Connecta amb nosaltres

Història

Bars de flamenc al Barri Xino

Durant el primer terç del segle XX el Barri Xino acollia alguns dels locals més populars del flamenc

Publicat

on

BAR CÁDIZ. Carrer Montserrat, 10 (anys 10 – 1973)

El carrer Montserrat és la continuació del carrer Guàrdia des de l’Arc del Teatre fins al del Portal de Santa Madrona. La seva història és plena de locals nocturns que han escrit la llegenda del Barri Xino. Entre ells el Bar Cádiz, situat al número 10 i davant d’El Cangrejo Flamenco. Va ser un dels bars que van romandre durant més anys al peu del canó. Era un local no massa gran abocat totalment al flamenc. Se’l coneixia popularment com Casa El Apañao  i va ser la seu de la Peña Marchena. Les seves parets eren curulles de cartells taurins, fotos de toreros i plecs de telegrames on es descrivien les faenas dels diestros.

Durant els anys d’esplendor del Barri Xino (1920-1930) el Cádiz va ser, amb permís del Villa Rosa, un dels de més anomenada de la zona. Els assidus dels espectacles de cante i flamenc es barrejaven amb les prostitutes del barri, els mariners i alguns turistes. Durant el franquisme el Bar Cádiz va continuar en primera línia afectat però, de la mateixa inevitable decadència que es va anar apoderant de la majoria dels locals del barri que havien sobreviscut a la Guerra Civil.

Josep Maria Carandell el descrivia indicant que el més interessant era a la pista de ball, folrada de canyes i amb una orquestra de sis músics (dos pianistes, dos saxofonistes i dos bateries) que anaven fent torns. Dos cartells ben visibles feien sengles advertiments: “Por disponer de orquesta a disposición del público queda prohibido cantar y bailar flamenco o hacer palmas”  i un altre “Por disponer de orquesta a disposición del público, queda totalment prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas”. Un vigilant corpulent tenia cura que es complissin escrupulosament aquestes normes. Si algú no en feia cas, ell mateix s’apropava als infractors ficava la mà entre les cames de l’home i pessigava les cuixes de la dona, tot matant dos ocells d’un tret.

Als anys 60 alguns integrants de la gauche divine eren habituals del Cádiz i Oriol Regàs li dedicà un record a les seves memòries. El local va tancar el 1973 i dos anys després tot l’edifici fou enderrocat.

LA TAURINA. Carrer Cid, 8 (anys 10 – anys 30)

Amb una decoració integralment dedicada a la tauromàquia, de parets plenes de cartells de corrides i fotos de toreros dedicades, La Taurina era una botiga humil de queviures situada al número 8 del carrer Cid, al costat mateix del llegendari local conegut com La Criolla.

Convertida amb cabaret flamenc la seva història està lligada obligatòriament a la figura de Carmen Amaya coneguda com La Capitana. Fou a La Taurina on el cronista Sebastià Gasch va trobar una nena bailaora que començava a mostrar-se virtuosa en l’art del ball flamenc acompanyada a la guitarra pel seu pare El Chino i la seva tieta La Faraona que l’acompanyava ballant.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

La vedette i el futbolista, amors d’abans

Publicat

on

Pel mes d’octubre de fa molts anys, a l’escola, recaptàvem per al Domund. Amb una d’aquelles guardioles ètniques, horribles caps ceràmics de xinesos, indis o negres, que avui resultarien políticament incorrectes, anàvem per les escales del barri, i ens ho passàvem pipa. En una ocasió ens va obrir una senyora amb bata de flors i una de les meves amiguetes es va posar a riure, i em va comentar, quan vam ser al carrer, que era l’actriu del Molino que tenia amors amb Ricardo Zamora.

Els llibres de Miquel Badenes recullen aquella història, que va acabar en casament, i expliquen que el cambrer que els va presentar es deia Joan, havia treballat al Molino i al Cafè Espanyol. Al gran Zamora, que va ser porter, jugador i entrenador, i va passar per l’Espanyol, el Madrid i el Barça, se’l considera, en aquests llibres, vidu abans d’hora. De fet la relació es va iniciar quan encara vivia l’esposa de Zamora que no estava gaire bé de salut. Aquests afers es comentaven amb discreció i es procurava que els infants no ens n’assabentéssim.

Zamora ja era gran, havia estat un home molt elegant i ben plantat. L’actriu, molt més jove, es deia Pilar Galdeano. Era la famosa Lydia, parella de Johnson, i es va retirar del teatre en casar-se. Vivien amb la mare d’ella, al carrer Poeta Cabanyes, 62. Zamora va gaudir de companyia en els seus darrers anys i el tema pecaminós va quedar enrere. El jugador tenia un fill amb el mateix nom que també va ser un brillant futbolista, tot i que no és gens senzill ser el fill d’un mite esportiu tan rellevant.

Continua llegint

Història

Antecedents del parc d’atraccions de Montjuïc

16-07-1930 Obre el parc d’atraccions Maricel Park de Montjuïc

Publicat

on

Alguns precedents anteriors de parc d’atraccions n’havien estat als Camps Elisis, al passeig de Gràcia; el Saturno, al parc de la Ciutadella; el del Tibidabo; i el parc d’atraccions de la Foixarda, a Montjuïc.

Durant l’exposició internacional de Barcelona de 1929, a l’antiga pedrera de la Foixarda, hi hagué un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa, un tren de vapor que feia un recorregut de 2 km fins al Palau Nacional, cavallets, barraques de fira i moltes atraccions menors. Quan acabà la mostra, gener de 1930, el parc es  desmuntà; però, a causa de l’èxit, sorgí una nova iniciativa per crear-ne un de nou i permanent, aprofitant part de la infraestructura anterior, en algun espai proper a la primera ubicació.

Fou així que el 16 de juliol de 1930, fou inaugurat oficialment el nou parc d’atraccions amb el nom de Maricel Park. Estava situat entre Miramar i l’estació del funicular, amb accés per la plaça de Dant. Tenia unes deu atraccions principals, entre les quals destacava una muntanya russa que tenia el nom de Bug; hi havia una pista de patinatge, restaurant, teatre a l’aire lliure i diversos jocs, com la Carioca, la Ninfa… Fins i tot tenia el Maricel Sporting Club, equip d’hoquei patins, un dels fundadors de la federació catalana d’aquest esport.

Tancament per la guerra civil

A més, el recinte del parc servia per celebrar-hi espectacles i esdeveniments esportius i socials de tota mena: festival de les Escoles Franceses; revetlla del cinema, concurs d’aspirants a nous actors i elecció de Miss Cinema; festa d’honor per als assistents al Congrés Hoteler de Barcelona, festa dels Mercats de Barcelona a benefici de l’Hospital Clínic; festes infantils i enlairaments de globus…

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, el Maricel tancà les seves portes. Per la seva proximitat al castell, al port i a les indústries diverses annexes, se’n considerà convenient el tancament definitiu. Decisió ben encertada, perquè uns mesos després s’iniciaven els bombardejos, principalment aeris, sobre la ciutat, i amb epicentre al front marítim.

Parc d’atraccions de Montjuïc

Les instal·lacions restaren abandonades i quan acabà la guerra l’espai abans ocupat pel parc va esdevenir una zona ocupada per barraques, que reberen en aquella zona la denominació de Maricel. Tot i això, quan als anys seixanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya, l’espai de l’antic Maricel fou bàsicament el que passà a ocupar el parc d’atraccions de Montjuïc, que va romandre obert des de 1966 fins a la tardor de 1998, on avui dia hi ha els jardins de Joan Brossa. De la inauguració del parc d’atraccions Maricel Park, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Per

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.