovint es parla del terme “bandes” per coses que passen a les ciutats. Aquestes “agrupacions de persones” fa anys que existeixen i van tenir un gran impacte als anys ‘70 a Chicago, ciutat on vaig emigrar quan era petit. En aquella època, la banda amb més repercussió eren els Latin Kings.
Quan era jove vaig establir amistat amb els germans petits dels “caps de la banda”. El meu pare em va demanar que m’allunyés d’ells i em va animar a practicar esport d’alt rendiment per estar distret. Tot i això, els dissabtes a la nit continuava veient-los, perquè eren els meus amics.

La fama dels Latin Kings, però, va anar in crescendo.
L’any 1984 la situació es va complicar. Cada cop tenien més notorietat i els homicidis estaven a l’ordre del dia. La policia, amb l’objectiu de desmantellar el grup, es va infiltrar i feien fotografies i gravacions. En algunes d’aquestes apareixia jo.

Aleshores vostè ja tenia una certa projecció pública.
En aquell moment jo era campió de salt de trampolí i estudiava en un dels instituts més prestigiosos del país. Això va fer que la meva figura adquirís una certa notorietat i em va convertir en l’epicentre de la investigació. En aquell context, la policia necessitava resoldre casos ràpidament i tancar expedients a qualsevol preu. Així doncs, van pressionar dos dels meus amics perquè testifiquessin en contra meva i m’incriminessin en un homicidi comès el gener del 1984.

Va canviar tot.
Vaig acabar condemnat i vaig passar vint anys a la presó. Durant aquest temps, es van fixar fins a tres dates per a la meva execució, però cap d’elles es va dur a terme. Finalment, l’activista pels drets humans, Francisco de Paula, va conèixer el meu cas i va aconseguir que una part important de la societat espanyola en prengués consciència. Gràcies a la seva lluita i al suport ciutadà, vaig aconseguir la llibertat.

Tothom té una data per morir, però vostè en va tenir tres.
A la presó, la mort és una possibilitat diària. Cada dia pot ser l’últim en un lloc envoltat de persones agressives i en un entorn on la violència forma part de la rutina. Jo ja era conscient que, en qualsevol moment, podia no sortir-ne amb vida.
La por sempre em va acompanyar, però, lluny de paralitzar-me, em va donar forces per continuar endavant. Per aquest motiu, durant la meva estança vaig decidir estudiar dret, amb l’esperança de demostrar la meva innocència.

Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin el va impactar més?
El nivell de delinqüència a la presó era extrem. Però hi va haver un cas que em va marcar profundament. Un dels presos, en Toni, complia condemna per violació i homicidi. Un dia em va demanar ajuda en l’àmbit judicial i vaig acceptar. Feia un parell d’anys que s’intercanviava cartes amb una dona de qui s’havia enamorat. Per a ell, ella ho era tot, fins al punt que li va demanar matrimoni. Finalment, el dia del casament es va convertir en el pitjor de la seva vida.

Què va passar?
Durant la cerimònia, la dona li va fer un petó als llavis i li va dir: “No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar la meva filla”.

Sense saber-ho, la dona de qui s’havia enamorat era la mare de la jove que havia violat i matat.
Aquell dia vaig entendre que es pot morir en vida.

Què era el que més ha trobat a faltar a la presó?
Veure la lluna. El sol el podia sentir a la cel·la, entrava per la finestra, m’escalfava i em recordava que el món encara girava. Però la lluna… la lluna no. La lluna és llibertat, és nit oberta. Les nits es feien infinites, com si el temps s’hagués aturat en aquella foscor que no canviava mai.

Què és de la seva vida ara, després de passar vint anys tancat a la presó?
Arrossego un profund conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i en vaig sortir amb trenta-nou. Ara vull viure experiències pròpies d’una persona jove, però en un cos que ja no ho és tant.

S’ha perdut tot de canvis des de la presó.
He de reconèixer que la meva vida no és fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món dominat per la tecnologia, aprendre a menjar amb tranquil·litat, recuperar una manera natural de caminar… i tantes altres coses que per a molts són quotidianes, però que per a mi han estat un repte.

Ara es dedica a explicar la seva experiència vital.
Tot i el que he viscut, em sento profundament afortunat. Sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni; aquest és el camí que Déu m’ha marcat.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024