Quan jo era petita al barri vivia molta gent relacionada amb els teatres del Paral·lel. Hi havia una ballarina de mitjana edat, rossa i exuberant, que jo em pensava que era la Bella Dorita de veritat, ja que així l’anomenaven a casa, en broma. Però no era la veritable.

En aquells anys la Bella Dorita, l’autèntica, actuava molt sovint i tenia un gran èxit. L’any 1948 es va publicar el conegut llibre d’Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche, amb tot un capítol dedicat a la inimitable actriu. Era aleshores la vedet més emblemàtica del Molino pecaminós. El periodista insisteix en què la Bella Dorita no té tants anys com la gent diu. La seva llarga carrera professional va fer que sovint n’hi posessin de més. Havia nascut l’any 1901, per tant ja no era una joveneta, però estava estupenda. Els cartells promocionals la titllaven d’artista moderna, qualificatiu sobre el qual Zúñiga fa broma.

María Yáñez, Bella Dorita, va arribar a fer cent anys i va viure de ple els bons temps de la televisió. Des del mitjà la reclamaven per a reportatges i entrevistes, en les quals explicava allò que li abellia i quan i com li semblava. Va gravar discos amb velles tonades, d’aquelles amb doble sentit, tan característiques del gènere. L’experiència vital li va forjar coneixements diversos, que aplicava a textos amb referències més o menys cultes: Soy la pobre Butterfly/ que a un marino dio su amor/ però el se fue por ahí/ y abusó de mi candor./ Mi sostén era el marino/ que forjarme hizo un Edén/ ¡Oh, qué cruel fue mi destino/ cuando me quitó el sostén! Cal recordar que els sostenidors, en llenguatge col·loquial, van ser, durant anys, els sostens.

Dins del conjunt d’equipaments de l’Exposició Internacional de 1929, l’octubre anterior s’havia posat en funcionament el tram del funicular de Montjuïc, de 758m, que va des del Paral·lel, fins l’estació del passeig de Miramar. El 23 de juliol entrava en servei el nou tram, de 426m, de Miramar fins a la part superior de la muntanya, on actualment hi ha el passeig del Migdia. Les autoritats militars autoritzaren la nova línia, amb la condició de posar-hi una filferrada tancant-ne el recorregut i bastint la nova estació superior amb la possibilitat de poder-la dinamitar en cas de perill.

Els primers temps de les dues línies foren pròspers perquè el nou mitjà de transport fou utilitzat per totes les classes socials. Tant fou així que l’empresa va promoure la construcció d’un tramvia subterrani per anar des de la Rambla fins a l’estació inferior dels funiculars; però aquest tramvia mai no entrà en servei, encara que unes obres el passat mes d’abril al carrer de l’Est, al Raval, han posat al descobert un tram d’aquesta fallida línia. El juliol de 1930 s’obrí el parc d’atraccions Maricel-Park, més o menys on posteriorment se situà el parc d’atraccions dels anys seixanta, on avui trobem els jardins de Joan Brossa, i s’incrementà l’ús del funicular.

Guerra i bombardejos

Però l’esclat de la guerra civil i els bombardejos provocaren la reducció i posterior tancament del servei. Després de l’entrada de les tropes franquistes, havent estat només onze mesos inactiu, tornà a entrar en funcionament.

La línia superior del funicular fou molt utilitzada els anys del barraquisme pels seus habitants i també pels soldats destacats al castell. El setembre de 1964 es municipalitzaren les dues línies del funicular, i s’hi varen fer obres de remodelació, les primeres en més de trenta anys, fins el 15 d’octubre de 1965. El 1970 entrà en funcionament el telefèric que duu des de Miramar fins al mateix castell. Juntament amb la lenta desaparició de les barraques de la muntanya, que hi restà molts usuaris, el nou telefèric provocà la caiguda en desús de la línia superior.

I així, el 12 de gener de 1981 ambdues línies deixaren de funcionar per fer-hi una modernització d’estacions i equipaments. Però, a la represa de serveis del tram inferior de juliol de 1984 el tram superior quedà per sempre fora de servei. De la inauguració del segon tram del funicular, ara fa 90 anys.

El passat dissabte 29 de juny,  es va col·locar la placa commemorativa dels 150 anys de la construcció del primer edifici del Poble-sec. Veïns, veïnes i representants de diverses entitats i associacions van ser presents durant els parlaments que es van efectuar davant de l’edifici del carrer Salvà número 58. L’acte es feia en memòria del primer bloc de pisos construït després de la desmilitarització de Montjuïc l’any 1869.

Activitats durant tot el dia

Durant la jornada, que va comptar amb la presència de molts veïns, van haver-hi activitats infantils i musicals i un dinar popular. La placa que es va instal·lar és provisional fins que l’Ajuntament en posi una de definitiva que recordi aquest fet tan important per a la posterior història del barri. Els actes de celebració dels 150 anys es seguiran efectuan durant el que queda d’any amb la participació de moltes enitats i associacions, cadascuna d’elles aportant idees, temps i dedicació.

ENRIC MESTRES