Connecta amb nosaltres

Història

Bars de flamenc al Barri Xino

Durant el primer terç del segle XX el Barri Xino acollia alguns dels locals més populars del flamenc

Publicat

on

BAR CÁDIZ. Carrer Montserrat, 10 (anys 10 – 1973)

El carrer Montserrat és la continuació del carrer Guàrdia des de l’Arc del Teatre fins al del Portal de Santa Madrona. La seva història és plena de locals nocturns que han escrit la llegenda del Barri Xino. Entre ells el Bar Cádiz, situat al número 10 i davant d’El Cangrejo Flamenco. Va ser un dels bars que van romandre durant més anys al peu del canó. Era un local no massa gran abocat totalment al flamenc. Se’l coneixia popularment com Casa El Apañao  i va ser la seu de la Peña Marchena. Les seves parets eren curulles de cartells taurins, fotos de toreros i plecs de telegrames on es descrivien les faenas dels diestros.

Durant els anys d’esplendor del Barri Xino (1920-1930) el Cádiz va ser, amb permís del Villa Rosa, un dels de més anomenada de la zona. Els assidus dels espectacles de cante i flamenc es barrejaven amb les prostitutes del barri, els mariners i alguns turistes. Durant el franquisme el Bar Cádiz va continuar en primera línia afectat però, de la mateixa inevitable decadència que es va anar apoderant de la majoria dels locals del barri que havien sobreviscut a la Guerra Civil.

Josep Maria Carandell el descrivia indicant que el més interessant era a la pista de ball, folrada de canyes i amb una orquestra de sis músics (dos pianistes, dos saxofonistes i dos bateries) que anaven fent torns. Dos cartells ben visibles feien sengles advertiments: “Por disponer de orquesta a disposición del público queda prohibido cantar y bailar flamenco o hacer palmas”  i un altre “Por disponer de orquesta a disposición del público, queda totalment prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas”. Un vigilant corpulent tenia cura que es complissin escrupulosament aquestes normes. Si algú no en feia cas, ell mateix s’apropava als infractors ficava la mà entre les cames de l’home i pessigava les cuixes de la dona, tot matant dos ocells d’un tret.

Als anys 60 alguns integrants de la gauche divine eren habituals del Cádiz i Oriol Regàs li dedicà un record a les seves memòries. El local va tancar el 1973 i dos anys després tot l’edifici fou enderrocat.

LA TAURINA. Carrer Cid, 8 (anys 10 – anys 30)

Amb una decoració integralment dedicada a la tauromàquia, de parets plenes de cartells de corrides i fotos de toreros dedicades, La Taurina era una botiga humil de queviures situada al número 8 del carrer Cid, al costat mateix del llegendari local conegut com La Criolla.

Convertida amb cabaret flamenc la seva història està lligada obligatòriament a la figura de Carmen Amaya coneguda com La Capitana. Fou a La Taurina on el cronista Sebastià Gasch va trobar una nena bailaora que començava a mostrar-se virtuosa en l’art del ball flamenc acompanyada a la guitarra pel seu pare El Chino i la seva tieta La Faraona que l’acompanyava ballant.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

8 d’octubre de 1894: s’obre l’avinguda Marqués del Duero

Des del pla Cerdà, el nom de ‘paral·lel’ ha estat el més popular

Publicat

on

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•

Continua llegint

Història

Can Campanera

‘El 47’ relata com la unió i la determinació veïnal van aconseguir transformar la societat dels setanta

Publicat

on

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga; abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. En tot cas, els poblesequins encara disposen d’aquest emblemàtic local a la cantonada del carrer d’Elkano amb Blasco de Garay.

No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general, les botigues es mencionaven també pel nom del propietari. Avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç, cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa. Fins i tot et podien portar la compra a domicili, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola, fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè en aquest carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.•

Continua llegint

Història

L’estàtua oblidada de l’Exposició de 1929

Estava situada davant les torres venecianes i encara que representa una imatge maternal és una al·legoria de les Arts

Publicat

on

Per

Darrerament es parla del projecte de construir habitatges en una part dels terrenys de la Fira de Montjuïc. L’operació comporta tirar a terra el mur i les columnes que es van construir als anys vuitanta per tancar el recinte pel costat del Paral·lel.
El que ha estat president del Gremi d’Hotels, Jordi Clos, va ser el primer en criticar aquest enderroc i, en dies posteriors, el debat va seguir a les xarxes socials. Curiosament, tothom parlava de les columnes i ningú es va fixar en l’escultura veïna, igualment amenaçada, i que sí és una obra de l’Exposició de 1929.
‘Dona amb nen’
Les torres venecianes de la plaça Espanya són un dels vestigis més singulars de l’Exposició Internacional de 1929. Les dues torres bessones, d’estil historista, estan inspirades en el campanile de la basílica de Sant Marc de Venècia i feien de porta d’entrada al recinte expositiu. Van ser concebudes per l’arquitecte Ramon Raventós, autor també del Teatre Grec. Originalment, Raventós va completar l’entrada amb una balustrada al peu de cada torre, que emmarcaven l’accés als palaus de Comunicacions i del Vestit, tots dos lleugerament elevats per sobre del nivell de la plaça.
Sobre la balustrada, a la part més propera a les torres, es van col·locar quatre estàtues ornamentals. Raventós va encarregar les obres als escultors Josep Viladomat, Enric Monjo i Carles Ridaura, que en va fer dues. Cada estàtua simbolitzava un dels eixos temàtics de l’Exposició. La de Monjo era una al·legoria del Comerç, la de Viladomat de l’Esport i les dues figures de Ridaura representaven la Indústria i les Arts. La darrera és l’única que s’ha conservat, encara que avui és més coneguda com Dona amb nen, ja que representa una figura femenina amb un infant que porta una àmfora. És una obra d’estil clàssic, esculpida en pedra artificial.
La balustrada desapareguda de la plaça Espanya
A diferència de les torres venecianes, que han arribat fins als nostres dies, les balustrades amb les estàtues va ser retirades i substituïdes per escalinates el maig de 1982, en una reforma de la plaça Espanya.
Entre 1985 i 1988 es va dur a terme una reforma del recinte de la Fira de Barcelona que va afectar l’entorn de la plaça de l’Univers i el sector més proper al carrer Lleida i a l’avinguda del Paral·lel.
El projecte inicial, obra dels arquitectes Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, de l’Studio PER, preveia construir una nova façana del Palau del Cinquantenari al Paral·lel. Un pòrtic amb columnes toscanes entre dos templets, que pretenia emular i donar continuïtat a la façana del Palau de Comunicacions de 1929. El pavelló nou i el vell s’havien de comunicar per un pont elevat de ferro sobre una porta d’entrada a la Fira. D’aquest projecte, finalment, només se’n va fer un dels templets i la columnata, sobre el mur que tanca el recinte pel Paral·lel. A l’altre extrem del mur, a la cantonada amb el carrer Lleida, en un racó desangelat, es va col·locar l’estàtua de les Arts de Ridaura, probablement rescatada d’algun magatzem municipal.
Els arquitectes van aprofitar per recuperar també El Forjador de Josep Llimona, rèplica d’una estàtua emblemàtica de l’Exposició. Li van trobar un destí més lluït, a la plaça de l’Univers.
On són les escultures perdudes?
Les altres estàtues de la plaça Espanya, les de Viladomat, Monjo i l’al·legoria de la Indústria de Ridaura, mai van aparèixer. Ara com ara, les tres figures estan oficialment desaparegudes. Però hi ha qui sospita que algun capitost del tardofranquisme va aprofitar per endur-se-les al jardí del seu xalet particular.
La Dona amb nen és l’única supervivent. Lluny dels focus passa desapercebuda. Solitària i oblidada en un racó espera, si el projecte de la Fira tira endavant, que algú se’n recordi d’ella i li trobi un nou destí, una mica més agraït.
 
HISTÒRIES DE BARCELONA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024