Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Mayte Martín: ‘‘El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses’’

Cuando faltan solo unos días para que actúe en la Sala Barts, entrevistamos a Mayte Martín (Barcelona, 1965), una compositora, cantante y cantaora de flamenco que acumula más de 25 años sobre los escenarios y ocho discos publicados. Nos habla de Tempo Rubato, su trabajo más personal que ella define como una especie de diario sonoro, y de su vida en el Poble-sec: el barrio que la vio nacer y que hoy vuelve a ser su casa. La fuerza y la libertad artística acompañan el trabajo de esta creadora que se muestra crítica con la industria discográfica y con “el consumo de música basura”.

Publicat

on

Naciste en el Poble-sec y decidiste volver. ¿Qué es lo que más te enamora de tu barrio?
Volví al barrio a los 32 años, con nostalgia de sus calles, su gente, su arquitectura y su atmósfera. Aunque me fui a otro barrio con solo tres años, mis recuerdos de infancia los ubico aquí, en la calle Blesa, donde me reencontraba con mi familia andaluza y en esas tardes de domingo escuchando flamenco en casa de mis tíos. Vivo en un piso muy alto y cada final del día me regala una puesta de sol maravillosa e irrenunciable.

¿Cómo llegó el flamenco a tu vida?
Mi padre fue un inmigrante andaluz de los que llegaron a Cataluña en los años cincuenta y llevaba en su maleta discos de flamenco: Valderrama, el Pinto, Marchena… Esa fue la banda sonora de mi niñez y esa era la música que escuchaba cuando mis oídos estaban aún vírgenes y mis emociones también; por eso creo que el flamenco caló tan hondo en mí.

El 13 de noviembre actúas en la sala Barts para presentar ‘Tempo Rubato’. ¿Qué tendrá de especial
este concierto?

Los proyectos van cuajando y madurando contigo; por tanto, en cada interpretación del mismo repertorio, si
ha pasado un tiempo, hay nuevo contenido emocional y expresivo que es muy hermoso percibir y transmitir. Por
otro lado, este concierto en la sala Barts tiene el plus de contar con la presencia de Belén Maya, embajadora de la belleza y de la delicadeza en la danza flamenca.

En alguna ocasión has explicado que se trata del disco de tu vida. ¿Cómo ha sido su proceso de gestación?
Tempo Rubato ha visto nacer todos mis proyectos, porque su contenido son las canciones que he compuesto a lo largo de toda mi vida desde que empecé a componer. Al principio no pensé en publicar las canciones pero después pensé que sería muy hermoso que quedasen registradas en una especie de diario sonoro. A medida que las componía, las iba entregando a Joan Albert Amargós para que las vistiera con los instrumentos que yo siempre imaginé para ellas, y eso es exactamente lo que suena en Tempo Rubato. Jamás me puse un plazo de grabación ni de publicación del disco, lo ha construido y lo ha concluido la vida misma.

¿Qué quieres transmitir con este trabajo?
Solo pretendo que sea mi diario amoroso, como escribo en el libreto del disco: “Tempo Rubato es mi cardiograma. El trazado sonoro de mi registro vital y amoroso”. He querido contar en él cómo y cuánto he amado, y que quede constancia de ello cuando yo ya no esté.

Este proyecto se ha financiado gracias a una campaña de micromecenazgo. ¿Por qué decides recurrir a esta herramienta?
Hace mucho que llevo a cabo mis proyectos a través del micromecenazgo. Es una manera bonita de celebrar tu
libertad artística con quienes la valoran, la disfrutan y la secundan. Una forma de hacer partícipes directos de tu obra a las personas que son felices con lo que haces. El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses. Y cuando, al hacer arte, te pones a pensar en los frutos y no en la siembra, ya no estás haciendo arte.

¿Qué es para ti la libertad?
Ser libre es ser dueño absoluto de tus actos. También lo son quienes venden su alma al diablo por un plato de lentejas. Lo que ocurre es que no todo el mundo está dispuesto a pagar el precio que hay que pagar por ser honesto, es una cuestión de prioridades. Yo no soy una persona ambiciosa de nada material, solo ambiciono tiempo, paz, rodearme de personas que estén a mi lado por quien soy y no hacer nunca nada que no haga por amor.

¿Cómo ves el momento actual de la industria musical?
La industria musical no está al servicio del arte, se mueve por intereses puramente económicos, por tanto, en
este momento es el peor enemigo que tiene el arte. Las discográficas se dedican a lanzar al estrellato a artistas de diseño que buscan únicamente alimentar su ego y su ambición. Así, ambos –artista y discográfica– se enriquecen juntos a costa de empobrecer el panorama artístico y maleducar al público, que cada vez tiene que hurgar más para encontrar propuestas con calidad y solidez.

¿A qué artistas del momento admiras? ¿Qué piensas de la nueva hornada de cantantes de flamenco que arrasan entre los jóvenes?
Hay buenos artistas flamencos, pero prácticamente todos están en la sombra. Todos los que pueden mantener vivo
y sano este arte son perfectos desconocidos para el gran público. Porque lo que es de verdad, no es manipulable, lo que no es manipulable no interesa a la industria, y lo que no interesa a la industria siempre permanece en la sombra. Vamos a pagar muy caro este consumo masivo de música basura que está enriqueciendo a las multinacionales, porque esos “productos discográficos” que el marketing impone al público a base de poder, es decir, de dinero, tienen copado el mercado. No hay espacio para nada más.

En estos momentos políticos que vivimos parece que ser artista y catalana implica tenerse que posicionar con respecto a la cuestión nacionalista. ¿Lo evitas?
Yo jamás evito posicionarme en ningún aspecto ni en ningún sentido. Soy un ser humano libre y con ideas propias y siempre manifiesto mis opiniones claramente, gusten o disgusten a quien sea. Una persona que no tiene sensibilidad ni valentía para reaccionar ante la injusticia, la manipulación y el abuso de poder, tampoco tiene sensibilidad ni valentía para hacer arte.

Háblanos de tus planes de futuro.
Mis proyectos son vivir y seguir creando, a mi forma, a mi ritmo, con la libertad que me permite ser feliz y hacer felices a quienes me escuchan. Ser fiel a mis principios, ese es mi compromiso con la vida y con el don que me fue concedido.

Fotografia: Isabel Camps

Entrevistes

Sindicat de Barri del Poble-sec: “Es fa política d’aparador, mentre que molta gent viu en situació de precarietat”

Publicat

on

Com i per què va néixer fa deu anys el Sindicat de Barri del Poble-sec?
El sindicat va néixer fa una dècada a partir de l’Ateneu La Base, un espai que va sorgir de la confluència entre el moviment veïnal, el moviment okupa i el 15M. Aquest context va portar a la voluntat de crear una estructura de suport mutu per donar resposta als problemes del veïnat, en un moment marcat per les conseqüències de la crisi d’habitatge iniciada l’any 2008. Tot i això, la idea inicial consistia a abordar de manera col·lectiva les diverses problemàtiques de les veïnes del barri mitjançant la solidaritat i el suport mutu. Ara bé, molt aviat es va detectar que la principal urgència social al barri era l’accés a l’habitatge. Aquesta situació va fer que el sindicat es decantés especialment per aquesta lluita.

Quines van ser les primeres accions amb què van percebre que el projecte avançava?
Entre els més destacats, està el cas d’en Feliciano, un veí que va rebre pressions per part d’un fons immobiliari d’origen israelita. Gràcies a la lluita que vam dur a terme, va aconseguir un lloguer social, amb el suport de l’Ajuntament, que va comprar una finca. Així va poder continuar vivint al barri. Al mateix temps, vam actuar al bloc del número 128 del carrer Nou de la Rambla, on hi havia risc que els contractes de lloguer no es renovessin després d’una compravenda de l’edifici. Finalment, la mobilització veïnal va permetre renovar els contractes. Aquests dos casos van marcar un punt d’inflexió i ens van fer veure que, entre totes, podíem assolir grans fites.

Han esmentat que l’habitatge és el vostre focus principal, però, quines altres reivindicacions heu treballat aquests anys?
És cert que el nucli de la nostra acció ha estat l’habitatge, però sempre hem donat suport a altres lluites de caràcter anticapitalista. Parlem, per exemple, de la lluita antiracista o del feminisme. A més dels casos concrets, hem dut a terme mobilitzacions, hem desenvolupat campanyes d’incidència política i hem establert col·laboracions amb altres sindicats o col·lectius que planten cara a la gentrificació, el turisme o els grans fons d’inversió.

Quins dirien que són els dos punts que més tensionen el dia a dia del veïnat?
D’entrada, la pujada generalitzada de preus, que afecta tot Catalunya i l’Estat, s’ha notat especialment al Poble-sec: els lloguers han augmentat entre un 43 i un 49% per sobre de la mitjana de ciutat. L’especulació, la gentrificació i la presència de pisos turístics en són la causa principal. A això s’hi sumen projectes com el del hub tecnològic a les Tres Xemeneies, que també contribueixen a fer incrmentar els preus. Tot plegat respon a una qüestió estructural; no hi ha mesures efectives per fer baixar els preus.

I en aquest sentit, quina dirien que ha estat la decisió política que més ha afectat o que més està endarrerint la possibilitat de canviar aquest escenari?
El gran problema és que les lleis i polítiques d’habitatge aprovades —tant per la Generalitat com pel govern espanyol— poden semblar encertades sobre el paper, però no incorporen cap mecanisme real per aplicar-les. Per exemple, la llei estatal de regulació dels lloguers conté un forat molt gran: permet els lloguers de temporada. Aquest fet representa un clar cas de “feta la llei, feta la trampa”.
També vam expressar el nostre rebuig a l’ús de la nau de la Fira, perquè volíem que es destinés a espai veïnal. El barri necessita espais comunitaris, i especialment la gent jove ho reclama des de fa temps. Però l’Ajuntament no ho permet, i aquesta manca és responsabilitat directa de les polítiques municipals.

Es busca especular mitjançant el desplaçament del veïnat?
Sí. Al final, cal triar entre una ciutat pensada com un negoci i una ciutat pensada per a la vida. Quan no hi ha resistència, s’imposa la lògica del negoci i de la imatge —que tot sembli maco, però que ignora el benestar real de les veïnes. Es fa política d’aparador, mentre que molta gent del barri continua patint una situació de precarietat.

Les noves generacions estan menys mobilitzades? Les xarxes socials poden ser una barrera o una oportunitat?
Vivim un moment marcat per l’auge del feixisme i de l’extrema dreta, i per una realitat cada cop més digitalitzada. Tot i això, el carrer té un paper essencial. Les xarxes no constitueixen un espai fiable per a la mobilització real, perquè depenem d’algoritmes molt tendenciosos. Tot i així, confiem que, qui pateix les injustícies, acaba organitzant-se més enllà de publicar una imatge a Instagram. Per tant, sí: hi ha una nova generació que ja participa en la lluita per l’habitatge i que descobreix, mitjançant l’acció directa i la col·lectivitat, que els petits canvis reals poden generar transformacions molt més profundes i satisfactòries que les de les xarxes socials. A més, fins i tot aquestes xarxes reflecteixen que l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials.

Quins horitzons tenen de cara al futur?
Tenim la voluntat de mantenir les reunions cada dilluns a les 18.30 h a l’Ateneu La Base. Volem continuar aquesta lluita i, alhora, enllaçar-la amb altres lluites. L’habitatge és un dret bàsic, i també per això defensarem un barri viu, amb xarxa comunitària, espais comuns, suport mutu… El nostre objectiu és fer del Poble-sec un barri fort i arrelat.

Continua llegint

Entrevistes

Marta Calaf i Javier Velasco: “La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa per l’FM”

Enguany, la Festa Major del Poble-sec comptarà amb uns pregoners molt especials: la Marta Calaf (Barcelona, 2001), membre activa dels Diables del Poble-sec, i el seu avi, el Javier Velasco (Barcelona, 1946), figura històrica vinculada als Gegants del barri. Neta i avi comparteixen no només un vincle familiar, sinó també un compromís profund amb el Poble-sec i la seva cultura popular.

Publicat

on

Com vau rebre la notícia de ser pregoners?
Marta Calaf: Em van trucar des de la Junta de Diables del Poble-sec, en un moment molt especial perquè celebraven els quaranta anys de la colla. M’ho van proposar com un projecte conjunt amb el meu avi, amb qui comparteixo una vinculació molt forta amb la festa i la tradició del barri. Em va fer molta il·lusió, però també vaig sentir nervis, perquè, tot i que fa molts anys que formo part de la cultura popular del barri, fer un pregó és una responsabilitat. Tot i això, el més bonic és fer-ho amb ell. El meu avi és una figura fonamental per a mi, i compartir aquest moment és un regal.
Javier Velasco: Jo vaig rebre la notícia amb una barreja de sentiments. Per una banda, estava content, però per l’altra, també em va generar una gran pressió. Em va costar una mica acceptar la petició perquè, sincerament, no m’agrada sortir a primera línia.

Què significa per a vosaltres fer el pregó junts?
J. V.: Per a mi, és un moment de gran orgull. Quan vaig començar a implicar-me en la cultura tradicional del Poble-sec amb la meva filla, mai hauria imaginat que arribaria un moment en què també ho faria amb els nets. És una sensació molt especial veure que allò que vam iniciar fa tants anys ara té continuïtat amb la Marta. A casa sempre hem viscut amb intensitat les tradicions: els gegants, els castells, els diables… Tot plegat ha estat una manera de mantenir viva la cultura i unir la família al voltant de la nostra passió pel barri.
M. C.: En el meu cas, tot i que visc a Sant Andreu, la meva vida sempre ha estat molt arrelada al Poble-sec. Els valors que m’han transmès l’avi i la família han estat fonamentals, i crec que aquest pregó simbolitza la unió entre generacions que han viscut diferents moments històrics del barri, però que comparteixen el mateix amor per la festa i unió del veïnat.

No obstant això, la Festa Major ja no és la mateixa.
J. V.: Ha canviat moltíssim. Abans la Festa Major era molt més de barri, amb una gran implicació dels veïns del Poble-sec. Ara, la festa ha perdut aquesta essència, ja que ve molta gent de fora. La Festa Major s’ha esdevingut més una festa per als turistes. El problema no és només el canvi de públic, sinó que nosaltres mateixos hem deixat enrere aquesta identitat de veïns i de comunitat.
M. C.: Coincideixo amb l’avi que la festa ha canviat. La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa i no hi participin de forma activa. Crec que una part de la festa s’ha desvinculat una mica del Poble-sec, i ens agradaria recuperar aquells moments en què els veïns eren els veritables protagonistes. Per això, des de les entitats, fem l’esforç de recuperar celebracions més locals, per mantenir l’essència del barri i evitar que el barri es converteixi en un lloc aliè a nosaltres.

El paper clau són les noves generacions?
M. C.: Veig que molts joves, especialment de la meva edat i més joves, tenen moltes ganes d’implicar-se en la cultura popular, però és cert que cal una mica de motivació i un espai on se’ls valori i on puguin sentir-se part activa. Crec que el nostre paper com a generació més gran és transmetre aquest llegat d’una manera atractiva per als joves. No es tracta només d’organitzar activitats, sinó de fer-los sentir que aquesta festa també és seva, que els diables, els gegants o les altres tradicions formen part d’una identitat comuna que no pertany només a un grup de veïns, sinó a tots aquells que volen fer créixer i preservar aquesta cultura. Conec molts joves amb ganes de participar-hi, però necessitem més suport institucional i més oportunitats perquè aquesta participació sigui real i duradora.
J. V.: La Festa Major del Poble-sec ha estat una gran festa de barri, però si no canviem una mica l’enfocament i l’obrim més, amb propostes que realment connectin amb les noves generacions, potser aquest llegat no es podrà mantenir de la mateixa manera. No ho dic per criticar, però una de les coses que trobo a faltar és el sentiment de comunitat. Abans, el barri s’unia molt més, la gent sortia al carrer i compartia la festa. Ara sembla que molts només venen a veure-la, però sense sentir-se part d’aquesta història que escrivim. La clau serà que els joves s’hi impliquin de manera genuïna, no com a espectadors, sinó com a creadors de la festa.

Fer-se-la seva.
M. C.: Exacte. No es tracta només d’assumir l’organització de les activitats, sinó també de donar-li sentit. Els joves han de sentir que poden aportar, que tenen el poder d’introduir canvis o de proposar idees noves. •

Continua llegint

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024